dimarts, 30 d’agost de 2005

Mossèn Armengou: Catalunya serà catalana o no serà

Mussolini, arran de la conquesta d'Abissínia pels italians, va dir: "Per posseir un imperi cal poblar-lo". I endegà la colonització. Franco, sense dir-ho, també ho ha fet amb Catalunya.

No ens interessa l'imperialisme de Mussolini, però sí la resistència nacional dels abissinis.

Catalunya serà catalana o no serà.


Moltes vegades ens hem fet la il·lusió que érem catalans, sense sentir-nos profundament catalans.

La tasca dels catalans, tant a Espanya com al món, només podem realitzar-la com a catalans i en català.

Demanaríem a tots els catalans una meditació serena i aprofundida, cadascú sobre si mateix, que li permetés de retrobar-se autènticament d'iniciar el camí de retorn als orígens, a les arrels de la pròpia personalitat, a l'autenticitat de l'ésser. "Recorda la pedrera d'on has estat tallat"; deia el profeta als hebreus. Fem-nos càrrec que avui algun profeta clarivident i animós ens ho diu als catalans.

Retrobar-se l'home català com a català és el camí més difícil, perquè és l'únic autèntic camí i perquè és un camí possible -allò que és impossible d'assolir és sempre el més fàcil de reclamar. Però és l'únic camí digne de l'home català d'avui, solidari de tots els seus, i que accepta la responsabilitat enorme que unes circumstàncies històriques excepcionals han carregat a l'esquena, encara resistent, d'unes generacions que no es resignen a considerar-se definitivament vençudes.

Mossèn Armengou

Barrakes-05 Sentmenat 2 i 3 de setembre (Racó Català)

BARRAKES-05 Sentmenat
2 i 3 de setembre


Divendres i dissabte, a partir del vespre...
Gresca i música en aquests actes organitzats pel
Racó Català!!

Faci el temps que faci la festa està assegurada: es fa al poliesportiu de Sentmenat. Ah! I s’hi pot arribar amb transport públic!

Engresqueu-vos-hi!

Per a més informació (grups, plànol situació...):
http://racocatala.com/barrakes/

dilluns, 29 d’agost de 2005

Cada dia és un nou pas. Homenatge a Esquirols


9 de setembre
21 hores, al SAT!
(Neopàtria, 54. Sant Andreu, Barcelona)


Cada dia és un nou pas
Homenatge a Esquirols


Entrades a la venda a http://www.esquirols.lateneu.org/
a partir de dilluns 29 d'agost, a les 18h

diumenge, 28 d’agost de 2005

Les queixes sobre l'ús del català ja superen les tramitades el 2004


EL DEBAT LINGÜÍSTIC

Les queixes sobre l'ús del català ja superen les tramitades el 2004

Més de la meitat dels casos rebuts aquest any a les oficines de garanties lingüístiques es refereixen a l'àmbit privat i empresarial

Sònia Pau

Les queixes i consultes que ha rebut la secretaria de Política Lingüística en els primers sis mesos de l'any superen de llarg les que va rebre en tot l'any passat. El balanç del 2004 va ser de 797 instàncies, mentre que fins al 30 de juny d'enguany -en la meitat de temps, per tant- ja se n'havien tramitat 928. Paral·lelament a l'augment es mantenen unes tendències ben clares: l'àmbit privat i les empreses continuen motivant la major part de queixes i denúncies i entre les administracions públiques és la Generalitat la que en rep un volum més alt.

Aquest increment d'intervencions de persones que consideren conculcats els seus drets de llengua coincideix amb la posada en marxa a principis del febrer de les oficines de garanties lingüístiques a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa, pensades precisament per "fer més fàcils" les actuacions dels ciutadans i també per "donar respostes més ordenades i organitzades", en paraules del secretari de Política Lingüística, Miquel Pueyo. Així, s'han tornat a reactivar les preguntes i queixes relacionades amb la normativa sobre la llengua catalana, que havien crescut més d'un 50% entre els anys 2002 i 2003 -quan van passar de 505 a 783- i van augmentar molt poc el 2004, amb 797.

L'increment s'ha reflectit sobretot en l'àmbit privat i empresarial, fins al punt que més de la meitat (56%) dels casos rebuts a les oficines fins al juny es refereixen a aquest sector. En sis mesos s'han presentat gairebé 250 denúncies i més de 150 queixes per empreses privades que incompleixen la normativa sobre el català.

Aquests incompliments denunciats es refereixen sobretot a establiments comercials que no tenen els rètols en català, a les cartes de bars i restaurants i també a la falta de personal capacitat o amb voluntat d'atendre els clients en la llengua pròpia. Un cop iniciat el procés de denúncia, els inspectors comproven la anormalitat i es donen tres mesos al propietari del negoci per adaptar-se a la normativa vigent.

El 61% referides al govern

Pel que fa a les instàncies referides a actuacions de les administracions públiques, la gran majoria (sis de cada deu) es refereixen a departaments i institucions dependents de la Generalitat. Pueyo hi troba una explicació: "Els ciutadans són més exigents amb l'administració més pròxima".

En canvi, la justícia, un dels sectors en què és evident que la llengua està menys normalitzada i on és molt habitual parlar en castellà, només ha generat sis queixes i dues consultes en el que portem d'any, que signifiquen el 3,1% de les protagonitzades per administracions públiques. L'única justificació que hi troben els responsables de la secretaria de Política Lingüística és que la major part dels usuaris ja hi van amb el xip posat que els sortirà més a compte parlar la mateixa llengua que el jutge.

Els ajuntaments han generat una vintena de consultes i una vintena de queixes, i les universitats només quatre protestes. El ritme de queixes per l'ús de la llengua en aquestes dues institucions és molt similar al del 2003 i el 2004, mentre que s'han doblat per aspectes relacionats amb les escriptures, assegurances i toponímia.

Font: AVUI (28-VIII-2005)

dissabte, 27 d’agost de 2005

Neix Consum Català, una nova entitat que vol defensar els drets lingüístics dels consumidors

Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural i la Coordinadora d’Associacions per la Llengua han avalat el naixement de l’Associació Catalana de Consumidors-Consum Català, una nova entitat que vol posar l’accent en la defensa dels drets lingüístics dels ciutadans. La nova associació compta de moment amb prop de 500 socis. Per fer-se soci de l'associació només heu d'omplir la següent butlleta, imprimir-la i enviar-la per correu postal a l'adreça Rocafort, 242 bis, 3r pis. 08029 Barcelona. Per qualsevol dubte, truqueu al 93 321 12 71. Butlleta d'inscripció de Consum Català.

Consum Català sorgeix de la constatació que hi ha un buit per cobrir pel que fa a la defensa dels drets dels consumidors: la defensa de les discriminacions lingüístiques que el ciutadà català pateix diàriament en la seva vida quotidiana. L’objectiu de la nova associació és, segons el seu president, Francesc Jordi, “promoure el consum actiu, responsable i transformador”. En aquest sentit, l’associació treballarà per defensar els drets del consumidor des d’una òptica general, però molt especialment els drets lingüístics. Segons Jordi, aquesta és una qüestió que no tracten altres entitats similars, i per tant serà l’especificitat pròpia de Consum Català. A banda de la part lingüística, però, tindrà també una gran importància dins dels objectius de l’organització el foment del consum ètic i responsable i mediambientalment sostenible.

La presentació pública de la nova entitat, va comptar amb la presència de la portaveu de la Plataforma per la Llengua, Sònia Llinàs, del president d’Òmnium Cultural, Jordi Porta, i del representant de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, Pep Ribas. L’entitat vol aconseguir en poc temps 2.000 socis per convertir-se en l’associació més representativa del sector del consum, i s’ha marcat ja els primers objectius: entre els seus projectes de futur, hi ha els de treballar per garantir el compliment dels drets dels consumidors en els sectors de les agències de viatges, els mitjans audiovisuals i les agències immobiliàries.

dijous, 25 d’agost de 2005

Amb España la història sempre es repeteix. Vigència i repetició de la situació creada amb l'Estatut de Núria.

Malauradament, amb España la història sempre es repeteix. I el que és més trist, els “nostres” polítics no aprenen ni de la Història ni dels errors del passat. Continuen volent regenerar i catalanitzar España per tal de poder-hi encaixar de bon grat a Catalunya!! (La Comunidad Autónoma de Cataluña.)
Quant cretinisme ètic i nacional i com es delegen per continuar aferrats de les seves poltrones! Ja fa setmanes que n’anem plens i més encara que en veurem d’aquesta neciesa i abdicació nacional. Com ens podem fer respectar amb tots aquests degradants episodis on la classe política catalana s’autocensura fins a l’impensable i mutila el projecte d’estatut i, amb ell, les aspiracions i el benestar del Poble? I com volen que, a sobre, ens engresquem i ens hi adherim estusiàsticament?
Aquest escrit de la USC sobre la negociació de l’estatut de Núria a les Cortes españolas i els insuperables problemes i oposicions que hi troba és d’una vigència esparveradora. Esparveradora perquè la situació que descriu és la del 1932 i avui en dia estem al 2005!!
Aclariment: Quan dic “estem” per descomptat que no hi incloc ni a España ni als nostres dirigents.


JUSTICIA SOCIAL
ÒRGAN DE LA UNIO SOCIALISTA DE CATALUNYA.

Un a un, exceptuant els energúmens estil Royo Villa­nova, tots els diputats espanyols són amics de Catalunya i estan delerosos de resoldre el «problema catalán».

Però tots ells, menys uns quants que avui es poden comptar amb els dits de la mà, volen resoldre'l sense posar en perill la «unidad de la patria», la «integridad de la nación española», sense minvar gens ni mica la «sobe­ranía nacional».

Val a dir que, psicològicament i espiritual, estan en perfectes condicions de no resoldre res.

Oposen tòpics monàrquics a l'aspiració dinàmica dels nuclis més vius del redós ibèric. Oposen prejudicis pri­maris als anhels d'emancipació individual i col·lectiva que ens arbora i ens empeny a no cedir en aquesta lluita que pensàvem hauria estat magnífica i va resultant ja mesquina, miseriosa, humiliant.

La «pàtria», en un món cada dia més relligat, és ja una rosa òrfena de contingut humà.

La integritat de la «pàtria» no la simbolitza ni un rei ni un Estat policial. Existeix i preexisteix per la voluntat dels qui hi viuen, i per la mútua convivència.

I la sobirania, ara que els Estats grans i petits signen convenis internacionals que són altres tantes retallades a les pròpies sobiranies, és un concepte buit i malastruc i adient sols en llavis cavernícoles.

Una «pàtria», una «integritat», una «sobirania», és l’U.R.S.S. I Alemanya. I Suïssa. I Estats Units. I Brasil, Argentina, Mèxic. I en tots aquests països immensament superiors a Espanya en cultura, en economia, en política, o en extensió i riquesa, no s'han produït, ni són de témer, ni es parla de «desmembracions».

Aquí sí que se'n parla. I en parlen àdhuc homes que es diuen socialistes. Car són encara d'un Estat primitiu i abusiu, sostingut per la ignorància d'uns i usdefruitat pel parasitisme tradicional i professional d'altres.

L'Estatut no disminueix la «pàtria», no soscava la inte­gritat de la «pàtria», no mediatitza ni trenca la «sobira­nia nacional»; l'Estatut no és més que una reorganització tècnica, econòmica i política d'un Estat contemporani, demanada per uns ciutadans que han assimilat les idees i els sentiments del món, que no volen ja sofrir les facè­cies i les indignitats i les turpituds d'un Estat policial, paràsit, instrument i refugi d'un funcionarisme a tant per cent i eixorc.

Una cosa amenaça de mort l'Estatut: la concepció «colonial» que converteix les «províncies» riques en dot dels fills de papà, ja es tracti d'un papà de levita o d'un papà de brusa.

Que a fi de comptes en tot l'aldarull entorn de l'Esta­tut no hi ha altra cosa que això: la defensa aferrissada de «situacions creades», del dret a ésser «funcionario» per designació libèrrima de la Divina Providència en aquesta Catalunya que ha comès el gravíssim delicte de crear riquesa i treballadors entusiastes.

("Estatuto bien entendido", Justícia Social, any II, 3a època, n° 45, 14-V-1932, p. 1.)

dimarts, 23 d’agost de 2005

Catalunya Catalana i oberta a tothom

L'Estat espanyol ha emprat sempre la qüestió social com a instrument de política anticatalana...

L'Estat espanyol ha emprat sempre la qüestió social com a instrument de política anticatalana. Ha fomentat la convulsió social a Catalunya per després poder presentar-se com a pacificador davant de les classes conservadores. A Espanya, totes les classes socials, capitalistes i proletàries, pensen igual respecta a la nació catalana. Tots se senten propietaris d'Espanya; dominadors, conquistadors, colonitzadors. Si els catalans fóssim prou ben nascuts, tots pensaríem igual respecte d'Espanya.

Mossèn Armengou.

Política d’integració nacional.


En la integració dels Països Catalans, el Principat és una part que no ha de tenir la pretensió de portar-hi l'orientació ni la iniciativa en un sentit exclusiu. El País Valencià, les Illes Balears, la petita Andorra i també les terres annexionades a l'Estat francès, han de sentir-se considerades en una participació igual que el Principat. Tan perilloses considerem les actituds de negligència com les de redempció, quan unes o altres són aplicades a les parts que, juntament amb nosaltres, integren aquesta comunitat que anem reconeixent com a Països Catalans. Als catalans del Principat ens pertoca una responsabilitat més gran. La nostra mateixa maduresa ha de reclamar la part més feixuga, que no vol dir adquirir més drets que els altres, sinó més obligacions i renúncies locals per assolir l'equilibri que ens porti a la coincidència possibilista i al mateix nivell de les altres parts integrants. I, si la nostra impaciència ens feia il·lògicament exigents amb els altres, caldrà encara que els sapiguem considerar a to del que pretenem exigir. Cal comprendre que la culpabilitat que exigim perquè "valencians" i "balears" no senten la catalanitat està en raó del fet que no sempre sabem aplicar-los els beneficis a què aquesta mateixa catalanitat els en dóna dret.

Joan Ballester i Canals. Fragment pertanyent a Per una conciència de país (1963).

Per què volem el concert econòmic: decàleg

1) Perquè no som imbècils.

2) Perquè a banda de no ser imbècils no volem semblar-ho.

3) Perquè som una nació, no una sucursal provinciana.

4) Perquè tot allò que els socialistes no volen per a Catalunya és bo per a Catalunya.

5) Perquè quan viatges al País Basc t'adones de l'abismal diferència que hi ha entre tenir concert econòmic i no tenir-ne: estic disposat a pagar un viatge organitzat a Euskadi a tots els diputats del PSC que creguin que a Catalunya no li fa falta el concert econòmic que proposen Convergència i Esquerra.

6) Perquè solidaritat és quan tu lliurement decideixes donar els diners que et sembla oportú: quan te'ls prenen per dret de conquesta i recordant-te que l'exèrcit espanyol hi és per garantir la unitat de la pàtria, això no és solidaritat, això és un robatori, un atracament a mà armada, "era el segle XIX/ i amb el nom de Joan Serra/ es coneix un bandoler/ per tothom en la Pera".

7) Perquè aquí no ens estem matant a treballar per pagar els vicis dels altres, les febleses històriques dels altres o les concepcions d'Espanya dels altres sinó per deixar als nostres fills una Catalunya millor que la que vam rebre nosaltres: no és res que no pretengui qualsevol altre ciutadà de qualsevol altre país, volem ser normals fins i tot en això.

8) Perquè no hi ha manera de fer cap Catalunya millor assetjats com estem per una Espanya que ens ha confós per la mamella d'una vaca lletera, ja n'hi ha prou d'aquesta cançó.

9) Perquè si tot el que saben fer els espanyols amb els nostres diners són carreteres a Extremadura, pagar subsidis a Andalusia, trens d'alta velocitat que s'esquerden o sistemes educatius com l'actual, nosaltres tenim, francament, idees molt millors.

10) Perquè aquest és el nostre país, perquè aquests són els nostres diners, perquè aquesta és la nostra dignitat, perquè aquesta és la nostra manera d'encaixar al món, perquè d'Espanya i que Espanya ens robi ja n'estem ben bé fins als collons.

Salvador Sostres

dissabte, 6 d’agost de 2005

Acció contra el colonialisme francès a Catalunya Nord


El passat dimecres 3 d’agost, membres de “Països Catalans Insubmisos”, grup impulsor de tàctiques desobedients populars, van enretirar la bandera militar francesa que onejava al punt més alt de la torre de guaita del Fort “La Guàrdia” de Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord).Reivindiquem la retirada d’aquesta bandera, símbol colonial francès damunt de la Catalunya Nord, com un acte de denúncia del colonialisme que tant condemna les nostres comarques a ser un mer territori turístic, espai de segones residències franceses, com ha eliminat històricament sectors productius tradicionals nord-catalans, com prohibeix la nostra llengua i redueix la nostra cultura a una mera “curiositat regional”. La impotència i la ràbia davant les continues agressions (la darrera amb el projecte d’anomenar “Septimania” al Llenguadoc-Rosselló, eliminant tota referència a toponimia catalana per al nostre territori) ens ha portat a iniciar una dinàmica d’accions no-violentes contra els qui volen fer desaparèixer la Catalunya Nord i els Països Catalans.

Sem pas una colònia! Democràcia per als Països Catalans!

Països Catalans Insubmisosdesobediencia@wsn.lamalla.net

Font: Racó Català
Dissabte, 6 d'agost de 2005 a les 18:26 Informa: Anònim

Catalans, Catalunya!

Declaracions de Nicolás Salmerón, president de la I República espanyola

«Declaro que quizás, si yo fuese catalán, sería francamente separatista. Lo poco que conozco de Cataluña, he formado opinión que es –algo también las Vascongadas– un pedazo de Europa sometido a las leyes y esclavizado por las costumbres de un país africano... Juntos Cataluña y el resto de España se semejan al heterogéneo tipo de un carruaje, que se compusiera de un potro fogoso, lleno de vigor y de fuerza, veloz y resistente, y un escuálido y endeble jamelgo, derrengado y tembloroso, de paso tardo y respiración fatigosa. Es un verdadero suplicio condenar al organismo joven y vigoroso, con ansias de vida, a sujetarse al régimen de un viejo caduco, cadáver ambulante que vacila y tiembla a cada paso. Es lógico y razonable que debiera Cataluña emanciparse y vivir en esfera más amplia de libertad y de progreso que la del estrecho y mezquino ideal de vida impuesto por el favoritismo español.»

Nicolás Salmerón 3r president de la I República espanyola

Font: Catalunya 1714

El puto bilingüisme

El bilingüisme és trampa, mentida. El bilingüisme és sempre que jo parli castellà però no és mai que tu parlis en català. És com les diferents sensibilitats: qui en reclama el reconeixement només demana que es respecti (i s'imposi) la seva pròpia sensibilitat. El bilingüisme a Catalunya és la gran mentida de l'esquerra: és la jacobina manera de disfressar la LOAPA, que amb més o menys variacions és el que en el fons tots els sociates pensen de nosaltres. Bilingüisme a Catalunya vol dir que parlis castellà, que és més fàcil d'entendre. Bilingüisme a Catalunya vol dir renunciar a la teva llengua i, com diu la cançó, "al nom dels carrers del teu país". Bilingüisme vol dir que et suïcidis, català de merda, i que entenguis que ja no vivim en un món de fronteres, i això t'ho diu Espanya, que alhora que t'envaeix vol mantenir ben clars els seus dominis. Els anomenats cosmopolites haurien de propugnar el bilingüsime regalant genolleres, perquè així quan ens agenolléssim per mamar-los la polla -que és llur únic propòsit- estaríem més tovets: ja que xuclem, que sigui amb comoditats, no? Catalunya ha d'engegar a prendre pel cul el llenguatge políticament correcte perquè la correcció política és sempre un invent dels amos, dels guillotina. Una cosa és que ens guanyin per les armes, per dret de conquesta, i l'altra que acabem morint per imbècils. Segurament el nostre destí és desaparèixer i és més que probable que no tinguem futur. Però i què? Una llengua que ha donat Ausiàs March, Roís de Corella, Josep Pla, Baltasar Porcel, Valentí Puig o Enric Sòria no es mereix morir d'estupidesa. Si hem de deixar d'existir, que sigui per culpa de qualsevol altra cosa. Però pel puto bilingüisme, no, per favor. Que als nostres néts, encara que sigui en anglès, puguem explicar-los un final més honrós.

Salvador Sostres

Font: AVUI (5/IV/2004)

divendres, 5 d’agost de 2005

Dins la ratera

La lògica del poder -i perdonin l'obvietat- beneficia sempre qui en té, i particularment, qui en té més. Per això, ara podem comprovar que aquell compromís de Rodríguez Zapatero en el sentit que respectaria la decisió que prengués el Parlament de Catalunya sobre la reforma de l'Estatut s'ha convertit en la principal coacció que pesa sobre el debat estatutari a Catalunya. El sentit polític d'aquell compromís, que semblava atorgar la màxima llibertat al nostre Parlament, de fet, s'ha convertit en una ratera de la qual no només no podrem sortir fàcilment, sinó que en l'intent, ens estem esgarrapant a nosaltres mateixos.

Efectivament, quan l'ara president espanyol va prendre el compromís electoral de respectar la voluntat dels catalans, de fet, encara no tenia a les seves mans les regnes de l'Estat, i per tant, podia ser interpretat en el sentit més generós -i ingenu- imaginable. Per primera vegada, un dirigent del PSOE respectaria la sobirania que de facto exerciríem els catalans a través del Parlament. Vull deixar clar que no poso en dubte la bona intenció de Zapatero, el qual, encara sense experiència de govern i fins i tot amb poques possibilitats d'arribar-hi en un termini breu, podia venir a Barcelona a fer pràctiques d'un tarannà bonifaci que després li ha resultat prou útil. Però la qüestió no és quina va ser la intenció de fons del dirigent socialista a la campanya del PSC de novembre del 2003, sinó que una vegada arribat al màxim poder efectiu de l'Estat, el seu compromís de llavors es transforma inevitablement en allò que la lògica del poder obliga a convertir-lo. De manera que si el 2003 l'expressió "respectaré la voluntat del Parlament de Catalunya" podia significar "feu el que vulgueu, que accepto la sobirania dels catalans per dotar-se d'un nou Estatut", el 2005 no té altra interpretació possible que "és absolutament necessari que del Parlament de Catalunya en surti un Estatut que es pugui aprovar a Madrid sense que hi hagi de fer retocs". Ara som els catalans i el nostre Parlament els que hem de complir el compromís de Zapatero! És a dir, que no s'hagi de tocar ni una coma del nou Estatut a Madrid. En realitat, no ha canviat pas el compromís de Zapatero: el que ha canviat és el poder que hi havia darrere de l'afirmació (de zero a cent) i, per tant, el seu sentit, la seva interpretació i la seva eficàcia real. La invitació a la llibertat del 2003 s'ha convertit en la ratera del 2005. Coses del poder.

I ara què? Doncs ara resulta que la lògica del poder s'imposa sense concessions. L'Estatut que pot ser aprovat, amb la constricció d'haver de ser acceptat per Madrid sense posar en dificultats Zapatero, no pot anar gaire més enllà de posar al dia l'anterior en funció de les actuals agendes polítiques que obliguen a destacar fets nous com la immigració o les noves tecnologies. Per tant, el nou Estatut no pot ser un gest d'afirmació de la sobirania, com sí que ho era el pla Ibarretxe -la sort del qual tampoc no sabem en què acabarà- o els projectes inicialment presentats per CiU, ERC i ICV. D'altra banda, com que hi ha la pressió del compromís de Zapatero, abans es farà fracassar l'acord al Parlament de Catalunya que no pas haver de fer un front català a Madrid per defensar unànimement allò que s'hagi aprovat aquí. Les patacades les anticipem i ens les donem els uns als altres aquí, doncs, per estalviar-les allà. Potser si es pogués treballar sense la pressió del compromís de Zapatero, les coses haurien anat millor aquí. Ara la lògica del poder fa que paguem el preu d'una expressió condescendent que, en aquell moment, gairebé ningú no va saber veure. Als catalans ens agrada que ens perdonin la vida i ho entenem com una gentilesa. Però són gentileses com ara aquelles de deixar passar primer les senyores, que, just el contrari del que semblen, són pròpies de societats masclistes. O dit d'una altra manera: només quan es té mentalitat de servent s'agraeixen les propines.

Només des d'aquesta perspectiva es pot entendre la confrontació partidària d'aquests moments, tan allunyada del tacte i del seny que caldria que presidís un debat estatutari d'alçada. Les acusacions que els portaveus de la ponència de l'Estatut es fan els uns als altres són tan bèsties que no deixen cap marge de maniobra per pensar que el problema sigui de confrontació entre projectes de país i obliguen a creure que tot plegat es redueix a astúcies cíniques de murri. En primer lloc, aquesta lògica de la declaració insultant que pretén desqualificar la voluntat patriòtica de l'adversari, acaba caient sobre la teulada comuna que cobreix uns i altres. I és que, o bé provoquen la indiferència general -"ja s'ho faran"; "tots són iguals"...- o bé si és té un partit pres, fan inimaginables futurs acords entre gent que no es té cap mena de confiança i es menysprea. En segon lloc, provoquen en l'opinió pública no tan sols cansament, sinó fàstic. No és estrany que hi hagi molts catalans que creguin que no els interessa l'Estatut o que el considerin irrellevant. No es una qüestió ni d'ignorància, ni de no "saber comunicar", ni de "participació". És, simplement, que les acusacions tactistes s'han empassat el contingut de fons. Però, i en tercer lloc, allò que més hauria de preocupar és que aquesta dinàmica aboca a un acord de mínims sobre l'Estatut. Les ocasions ens què s'ha sabut recórrer a les diverses majories possibles per forçar millors acords han estat escasses i, en general, les posicions respectives han estat, en tots els partits, les previsibles, demostrant una mínima voluntat de risc. En política, la desqualificació indignada és indici d'inoperància, mentre que el silenci discret i amable és senyal de força útil. I d'això, no n'hi ha hagut.

Com s'acabarà? Som a la ratera i jo crec que si en sortim, ho farem esgarrapats i sense força. L'Estatut serà explicat per uns com l'avenç possible mentre no arriba la independència, per altres com l'avenç que realment necessitàvem i encara per uns altres com un avenç modest condicionat per la "responsabilitat". Més demagògicament, hi haurà qui dirà que la gent tampoc no volia més que el que s'ha obtingut. I quedarà per a la història saber si no hauria calgut mobilitzar la ciutadania o si no hauria estat millor deixar-ho per més endavant. L'alternativa, quedar-se dins la ratera i demostrar que no som capaços de sortir-ne, és una possibilitat que no crec que pogués satisfer ningú. Però si es produís, l'atribució de culpes seria un episodi que faria les delícies de tots els Jiménez Losantos del món i que permetria als signants del manifest (farisaicament) preocupats pel nacionalisme català i les seves xacres identitàries estalviar-se la despesa que representaria haver de crear un nou partit. Potser sí que el millor dia per aprovar el nou projecte d'Estatut al Parlament de Catalunya és l'Onze de Setembre. Les derrotes, si pot ser, totes el mateix dia.

Salvador Cardús

Font: AVUI, 8-VII-2005

Miguel Roca, un altre gran tabú


"La democràcia consisteix en complir les ordres del qui tenen poder". (Charles Lovert, escriptor anglès)

Per RAMON SERRA

El nostre país és un poble ple de tabús. Hi ha personatges gairebé intocables. És un costum que ve de temps enllà. Recordem que durant el franquisme era mal vist criticar els dirigents de l´oposició, perquè es considerava que tot ho feien bé per acabar amb el règimen. En efecte, tot es feia bé perquè Franco va morir al llit.A Catalunya, entre d´altres, tenim un personatge d´aquests intocables: Miguel Roca. I escric Miguel, perquè així es feia dir fora del Principat quan encapçalava el "Partido Reformista". Per tant, el nom que val no és el de la intimitat sinó els que es fa servir a la política i als negocis. A vegades sí que el nom fa la cosa.La seva vida, obres i miracles ja són coneguts de tothom. És una persona de gran oratòria i, per tant, un dels grans demagogs de Catalunya. Sempre té tan esmolada la llengua com oberta la butxaca per arramblar diners encara que sigui de forma miserable per rebaixar el text de l´etiquetatge en català a l´Estatut. Tant li fa: ell és un professional que s´embolcalla quan convé amb la bandera catalana. Però si le veu massa el llautó. Ahir l´Enric Borràs ens ho explicava molt bé.

Jo he enviat més de tres-cents correus a entitats, associacions i mitjans de comunicació per denunciar l´actitud de Roca sobre l´etiquetatge recollint el missatge de quatre associacions legals i prestigioses. El resultat ja el sabeu: pràcticament ningú no n´ha informat, excepte a internet com sempre. Res de nou sota la capa del sol.Ja hi estem avesats. Cert que m´han retornat molts correus. A més dels errors lògics hi ha el fet que molta gent canvia de correu electrònic com qui canvia de sexe. I no és això, perquè la gent té altres preocupacions i feines que anar actualitzant els correus electrònics dels altres.Cal que ho tinguem present,ara que tots ens creiem el rei del món. Així,doncs,la denúncia contra Roca és mou en els paràmetres "normals".

Les notícies del món nacionalista no interessen i més quan es toca el crostó a un personatge com Roca de tanta influència. Els mitjans de comunicació en catanyol,català o traduïts estan ocupats mentalment. I aquesta és la pitjor ocupació. No en dubteu pas. En canvi si l´ajuntament de Vilatobadebaix hagués fet faltes en uns impresos en castellà s´hauria aixecat tota la patuleia espanyolista com un sol home i com un sol home la majoria de mitjans de comunicació fets a Catalunya els haurien rigut les gracietes.Trist destí d´aquest poble que gairebé no té mitjans de comunicació al servei de la llengua i del país. Sort en tenim d´internet. Però amb una sabata i una espardenya no podem anar gaire lluny.En temps de les comunicacions a gran velocitat,excepte per a Endesa quan plou a Barcelona, és gairebé una heroïcitat mantenir l´espelma encesa. Si més no és la missió que tenim encomanada fins que una bufada de vent l´apagui el dia menys pensat.

Font: Ràdio Catalunya (3/VIII/2005)

Cap a un 11 de Setembre de fermesa

Per als sobiranistes, l’11 de setembre és una data important, que recorda la pèrdua de les nostres llibertats. I a la vegada és una data provisional, perquè els catalans no som un poble diferent d’altres, sinó que volem celebrar el dia de la nostra independència, la nostra plena sobirania nacional. I això, en un futur potser no coincidirà amb l’11 de setembre. Però mentre no ho aconseguim, la Diada Nacional s’ha de fer amb dignitat, conscients de la derrota que va significar, i per això ha de ser una data reivindicativa de les nostres llibertats. És important que les nostres institucions vulguin commemorar aquesta data, tal com ho marca l’Estatut i ho va aprovar el Parlament. Però l’executiu de la Generalitat no pot pretendre monopolitzar la Diada. Benvinguda sigui, doncs, la commemoració oficial, tocant el menys possible els símbols del país, però també són molt importants les concentracions organitzades per la societat civil i les seves entitats a l’Arc de Triomf de Barcelona, o la dels moviments independentistes al Fossar de les Moreres, i tots aquells actes que a nivell nacional es fan. L’11 de setembre doncs, mentre es mantingui aquesta data, és reivindicativa i de combat per les llibertats nacionals.

Font: Tribuna Catalana. Barcelona · 28/07/2005

dijous, 4 d’agost de 2005

El nou text de l’Estatut recull propostes de la Plataforma per la Llengua referents a l’etiquetatge


El nou text de l’Estatut sortit després de la votació de divendres passat en comissió parlamentària recull algunes de les propostes relatives a l’etiquetatge que va llançar la Plataforma per la Llengua als diferents grups polítics. En concret, el text ha modificat substancialment el punt 4 de l’article 48, on es feia referència a promoure l’etiquetatge en català en els “productes fabricats i distribuïts a Catalunya”. Ara, el redactat queda de la següent manera: “Els poders públics de Catalunya han de promoure que les dades que figurin en l’etiquetatge, en l’embalatge i en les instruccions d’ús dels productes distribuïts a Catalunya constin almenys en català”, suprimint la paraula fabricats, que restringia aquesta opció i que fins i tot suposava un retrocés respecte al text actualment vigent. Unes modificacions que arriben després d’una intensa campanya pública de la Plataforma per la Llengua per millorar aquest i altres aspectes. Malgrat aquest important avenç, queden encara altres aspectes pendents de millorar. Sense anar més lluny, la Plataforma per la Llengua ha denunciat que, en el mateix article, s’ha substituït el concepte “reglamentar”, inclòs en el text actualment vigent, pel de “promoure”, que és clarament menys compromès. El text encara pot experimentar modificacions, ja que les esmenes s’han de defensar davant el Ple del Parlament la darrera setmana de setembre.

Podeu consultar el dictamen complet sobre la proposta de nou estatut aprovada divendres passat per la comissió primera clicant en aquest enllaç.

També podeu veure l’argumentari de la Plataforma per la Llengua referent a l’etiquetatge.

La sardana

La sardana

Rodona, sense presidències
sense darrers llocs.
Tancada, comunitària
íntima.
Oberta a tots els qui hi vulguin entrar
sempre creixent.
Rigorosa, amb una llei íntima
tot comptat i amidat.
assenyada al principi
amb serenor i mesura.
Arrauxada, al final
folla i disbauxada.
inspirada per un mestre que no es veu
que no balla, que no vol lluir-se.
Animada, per una cobla enlairada
que no està de festa sinó de servei.
Festiva, per tot un poble
que dansa joiós.
Delicada, els peus de puntetes
els dits enllaçats.
Dona i home, dona i home
ambdós iguals sense privilegis.
Al cor dels pobles i ciutats,
al bell mig de la plaça major.
Així vull que sigui la meva pàtria.
Així somnio la companyonia universal de tots
[els homes.

Lluís Maria Xirinacs
Barcelona, 1932

Viurem lliures o morirem

Recordant J-V. Foix. Reflexions sobre la tasca del catalanisme i sobre els escriptors botiflers.

“La Revolució catalana té dues motivacions: la reintegració nacional de Catalunya i la seva realització exterior. (...) El Catalanisme revolucionari, un cop al poder, tindria com a tasca precisa i immediata la desespanyolització de les terres catalanes. Amb tenacitat i duresa: des de la implantació radical de l’unilingüisme fins a l’enderrocament dels circs taurins i la prohibició sense reserves de qualsevulla manifestació de flamenquisme espiritual, moral o físic, literari o espectacular, o de tipisme castís (entre les quals cal incloure el bilingüisme d’aquells escriptors que, desconeixedors per ventura que deuen llur prestigi al poble generós de Catalunya, han desertat darrerament els rengles dels escriptors lleials que de la Renaixença ençà han complert amb llur deure: totes les causes comporten risc i sacrifici!)."

Fragments de “Punts de meditació catalanista.” A: J-V. Foix, Josep Carbonell. Revolució catalanista. Barcelona: Editorial Monitor d’Estudis Polítics, 1934.

Catalunya Catalana (Segell editat per la Unió Catalanista)

dimecres, 3 d’agost de 2005

El mestre Pompeu Fabra

No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania és per millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l'obra de millorament i progrés de la humanitat

Pompeu Fabra

Recordant el Dr. Martí i Julià


Estan desarrelats de Catalunya el jove de les classes humils que malparla, es dóna al flamenquisme, s’embruteix en el vici i arriba a la violència criminal, i el ridícul i inútil gomós que parla en castellà a tota hora, afemella la seva personalitat, perverteix el seu esperit i mostra arreu, orgullós, els estigmes socials de la seva degeneració.

Domènec Martí i Julià, La Renaixença (3-XI-1901)