divendres, 14 de juliol de 2006

...I foc en tot el front!

Au Fènix

Santes paraules les d'en Daniel Cardona! Tanmateix, no n'hem aprés res. Les va dir en 1922, hem passat per dues dictadures espanyolistes l'objectiu de les quals era el genocidi de la Nació Catalana i, malgrat tot, encara no hem après la lliçó! Quanta misèria moral! Quan poc amor a la Pàtria! Quan poca estima a la nostra llengua i a la nostra cultura, als nostres costums i tradicions. Quan poca estima a nosaltres mateixos!

Ens ataquen pel que som: Catalans. Quan ens unirem, doncs, com a Catalans i, per sobre d'ideologies, ens posarem a l'obra santa de la Llibertat de Catalunya!

I després, com diu el poeta, cadascú que es posi la corbata que més li plagui.

Setembre Negre


Foc a l’ala dreta, s’ha dit. Sí, però també foc a l’ala esquerra i foc en tot el front. Ara és el bisbe burocràtic, ara el polític o el pretès polític, que cerca la seva posició social fent d’actor antinacionalista. Ara el foc dimana des de la «Gaceta» estant; ara ve d’un rebost en funcions de cuarto de banderas. I així les escomeses sovintegen, confirmant-se la realitat una vegada més: que l’enemic serà tot un en l’atac i potser nosaltres no serem tots a la defensa.

Cal que tots els elements directors del Nacionalisme Català reflexionin davant l’hora present. I cal, també, que tots els patriotes vegem la nostra respon­sabilitat.

De cada un de nosaltres depèn l’èxit o la derrota. Ja no po­drem dir: la culpa és d’aquell o d’aquells. Ara la culpa serà nostra.A l’ofensa a la nostra llengua, a la disposició contrària als interessos de Catalunya, al menyspreu qualsevulga de la nostra dignitat nacional, hi hem de respondre sempre en conjunt, perquè l’ofensa no serà feta a un sector o una variació de la nostra raça; sinó a la seva totalitat. I els atacs del front enemic, no obeeixen a un fons simple­ment polític. Se’ns ataca per diferenciació de caràcter nacional; per irreductibilitat patriòtica; per odi essencialment enemic. Se’ns ataca perquè ells pertanyen a la seva Pàtria i nosaltres a la nostra Pàtria. I és que damunt d’ells i nosaltres cau fatalment l’obra inesborrable de la Naturalesa, creadora dels més formidables ele­ments alliberadors que són la tradició i l’etnografia.Un crani d’Àvila, no serà mai com un de la plana de Vic. L’Antropologia parla més eloqüentment que un canó del 42.

Si ells i nosaltres féssim renúncia mútua de la nostra volun­tat nacional, no podríem.Malgrat tot, pesaria inflexible la variació ètnica.Per això en aquestes lluites d’alliberament nacional, pesa tan poc la política. La política duta en aquests casos fins amb extremada since­ritat, no és res més que un aperitiu. Queda sempre al marge de la batalla decisiva. Per això nosaltres declinem la nostra condició de combatents vers les organitzacions d’una acció directa.

Hem de respondre sempre als atacs enemics en tot el front. Front únic en la tasca nacionalitzadora i front únic en l’acció determinativa.

L’exèrcit de la Pàtria aprèn del toc de clarí, vacil·lant i in­segur i dóna el seu primer pas tot desplegant la flamejant bandera barrada amb l’estel guiador. És un pas d’infant; però beneit siga aquest primer pas donat vers el camí dreturer de l’esperançada victòria.Patriotes! Ja tenim l’Estat Català. Ja tenim bandera que ens cobricelarà a tots en la batalla. Però, també, si tots no hi fóssim, sols nosaltres, I els nacionalistes radicals enrotllaríem la bandera i faríem el quadre.L’exèrcit de la Pàtria ja no pot ésser més un ridícul exèrcit d’interventors. Ahir proposàvem el «volem»; avui el «volem» anem a executar-lo. Fe en la Pàtria, joventuts catalanes!

Daniel Cardona i Civit

La Batalla (1923)


Per a més informació i textos vegeu: http://danielcardona.blogspot.com/

dissabte, 1 de juliol de 2006

Okupes? No, gràcies!

Photobucket - Video and Image Hosting

CSA La Fera de Gràcia: Ni ideologia ni res, això és pur vandalisme en acció! Aquests pòtols el que estan fent –i des de fa molts anys- és donar pel sac (amb perdó) a tot el veïnat.

Per sort, el temps va posant les coses al seu lloc. Aquest moviment als seus orígens va comptar amb simpaties i complicitats –quan no el suport obert- dels pijo-progres d’ICV, del PsoE i també d’ERC. Eren “gent ferma i alternativa que denunciava el cost de la vivenda i de l’actual estat de coses.” Ja fa massa temps, però, que estem veient –i patint- com aquest moviment en la seva majoria està format o per nens de papà que tenen el futur assegurat i poden jugar a fer la “revolució” o per pòtols i delinqüents, sols una minoria hi està per ideals.


La conseqüència de tot plegat està a la vista: l’acció degenera en vandalisme i la ideologia en totalitarisme excloent.


Permeteu-me acabar amb una "anècdota". Els okupes de Sabadell disposen de dos locals que l'ajuntament els hi cedí com a "compensació" pel desallotjament d'una casa ocupada. Visca els ideals okupes! Visca la puresa antisistema okupa! Com? Demagogia? Sí, però de qui?

Setembre Negre



Okupes: la degeneració d'un ideal

editorial

La catalana és una societat propensa a simpatitzar amb les causes solidàries. Aquesta afirmació defuig el tòpic perquè es pot contrastar amb la realitat a través de la feina que despleguen les organitzacions de voluntariat o de l'afiliació als centenars d'ONG que han anat apareixent durant els darrers anys. La solidaritat, a més, s'expressa internacionalment, i és fàcil trobar catalans arreu del món ajudant i fins i tot dirigint associacions de tota mena. Sovint, aquesta vocació desperta les crítiques d'aquells que voldrien un país "que toqués més de peus a terra" i que dediqués molt més temps als propis problemes. Però, sigui com sigui, hi és i es pot detectar també en una simpatia general de la població cap a moviments reivindicatius i fins i tot alternatius. Això explica que les primeres mostres del fenomen okupa fossin rebudes a Catalunya amb curiositat i, fins i tot, complicitat.

Però els anys han anat passant i la realitat ha demostrat que una part significativa d'aquest fenomen juvenil amaga en realitat una lluita antisistema que té molt més a veure amb la revolta radical que amb la protesta alternativa. És cert que alguns casals okupes han estat capaços d'integrar els joves de l'entorn en activitats culturals i socials diverses, però la majoria d'aquests centres viuen una dinàmica pròpia aliena al barri, que sovint degenera en molèsties i enfrontaments amb els veïns. La simpatia inicial, per tant, ha anat cedint el pas a la prevenció cada vegada que un nou grup de joves ocupen una propietat abandonada.

Aquest era el cas del grup que s'havia instal·lat en una casa al carrer de Santa Àgata de Gràcia. Els veïns havien anat denunciant, cada vegada amb més insistència, tots els excessos que perpetraven. L'últim excés ha consistit en un acte de vandalisme urbà que ha despertat la polèmica i la indignació a Barcelona. Avisats per una ordre que els obligava a desallotjar la propietat on vivien, el grup d'okupes del carrer de Santa Àgata van decidir desplegar la "resposta" abans que arribés l'"agressió". La nit anterior al termini determinat per l'autoritat judicial van desplegar un autèntica ràtzia urbana consistent a muntar barricades, calar foc als contenidors, bloquejar l'entrada dels agents dels Mossos d'Esquadra amb tota mena de paranys i destrossar els elements del mobiliari urbà o dels establiments privats inclosos dins el perímetre d'acció que havien delimitat.

Després de la revolta, els Mossos d'Esquadra van poder entrar a l'edifici, on van trobar còctels Molotov, puntes de coet, filferros i elements diversos perquè la "resposta" okupa fos ben eficaç...
És evident que els Mossos d'Esquadra ni van preveure la violència que generaria l'ordre de desnonament ni van arribar amb la velocitat necessària per evitar la batalla campal. Els arguments que ha utilitzat la consellera Montserrat Tura per justificar l'error són lamentables. Ningú demana que hi hagi un policia a cada cantonada, només que actuïn amb eficiència i professionalitat. Ara, dit això, el que cal demanar a les administracions i a tota la societat és que deixin de mirar-se com a integrants d'un moviment alternatiu simpàtic aquells elements que només practiquen l'exclusió i el corporativisme violent



Aquests xicots


Passa-ho!

Iu Forn

Dissabte i ja som al juliol, que li sembla aprofitar per participar en un innocent i refrescant concurs?

Doncs bé, imagini que durant els últims dos anys vostè organitza cada cap de setmana a casa seva festes fins a les sis de la matinada. I imagini que, sense cap mena de permís ni de llicència, vostre cobra entrada per accedir-hi i a més hi ven menjar que no passa cap registre de sanitat i begudes alcohòliques que arriben en camions distribuïdors d'una coneguda empresa cerversera. Imagini que un bon dia vostè decideix que li ve de gust muntar unes barricades al mig del carrer. I com que visualment són avorrides, vostè els cala foc. I imagini que després fa una volteta pel seu barri i ara trenca el vidre d'una entitat bancària, ara el d'un cotxe particular, ara destrossa un telèfon públic, ara fa miques un semàfor... I ja que hi som, finalment vostè va al pregó oficial d'una festa major i l'interromp per llegir el que a vostè li vingui de gust.
Bé, doncs ara arriba el moment del concurs. Imagini que tot això no ho fa vostè sinó l'anomenat col·lectiu okupa.


El que ha d'endevinar és: 1/ quants minuts tardaria la policia a anar a casa seva i acabar amb la festa i quants anys tardaria a acabar amb la festa okupa, 2/ quants minuts tardaria la policia a aparèixer i acabar amb les destrosses que vostè provoca en béns públics i privats i quant tardaria si les fessin uns okupes, 3/ en plena destrossa, a qui detindrien primer, a vostè o a vostè? i 4/ a qui dels dos creu que li fotrien un mastegot per boicotejar un acte oficial i a qui l'administració li permetria fer un pregó "alternatiu", considerant-lo un acte més de la festa.
Pensi una miqueta que el premi s'ho val. Si ho encerta li regalem una paella que podrà compartir amb els seus gossos al terra d'una plaça de Gràcia. Vostè usant els seus ditets ditets i els animalons el seu morro... o era al revés?


Font: Avui, 1 de juliol de 2006