dimecres, 28 de febrer de 2007

Mossèn Armengou. Política catalana



Mossèn Armengou. Nacionalisme català.

Política catalana

Un català pot ésser nacionalista o internacionalista; revolucionari o conservador; anarquista o comunista de l'URSS, de Mao o de qui sigui; separatista o unionista amb Espanya. Allò que no pot fer mai és deixar de considerar-se català abans que altra cosa.


Podem discutir si som espanyol o no. Però, per damunt de les definicions oficials, hi ha un fet elemental que ningú no pot negar: que som catalans. És un fet primari indiscutible que, a desgrat de les quantitats ingents de vilesa que som capaços de covar, no ens podem llevar del damunt.

Aquest qualificatiu, catalans, és el que ara, reduïts a "región española", com abans, gaudint d'un Estat independent, ens distingeix com a homes, és el que ens dóna una personalitat diferenciada, el que ens situa en la geografia i en la història. Nosaltres som els catalans, tots els altres homes i dones del món són els no catalans. Tot altre concepte gentilici i comunitari ens ve balder o esquifit, cap altre no ens defineix ni ens individualitza prou clarament. Som catalans o no som res.

Ésser espanyols és per a nosaltres un fet contingent. Si la Pau dels Pirineus (1659) hagués estat la Pau de Ponent posem per cas, avui jurídicament seríem francesos, però romandríem encara catalans. És que ésser catalans és per a nosaltres el fet necessari. Catalunya és la tesi, Espanya una hipòtesi, i no pas l'única.

El català que es desnacionalitza voluntàriament, que renega de la seva història, de la seva llengua, no arriba mai a ésser ni un català normal ni un castellà normal. Queda malament, fa el ridícul com a castellà i com a català. És un foraster a la seva Pàtria. És un castellà sense Castella. És un exiliat perpetu a la recerca de Pàtria.

Un català darrera d'un taulell s'ho ven tot. De vegades àdhuc la dignitat.

El problema bàsic dels catalans és de retrobar-nos nacionalment, el de l'acceptació de la pròpia catalanitat amb totes les conseqüències. Catalunya es retrobarà com a Catalunya o no serà mai res. La tragèdia essencial de Catalunya és l'abandonament d'una catalanitat a ultrança per part dels catalans.

Cal convertir el sentiment patriòtic en una convicció doctrinal. Mai un sentiment o una raó de conveniència no podran triomfar d'una idea fortament arrelada.
El nacionalisme català és l'única idea bàsica apta per als catalans, i encara avui gairebé inèdita. És l'única idea feta a la mida del poble català.

Catalunya ha d'ésser el nom de la reconciliació interior, de la politització i de la reconquesta.

El nostre nacionalisme és tot un acte de fe: Crec en Catalunya.

El món és dels pocs que saben on van i tenen pit per anar-hi.

Quan el català, amb mires interessades, es troba temptat de col·laboracionisme espanyol, tracta de convèncer-se a si mateix que, en aquells moments, Catalunya pot passar-se d'ell, i que sense ell el catalanisme anirà sirgant. Així intenta de tranquil·litzar la seva consciència. Hem de convèncer-nos, però, que, sobretot avui, tots els catalans som necessaris a Catalunya les vint-i-quatre hores del dia.

Molts catalans han somniat sempre, i somnien, el gran moment per a Catalunya, però pocs es dediquen a fer-lo possible. En aquest aspecte, i de cara a la responsabilitat personal de cadascú, hem de pensar que tots els moments són decisius.

Tot català porta dintre seu, més o menys, un anarquista en idees i un burgès en gustos. Passa, però, que molt sovint els gustos ofusquen les idees.

Catalunya, si no fos altra cosa, és encara avui una mentalitat. Mentalitat distinta de la dels altres pobles peninsulars, que ha creat unes formes de vida, de cultura, de punts de vista, diferents dels d'aquells pobles.

Catalunya, a diferència dels pobles centrals i meridionals, sent Europa. L'ha sentida sempre. A la base del fet diferencial hi ha l'europeisme de Catalunya, de manera que no dubtaríem a definir així la nacionalitat catalana: Una mentalitat col·lectiva europea enclavada en territori peninsular.

Catalunya no serà mai res si no arriba a separar-se, almenys espiritualment, d'Espanya. Cap ideologia, cap partit polític espanyol no ha de tenir mai una sucursal a Catalunya. Hem de tenir una política catalana, uns partits catalans, una mentalitat catalana. Així podrem tractar Espanya de tu a tu, que és l'única manera decent i digna de tractar-la.


Etiquetes de comentaris:

dilluns, 19 de febrer de 2007

Plataforma pel Dret de Decidir

La Plataforma pel Dret de Decidir inicia una nova etapa reivindicant les competències per als Països Catalans per convocar referèndums (18/2/2007)

divendres, 9 de febrer de 2007

En suport a Oleguer i a la llibertat d’expressió. Ni Kelme ni España.


Res de nou sota la capa d'España: dictadura de pensament (com a fidel guardaespatlles de la dictadura nacional), censura i insults.

Pensar és un delicte, el "Muera la inteligencia!" continua igual de vigent: cal mantenir el poble en la ignorància i la fàcil manipulació. I si qui pensa és un català sense complex d'esclau i que, a sobre, és un jugador del Barça aleshores cal organitzar un linxament públic, un aquelarre per escarment de propis i estranys. Aquelarre en que els propis catalans -acomplexats i descastats èticament i nacional- s'hi apressen a portar-hi llenya! Quanta vilesa! Pots comptar quants necis l’hi abocaran fels sense haver-se llegit l’article!

Que almenys sapiguem utilitzar aquest cas per desemmascarar l’España eterna entre amics i companys!

Setembre Negre


Article d'Oleguer Presas "La bona fe"



MÉS DE 17.000 SIGNATURES DE SUPORT A OLEGUER
Arran de la decisió de Kelme de rescindir el contracte amb Oleguer Presas per la publicació de l'article 'La bona fe', VilaWeb ha iniciat la campanya Kelme m'ha perdut com a client, que inclou un formulari per enviar un correu signat a l'empresa Kelme amb el text 'Crec que han atemptat contra la llibertat d'expressió. Han perdut un client'.



DIVENDRES, 09/02/2007 - 06:00h


per Vicent Partal
Per això m'agrada Oleguer



M'agraden els esports. Però m'agraden molt més quan són jugats per homes i dones que valen la pena per allò que són, per gent que no s'amaga darrere una pilota, ni d'un contracte publicitari. Per això admire aquell gran Sócrates que féu del Corinthians un equip de meravella que jugava contra la dictadura brasilera amb el millor futbol que es podia veure i que organitzava els jugadors en assemblees democràtiques. I Martina Navratilova, que després de fugir de la Txèquia sotmesa als russos, emprengué la defensa de la llibertat sexual de les dones. Deia que, per a una esportista, parlar clar era una obligació, no un privilegi. Per això admire també el canadenc Steve Nash, que va ensenyar una samarreta contra la guerra de l'Irac en l'All-Star de la NBA, el 2003. I Tommie Smith i John Carlos, medallistes dels Jocs de Mèxic que tots recordem per aquells punys negres alçats, orgullosos, sobre el podi dels vencedors, en representació del seu poble humiliat pel racisme i la rancúnia.

Perquè crec que el futbol és més que un negoci m'agrada Lucarelli, el davanter comunista italià que es va negar a abandonar el Livornio, malgrat les ofertes milionàries dels altres clubs i que va arribar a rebaixar-se ell mateix el sou, decidit a no deixar de costat els seus amics i el seu club, orgullós de la seua identitat. I per això m'agradava Caszely, aquell xilè menut que va jugar al Llevant i a l'Espanyol i que era un símbol permanent de l'oposició a Pinochet. Caszely es va negar en públic i declaradament, davant les càmeres de televisió, a donar la mà al dictador, en una ocasió que aquest va fer una recepció a la selecció xilena. Pinochet havia fet una intensa campanya d'unitat al seu entorn aprofitant-se de la selecció nacional i Caszely, amb aquell gest simple, la va desmuntar. Uns quants anys després havia de ser un dels activistes més populars en favor del No a Pinochet, al referèndum que l'apartà del poder.

Crec, per tant, que els esports serveixen, ateses l'enorme capacitat d'atracció i i la repercussió que tenen, per posar en relleu tota mena de causes justes i per ajudar a fer obrir els ulls. Ho van fer els atletes irlandesos que van desertar de la delegació britànica quan aquesta ja desfilava a l'estadi olímpic de Londres el 1908. Ho va fer Muhammad Alí, Cassius Clay, condemnat a tres anys de presó per haver-se negat a enrolar-se a l'exèrcit. Ho va fer Sam Ramsamy, l'atleta que va fugir de la Sud-àfrica de l'apartheid i dedicà tota la vida a organitzar des de Londres el boicot internacional al seu propi país per la política d'apartheid. I ho ha fet ara Oleguer Presas, un jugador del qual aquest Barça que diu que és més-que-un-club hauria de sentir-se especialment orgullós, del qual jo em declare admirador i per al qual reclame avui la solidaritat oberta i visible de tots els qui creiem que l'esport és molt millor encara quan ajuda a fer millor el món en què vivim.

Vicent Partal director@vilaweb.cat


OLEGUER I EL PAÍS, VÍCTIMES
09.02.2007 - 11:16

JORDI BASTÉ


Vexat per comunicadors de diferents ràdios espanyoles siguin de dretes o d'esquerres, el matí de dijous va despertar àcid per a l'Oleguer Presas. Ningú havia llegit l'article i les hòsties volaven. L'acusaven d'haver escrit en un mitjà on ETA envia els comunicats. Fals. Oleguer va escriure en un rotatiu català (Directa) i el Berria va xuclar del que el futbolista havia dit. Li van caure de tots colors per fer costat a De Juana Chaos. Una altra falsedat. En cap moment va fer costat a l'assassí com a tal. Va posar en dubte el procés judicial i l'Estat de dret i va parlar d'hipocresia. I va escriure sobre els processos i condemnes de la caserna d'Intxaurrondo comparant el que viu De Juana i el que va passar amb Rodríguez Galindo. I va acusar la situació d'hipòcrita.

Oleguer va opinar com a demòcrata, agafant-se a la llibertat d'expressió. I sí, ho va fer com a jugador del Barça, únic debat que es pot acceptar. ¿Ho pot fer? I tant que sí. Nacionalistes catalans i espanyols, separatistes i apolítics debaten sobre la conveniència de les declaracions del defensa. Quina bestiesa. Si només carden, juguen, surten de nit i es compren grans cotxes són nens mimats, si expressen opinions són intel·lectuals de segona que no poden embrutar el bon nom del barcelonisme. Au va, home. El pitjor ha estat, però, l'abandonament per part del club amb unes declaracions de Laporta més properes a la tesi de Jiménez Losantos que a la d'un president que s'ha mullat pel catalanisme. Ni va utilitzar Oleguer la sala de premsa, ni s'hauria d'haver canviat el jugador per evitar problemes. Com sempre, els catalans hem de demanar disculpes per dir el que es pensa, en una crítica a la justícia, no en una lloa al criminal. Però és igual. Callarem i deixarem que ens insultin amb comentaris messiànics molt pitjor del que ha escrit Oleguer. I ens posarem al seu darrere, no sigui que s'escapi algun tret i ens pugui fer pupa. Que rebi ell. Només faltaria: per no sortir de nit, per pensar, per anar amb furgoneta i per no sortir de putes.

Informa: AVUI


L'empresa que el PP va treure del pou

La relació de l'empresa de material esportiu Kelme amb el govern valencià ha estat decisiva, sobretot des del 2002, quan els germans Diego i José Quiles, propietaris de l'empresa, van rebre un crèdit de nou milions d'euros de la Generalitat Valenciana per salvar Kelme, que tenia més de quaranta milions d'euros de deutes. En canvi d'aquesta ajuda, els germans Quiles van acceptar que un conseller delegat i un assessor designats per l'Institut Valencià de Finances, que depèn de la Generalitat valenciana, s'encarreguessin de fer reflotar la companyia. De fet, el director d'aquest organisme, Enrique Pérez Boada, ha format part del consell d'administració de Kelme. Kelme va signar el primer préstec, de nou milions d'euros, amb Bancaixa i la CAM, avalat per l'Institut Valencià de Finances. A més, l'empresa va dur a terme una segona operació financera, de renegociació de deute, per valor de 14,4 milions d'euros. Ara, l'administrador nomenat per la Generalitat valenciana, Jorge Reig, va dir que tots aquests diners tot just si havien servit per eixugar el deute contret amb les entitats financeres que havien concedit el crèdit, segons que informava El País. Fins i tot l'oficina comercial de Kelme a Miami va haver de tancar per pèrdues. Kelme, que té la seu a Elx, s'ocupava de l'equipament esportiu d'Oleguer des del 2004.

Font: Vilaweb


Comunicat de premsa

L'Associació per la Llengua i la Cultura dóna suport a Oleguer Presas


Una persona té dret a criticar el que li vingui de gust, amb respecte i arguments. Oleguer ho ha fet, i això li està valent un linxament per part de la caverna mediàtica espanyola i alguns dels temorosos catalanets, sempre a l'esguard de no perdre les engrunes d'aquesta por en la que vivim els catalans, la qual anomenen pacte o bona educació, mal entès tot plegat.

Hauríem de veure en quin marc d'enfrontament obert entre el bipartidisme estatal es produeixen aquestes declaracions. És un marc on les rèmores d'una transició mal feta ha permès perpetuar el franquisme en pilars de l'estat de dret tan bàsics com la judicatura, o el poder judicial en general.

És un marc on s'està discutint, a Catalunya, no tant a l'Espanya rància de sempre, quina credibilitat poden tenir personatges addictes al règim dictatorial i que mai s'han retractat dels genocidis comesos durant 40 anys. És més, molts, d'entre ells polítics del PP, van renegar públicament de la constitució en el seu moment. La mateixa constitució que ara diuen defensar, segurament perquè han trobat en ella una excusa perfecta per al seu immobilisme. Per exemple, una evidència que ningú no gosa dir: si hem reformat l'estatut de Catalunya, per antiquat, essent de l'any 79, com l'haurem de fer entrar en un text que és del 78? Un text fet d'amagatotis per gent franquista, i que va ser refrendat sota la por a la remor de sabres.

Aquestes declaracions, justificades des del que hauria de ser un estat de dret, topa frontalment, doncs, amb un estat de les autonomies, sense autonomies a la constitució, en ple procés LOAPA II per part del PSOE. I que manté lleis d'excepció franquistes com la llei Antiterrorista, lleis com les del PP per il·legalitzar partits polítics, o d'altres que serveixen per tancar mitjans de comunicació o perseguir opinions. Lleis d'un estat que ens van dur a una guerra il·legal, que està condemnat per tortures a independentistes pel penal internacional d'Estrasburg i que ara destapa la seva col·laboració o inhibicions en afers tèrbols relacionats amb la CIA. En general, un estat pensat encara per perseguir idees discrepants del poder temporal, però que no té el valor suficient per encarar-se amb ell mateix.

Alhora que passa això Ballesta, jugador del Llevant, a dit tranquil·lament, sense que ningú digués res, a una ràdio que: "le tengo más respeto a una caca de perro que a Oleguer". I s'ha quedat tan ample. Com quan constantment insulten als catalans, i ningú pot dir res. Per tant, estem en un debat pervers, on uns sempre reben i els altres es queixen de que no poden donar prou bé si l'agredit es defensa.

Respecte el fet de fer servir la institució del Barça, o la seva fama com a jugador d'elit, cal dir que és lícit. És més, tota persona hauria de ser honesta, i per tant expressar les seves idees (si les té) i revertir en la societat que li ret aquesta devoció part del seu guany. I Oleguer ho fa. I això no només no se li pot retreure, sinó que se li ha d'aplaudir.

I el que seria hipòcrita per part nostra, com van fer els americans amb els atletes negres a les olimpíades de Mèxic del 68, és aplaudir com juga i quan guanya el seu equip, i xiular-lo per les seves conviccions. Si això ho traslladem a les relacions Catalunya/ Espanya, està clar qui són els negres i qui els blancs.
Per això, per que no volem ser esclaus de la correcció política, coneixem el nostre passat, i sabem el que és i hi volem viure en un país lliure: l’Associació per la Llengua i la Cultura dóna suport al sabadellenc Oleguer Presas.
Associació per la Llengua i la Cultura


Associació per la Llengua i la Cultura (ALC)


Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns, 5 de febrer de 2007

Sobre la mediocre, botiflera i mentidera classe política catalana


Reproduïm un interessant i lúcid article d’en Salvador Cardús en que s’hi denuncia el vertiginós procés de desnacionalització en que hem entrat.

El realment greu i indignant és que, havent-hi una majoria catalana al Parlament, l’espanyolisme –tot ell: el d’esquerres i el de dretes actuant l'una- pugui tirar endavant aquestes lleis. Les baralles partidistes -caïnites, immorals i provincianes- entre CiU i ERC a fi d’enfonsar-se mútuament a qui realment estan enfonsant és a Catalunya (Catalunya - Principat). Cada quatre anys s’omplen la boca parlant de Catalunya quan l’únic que els mou és omplir-se les butxaques a costa de prostituir-se i vendre’s a la dissortada i soferta Catalunya.

Fins quan més votarem i aguantarem una classe política tan mediocre, botiflera i mentidera? Un primer pas és que cada cop que veiem a regidors, parlamentaris o càrrecs de partits “catalans” els hi ho diguem ben clar i català: us esteu venent Catalunya i no us tornaré a votar. Potser els farà bellugar una mica (més que res pels vots, és clar).

Setembre Negre

hem entrat en una etapa post-prenacional
Quatre pel preu d'un


La desnacionalització dels catalans, ara que som un preàmbul de nació i que, per tant, hem entrat en una etapa post-prenacional, és un procés que va agafant un bon ritme de creuer. Tant, que per fer-ne la crònica em caldria un article diari. Com que això no és possible, em prenc la llibertat de fer la crònica de la setmana en quatre tastets que, inevitablement, amargantegen, tot i voler mantenir el bon humor.

Del decret-propaganda al decret-gol en pròpia porteria. Ja vaig dir que el decret de la tercera hora de català a primària -completat, posteriorment, amb altres decrets destinats a secundària- era, fonamentalment, un decret-propaganda. És a dir, es tractava d'un decret que no es proposava resoldre cap problema del sistema escolar català sinó millorar la imatge espanyolista del govern Zapatero, erosionada pels seus adversaris locals, amb la COPE i El Mundo al capdavant. Ara, però, hem conegut l'astuta decisió del govern català, que ha consistit a presentar amb una mà un recurs per "conflicte positiu de competències", mentre amb l'altra s'empassava el decret, fent-ne un de propi que assumeix la coacció del govern central. L'avantatge de la resposta és que es perd el partit per mèrits propis -gol a la pròpia porteria-, de manera que ningú no pot dir que t'han fet un gol. D'altra banda, suposant que d'aquí a un temps es guanyés el recurs, tampoc no passaria res. Ara, els nens d'Olot ja parlaran bé l'espanyol. La conclusió de tot plegat és clara: l'Estat que tenim no és el nostre ni està per nosaltres. La millora del coneixement del català els importa un rave, si no és per posar-hi obstacles, ja que saben que és la garantia més gran de la nostra supervivència nacional. I els nostre govern autonòmic es comporta com el que és, acceptant un paper subaltern, evitant de posar l'amo en un compromís.

El govern català, desubicat. Pot semblar una paradoxa, però el nostre govern, que és un govern territorial -i no amb vocació universalista, com el d'Espanya- està desubicat, no sap on és. Ho dic a propòsit de la llei que prepara el ministre Jordi Sevilla, un valencià nacionalment deslocalitzat de fa molts anys i renacionalitzat a la nació de destí, i que vol harmonitzar les relacions entre comunitats autònomes i el govern central. Doncs bé, ara hem sabut oficialment que sobre aquest assumpte "no hi ha posició del govern català". Com que ho ha dit en Ridao, que és un jurista expert i forma part d'un dels partits de govern, m'ho crec: es tracta d'un projecte loapitzant -que, en una falsa etimologia, podríem dir que deriva de mossegada de llop- i diu que es proposa "consagrar el cafè per a tothom". Valga'm déu: consagrar el cafè! I, davant d'això, el govern català "no té posició"? I si aquesta fos, precisament, la posició del govern, vull dir, acotar el cap i acatar la llei?

Això sí que és patriotisme social. La qüestió de la llei de la dependència ens permet fer una veritable diagnosi del moment polític que vivim. Resulta que després de filar tan prim amb l'Estatut, no fos cas que hagués estat inconstitucional, ERC, ICV, PSC i PP voten a Madrid una llei de la dependència que té el setanta per cent d'articles inconstitucionals, segons el dictamen del Consell Consultiu. El vot afirmatiu d'ERC, a més, és especialment sagnant, no tan sols pel títol de la llei, sinó perquè representa l'acceptació fatal del criteri del peix al cove, tan criticat quan l'aplicava CiU. Amb l'agreujant que CiU donava suport a canvi d'alguna cosa, i ERC ho va votar gratis. El drama, tanmateix, és doble. Per una banda, delata la poca voluntat i dignitat nacional, una d'aquestes coses que diu que no "interessa els ciutadans". Que Montilla digui a RAC 1 que no faran res que "posi en perill els interessos dels catalans i les catalanes que esperen una acció beneficiosa d'aquesta llei", anticipa les intencions: l'acataran, inconstitucional i tot. De l'altra, deixa ERC en una posició compromesa, especialment quan l'estratègia actual la justifiquen apel·lant al "patriotisme social". Mireu: l'únic patriotisme social de veritat és el que fa el PSOE amb aquesta llei, mai tan ben anomenada, de la dependència. Amb un petit detall: es tracta de patriotisme espanyol...

Senyor Vendrell, que té un moment? No voldria distreure el senyor Vendrell, que en el seu article de diumenge ens demanava que no li féssim perdre el temps. Gràcies al vicesecretari general de coordinació interna, ara ja sabem que ERC està en fase d'"acumulació de forces", un terme d'argot revolucionari marxista que descriu períodes de reorganització posteriors a grans derrotes, però que, naturalment, si es pot fer des del govern, millor que millor. Probablement, a Marx ni li havia passat pel cap. Ara bé, la meva preocupació és una altra. Jo, no és que demani la independència per demà passat, senyor Vendrell, però voldria saber com es nota que ERC és al govern des del 2003, per exemple, en els resultats de la política lingüística o a l'hora de frenar que els informatius de TV3 siguin una arma potent -això sí, en català- d'espanyolització i de pèrdua de l'autocentrament nacional. Res: només és per posar dos exemples. Perquè fins i tot la gradualitat hauria de tenir calendari i uns mínims d'eficàcia.

Salvador Cardús i Ros
Sociòleg i periodista
Font: Avui, 2.02.2007

Etiquetes de comentaris: , ,