dimecres, 28 de novembre de 2007

Som una Nació i diem PROU!


Manifestació "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures"
Convoca la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) el proper 1 de desembre de 2007 a les 5 de la tarda a la Plaça Catalunya de Barcelona.

La Plataforma pel Dret de Decidir convoca una gran manifestació nacional pel proper 1 de desembre, a les 5 de la tarda a la Plaça Catalunya de Barcelona per fer front al desgavell de les infraestructures i de les xarxes viàries i per exigir, d'un cop, a l'Estat Espanyol, el dret de decidir el model de país que volem.


Amb el lema "Som una nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures", la mobilització té com objectius bàsics exigir:

· el traspàs de la xarxa de transports i d'infraestructures a la Generalitat

· la publicació immediata de les balances fiscal entre Catalunya i l'Estat
· la recaptació i gestió de tots els impostos des de Catalunya.


Manifestació pel dret a decidir sobre les infraestructures catalanes

Amb el lema "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!", la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) convoca una manifestació unitària i plural, aquest dissabte dia 1 de desembre. La Plataforma per la Llengua, entitat adherida a la PDD, convoca a participar a la manifestació i reclama la plena utilització del català per part de les empreses i administracions que gestionen les infraestructures catalanes.
Les infraestructures del país no parlen català:

- Molts dels serveis oferts per RENFE, AENA no inclouen el català, com per exemple l'atenció telefònica o presencial al client, part de la megafonia i informació impresa, els bitllets, la majoria dels serveis electrònics, les versions en català dels webs són parcials, etc.
- El setembre del 2007, la Plataforma per la Llengua va denunciar públicament la desatenció i discriminació de FECSA-Endesa cap als usuaris que realitzaven les queixes i demandes en català.
- Pel que fa a l'ús normatiu de la toponímia a les infraestructures catalanes, tant AENA com el Ministeri de Foment van expressar el maig del 2006 a la Plataforma per la Llengua la seva negativa a catalanitzar els topònims situats a Catalunya que fan referència al País Valencià, Illes, Franja de Ponent i Catalunya del Nord.

La Plataforma per la Llengua considera que l'impediment principal per normalitzar la toponímia i l'ús del català en les infraestructures a Catalunya és la manca de voluntat del Govern Espanyol, que ha expressat reiteradament la seva negativa a complir el Decret 78/1991 de la Generalitat de Catalunya sobre l'ús de la toponímia en la xarxa viària i tampoc respecta la toponímia catalana als aeroports. La Plataforma per la Llengua, davant d'aquesta negativa, creu que el dret a decidir dels catalans sobre les infraestructures catalanes pot solucionar aquest greuge lingüístic i és per això que convoca a la manifestació de dissabte 1 de desembre, que s'iniciarà a les 5 de la tarda a la Plaça Catalunya de Barcelona.

Per a més informació:
- Estudi sobre la retolació dels topònims a les carreteres catalanes (2006).
- El Ministeri de Foment es nega a respectar els topònims en català de la franja de Ponent, Catalunya Nord i País Valencià en les carreteres i aeroports.
- La Plataforma per la Llengua denuncia diversos casos de discriminació lingüística de FECSA-ENDESA.

Font: Plataforma per la Llengua


AQUEST DISSABTE TOCA MANIFESTACIÓ: EL CERCLE D'ESTUDIS SOBIRANISTES ELEVA EL DÈFICIT FISCAL A 19.177 MILIONS D'EUROS I AFIRMA QUE "SENSE ESTAT CATALUNYA NO TÉ FUTUR"

28.11.2007 - 08:42

La quantitat d'adhesions a la manifestació d'aquest dissabte va creixent. Ja hi ha més de 150 entitats adherides, a més de CDC, Unió, ERC, ICV, EUiA, el Partit Republicà Català i la CUP. Ahir es van afegir a la llista el Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES), la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i l'Associació per la Promoció del Transport Públic. Per contra, no hi seran la UGT i CCOO, però la que té més rellevància és l'absència del conseller d'Interior, Joan Saura, president d'ICV, formació que dóna suport a la reivindicació. Els consellers d'ERC hi aniran tots, però Saura és també el responsable de la seguretat.


EL CES.

El Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES) va fer pública ahir la seva adhesió a la manifestació de l'1-D pel dret a decidir, ara en infraestructures, i a més va emetre un informe sobre el dèficit estructural i fiscal de Catalunya, coordinat per la professora d'Economia Elisenda Paluzie. En aquest estudi es fa palès el col·lapse d'infraestructures i el que el president del CES, Alfons López Tena, va anomenar «discriminació cap a Catalunya» per part de l'aparell estatal. Sobre el dèficit fiscal, l'informe del CES, tot i ser breu, indica que les dades del 2005 demostren que el dèficit fiscal de Catalunya ha assolit la xifra de 19.177 milions d'euros (2.704 euros per habitant), i representa el 10,5% del PIB de Catalunya. Aquesta estimació confirma, segons el CES, la tendència creixent del dèficit fiscal. Una de les conclusions que exposa el CES és que «sense estat, Catalunya no té futur; amb l'Estat a la contra, no té ni present».


DE NOU, EL MIRALL ESCOCÈS

Per fer evident el resultat de «l'escanyament planificat de la societat catalana», l'informe del CES recorda que la Generalitat, després de trenta anys d'autonomia, i per a 7,5 milions d'habitants, té un pressupost de 32.219 milions d'euros. Escòcia, després de vuit anys d'autonomia i per a 5 milions d'habitants, té un pressupost de 46.200 milions d'euros. «A Catalunya li ha costat trenta anys tenir la meitat per habitant del que Escòcia ha obtingut en només vuit anys», rebla l'estudi. El CES ha contribuït a finançar la manifestació amb l'import recaptat de 4.000 euros, provinent de diferents fonts privades. D'altra banda, Josep-Lluís Carod-Rovira va desvincular el govern com a tal de la manifestació i va dir que és una bona notícia la reobertura de Rodalies l'1-D. Mentre, ERC hi ironitzava.

Informa: EL PUNT


50 RAONS PER PARTICIPAR EN LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE

27.11.2007 - 11:21
El proper dissabte 1 de desembre la Plataforma pel Dret a Decidir i més de 150 entitats convoquen a una manifestació a Barcelona per a protestar pel desgavell en la xarxa de rodalies i exigir la gestió de les nostres infraestructures. A les 17:00 començarà una marxa des de plaça Catalunya fins a l'estació de França.


Hi ha moltes raons per no faltar-hi. Aquí en van només cinquanta: 1. Perquè som una nació i diem prou. 2. Perquè tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures. 3. Perquè hi donen suport més de 150 entitats econòmiques i socials. 4. Perquè som un país modern. 5. Perquè en un país modern el principal aeroport no s'ofega en el caos. 6. Perquè en un país modern l'autopista més important no pot ser un tap cada cap de setmana d'estiu. 7. Perquè en un país modern la capital no es queda a les fosques una setmana. 8. Perquè en un país modern els trens de rodalies no s'aturen tot un mes. 9. Perquè volem continuar essent un país modern. 10. Perquè només quan guanya Catalunya, guanya Catalunya. 11. Perquè és una manifestació per anar-hi en família. 12. Perquè el TGV arriba tard, malament i sense connectar amb Europa. 13. Perquè la xarxa de rodalies és bàsica per a un àrea metropolitana integrada. 14. Perquè si convoquen des d'Unió a Iniciativa és que convoca tothom. 15. Perquè quan la societat civil es mou és obligat acompanyar-la. 16. Perquè el nostre model de país el decidim nosaltres i només nosaltres. 17. Perquè ja n'hi ha prou de pagar impostos que mai no retornen. 18. Perquè exigim la publicació de les balances fiscals. 19. Perquè continua essent cert que tot el que no gestionem nosaltres, es gestiona contra nosaltres. 20. Perquè la Ministra Álvarez ha de plegar. 21. Perquè els catalans sí que "ni partíos ni doblaos". 22. Perquè la llengua castellana mereix que algú dels participants la defensii. 23. Perquè quan es convoca una manifestació amb aquest consens s'hi ha d'anar i prou. No ens podem permetre farols mal plantejats. 24. Perquè els mitjans de comunicació no en parlen però el missatge corre de tota manera. 25. Perquè necessitem lideratge i planificació estratègica. Un país capdavanter no s'improvisa. 26. Perquè els nous catalans d'ara han de saber que els catalans d'ahir i els d'abans d'ahir tenim sang a les venes. 27. Perquè si els ciutadans no es mouen quan cal, la desvinculació política només amaga el passotisme. 28. Perquè no en tenim prou arreglant el que no funciona, volem ser líders i pioners. 29. Perquè, venint de comarques, és l'excusa perfecta per passar un dia a Barcelona. 30. Perquè l'eix mediterrani, que l'Estat ignora, és prioritari per als interessos de Catalunya. 31. Perquè el model radial espanyol, que l'Estat imposa, no respon a les necessitats del país. 32. Perquè som un milió més que fa deu anys i ens calen els recursos per relligar el país. 33. Perquè s'ha acabat el bròquil! 34. Perquè els grans sindicats s'equivoquen amb el seu silenci. 35. Perquè no hi ha victimisme sense víctimes i no s'és víctima quan es planta cara. 36. Perquè el PSC ha d'adonar-se que els seus votants i militants no comparteixen el servilisme al PSOE dels amos del partit. 37. Perquè el PP ha de patir pel que li espera si guanya les eleccions generals. 38. Perquè el Cercle d'Economia, la Cambra de Comerç i el Foment del Treball han de saber que se'ls troba a faltar. 39. Perquè els efectes de la falta d'inversió els patim tots els catalans, vinguem d'on vinguem i pensem com pensem. 40. Perquè l'Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00 41. Perquè volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos. 42. Perquè en un moment de canvi i reptes de competitivitat la inversió és més necessària que mai. 43. Perquè s'ha de caminar una hora al dia 44. Perquè el dèficit inversor dels últims anys no es pot repetir i necessitem prendre el control dels nostres recursos. 45. Perquè en infraestructures, si nosaltres patim nosaltres decidim. 46. Perquè l'aeroport del Prat ha de poder competir en llibertat, sense estar sotmès a interessos centralistes. 47. Perquè no volem un aeroport "low cost" per a un país "low cost". 48. Perquè només recaptant i administrant els nostres impostos garantirem un tracte just en el futur. 49. Perquè tenim dignitat. 50. Perquè som una nació i diem prou. Tantes vegades com calgui.

El proper 1 de desembre a les 17:00, tots a plaça Catalunya!

Informa: XAVIER MARTÍN

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 19 de novembre de 2007

Mossèn Josep Armengou Dalmau. Reflexions.


No salvarem Catalunya pensant en espanyol. Totes les solucions per als nostres problemes que ens puguin venir d'Espanya seran això: Solucions espanyoles. Podran perjudicar-nos o afavorir-nos més o menys, però de cap manera no seran mai la nostra solució.

Catalunya fou històricament una creació europea i tots els esforços dels traïdors de torn que han volgut ajupir-se al dictat carpetobetònic, no han pogut ofegar aquesta nostàlgia dels orígens que alhora ens tortura i ens dóna esperança. Espanya se'ns ha mostrat sempre com l'anti-Europa. Volem retornar a les fonts, per poder caminar folgadament vers el nostre destí.

Al fons del fet diferencial de Catalunya amb Espanya, hi ha l'africanisme espanyol i l'europeisme català. Ja ens ve dels orígens i perdura encara avui. Endogalada per l'africana Espanya, Catalunya ha patit sempre i ara més que mai, l'enyorament d'Europa. Espanya ens ha separat violentament del nostre destí.

Una Catalunya antieuropea seria tan antihistòrica, com una Catalunya antidemocràtica.

El regionalisme europeu dels nostres dies no neix d'una nostàlgica enyorança de l'Edat Mitjana, sinó de la problemàtica econòmica i humana d'avui.

I no es tracta pas solament -també això- d'un desig d'eficiència i d'organització, sinó d'una aspiració humana a la llibertat i a la independència, a les quals l'home no pot renunciar mai.
No es tracta, per tant, solament d'un fenomen econòmic i administratiu, sinó sobretot d'una aspiració política i humana.

No restem en la inactivitat esperant temps millors. Tots els temps són els millors.


Fragments extrets Nacionalisme català, 1974.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, 14 de novembre de 2007

Història. L’activitat d’Estat Català a Sabadell. De la dictadura de Primo de Rivera a la proclamació de la República (i II).

Els dirigents i gent addicta a Estat Català, ara, de poc, aplegats al Centre Radical Català, voltats de Francesc Macià, a la visita que va fer al seu estatge so­cial situat a un pis de la part est de l'actual passeig de la Placa Major, el dia 28 de marc de 1931. D'esquerra a dreta hi distingim: 1. Joan Ramoneda Vallhonrat; 2. N. N.; 3. N. N.; 4. Miquelet Codina Martí; 5. Feliu Prats; 6. Joan Colomer Torrent; 7. Marc Aureli Graupera; 8. Josep Maria Custòdio Pascual; 9. N. N.; 10. Roca; 11. Francesc Macià; 12. Bartomeu Lluís; 13. Josep Soley Vallhonrat; 14. Simó Cordonet; 15. Francesc Custòdio Pascual; 16. Agustí Massagué Camps; 17. Melcior Tort, i 18. Magí Casals Traveria.

Podeu consultar la 1a part a: http://setembrenegre.blogspot.com/2007/09/histria-lactivitat-destat-catal.html

Recull divulgatiu extret de:

Andreu Castells. Del Terror a la Segona República, 1918-1936. A: Sabadell, Informe de I'Oposició, IV. Sabadell: Edicions Riutort, 1980.


Casal Català Republicà i Centre Radical Català, versus Casal Català d'Esquerres
El catalanisme es trobava, a la caiguda de la Dictadura, bastant fragmentat. Era manipulat a profit de la dreta i per aquesta causa la doc­trina entre les classes populars, no prosperava. Així, fins i tot, I'Estat Català [28], perdia militants que passaven a grups més a I'esquerra, com Ca­mil Formosa, que es va passar al Bloc Obrer i Camperol. Per aquesta causa, amb visió clara de la situació, el marc de 1931, es va crear el par­tit Esquerra Republicana de Catalunya, al qual hi va ingressar (a majoria de components d'Estat Català, quedant-ne una minoria al marge, que formà el grup radical Nosaltres sols. També in­tegraren I'Esquerra el grup del setmanari L'Opi­nió, de Lluís Companys i de Lluhí i Vallescà. A primers d'abril de 1931 es va tractar de I'ingrés d'Acció Catalana, i aquí a Sabadell del Centre Català, però si bé una part de la base hi va passar, els dirigents d'aquest partit, com I'Amadeu Hurtado o el poeta Bofill i Matas del periòdic La Publicitat, refusaren d'integrar-s’hi per considerar-lo un partit massa a I'esquerra.



A Sabadell aquest estat d'opinió catalanista va generar dos nous centres: el Casal Republicà i el Centre Radical Català.
El Casal Català Republicà va ser fundat el 14 de febrer de 1931, en una operació prèvia a captar militants i ingressar-los a I'Esquerra Republicana de Catalunya, amb Joan Matas Castella de president, ajudat per Joan Ribera, amdós, fins en aquest moment, del Centre Català i d'Estat Català. Aquest grup, que prengué un crèdit ascendent, ingressà bastants personatges del Centre Català, dels que es movien entre Acció Catalana i la Lliga i, sobretot, va recollir un nombre de sindicalistes de la FLS, molts I quals procedien de la veterana entitat CFR. El 7 de setembre de 1931, junt amb el Centre Català ingressaren a l'Esquerra RepubIicana, formant una nova entitat, que sota la direcció de la gent del Casal, prengué el nom de Casal Català d'Esquerra.
El Centre Radical Català, va fundar-se el 22 de marc de 1931, a un pis del costat de cal Rafart, actualment I'establiment anomenat «Les Drogues», de la plaça Major [29]. D'entrada recolliren els membres més exaltats d'Estat Català que no es passaren ni al BOC ni al Casal Republicà, així com alguns socis del Centre Català. Malgrat la inauguració de la seva seu, celebrada el 28 de marc per Francesc Macià, i la idea popular que serien els veritables factòtums de la propera República, no saberen aprofitar-se del prestigi contret. Hi ha la impressió, que detectà un polític del moment, Ramon Jou, que aquest grup era «la FAI del catalanisme».
Encara hi havia altres catalanistes no alineats en cap dels grups esmentats, però que simpatitzaven amb el moviment revolucionari i el catalanisme republicà. D'aquests se'n trobar entre els més d'esquerra d'Acció Catalana i, fins i tot, entre els «més cristians» d'Acció Catòlica, molts dels quals votaran, properament, per la República.


Notes
28. L'Estat Català, en aquests moments es trobava dirigit per Josep Soley Vallhonrat i per Bartomeu Lluís que havia participat a I'acció de Prats de Molló, encara que I'agitador era Maranges. També hi figuraven els germans impressors Francesc i Josep Maria Custòdio Pascual, els germans que tenien una acadèmia de mecanografia a I'avui passeig de la Plaça Major, Jaume i Agustí Massagué Camps, el metge Rafael Mató Escarnís, Miquel Codina Martí, Joan Colomer Torrent, Simó Cordonet, Feliu Prats, Melcior Tort...
29. Joan Morral: Evidència verbal...



REPÚBLICA DICTA EST
La Segona República va proclamar-se, no per genuí esforç dels republicans, sinó per un progressiu deteriorament del poder monàrquic i una manca absoluta de visió política dels di­versos torns de govern.
En vigílies de la dimissió del rei molta gent de dreta estava disposada al canvi. Havia vist la disbauxa moral i econòmica i massa corrupc­ió. «La prova passada ha fet una destria profitosa -escrigué J. Hutesà Costajussà [43]-. Ara els ciutadans ens coneixem una mica més. Sa­bem qui té el tremp moral de ciutadania i qui s’ha doblegat com el filferro rovellat...» Més en­davant diu: «Que ningú no s'enganyi. Hi ha un tema bàsic, primordial, un únic problema, el qual regeix fonamentalment tota I'acció política nostre temps: la qüestió econòmico-social. Qualsevol posició política que hom adopti, ha d’ésser la resultant d'una posició presa enfront d’aquesta qüestió fonamental de justícia integral­.» En general els del CRF consideraven que per aconseguir aquestes fites només calia tirar endavant una república federal. «El cas de Catalun­ya en una República unitària -escriu I'editori­al d'El Federal del 21 de juny de 1930-, quedaria ­plantejat dintre una gravetat pitjor que no ara, perquè Ilavors hauríem d'exigir, en nom la mateixa Ilibertat individual [...] que se'ns respectés tot el que com a catalans representem.» «Mai no es troba tan Iluny de poder arribar a respectar els altres -escriu Àngel Bonafè a El Federal del 12 de juliol de 1930- qui no sap encara si es respecta ell mateix [...] De federal no pot ésser-ne tothom qui vol. No n'hi ha prou posseir un cervell, cal posseir també ànima.»
La policia i la Guàrdia civil, a darrera hora, reactivaren la repressió i reberen metralladores, però els estímuls de la por no funcionaren i el poble, si bé conspirava, estava, en aparença, quiet. Tancaren la Universitat, però hagueren de reobrir els sindicats del carrer de I'Estrella, el dos d'abril de 1931 en virtut de la promulgació la llei de garanties constitucionals. I va tornar de I'exili Francesc Macià, que el 28 de març va inaugurar, en mig d'una gentada apoteòsica, el Centre Radical Català, situat en un pis de la plaça ­Major.
Semblava que la República es trobés a les portes. El Federal, que és com una mena de receptor del fervor popular, el 25 d'octubre del 1930, en manxeta, recomana al rei que comenci a «preparar les maletes» i el 28 de febrer de 1931 ja ens dóna un text francament optimista: «Ara ens trobem en un moment en què s'inicia una gran concentració esquerrana. Políticament cal
assenyalar que Ilevat dels catalans dinàstics i dels aspirants a palatins de la Lliga Regionalista, tots els sectors polítics sabadellencs es decla­ren obertament republicans. La veu solitària i per­sistent del Círcol Republicà Federal, ajudada pel Partit Radical, ara es veu secundada amb el cor novell i entusiasta del Casal Català Republicà i per les veus d'àngel dels del Centre Català...»
Al final de la campanya El Federal del dia 11 d'abril precisa I'argument d'aquestes eleccions: «o rei o República». Aquest mateix dia es lamen­tava que la candidatura obrerista no hagués «ata­cat per a res la Monarquia, el Rei ni la Dictadura, sinó els republicans i els seus programes».
La nit de la vigília de les eleccions tots els centres político-socials es trobaren en estat d'a­lerta: els punts difícils, en general, del Centre Català, i de la FLS no es desmentiran i votaran per la República. Tota la CNT, oblidant el seu an­tielectoralisme, votarà en massa per la Repúbli­ca. La «colla del Moix -com diu ell mateix [44]-­portàrem la carabina al coll», malgrat que sabien que no es feia la revolució social i actuaven com a «elements actius del Círcol». Dos o tres dies després, en plena eufòria triomfalista es diu que fumeren escales avall de I'Ajuntament el poeta Joan Arús, que s'havia anat a oferir als nous di­rigents, per un article que, aquesta vigília, inser­ta el Diari de Sabadell, en el qual fulmina les esquerres i El Federal que «ha perdut -si és que n'ha tingut mai- tota la serietat i tota la sol­vència» i critica els dirigents perquè havien obli­dat «el deure moral de refrenar i controlar els impulsos impremeditats, purament fisiològics de certs escriptorets...». Ramon Pícart, en aquest periòdic, publicà una alternativa seriosa dema­nant que «tinguem cura de no desacreditar ja abans de I'elecció, als que, sigui quin sigui Ilur origen, seran demà els regidors de Sabadell». Al vespre, però, Picart es personà als tallers on es disposaven a tirar aquest periòdic i va fer retirar el motlle on, en linotip, hi constava que el Centre Català, adherit a Acció Catalana Republicana participaria a les eleccions, però no votaria amb la Lliga ni pactaria amb I'ERC.
Amagats per les cantonades, els futurs re­gidors republicans feien pintades de quitrà per les façanes [45].


Notes
43.Ibid.,5.IV.1930. 44.Text taquigràfic de I'acte públic d'acusació... Vid. p. 15.14, p. 20.
45. La Ciutat, 4.V11.1933, «Ciment i quitrà», R. M
.




Proclamació de la segona República a Sabadell. Com veiem a la fotografia ex­treta de premsa de l'època, a la balconada de l'Ajuntament, no hi han domassos com cita el Diari de Sabadell, però sí una pancarta que diu ben clarament Visca la República.



Es passarà la FLS als republicans i al catalanisme?
Els vells de la FLS encara recorden la com­bativitat que durant la Dictadura va mostrar la joventut d'Estat Català. Això els va acostar i va semblar com si es detectés algun pacte entre els homes de la FLS i els d'Estat Català. Aquest fet quedarà relativament clar quan a les elec­cions que portaren la República la FLS va rebre I'ordre de votar per Francesc Macià, que en aquell cas volia dir votar pel CRF o per I'ERC, mai pels partits de classe. I per ajudar la possible pro­clamació de la República, la FLS va proclamar la vaga general per evitar la contrarevolució i va votar en massa pels federals i republicans de I'ERC. Aquesta imatge va tornar a sortir a les eleccions de diputats per a formar les Corts constituents del juny de 1931, quan es rumore­java que Josep Moix havia estat a punt d'accep­tar anar en candidatura per I'ERC. Se'n va parlar molt, però no es va arribar a cap acord [260]. El ma­teix Josep Moix va dir que en aquesta ocasió tornava «a fer intervenció política [261].»
Un altre fet que porta els sindicalistes a fer política és el contrast entre la campanya de menyspreu per les esquerres i la campanya abstencionista Ilançada per la Soli, durant la preparació de les eleccions del novembre de 1933, amb la promoguda per Vertical, que hi oposa una violenta campanya contra les dretes, principalment centrant el descrèdit en Cambó i Lerroux i incitant els obrers a Iluitar contra I'escalada del feixisme, acusant la Soli d'haver-se venut a les dretes. Així la FLS va contribuir a la victòria de I'ERC sobre la Lliga [262]. Quant a la negació de la FLS al CRF ja arrenca de I'adveniment la República en què els federals s'apressaren a reclamar I'exèrcit per tal que controlés les armes que els sindicalistes havien usurpat als sometenistes. I encara per la campanya desafortunada contra el cooperativisme que va promocionar el regidor Isidre Crusafont i per les denúncies que sortiren del CRF aleshores dels sabotatges contra la Telefónica. Josep Moix mateix que acostumava a anar al CRF a prendre cafè, ara no se I'hi veia mai.
Quant a testimonis relatius a les motivacions ideològiques dels catalans, Josep Moix va dir a la conferencia que ja hem comentat de I'Ateneu Polytechnicum, que la diferència que hi havia entre els obrers catalans i els obrers forasters, era la violència i aquesta mai no havia estat un producte dels obrers catalans. «Si sentiu parlar un sindicalista català que no estigui, naturalment, influït pels extremistes no catalans [es refereix als membres de la FAI], us adonareu tot seguit de I'existència de dos temperaments oposats. En els mítings de propaganda sindicalista, els oradors parlen posseïts d'una fúria pròpia d'energúmens [...]. Les organitzacions obreres -va continuar Moix- estan desfetes. Els obrers no fan cas dels dirigents. Volen una revolució i no tenen autoritat per sostenir una vaga.» [263]

Notes
257. Vertical, 21.IV.1933.
258. Jaume Camps lila: Evidència verbal, 14.V ' 259. El Poble, 23.1.1934, que ho treu de L'Opinió.
260. Ramon Jou: Evidència verbal.
261. FLS. Text taquigràfic de l'acte d'acusació... ­(vid. 15.44), p. 20.
262. El propi Moix no nega el concurs polític de la FLS en aquestes eleccions en les quals «es féu triomfar un home que ara ha estat patalejat» (FLS. Text taquigràfic de l'acte d'acusació... (vid. 15,44), p. 21), que no és altre que l'alcalde Magí Marcé, com ja veurem a les pàgines següents.
263. La Ciutat, 5.IV.1933.


17. LA DICTADURA

ENQUADRAMENT GENERAL

(...)

[A finals de la dictadura] L’alcalde, però, era un intransigent i quasi sota l’única protecció del seu primer tinent, volgué refocil·lar-se, almenys, amb el banquet esmentat, el qual, tanmateix, tingué Iloc el 21 de febrer de 1930, amb assistència dels upetistes previstos i amb múltiples mostres externes d'addició de Josep Llobet Sanjuan, president de I'Acadèmia Catòlica, carlí, regidor el qual aviat el trobarem fent política catalanista. Els anar­quistes interromperen I'àgape, car a primeres hores de la tarda entraren als locals de I'Unión Patriótica i calaren foc a la vela de I'establi­ment [9].



Notes
9. Ramon Jou i Fidela Renom: Evidències verbals... Dies abans els membres de I'Estat Català local tragueren la placa del carrer Maria Cristina i la Ilençaren dintre del local d'Unión Patriótica. Com que era de planxa de ferro esmaltada al foc va fer molt sorolI i tothom va espantar-se (Antoni Solans: Evidència verbal...).



La dilació dels federals
S'ha insinuat que aquestes dilacions eren produïdes perquè s'havia desvetllat la set de po­der d'alguns federals i que, per aquesta causa, es va demorar la proclamació de la República. Les noves relatives a aquest fet, publicades a la premsa, no coincideixen gens. El Radical del 14 d'abril de 1932 esmenta que a les dues de la tarda «fue dada orden desde Barcelona y a los pocos minutos, se encontraban reunidos la casi totalidad de los concejales elegidos el día 12, dispuestos a tomar el mando de la ciudad». «Els qui es trobaven al local del Círcol Repu­blicà Federal -escriu El Poble del 14 d'abril de 1932-, primers en rebre la nova, no pogueren estar-se de contribuir al fet revolucionari, i acu­diren tot seguit, emportats d'un frenètic entu­siasme a apoderar-se de la casa de la Ciutat...». Però els nous regidors republicans electes no arribaren a la plaça Pi i Margall, avui de Sant Roc, fins a dos quarts de quatre de la tarda 7.
Si la candidatura d'esquerra ja tenia les ma­jories, si Companys ja havia proclamat la Re­pública a dos quarts de dotze, com és que a Sabadell hi hagué aquest retard? A partir d'a­quest moment la imatge pública dels federals, començarà a declinar estrepitosament. Ja ho veurem al proper text «Què havia passat al CRF?», on intentem aportar quelcom que doni certa Ilum per comprendre aquesta demora.

Els regidors republicans ocupen I'ajuntament

Va ser prop de les quatre de la tarda que una comitiva formada pel Comitè Revolucionari i pels regidors republicans elegits el diumenge es va disposar a ocupar I'Ajuntament. Els feien guàrdia els homes de la FLS, amb Josep Moix al davant. Immediatament obriren les balcona­des i hi col·locaren una pancarta, que el Diari de Sabadell del 16 d'abril de 1931 en fa, enri­quint la imatge, un domàs. La pancarta clamava amb un rètol fet a corre-cuita «Visca la Repú­blica». Encara no hi pogueren posar cap bande­ra republicana, perquè la primera que va sortir al carrer va ser la dels radicals. Aleshores Jau­me Ninet Vallhonrat, en nom de tots els altres regidors va adreçar-se «al poble en un parla­ment entusiàstic i ple de seny proclamant la República a Sabadell i reclamant dels ciutadans Ilur col·laboració per afirmar-la amb major ordre i garantia» [6].



(...)
Tothom aplaudia i començà a sentir-se, entonat per mils de veus La Marsellesa, de Clavé aleshores el cant republicà i revolucionari per antonomàsia. «Encara les ovacions es repetien, quan de sobte foren Ilançats balcons avall diversos retrats de I'ex-rei Alfons que arribaren a baix estripats i el poble cremà amb crits de joia. Un bust en bronze fou també Iliurat al poble, notant-se un gran entusiasme per esbotzar-lo i acabar amb I'efígie de I'ex-monarca i impopular i enemic del nostre poble» [9]. «Empezaron a ser pasto de las llamas -escriu El Radical del 14 d'abril de 1932- los cuadros de la fa real, los cuales eran arrojados desde el primer piso, produciendo aquella escena una impresión de temor que duró pocos momentos».
La forca pública, que estava a I'expectativa, va rebre de les noves autoritats ordre de retirar-se a les casernes respectives. Sánchez, popular carameler, va entrar al saló de sessions de I'Ajuntament i, a cops de martell, va destrossar la placa dedicada a I'autor d'El liberalismo es pecado.
Tot seguit va formar-se una manifestació que, presidida per la bandera republicana dels radicals, va recórrer tota la ciutat a la recerca de banderes monàrquiques i de retrats de família reial «que foren escarnits, estripats i donats a les flames» [10]. Va ser important la destrossa perpetrada al local del Billar-Club, que era la pantalla de la Unión Patriótica i la crema d'alguns fitxers de la policia [11].

La proclama oficial

Els regidors republicans feren hissar I bandera republicana, que s'acabava d'enllestir, i la catalana, als pals majors de les Cases Con­sistorials i es disposaren a constituir I'Ajunta­ment provisional. «Per unanimitat, fou proclamat alcalde de la ciutat el ciutadà benemèrit Salva­dor Ribé, el qual passà a ocupar la presidència després de preguntar per dues vegades si hi havia algú que es mostrés contrari a tal desig­nació» [12]. «Demanà que fos nomenat de seguida el primer tinent d'alcalde amb el qual farien una sola persona, i fou designat també per unani­mitat el ciutadà Jaume Ninet Vallhonrat...» [13].



Notes
7.El Diari de Sabadell, 14.IV.1931.
8. Id.
9. Id.
10. Id.
11. Jaume Viladoms: Evidència verbal. 12. Diari de Sabadell, 14.IV.1931.
13. Id.


Un dels primers acords que prengué aquest Ajuntament provisional va ser el de trametre comissions a telèfons, telègrafs, correus, entitats ­econòmiques i a d'altres edificis públics [14]. També es va acordar nomenar secretari interí Josep Altura i Pujada, del CRF, i destituir Pascual ­i Salichs, però aquesta destitució comportarà ­un Ilarg plet, fins que aquest va dimitir el gener de 1932 [15]. També va acordar-se desarma­r al Sometent i fer la proclama següent que immediatament fou impresa i encastada per les cantonades [16].

«Ciutadans:
«Aquesta tarda els regidors republicans elegits ­pel poble el darrer diumenge, tal com han els altres Ajuntaments de la península, han pres possessió provisionalment de Ilurs càrrecs, proclamant immediatament la República a la nostra ­ciutat.
«En aquests moments històrics, demanem el concurs de tots els ciutadans per fer efectiva, dins el major ordre i serenitat, I'afirmació del nou règim.
«Sapigueu, doncs, que la nostra ciutat no està desemparada, i que vetllarem pel seu prestigi ­fent ús de les atribucions que tots vosaltres ­ens heu donat.
«Seguirem comunicant-nos amb vosaltres, per successius bans.
«Visca la República!!
«Sabadell, 14 d'abril de 1931. L'alcalde prov­isional, Salvador Ribé» 17.

Les adhesions
Després de la proclamació començaren a desfilar diverses personalitats locals que bé a títol propi, bé com a representants d'entitats, es posaven a les ordres dels regidors republi­cans electes. Entre aquestes es va presentar el poeta Joan Arús i Colomer, com a representant de la Cambra Oficial del Comerç i de la Indús­tria, autor d'una diatriba contra els regidors re­publicans publicada la vigília de les eleccions i home pragmàtic, disposat a sobresortir, manés qui manés. Josep Moix va ordenar que el tires­sin escales avall perquè «tots sabíem i sabem qui és I'Arús [18].




La Comissió Ciutadana
Els quadres responsables de I'Ajuntament provisional constituïren, vers les vuit de la tar­da 19, la Comissió Ciutadana, la qual tindria la comesa de vetllar per la seguretat de la ciutat. De la crida que va ordenar I'alcalde Ribé a cada una de les entitats gremials, professionals, obreres i econòmiques, es presentaren els se­güents ciutadans en representació de les enti­tats que anomenem, els quals formaran, tan­mateix, aquesta comissió [20]:




Joan Matas Castella, Joan Ribera i Josep Barceló, pel Casal Republicà Català.
Pere Silvestre, Pere Castany i Felip Sales, pel Centre Republicà Federal de la Creu Alta. Joan Puig Pujol, per El Federal.
Vicenç Diez, per la Fraternitat Republicana Radical.
Pau Llobet i F. Tura, pel Foment Mercantil Industrial i Agrícola.
Josep Ribé i Francesc Monràs, pel Centre de Dependents.
Ramon Padrós, Fermí Pano i Ramon Jou, pel Círcol Republicà Federal.
Tomàs Figueras, per La Gremial.
Gabriel Cirera i Gabriel Casals, per la Cam­bra de Comerç.
Miquel Bertran, Josep Cinca i Josep Moix, per la Federació Local de Sindicats.
Sebastià Arderius i Josep Roca, pel Centre Radical Català.
Francesc Soler, per la Cooperativa La Sa­badellenca.
Antoni Font i Joan Tintó, pel Comitè Repu­blicà Federal.
Daniel Rebull i Josep Oltra, pel Bloc Obrer i Camperol.

La Comissió Ciutadana va acordar donar el vist-i-plau del comitè format per Miquel Bertran, Daniel Rebull, Vicenç Diez, Ramon Jou, Joan Matas, Joan Baulenas i Magí Marcé, que I'Ajun­tament havia nomenat amb anterioritat i que tindria la missió de custodiar les armes reco­Ilides al Sometent.
L'absència de representants d'alguna entitat local d'aquesta corporació serà significatiu i marcarà, definitivament, una línia divisòria irre­vocable, entre aquelles i els homes d'esquerra, que la guerra 1936-1939 posarà de manifest.



Notes



14. Id.
15. Després de la guerra 1936-1939 tornarà a ocupar el mateix càrrec.
16. Diari de Sabadell, 14.IV.1931.
17. Id.
18. AHS. Ajuntament. Actes, 14.1V.1937. Però Arús no va immutar-se i va continuar fent política d'aproxima­ció als republicans i, el maig de 1931, fins i tot el mateix Ajuntament s'adherirà a un homenatge que va organitzar-se a honor seu. Aquesta cita de Josep Moix correspon a I'è­poca que I'Arús va «enxufar-se» amb els de la FAI. Moix continuava dient, segons I'esmentada acta: «Les masses el volien tirar pel balcó, i avui ens trobem amb una revo­lució que I'empara.»
19. Diari de Sabadell, 14.IV.1932 20. El Poble, 14.IV.1932.



Les manifestacions
Des de la proclamació de la República no cessaren els actes d'alegria i de simpatia en­vers el nou règim. Tots els edificis oficials, un rera I'altre, anaren hissant banderes republica­nes. Però la gent exigia més rapidesa i hauria volgut veure banderes republicanes onejant arreu. A la Telefónica, a la Rambla, no hi aca­bava d'aparèixer cap bandera i la gernació cla­mava volem bandera! volem bandera! El regidor federal Joan Baulenas hi fou comissionat per apaivagar els ànims, i des de dalt va dir al poble que no tenia cap teler i que de seguida que hi hagués bandera la hi posaria. Però la multitud estava frenètica i va sentir-se un crit: Que el fotin a baix! Que calli! [21].
La pancarta de I'Ajuntament va ser Iliurada a la Guàrdia civil que no posseïa cap bandera republicana, només tenia braçals tricolors que els guàrdies portaven. Cap al tard molts ciuta­dans ja havien cosit banderes i les enarboraven pels carrers, altres s'havien posat Ilacets repu­blicans i catalans al trau de I'americana. Els trens també portaven banderes.
A la plaça de Pi i Margall, es va improvisar una instal·lació elèctrica a I'entorn de la làpida dedicada al president de la primera República. L'Orfeó de Sabadell, que tenia el local a I'Ate­neu, a la mateixa plaça, cantava sense interrup­ció davant de la làpida del tribú, Els Segadors, El Cant de la Senyera i La Marsellesa dita dels botiguers, perquè la lletra era més circumspec­te que la que cantava el Cor de la Industrial, el qual anava d'entitat a entitat. La Marsellesa, va ser quasi obligat executar-la abans de començar les sessions de cinema.
La bandera dels radicals aplegava els re­publicans més cridaners, entre els quals hi ana­va Domènec Cunillé Maurí, supervivent de la batalla del pont d'Alcolea on, el 1868, foren derrotades les tropes isabelines [22]. Un carlí de la colla del Grimau i de I'Estivill va produir un esvalot i va disparar uns trets de pistola, li clavaren algunes garrotades i el deixaren fugir [23].
Durant tota la nit a Sabadell s'oïren cants. Hi havia una alegria desbordada.




Dia 15 d'abril, dimecres, exili de l'ex-rei, vaga general i disturbis anarco-sindicalistes
Amb I'aurora, el rei va abandonar el país. Tot Espanya vibrava de fervor republicà i per arreu s’oïa, sobretot, I'Himne de Riego.
La FLS, que mantenia la vaga, va decidir anar més ràpida que la Comissió Ciutadana i, el matí, va ordenar als seus membres d'acció que irrompessin de sobte a tots els domicilis dels sometentistes i que s'apoderessin de totes Ies armes que hi trobessin, algunes de les quals per emmascarar I'afer, es dipositaren a I'Ajuntament. Les altres foren curosament amagades per tal de fer-les servir quan hi hagués ocasió, que va ser durant la revolució de I'octubre de 1934. Aquest comportament va molestar I'Ajuntament electe i va produir la primera fisura les relacions anarco-sindicalistes federals, perquè els federals aconseguiren del capità general López-Ochoa que trametés, amb urgència, forces militars per emparar la ciutat, ja que en el fons no donaven massa credibilitat a la Comissió Ciutadana, que ja havia quedat superada per I'activitat dels anarco-sindicalistes. Vers el migdia arribaren dues companyies del Regiment d'Alcántara, al comandament del militar d'Anleo, el qual va pregonar pels carrers I'obligació que tothom que tingués les armes les havia Iliurar.
La gent armada que es trobava pels carrers amotinada es va anar fent fonedissa. Els darrers foren Vicenç García Negrillo, el Negre, Bernat i el Valldanques, tots tres armats amb carrabines de les requisades als sometentistes, que atemptaren contra el Paraigüer del carrer de Manresa, mercenari del qual ja hem parlat al final del capítol anterior. Li dispararen des del local dels radicals, més o menys la Banca March d'avui, però, segons ens diu Llorenç Morales, tanquista i gran mutilat de la guerra 1936-1939, no el tocaren [24]. «Era un home tan gros el Pa­raigüer, que estàvem segurs que havíem fet dia­na», ens diu García Negrillo [25]. Ramon Jou, de la Comissió Ciutadana va impedir que continués I'acció [26]. I el Paraigüer pogué fugir [27].
Aleshores els anarco-sindicalistes mutilaren Ileugerament el monument a Sallarès i Pla [28] que hi ha als Jardinets i des de primeres hores de la tarda es dedicaren a resseguir escoles per tal de cremar-hi les imatges del rei, encara que també destruïren algun Sant Crist. Entre aquest procedir anticlerical, Miquel Domènech, dels es­-



Notes
21. Joan Baulenas: Evidència verbal.
22. Morirà el 12.111.1932
23. Arcadi Badia: Evidència verbal.
24. Llorenç Morales: Evidència verbal. Juny 1972.
25. Vicenç García Negrillo: Evidència verbal. Abril 1973.
26. Ramon Jou: Evidència verbal
27. Vicenç García Negrillo: Evidència verbal.
28. Enric Mampel: Evidència verbal. Les esquerres, fa anys, han criticat aquest personatge, que va impulsar el proteccionisme. Uns dels crítics més àcids va ser Sal­vador Sarrà Serravinyals, que arribarà a conseller de Cul­tura. Aquest a El Poble del 27.V.1932: (El profund sabade­Ilisme de J. Sallarès i Pla) va acusar Sallarès de la des­aparició de la primera escola industrial (vid. pp. 10.27 i 10.28). «Sabadell -escrigué Sarrà- deu el seu endarreriment a aquestes dues grans equivocacions: a I'estrangu­lament de I'Escola Industrial del 1873 i a la fe de Sallarès en un proteccionisme que permetia enriquir-se per la grà­cia de Déu. Al sustentador d'aquestes dues grans equivocacions que han fet que a Sabadell no hi hagi indústries ni industrials, pròpiament no se li pot concedir el quali­ficatiu de profund sabadellisme...»



peritistes, va fer derruir la creu del portal del cementiri [29]. Calmats una mica els ànims els anarco-sindicalistes es concentraren a la placa Major on organitzaren un míting citant les con­dicions estratègiques per al manteniment de la República [30].
A tres quarts de set de la tarda [31] va formar­-se la manifestació oficial amb la participació dels regidors republicans, amb dues banderes republicanes i una d'Estat Català, ...«la sagrada bandera de l'estrella solitària... aplaudida fre­nèticament...» [32]. La Banda Municipal anava, dar­rera, interpretant La Marsellesa i Els Segadors.

Dia 16 d'abril, dijous, final de la vaga general, Dia de I’Alliberament i constitució de la Corporació municipal.
Cap govern, cap Ilei, cap elecció

Mentre es repartia el Diari de Sabadell (de la dreta i únic que es publicava a la ciutat en aquell moment) amb una manxeta a la capçalera que clamava Visca la República catalana! la CNT, en fulls volanders, invitava els obrers a preparar-se per tornar I'endemà al treball, con­vocant-los per a les tres de la tarda per en­grandir la Manifestació de I'Alliberament que es formaria a la plaça de la Llibertat, d'on, com ja hem dit, en sortien dels temps de la Restauració, tots els actes reivindicatius.
La Banda Municipal, si bé no va sortir a la palestra fins ahir, avui ha treballat incansa­blement. Tot el matí ha anat pels carrers inter­pretant les músiques populars i recollint aclamacions i a la tarda prendrà part en aquesta manifestació que serà la més nombrosa d'a­quests dies i que la FLS organitzarà per celebrar l’alliberament de quatre ciutadans, entre els quals Pere Oro Ricart, que s'havia passat deu anys a la penitenciaria de Figueres. Mils i mils de persones pujaven per la Rambla. A la Casa de la Ciutat Salvador Ribé va rebre els presos Iiberats i varen encaixar [33].
Del balcó del Centre Català Radical, a la part d'orient de la placa Major, parlaren els dirigents de la FLS, Josep Moix, Josep Rosas, Josep Claramunt i el Calsina. Era evident que els sindicats s'anaven polititzant ràpidament i ana­ven perdent les ideologies del tot o res que arros­segaven del segle passat. Però els obrers sabadellencs sentien per a les velles fórmules anarquistes una forta melangia. Per això va ser clamorós i emotiu el parlament del vell Clara­munt, ple d'entusiasme i fogositat, acte de fe per la FAI, per cap govern, cap llei, cap elec­ció. Va ser el comiat de I'anarquisme. Durant anys i anys els assistents, entre els quals el vice-pre­sident del CRF, Ramon Jou, i la forjadora de les guarderies i de les infermeres laiques, Fidela Renom, retindran més que el parlament mitinesc l'ardència de I'exhortació de Josep Claramunt [34].
La manifestació després dels parlaments, seguida per la Banda Municipal, va dirigir-se vers la Creu Alta, però una pluja torrencial va dispersar-la.

Constitució de I'Ajuntament definitiu
A les set de la tarda es reuniren a la Casa de la Ciutat tots els components elegits per sufragi universal, per tal de constituir la Regi­doria de Sabadell d'acord amb la Ilei municipal del 2 d'octubre de 1877. Hi assistí nombrós públic i va ocupar la presidència Salvador Ribé, com a alcalde provisional. Va redactar-se I'acta de la sessió en català, fent-hi constar que Sa­badell, com a «segona ciutat de Catalunya, fou també la segona població catalana a proclamar el nou règim polític». A l'hora de la constitució de la Corporació municipal, Ribé va esmentar que «I'Ajuntament que havem de constituir serà provisional, encara que entenc -va afegir- que pot constituir-se de manera definitiva si no hi ha cap inconvenient a acceptar el nou règim. Va contestar-li, en nom dels regidors electes per la Lliga Catalana, Esteve Pujol Boixader. Remarcà «la seva felicitació als Regidors que en els moments de perill han defensat I'ordre i la seguretat ciutadana, així com també la seva adhesió més efusiva i sincera al règim repu­blicà suara instaurat, en defensa del qual hem de fer tots els esforços perquè no sigui possi­ble el retorn de I'ominosa monarquia que acaba de desaparèixer».
Abans de procedir a I'elecció va ocupar la presidència el regidor electe Emili Tintó Farrés, per ser el que obtingué major nombre de sufra­-



Notes
29. Arcadi Badia: Evidència verbal. 30. Diari de Sabadell, 16.V.1931
31. Id.
32. Id.
33. També Ribé va fer alliberar els presos comuns i el funcionari Antoni Llobet.
34. Ramon Jou. Fidela Renom: Evidències verbals.



gis i com a alcalde interí passà a I'elecció d'al­calde per mitjà de paperetes closes. Tanmateix va sortir elegit Salvador Ribé García per 32 vots i un en blanc. I així mateix va procedir-se al no­menament dels primers tres tinents d'alcalde, Jaume Ninet Vallhonrat, Josep Vilanova Reig i Joan Balart Armengol, els quals obtingueren el mateix nombre de vots que I'alcalde cosa que provocà una intervenció del regidor electe Pere Mampel Martí en el sentit que caldria deixar els formulismes i que, per tant, davant la una­nimitat de les votacions es Ilegissin les pro­postes dels nous càrrecs i que els nomena­ments es fessin per aclamació. I així es va fer. Cal esmentar que quan Salvador Ribé va prendre la vara de mans de Tintó, una comissió popular va col·locar darrera el seient presidencial la ban­dera republicana de la Joventut Republicana Fe­deral.
Per cloure direm que Ninet Vallhonrat va proposar trametre un telegrama a Francesc Ma­cià, president de la República Catalana, al pre­sident del Govern Provisional i al governador civil de la província: «Constituït oficialment I'A­juntament de Sabadell [...] per unanimitat acor­da fer pública la seva professió de fe republi­cana federal ideologia que accepta en tota la seva integritat i de la qual es complau a fer-ne solemne testimoni d'adhesió al Govern, interes­sant-li el seu desig que sigui el règim federal la forma del nou règim que amb tanta solemnitat acaba d'instaurar-se a Espanya».
La constitució de I'Ajuntament va ser:
Alcalde: Salvador Ribé García. CRF. Primer tinent d'alcalde: Jaume Ninet Vall­honrat, CRF.
Segon tinent d'alcalde: Josep Vilanova Reig.FRR.
Tercer tinent d'alcalde: Joan Balart Armengol. ERC.
Quart tinent d'alcalde: Joan Mora Adserà. CRF.
Cinquè tinent d'alcalde: Josep Soley Vall­honrat. CRF.
Sisè tinent d'alcalde: Francesc Camps Creus. CRF.
Setè tinent d'alcalde: Valentí Gorina Coma­dran. LR.
Vuitè tinent d'alcalde: Antoni Rúbies Portella. FRR.
Síndic: Joan Valls Vidal. ERC.
Subsíndic: Joan Baulenas Mañosa. CRF.
Regidors: Emili Tintó Farrés. CRF. Marcellí Elias Paloma. CRF. Joan Morral Pelegrí. CRF.
Isidre Crusafont Domènech. CRF. Josep Solà Puig. CRF.
Francesc Pascual Sallent. CRF.
Magí Marcé Sagarra. CRF.
Pere Mampel Martí. FRR.
Jeroni Farré Colomina. FRR.
Marc Ubach Farell. FRR.
Sebastíá Boix Obach. ERC.
Manuel Buxeda Garí-Montllor. LR.
Esteve Pujol Boixader. LR.
Ferran Sotorra Salvadó. LR.
Joan Bta. Ruiz Castella. LR.
Josep Ma. Sampere Gorina. LR.
Jacint Martí Moragas. LR.
Josep Codina Duran. LR.
Pere Moratonas Doménech. LR. Joan Farreras Grané. LR. Arnau Izard Llonch. LR. Antoni Jané Doménech. LR.


LA DÈBIL PRESA DE PODER DELS FEDERALS
Què havia passat al CRF?
L’envelliment federal
Què havia passat si, abans de la procla­mació de la segona República, els homes del tenien una imatge política explícita i, ara, actuació personal de Ilurs dirigents començ­a ser discutida i jutjada?
En primer Iloc hem de tenir en compte que federals del CRF, successors directes d'aquell Club Republicà format a la tardor del 1843, del Partit Republicà Democràtic Federal, que va construir la Catedral Republicana del Vallès, com era anomenat el local social del CRF, amb el dogma irrefutable del programa de Pi i Margall del 1894, havien quedat molt enrera. I no sols havien quedat enrera sinó que el PRDF desapa­reixia el 1909 dintre de I'Esquerra Catalana; el 1910 dintre de la Unió Federal Nacionalista Re­publicana, amb Layret i Companys; el 1917 en el Partit Republicà Català, per caure, finalment, el març de 1931, a la Conferència d'Esquerres, en el marc de I'Esquerra Republicana de Catalunya, que acabava de néixer.
Existiren un munt de circumstàncies adver­ses que havien d'incidir fortament en el com­portament dels dirigents del CRF. Va ser un problema de subsistència. Si a nivell nacional els partits dels federals es desfeien a causa de les situacions i havien de canviar d'un Iloc a I'altre, a nivell local el fervor federal havia arribat just fins a la proclamació de la segona República. Be, és cert que el CRF posseïa una xifra mes important d'efectius que qualsevol partit local, però I'Esquerra Republicana de Ca­talunya, que aquí va rebre I'adhesió del nou Casal Català Republicà, que veurem com a Casal Català d'Esquerra, quan el 7 de setembre de 1931 es va fusionar amb el Centre Radical Ca­talà, no sols recaptà totes les possibilitats de militància sabadellenca, sinó que a més, a nivell de partit, havia absorbit el CRF, membres del qual es passaven directament a cotitzar a I'ERC.
I encara hi havia una altra causa decisiva. La Federació Local de Sindicats, apolítica, com ja veurem, tenia un enorme desig de donar su­port al partit que li oferís més garanties, i hem de tenir en compte les relacions amb I'ERC, que serà, a més, el partit governamental. Per tant, si fins en aquests moments la FLS havia estat incondicional dels federals locals -molts sin­dicalistes eren de la FLS i del CRF-, ara co­mençava a abandonar-los. I una de les causes públiques va ser que el primer Ajuntament republicà, en veure que moltes de les armes del sometent quedaven en poder dels homes de la FLS, va cridar els militars perquè vinguessin a posar ordre a la ciutat. Aquest fet d'«ordre pú­blic» marcarà I'inici irrefrenable de la baixada dels federals, la qual culminarà amb el míting de Josep Moix que, el 10 d'abril de 1936, pro­nunciarà al cinema Imperial, desprestigiant pú­blicament els dirigents federals apuntalats a la Casa de la Ciutat, els quals hauran de canviar, a cremadent, I'alcalde.
Aquest símptoma tan alarmant d'aquest pe­ríode, anomenat bienni reformador, contempla el desgast sofert per I'equip federal que va que­dar en quadre. Bé és cert que els federals rea­Iitzaren una important tasca cultural i educativa, però fracassaren, davant de la dreta i de I'es­querra, amb la posició que prengueren contra I'Església: deixar que les ordes religioses pros­seguissin I'ensenyament, fent-los efectives les subvencions municipals concertades, fins i tant els federals no tinguessin les suficients esco­les construïdes. Així que molestaren les dre­tes per massa radicals i les esquerres per mas­sa condescendents, encara que va ser I'«ordre públic» que volgueren imposar, el fet que els divorcià de la primera força social de Sabadell: la FLS.

Etiquetes de comentaris: , ,