dimecres, 22 de juny de 2016

La punta de l'iceberg de la guerra bruta de l'Estat espanyol contra l'independentisme

 


Ministerio del Interior, UDEF, Oficina Antifrau, Grupo Planeta... La guerra bruta d'espanya contra l'independentisme. Es confirma de manera fefaent el que ja fa anys se sabia: la guerra bruta de les clavegueres de l'Estat contra l'independentisme; intensificada d'ençà que és l'opció política majoritària de la societat catalana.

Inventar delictes econòmics i fiscals per desacreditar dirigents de partits sobiranistes -CDC i ERC- i, amb aquests, desacreditar l'opció de crear una República Catalana. I, de segur, ja es veurà, contra dirigents independentistes d'entitats civils i contra empresaris proindependència.

Un escàndol que en qualsevol país democràtic del món, en el cas que passés, hagués generat un escàndol polític i institucional colossal, i ja haguessin dimitit el ministre i el cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya. I el presidente d'espanya si es confirma, tal i com afirma el ministre Jorge Fernández-Díaz, que n'estava al corrent; malgrat que aquest afirmi que se n'assabentà "ahir " i que “tampoc sabia qui era el cap de l'Oficina Antifrau ni que existia aquesta càrrec”. Si aquestes afirmacions són certes em pregunto: "Un president d'espanya pot ser tan ignorant? Vaja, un ignorant descomunal, incapaç de tenir el càrrec i les responsabilitats que ostenta. O és un mentider compulsiu? Fet que també el desacredita pel càrrec que ostenta -i per qualsevol altre."

Tanmateix, no crec que passi gran cosa. Els mateixos mitjans de comunicació espanyols més importants -en què s'hi inclouen, òbviament, La Vanguardia i El Periódico- ho estan minimitzant. La colònia ha de seguir sent colònia, per major espoli i glòria per a espanya. I, per aconseguir-ho, tot s'hi val. I punt. Només faltaria que els catalans volguessin trencar la "unidad de destino en lo universal"!

No és res de nou. I no per això és menys antidemocràtic i escandalós. Inquisició i persecució dels catalans. L'espanya eterna.  

Qui vol continuar-hi en aquest estat franquista, en el que no hi ha divisió de poders i en el que tot s'hi val per (intentar) aixafar el projecte majoritari català de construir una República Catalana lliure, democràtica i social?

 




 

dimarts, 1 de març de 2016

Ongi etorri, Arnaldo



Mai he patit basquitis. Penso que els bascos més enllà de la solidaritat verbal vers els catalans mai han practicat una solidaritat real. I no parlo ja del PNB que al Congreso quan els hi ha convingut han deixat penjats als catalans. No. Parlo de l'organització armada ETA. No és un conflicte entre Euskal Herria i l'estat espanyol? Doncs, per què ha tractat els Països Catalans com una regió més d'españa i hi ha comès atemptats (per cert, els més salvatges).

Cada nació -en els nostres casos, cada nació ocupada-, té una idiosincràcia. A partir d'aquí s'ha de generar un model propi, una via pròpia per assolir la Independència. Copiar el model d'un altra nació -com varen fer sectors de l'independentisme català- és, sovint, abocar-se al fracàs. A més que els Països Catalans -com s'està demostrant- tenen prou singularitat social i històrica com per generar una via pròpia, radicalment democràtica, plural i inclusiva.
 
Dit això, m'alegro molt que Otegi surti en llibertat. Dirigent abertzale que fou condemnat pels tribunals espanyols a presó per, com ha repetit avui, "hacer una apuesta por la paz".
 
Pres polític que posa en evidència que a españa no hi ha democràcia, que l'estat español no és sinó una gran presó de pobles i que hem d'indepentitzar-nos d'españa -i de tots els valors que representa d'autoritarisme, supremacisme, fatxenderia, odi a la diversitat lingüística i cultural, corrupció institucionalitzada i "chanchulleo"- el més aviat possible.

 

Ongi etorri, Arnaldo.

dijous, 17 de desembre de 2015

L'evolució del patriotisme en l'Esquerra Independentista




L'Esquerra Independentista (EI) dels anys 80 era profundament patriòtica; el nom d'alguna de les seves principals organitzacions n'era ben explícit: Comitès de Solidaritat amb el Patriotes Catalans. Gent valenta i d'acció que va patir repressió, presó, exili -i inclús va deixar-hi la vida- per veure uns Països Catalans independents i socialistes.

Destacats membres històrics d'aquesta EI han signat un document en el que s'hi demana l’acord entre Junts pel Sí i la CUP (recordem també les reflexions d'Eva Serra, a l'article "Cop de CUP" https://www.llibertat.cat/2015/11/cop-de-cup-33060).


 
Carles Sastre encara és més explícit:

"Vetar Mas ens situa en un escenari autonòmic."

"Hi ha una majoria social a favor de la independència, però cal llegir-la i entendre-la, i pensar que cal desfer-se de CDC i allò que representa és no entendre aquesta majoria social. La majoria social és diversa i recull moltes opcions socials, i hem de saber encaixar aquest puzle. Una altra cosa és quins continguts donarem a la nova República. Tenim una majoria social a favor de la independència complexa, però justament aquest és el gran actiu del procés, no pas un llast. I encara una altra cosa, si no entenem que la crisi del 2008 va tocar de mort les classes mitjanes -moltes votaven CiU- i que aquestes es van desplaçar cap al sobiranisme-independentisme, és que no entenem quin país tenim i què volem construir."


 
Per contra, l'actual cúpula de l'EI -sí, "cúpula", malgrat ser assembleària- dirigida per Endavant se'ns mostra dogmàtica, ultraesquerranosa i molt poc madura políticament. I nacionalment, un dels seus caps afirma que la seva pàtria és la Meridiana. Més enllà del contingut electoral per eixamplar la seva base votant, aquesta afirmació no deixa de ser significativa del canvi en la sensibilitat patriòtica que hi ha hagut en sectors de l'EI, sobretot de Barcelona i rodalies.

Vull creure que aquests sectors no repetiran l'error de 1936, que per voler fer la revolució varen dividir la societat catalana i varem perdre la guerra.

dimecres, 18 de novembre de 2015

Els partits catalans se'n foten del Poble i dels seus interessos?


El sentit comú, la vergonya i el prioritzar els interessos col·lectius als personals i de partit, són incompatibles amb ser polític? (Excepcions a banda, clar -entre les quals bons amics i amigues.)

¿He de pensar que els partits com a tals tots és mouen només per aconseguir poder i se'n foten del Poble (i de manifestacions de 2 milions de persones)? (No cal dir ja del seu menyspreu pels ideals i valors.)

Vota gairebé el 78% del cens i, malgrat la campanya de la por i la guerra bruta feta per l'estat espanyol, el sobiranisme obté majoria absoluta! Com molt bé exposa Matthew Tree ha succeït un miracle i no ens n'hem adonat. I ara que tenim la Victòria, la República Catalana a tocar, aquesta trepa volen rebentar-ho tot?

Tant costa de veure que per construir la República hi hem de ser tots, des dels demòcrata-cristians fins l'esquerra anticapitalista i que sinó no reeixirem en l'objectiu? I que, justament, és aquesta transversalitat la que ens permetrà assolir la nostra enorme fita? Tan egoistes, tants prejudicis i tan poc sentit d'Estat tenen? Ben al contrari dels espanyols, que PsoE i Ciudadanos els hi ha faltat temps per donar suport al PP per la "indisoluble unidad de españa"? No veuen que no estem parlant de votar un govern autonòmic sinó de recuperar l'Estat Català arrabassat a sang i foc fa 300 anys per Castella i França?

De veritat, ja no sé a qui coi votar!
 
No puc estar més d'acord amb na Liz Castro!
 
"Vergonya, cavallers, vergonya!"

 

dissabte, 10 de gener de 2015

No, jo no sóc Charlie Hebdo


 
 
En aquest blog sempre hi he tractat temàtica lingüística, històrica i de reflexió nacional. Temàtica patriòtica, en definitiva. Possiblement, per primer cop hi reflexionaré sobre un tema que no ho és -ja se sap: tota regla té la seva excepció- i ho faré sobre el salvatge atemptat a la redacció de Charlie Hebdo i l'impressionant ressò solidari que ha tingut  amb el famós "Je suis Charlie Hebdo".

Una amiga nord-catalana em va convidar a fer amistat al face amb el grup "Je suis Charlie" i, en un primer moment i mogut per la indignació, ho vaig fer. Però això em va portar a reflexionar-hi, i a fer-ho en fred, amb perspectiva. Ho vaig fer i el resultat al què vaig arribar és que no, jo no sóc Charlie.

Vagi per endavant la meva més enèrgica condemna als assassinats d'aquests periodistes en mans d'aquests fanàtics, en aquest cas islamistes. Però una cosa és fer sàtira, crítica, parodia i ironia sobre temes socials, polítics i religiosos. Això és sa. Per millorar la societat cal fer-ne una crítica constructiva constant dels seus fonaments. De fet, cal que l'autocrítica comenci per un mateix. De sàtira política i de crítica social els catalans ens sabem prou, -bé, quan no hi ha hagut censura i dictadures espanyoles-; només cal recordar com varen florir les publicacions satíriques i de crítica social a principis del segle XX!

Ara bé, una altra cosa -que per mi és traspassar el llindar de l'ètic- és no ja criticar l'Església -sóc cristià i sóc el primer que ho faig-, o les institucions religioses sinó blasfemar i fotre-se'n barroerament d'un fet tan profund i íntim com és el de la fe de les persones -a l'igual que tampoc trobaria bé el contrari: fotre-se'n de manera sagnant d'aquell qui és agnòstic o ateu.

Em sembla que és traspassar uns llindars que no s'haurien de traspassar: els de la ofensa. Per afirmar els meus principis cal ofendre els d'altri? Amb això, vull insistir-hi, no justifico ni de lluny aquest salvatge i covard acte terrorista. El condemno profundament. Però, no. Jo no sóc Charlie. Els meus valors, la meva defensa de la llibertat, de la democràcia i la meva manera de fer crítica social, política i religiosa la concebo d'una altra manera. Simplement.

Ah!, i tampoc m'agrada la gent que se sent moralment superior als altres; aquests posseïdors de la veritat absoluta que van alliçonant als pobres no-purs. I Charlie, pel vist, n'és un exemple. Alhora que Charlie ho és també de jacobinisme. (Veieu, al final també hi ha sortit el fet nacional...!).

D'altra banda, com a habitant d'aquesta colònia d'españa (i de frança) m'indigna veure tanta gent, mitjans de comunicació i partits -espanyols i "catalans"- que diuen "Je suis Charlie" i surten en defensa de la llibertat d'expressió!! Són els mateixos que quan han prohibit i tancat TV3 al País Valencià (i ara en retallen els canals a les Illes) no han obert la boca, ni quan han tancat un diari a Euskal Herria i torturat el seu director! I ara s'omplen la boca parlant "d'atemptat a la llibertat d'expressió". Colla d'hipòcrites!!!

No, jo no sóc Charlie. Això, repeteixo, no treu la meva més absoluta condemna i dol.

dilluns, 8 de setembre de 2014

Ara és l'hora, segadors! L'Onze de Setembre tothom a Barcelona!



Benvolguts,

Com diu l'amic Jaume P., "Per si algú dubtés d'anar o no a Barcelona, m'agradaria que aquest correu servís per acabar-lo d'engrescar. Enguany és un any molt simbòlic (pels 300 anys de la caiguda de Barcelona) i molt transcendental (per l'acceleració que viu el procés cap a la independència del Principat), i és important que fem que la mobilització sigui encara més massiva del que ja es preveu a hores d'ara. No us faci mandra participar-hi. La satisfacció d'haver-hi estat, segur que compensarà tots els dubtes i inconvenients que ara us pugueu imaginar. Tot el que fem d'ara endavant pot tenir una transcendència històrica molt important. Siguem dignes del moment que ens ha tocat viure i no deixem passar l'oportunitat que tenim per recuperar la independència." I, junt amb la independència, la oportunitat de construir un nou país profundament democràtic i amarat de justícia social.


Podeu inscriure-us a araeslhora.cat o al telèfon 902 81 19 14.

 

"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen.
Baixa al carrer i participa.
Participa en el ball, la festa,
dóna les mans al teu germà.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu!"

Vicent Andrés Estellés

 
Dedicat especialment a totes vosaltres amigues fermes i patriotes però també, òbviament, a tots els qui us estimeu Catalunya i la Història us recomano la lectura de l'apunt sobre la Guerra de Successió "I de les valeroses dones, què?"; d'en Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo". Apunt dedicat a la participació de les dones -les grans oblidades de la Història- en aquest cabdal esdeveniment històric en què Catalunya, Mallorca i el País Valencià (junt amb Aragó) varen perdre la seva sobirania i quedaren annexionats per la força de les armes a la Corona de Castella.


 
Seguim amb la història. Deu mentides sobre la història de Catalunya (i els arguments per rebatre-les, Sàpiens).


 
Un vídeo, també, prou interessant sobre la història dels Països Catalans i la situació actual, elaborat per "El Cas dels Catalans".

https://www.youtube.com/watch?v=QUz66KsCjvw (versió en anglès)
                                    

Tenim una cita amb la Història! Hi hem de ser tots!

 
Una abraçada i fins aviat!

Salut i Llibertat!

Josep

dimarts, 15 de juliol de 2014

La manipulació del llenguatge des del poder: els adjectius "radical" i "extremista"






Els grans mitjans de comunicació (és a dir, els portaveus del Poder) són especialistes en manipular el llenguatge i el significat i valor dels mots, per d'aquesta manera manipular i falsejar la realitat d'acord els seus interessos. I, amb aquesta, crear un estat d'opinió contrari o favorable a un tema.

Un cas flagrant és el de confondre i associar radical amb extremista. Una cosa és ser radical, que és voler anar a l'arrel, als orígens d'un problema per a solucionar-lo i una altra de ben diferent és ser un extremista, que és portar els principis d'una ideologia o d'una causa a un extrem, fora mesura.

Els mitjans de comunicació generalment parlen de persones o grups radicals quan per les característiques del que descriuen haurien de parlar no pas de radicals sinó d'extremistes. Ho barregen conscientment a fi de crear rebuig social a tot el que porti l'adjectiu "radical".

A nivell pràctic. Als Països Catalans als independentistes se'ns ha qualificat de radicals però en el sentit d'extremistes. Els mitjans de comunicació regionalistes -fins i tot mitjans teòricament nacionalment catalans- i espanyolistes tant parlen de grup radical per referir-se a un grup terrorista gihadista com per referir-se a una associació democràtica catalana partidària de la Independència. Imposar un projecte polític (social, nacional, religiós,...) àdhuc massacrant la població civil és el mateix que lluitar de manera democràtica, inclusiva i pacífica per aconseguir el triomf d'un ideal? A partir d'aquí, és lícit, és ètic, establir aquestes equiparacions? Els mitjans que ho fan, són professionals o simplement uns portaveus del poder espanyol i regionalista establert? És a dir, uns escribes prostituïts que no tenen res de periodistes?

El llistat d'exemples malauradament seria inacabable. Com advertí Malcom X, "si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l'opressor i odiar l'oprimit". I en aquest objectiu la manipulació del sentit dels mots en fa el Poder i l'Estat hi juga un paper gens menyspreable.