Cal guardar lleialtat a les institucions “catalanes”?

Vaig ser convidat a fer una conferència històrica. A l’entrar a la sala de plens vaig indicar als membres de l’organització que m’acompanyaven si podien retirar la fotografia del senyor Montilla, cosa que així es feu. Algú de l’organització m’explicà que sempre retiraven el retrat del rei i la bandera espanyola, però no el retrat d’en Montilla. Més tard m’explicaren que, entre el públic, alguna veu murmurà qüestionant-se aquesta darrera acció, exposant que Montilla és el president de la Generalitat.

Al sopar que es feu un cop acabat l’acte i, mentre esperàvem el tec, un dels assistents va aprofitar per preguntar-me perquè havia fet retirar la fotografia del que, sigui proper a les nostres afinitats polítiques o no, ha estat escollit democràticament com a President de la Generalitat de Catalunya.

Em vaig estendre una mica més en la resposta del que ara faré. Tanmateix vaig exposar-li que, primer que tot, cal tenir clar i present que fa prop de tres segles que Castilla (amb l’ajut de França –que ja havia ocupat el Rosselló el 1659- i la traïció de les potències europees aliades) ocupà la Nació Catalana per la força de les armes, exterminant a pobles sencers (amb dones i nens inclosos) i a tot aquell qui se li oposava. Abolí les seculars institucions catalanes, les seves constitucions i el seu sistema polític pactista on el rei no hi ostentava el poder absolut, les universitats o comuns (ara ajuntaments), el seu dret (tret del civil), monedes, universitats,... Alhora que assentava les bases per la substitució lingüística i cultural en favor del castellà i en començava la seva implacable persecució política. Aquest objectiu d’anorrear la llengua, la cultura i la Nació catalana ha continuat fins avui en dia. Restauracions (antigues i actuals), estats de setge i d’excepció i dictadures militars fins que s’han adonat que, gràcies a la superioritat demogràfica de Castilla, poden continuar amb la seva política sense necessitat de dictadures: sempre tindran la majoria parlamentaria a las Cortes i (l’inútil) Senado. Així, de cara al món, poden presentar una façana democràtica (tot i que en cau a trossos el seu prim arrebossat).

A nivell concret vaig exposar-li que la Generalitat no té poder real i no és més que pura administració espanyola descentralitzada. Constitucionalment, a España la única sobirania recau a les Cortes españolas, i els diferents parlaments autonòmics (eufemisme de regionals) no tenen altra cosa que engrunes de competències que prèviament l’estat els hi ha concedit i, sovint, sense la partida pressupostaria suficient (fet que encara converteix les CC.AA. en més dependents del govern espanyol). Una prova colpidora és l’actual estatut: aprovat pel 89% del parlament català el Parlamento español li passà el ribot (tal com digué en Guerra) i el Tribunal Constitucional l’acabarà de desfigurar. En Pujol ens va voler fer creure durant 23 anys que sí que la Generalitat tenia poder sobirà propi, gairebé que Catalunya (de fet la Comunitat Autònoma de Catalunya) negociava amb Madrid en règim de bilateritat! El mal és que molts catalans encara no s’han despertat de la hipnosi-conte de fades que ens explicà l’esmentat dirigent autonomista català, dirigent que tenia –i té- com a màxim repte l’encaix de Catalunya a Espanya.

De manera que si Catalunya fa tres segles que està ocupada i la Generalitat no és més que part d’aquest entramat institucional espanyol que no té altre objectiu que cloure d’una vegada per totes el projecte imperialista de Castilla... Quin sentit té guardar fidelitat a la Generalitat ni a cap altra institució “catalana”? Perquè algú pot tenir la santa barra de dir que les diputaciones provinciales (ara rebatejades com a diputacions) són institucions tradicionals catalanes?

Mentre que no siguem independents (com tota nació del món que es vulgui normal) i tinguem institucions catalanes, pròpies i sobiranes, no podem guardar lleialtat a les institucions catalanes pel simple fet que no en tenim. Ni tampoc sens pot exigir respecte institucional a les persones que les presideixen ja que, sovint, no són més que vulgars col·laboracionistes que, escudant-se amb els seus càrrecs institucionals i al·legant a dita “lleialtat”, no volen altra cosa que mantenir carta blanca en la seva acció política espanyolitzadora i contrària als interessos de Catalunya. Mentre estiguem ocupats –i sempre- no podem guardar “lleialtat institucional” ni a institucions ni a càrrecs colonials, només a les persones en virtut dels seus actes (i, encara, estan amatents!)

A propòsit de l'article "Por" d'en Mathew Tree ("Visca les sudaques catalanoparlants")

España i les forces d'ocupació no ha canviat ni poden canviar. L'imperialisme, l'odi a la diferència i la brutalitat són inherents a ella. España només pot sobreviure negant la cultura, la llegua i la Nació catalana (basca i gallega) i això és incompatible amb la democràcia i amb ser un estat de dret. Però no pot ser ni actuar d'altra manera, perquè España no és altra cosa que la superestructura creada per Castilla per al seu somni colonial i genocida de les nacions peninsulars (antics regnes i principats) que va conquerir per la força de les armes. La Castilla que massacrava i esclavitzava els indígenes americans, que els hi atiava els mastins, violava les dones i matava els infants amb l'espasa o estampant-los contra parets per tal d'estalviar-se munició. I ara es troben que catalans i sudamericans es barregen, es fan amics, es casen i volen un futur català, un futur en llibertat i prosperitat per ells i pels seus fills. I això no ho paeixen. La seva la seva supremacia racial i la seva xenofòbia esclata davant del català que, malgrat tres segles d'ocupació, segueix sentint-se i volent-se català i davant del sudamericà que no fa la funció desitjada de colon sinó que es vol i reclama com un català més.

I no. No aconseguiran acovardir-nos, no aconseguiran tenir-nos ni tractar-nos més temps com a súbdits ni com a esclaus. Perquè, malgrat dirigents botiflers i col·laboracionistes, hi ha una nova remor -que generacions ens han passat heroicament sota estats d'excepció i dictadures- que no podran aturar. Perquè tenim al nostre costat la Història i la Justícia. Perquè només la Independència ens retornarà la Llibertat, la Dignitat i el Progrés. Perquè guanyarem de nou el nostre Futur i ho farem junts: TOTS els que ens sentim i volem catalans, independentment del nostre lloc de naixement!

Visca la Llibertat!

------------------------------------------------------------------------

21.09.2009 - 07:46

"Por"

MATHEW TREE

Es pot entendre que durant una setmana els diaris i els polítics que hi surten amb tanta freqüència hagin parlat tant de la consulta d’Arenys de Munt; una consulta que, si més no, va servir perquè els cervells d’un munt de catalans segreguessin un mar d’endorfines quan van veure l’impossible no només demanat sinó fet realitat, ni que fos durant un sol dia. Ara bé, deu ser a causa dels fets d’Arenys que no es va parlar gaire d’un reportatge anterior (AVUI 11/09) sobre una catalana d’origen peruà que va ser insultada i sacsejada per la Policia Nacional en la comissaria d’aquesta a Sant Antoni Maria Claret 276, Barcelona, per haver parlat en català al seu marit pel mòbil. Van acabar denunciant-la, els Nacionals, per “alteración de la seguridad ciudadana” i per haver amenaçat un policia “por no hablar el catalán” (sic).

El que no surt pas al reportatge és la por que va passar la peruana (sobretot quan, en un intent de treure-la de la vista dels testimonis civils presents –que feien cua, com ella, per aconseguir documents identitaris– li van ordenar: “Vamos a un sitio más tranquilo”); ni tampoc l’odi que aquests policies deixaven entreveure entre bram i empenta: una tírria híbrida, fruit del menyspreu força arrelat al gremi policial envers tant la gent de fenotip llatinoamericà com tothom que insisteix a emprar la llengua de l’Empar Moliner. I si ho sé segur, tot això, és perquè la peruana, Rosario Palomino, és una vella amiga meva i en explicar-me fil per randa, per telèfon, tot el que li havia passat aquell matí, es va posar a plorar en reviure el rebuig i la basarda que havia experimentat, i jo que em dic: no pot ser que estigui escoltant els gemecs d’una amiga agredida per uns fanàtics monolingües que cobren dels impostos que jo i ella paguem, no pot ser, no pot ser; i ara, mentre escric, dic un adéu cansat però més definitiu que mai, ja, a tots els representants habituals de l’Estat dit espanyol als quals m’he hagut d’habituar durant els últims 25 anys –policies, polítics, presentadors, opinadors, directors de diaris...– que de cop, al cap, veig fosos en un sol xiuxiueig aspre procedent d’una boca esdentegada que no deixa de repetir mots arnats cop rere cop (“Constitución”, “solidaridad”, “no-nacionalismo”...), un xiuxiueig ja llunyà, gairebé inaudible, a punt de desaparèixer a l’horitzó d’un futur proper, ben proper.

Pasta. Segons el Daily Telegraph (7/09), el diari preferit dels coronels retirats de l’exèrcit britànic, la policia d’Anglaterra gasta uns 28 milions d’euros cada any per pagar els intèrprets dels turistes, immigrants i delinqüents estrangers que, pel que es veu, inunden les comissaries d’aquests dos països. 28 milions! Ja se sap que els anglesos són notòriament monolingües –gairebé tant com els policies espanyols– i els deu resultar més convenient llogar intèrprets que no pas ensenyar idiomes als agents. Que difícil que seria explicar-los que, aquí, ni tan sols es molesten a llogar intèrprets perquè els agents puguin entendre l’idioma encara majoritari dels ciutadans que estan obligats, ni que sigui a contracor, a atendre.

Paraules. Quan tenia 6 anys o 5 o potser 4 i mig, a l’escola van fer un experiment sobre la capacitat de pronunciació dels nens; vam haver de fer cua i en passar pel costat d’una mestra, aquesta ens va xiuxiuejar una frase en un idioma desconegut, perquè la repetíssim davant un altre mestre, uns quants passos més endavant. Es podria repetir l’experiment perfectament amb els policies de la comissaria del carrer Sant Antoni Maria Claret. En aquest experiment sobre la capacitat de pronunciació de la Policia Nacional, jo podria fer el paper del primer mestre: els quatre agents que van intimidar la meva amiga farien cua i un rere l’altre passarien pel meu costat amb les orelles parades perquè els hi xiuxiuegés una frase en un idioma per a ells ben desconegut: “Visca les sudaques catalanoparlants”. I tot seguit, la gorra a la mà, avançarien unes quantes passes i ho repetirien davant la segona mestra que no seria sinó la Rosario Palomino en persona, la qual decidiria si posar-los un suspens o, com a molt, un aprovat just.

Informa: AVUI

Quo vadis Òmnium?

Òmnium Cultural ha estat una entitat molt important en la defensa i la promoció de la llengua i la cultura catalanes. Als anys 60 i 70 va dur a terme una tasca altament meritòria. Impagable, si voleu.

Tanmateix, Òmnium va patint un procés de no renovació i d’esclerosi que té com a exponent màxim el mandat presidencialista de 16 anys d’en Josep Millàs. Jordi Porta, capdavant d’una candidatura renovadora, surt escollit nou president el 2002. Però l’entitat, tot i produir-s’hi canvis, continua amb una línia d’actuació erràtica. Sent-ne un dels màxims exponents el suport a l’estatut retallat per les Corts espanyoles. Línia autonomista encaixista en la que s’entesta i corrobora altra vegada amb aquest anunci d’organitzar una marxa unitària en protesta de la presumible sentència del Tribunal Constitucional espanyol.

Jo em pregunto: Com pot admetre Òmnium Cultural que el parlament espanyol retalli l’Estatut aprovat pel 89% del parlament català? Perquè vol una manifestació “unitària” amb el PsoE-Cataluña? Per rentar-los-hi la cara? I, a nivell general, com pot ser que quan cada cop més sectors de la societat catalana donen per esgotada la via autonomista, Òmnium vulgui gastar tantes energies –seves i de la societat- en mantenir-nos en aquesta via morta que està corsecant Catalunya materialment i espiritual?

Òmnium, si us plau, llegeix bé els signes dels temps. Els estatuts i l’autonomia formen part d’aquest passat on t’has quedat ancorat. A l’igual que els expresidents Pujol i Maragall que vols que encapçalin aquesta protesta.

Més opinions a: Ràdio Catalunya

Cal que tots ens impliquem!

Malgrat porcs i botiflers, colons i col·laboracionistes, caragirats i covards, i els actuals dirigents polítics, econòmics, socials i religiosos. Malgrat la dictadura del pensament únic -i espanyol- dels mitjans de comunicació... No aturareu el sentiment del Poble no convertit en massa, no aturareu el triomf de la Història, la Justícia i la Llibertat, el redreçament de la dignitat de voler ser i de tornar a viure com catalans, de retrobar el nostre caràcter i dignificar els nostres sagrats mots.

Això sí, en aquesta hora greu en que està en joc el futur de Catalunya, cal que no en siguem mers espectadors, cal que ens hi impliquem: Força Catalunya, Reagrupament, Plataforma per la Llengua, entitats culturals i veïnals; fent pedagogia parlant clar i sense eufemismes amb la família, els amics, a la feina,...; quan la gent es queixa de la sanitat, el sistema educatiu o la manca d'infraestructures a la cua del supermercat, de l'autobús o del CAP,... Cal exposar de manera clara i sense embuts que només la Independència i uns nous polítics ens permetran sortir d'aquest cul-de-sac i sangonera que és España. Sense por ni vergonya! Perquè els únics que n'han de tenir són els unionistes!

Creiem en Catalunya i en la Victòria!


Credo

Crec en una Catalunya poderosa i respectada,
Terra de gestes heroiques, Mare dolça i triomfant,
que si un jorn va ésser retuda, escarnida i ultratjada
prompte es redreçarà amb coratge i serena la mirada
en oir la veu sagrada que li deia: “Sempre avant!”.

Els botxins que l’atuïren la deixaren ja per morta
preparant-se amb gran quimera a sa cendra llençar al vent,
mes la Pàtria ressorgia malgrat tot, vibrant i forta,
i sa llengua recobrava son passat bell i esplendent,
i ja veia coratjosa relluir amb nou esclat
la llum clara i redemptora de la seva llibertat.

I amb la gràcia de les lletres que han estat joia dels savis
i amb la dolça poesia de ses belles tradicions
i amb l’encís de les rondalles que ens contaven nostres avis
i amb cèlica cadència de ses danses i cançons,
ha anat ferma i esclatant
sempre avant...!

I reneix l’amor de Pàtria com un riu que surt de mare
sent més ferma la pitrada per al cim prompte arribar:
i duu l’aire cants de festa i esdevé la llum més clara,
i la sang bull en les venes esperant el bell demà,
i el cor sent viva fal•lera per la glòria que vindrà...

I ja ve...! La llum s’apropa o la Pàtria va on és ella...
Si encar núvols s’agombolen ja es veu l’Arc de Sant Martí...
Avant sempre, Pàtria meva! I amb el mall, el pic, la rella,
els pinzells o bé la ploma fes ben ample el teu camí.

Amb el delit treballa i lluita i ensems riu i balla i canta.
Tingues fe en el teu pervindre que de glòria ve nimbat,
el nou sol està per néixer... Ta figura s’ageganta...
Aixequem els cors, oh Pàtria, que s’apropa el jorn sagrat!

Ja s’apropa l’hora santa
de la teva llibertat!

Josep Pujadas i Truch

Electors: drets i deures.

Fa temps que no actualitzo el bloc. Potser ho fa que estic força preocupat pel país i em bloquejo a l’hora d’escriure (que no a l’hora de fer feina fora del món virtual). Tanmateix vull pensar que s’albira, per fi, una esperança amb les propostes de Catalunya Acció i Estat Català amb Força Catalana, així com amb Reagrupament. Però avui no vull parlar-vos de partits sinó de mesures de regeneració democràtica.

El gran assagista Joan Fuster digué que la política és massa important per deixar-la en mans dels polítics. Aquesta és una veritat inqüestionable (així com que en aquest país cal una regeneració política profunda, llistes obertes, transparència...).

Partint de la mateixa base que els polítics constitueixen una de les claus de volta del sistema democràtic, i que per això cal demanar-los-hi responsabilitats, cal demanar-les també als qui els escullen: els electors. En un sistema democràtic hom té uns drets i uns deures. El dret -que comporta la immensa responsabilitat- de dipositar un vot en una urna -s’està escollint als representants que dirigiran el país-, hauria de comportar també uns deures als electors. Uns deures bàsics que serveixin per garantir mínimament una qualitat en el vot que repercutirà directament en una qualitat democràtica del sistema. Als Estats Units cal inscriure’s per poder exercir el dret al vot. Es tractaria d’aprofitar-ho per fer un test molt bàsic que garanteixi dos punts: una coherència entre ideologia i vot i, sobretot, que hom està mínimament informat de la vida política, econòmica i social. (A tall d’exemples. Sobre el dèficit fiscal i a què equival, i si el nou finançament eixuga el dèficit fiscal o no. Sobre la gestió dels diferents polítics...).

Algú pot objectar que és una proposta elitista. No ho veig pas així. És una proposta de responsabilitat col·lectiva i de qualitat democràtica. No estem parlant pas de restringir el vot per raons econòmiques, de gènere o per qualsevol altre aspecte que, òbviament, representaria un pas enrere en els drets civils i una flagrant discriminació. Però de la mateixa manera que per conduir s’han de fer unes proves en les que s’hi acreditin uns coneixements de les normes viàries i de la conducció, per tal de garantir la seguretat pública (i la pròpia), per votar també cal demanar un mínim de coneixements i de coherència (així com d’interès real: no es pot anar a votar com aquell qui va a comprar el pa a la fleca).

En definitiva, el que es cercaria és un vot responsable, exigent i crític. Mesura que representaria una més de les diferents reformes radicals que caldria fer a fi de tenir representants electes més responsables i coherents (si no ho fossin aviat caurien), així com un sistema polític amb més qualitat democràtica. Caldria parlar-ne, tractar-ho amb cura i fer-ho ben fet, però la mesura em sembla, insisteixo, imprescindible.

Messi i Iniesta, dos exemples de res

Messi i Iniesta, dos jugadors que són valorats com a superherois i que resulten intocables. Però aprofito l'avinentesa d'aquesta carta -que reprodueixo a continuació- per comentar el que fa molt de temps que penso d'aquest parell. I és que no hi ha dret que estant a Catalunya des d'adolescents i havent triomfat gràcies a les seves innates qualitats esportives, d'acord, però també -i molt primordialment- gràcies al Barça i a la formació i mitjans que els hi ha posat a l'abast, cap dels dos no digui una sola paraula en català.

Això només s'explica des de la més supina ignorància o dels del més fastigós dels prejudicis (o per la barreja d'ambdós). Que l'Iniesta digués que dedicava la victòria del Barça al Real Madrid "a Barcelona y a España" n'és un clar indicador. Poden ser grans jugadors però res més que això. A mi, particularment, em fan bastant fàstic (i pena). Per això, poc els tinc com a herois (només faltaria que tingués a dos colons com a herois!). Per tenir-los-hi haurien de saber fer alguna cosa més que donar puntades de peu a una pilota. Tampoc caldria que fessin proclames independentistes, només que s'interessessin i parlessin la llengua del país gràcies al qual han arribat a ser el que són. Fet que, alhora, representaria respectar els socis i aficionats.

MESSI I INIESTA, DOS HEROIS QUE NO PARLEN EN CATALÀ

19.05.2009 - 07:34 "Gols en català"

JOSEP LLUÍS MICÓ

Què passaria si dos dels nous salvadors de la pàtria, dos dels baluards contra la perniciosa invasió espanyola, referents pel nostre jovent, herois que figuraran en els llibres d'història catalana que s'escriuran en el futur, és a dir, Lionel Messi i Andrés Iniesta, no fossin futbolistes, sinó paletes, cambrers, mecànics, infermers, pastissers o aturats que busquen feina a qualsevol població del territori enmig d'una crisi aguda?

Doncs que, molt probablement, un gran percentatge dels ciutadans que actualment els idolatra, els exigiria que s'integressin plenament a la nostra societat, començant perquè fessin servir de manera habitual la nostra llengua per expressar-se. Messi, nascut a l'Argentina, complirà el mes vinent 22 anys. Va arribar a Barcelona amb 13 i, des de llavors, qualsevol català (del Barça, és clar) el considera "un dels nostres" (i, a més a més, dels bons). El mateix es pot dir d'Iniesta, d'origen manxec, el qual acaba de fer 25 anys i resideix al país, com el seu company d'equip, també des dels 13. Però, com que hi ha disculpes per a tot, és fàcil excusar-los argumentant que ells parlen l'idioma universal dels gols.

Informa: DIARI DE GIRONA

La notícia l'he tret de Ràdio Catalunya.

Fets i curiositats sobre la guerra de Successió al Regne de València

- El cap suprem dels exèrcits borbònics francocastellans era Jonh FitzJames Stuart, duc de Berwick, fill bastard de Jaume II d’Anglaterra posteriorment naturalitzat francès i un dels dos comandants suprems de les forces austracistes era lord Galway, un hugonot francès al servei de la corona anglesa.

- L’almirall de Castella, Juan Tomás Enríquez de Cabrera, advocà perquè el desembarcament de les forces aliades austracistes s’iniciés a Andalusia i no pas a Catalunya per guanyar-se així el favor dels castellans, i, de fet, el primer intent es feu a Cadis.

- L’agost de 1706 Alacant fou presa pels exèrcits austracistes, acció en la que hi destacà el regiment català d’en Rafael Nebot.

- Foren els voluntaris catalans els qui convenceren sir George Rooke, almirall de l’estol angloholandés, de la conveniència d’atacar Gibraltar. La platja Catalan Bays’anomena així en virtut del batalló català que desembarcà en dita badia i participà en l’expugnació del castell.

- El terror fou una pràctica militar utilitzada pel bàndol borbònic de manera metòdica, indiscriminada i perfectament planificada al Regne de València i al Principat de Catalunya. El marqués borbònic de San Felipe –referint-se a les campanyes dutes a terme al sud i al nord del País Valencià- ho considera plenament justificat: “Salían las Partidas contra los Lugares rebeldes, talando las Campañas y quemando las Poblaciones; pero era tal la enfermedad que havia de menester hierro y llama. El Conde [de las Torres] administraba este encargo con rigor: dixeron algunos que con crueldad; como quiera, no sin justicia”.

Placa commemorativa als maulets, Xàtiva

- Carles III, després d’haver d’abandonar Madrid, passà el Nadal de 1706 a València i dedica part del seu temps a caçar a l’Albufera i, per reblar el clau, quan s’aproparen els exèrcits felipistes abandonà la ciutat emportant-se’n tropes d’èlit.

- Els comandants aliats, després que les seves tropes haguessin fet una llarga marxa, decidiren un atac immediat, ja que interpretaren malament els moviments de l’exèrcit de les dues Corones (Castella i França) i es pensaven que es preparaven per fugir.

- Francesc Garcia d’Àvila, lloctinent d’en Basset, que fou el cap militar de la Segona Germania (1693), resistí un brutal setge a Aiora, aconseguí escapolir-se i continuà la lluita contra Felipe V fins la caiguda de Barcelona.

- Després de la desfeta d’Almansa les autoritats de València demanaren infructuosament ajut militar però fins i tot el virrei comte de la Corzana en fugí enduent-se’n tropes. La decisió de rendir-se provocà un important avalot, entrant una gentada a la Casa de la Ciutat on amenaçaren els jurats i demanaren armes i municions per a la defensa. Tot i això, el jurat en cap, Melcior Gamir, aconseguí foragitar els maulets de la capital i negociar la rendició amb el duc d’Orleans.

- Bona part d’aquests maulets, amb Joan Baptista Basset al capdavant, formaren els regiments de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer i participaren en l’heroica defensa a ultrança de Barcelona de 1714. També entre els religiosos que contribuïren amb llurs prèdiques a mantenir viu l’esperit de resistència en la ciutat assetjada hi destaquen Vicenç Rodríguez, vicari de Xiva, i Florià Fuster, vicari de Vila-real.

- Acordada a Barcelona la resolució de continuar la guerra a ultrança, una representació valenciana és feta arribar als Comuns. Aquesta, com exposa Ferran Soldevila, és redactada en termes del més abnegat patriotisme (...) es mostren disposats al sacrifici en defensa del Principat”:

“...la Nació valenciana ha resolt assegurar a V.E.F. que han deliberat sacrificar-se, per les mateixes raons, amb V.E.F. i que estan prestos a concórrer en tot allò que V.E.F. consideri poder contribuir a aquest just i honrós fi, considerant-se com a nadius d’aquest Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat...”

Alhora que hi demanen que els ambaixadors catalans a les corts d’Holanda i d’Anglaterra hi defensin també els interessos del Regne de València.

- A mitjans d'agost de 1714 hi hagué uns bombardejos i uns combats ferotges perquè el duc de Berwick volia prendre Barcelona a l'assalt. El baluard de Santa Clara caigué en mans de les tropes francocastellanes i tots els contraatacs per recuperar-lo resultaren infructuosos. La Ciutat s'hi jugava el tot. O es recuperava o, si l'enemic hi emplaçava artilleria, la situació es faria insostenible. De manera que varen decidir que l'endemà es faria un atac desesperat. Així, a trenc d'alba, no sols s'inicià un contraatac des de dintre sinó que en una acció barreja de desesperació i d'heroisme indescriptible, el Regiment maulet de la Mare de Déu dels Desemparats sortí a l'exterior de la muralla i atacà el baluard des de la part externa, exposant-se a dos línies de foc enemigues. Després d'una sagnia indescriptible entre ambdós bàndols el baluard fou reconquerit a baioneta calada.

- L’arquebisbe de València Antoni Folc de Cardona-Borja i de Sotomayor fou un dels membres de l’alta aristocràcia valenciana que fugí empès pel temor de les proclames revolucionàries dels maulets, però quan veié de quin peu calçava el rei Borbó s’uní a Carles III. La seva magnífica biblioteca fou confiscada pels borbònics i fou l’origen de la posterior Biblioteca Nacional espanyola.

- Després de la brutal repressió borbònica i de la imposició del decret de Nueva Planta foren molts els coetanis –tant austracistes com felipistes- que sentiren ben clarament aquells fets com una pèrdua de la llibertat i una desfeta nacional:

Tras haver sido arrancada mi família de sus lares, sus bienes en parte substraidos, en parte arruinados y (lo que es mucho mas triste) tras la destrucción de la patria... Nada más calamitoso puede acontecer a los hombres que sobrevivir a su patria.

Manuel Martí, degà d’Alacant (austracista)

Por primera vez los valencianos se dieron cuenta del inevitable daño de la libertad perdida y de que se habían precipitado en la lamentabilísima esclavitud miserable.

Pare Minyana (borbònic)

- “(...) La batalla del 1707 és important, com la presa de Barcelona el 1714, però més important és allò que van portar les batalles. Després del 1707, i després del 1714, el Regne de Valencià i el Principat de Catalunya ja no tenien existència pròpia, eren considerats part de Castella, i això no és una impressió que ara tenim retrospectivament, sinó una idea que llavors s'imposà de manera ben explícita i clara. L'any 1724, quan Felip V abdicà en el seu fill Lluís, el capità general de Catalunya va rebre l'ordre d'alçar penons en nom i honor del nou rei. Consultada la Cámara de Castilla si la cerimònia s'havia de fer cridant "Cataluña por el rey Luis Primero", respongueren que no, sinó "que en Barcelona y demás ciudades y villas del Principado se alcen los pendones por V.M. y en su Real Nombre diciendo Castilla y no Cataluña", i que la mateixa cosa s'havia de fer a Aragó, a Mallorca i a València. A la ciutat d'Alcant, alçaren el penó blanc amb les armes de Castella, i cridaren tres voltes "Castilla y Alicante por el Rey nuestro Señor D. Luis I". Els actes simbòlics són més potents i expressius que qualsevol document: Alacant era Castella, Barcelona també, i sabent i recordant això ja no cal afegir res més. O sí: que cap Estatut d'Autonomia, reformat o sense reformar, no ha restaurat allò que es va destruir per la força de les armes. Ni cap Estatut no ho restaurarà, perquè Espanya és, encara, una extensió del Regne de Castella.”. (Joan F. Mira. Avui, 05.05.2007, p.22.)

Fonts: Josep-David Garrido i Valls. La Batalla d’Almansa. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 2008. Joan F. Mira. Almansa 1707, després de la batalla. Alzira: Bromera, 2006. Ferran Soldevila. Història de Catalunya, vol. 3. Barcelona: Ed. Alpha, 1934-1932 (1962).