Sobre independències prèvies a la Independència

     "El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta.

     I ara que he dit lo que hem d'evitar per no continuar el nostre lligament intel·lectual amb Espanya, diré el que hem de desfer, que és lo referent a les manifestacions més generals, les que van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la gent d'avui, són els diaris i el teatre . [...] Pensem que el dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid, la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada, i el dia que la nostra independència intel·lectual siga completa, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d'Europa."

Article de Joan Maragall titulat "La Independència de Catalunya", redactat el juliol de 1897, i que no va ser publicat fins al 1932 pels seus hereus al volum El sentiment de pàtria.

Joan Maragall, ja fa més d'un segle, ens exposa dos fets, dues idees fonamentals: que el pensament intel·lectual espanyol és mort i allunyat del pensament modern i europeu i que ens hem de deslligar intel·lectualment d'España, tot deslliurant-nos dels seus mitjans de comunicació i de llurs expressions culturals i artístiques. Pas previ, aquest, a qualsevol altra independència.

Aquesta reflexió de finals del segle XIX continua igual de vigent avui en dia. Tant pel que fa a España com pel que fa als Països Catalans. A principis del segle XXI, en plena societat de la informació, ens troben envaits per mitjans de comunicació espanyols, de llengua i de continguts. L'exemple més clar i escruixidor és amb les televisions, tant públiques com privades. La desproporció entre televisions espanyoles i catalanes és abassegadora. Ens adoctrinen en espanyolitat, des de la pura i dura a la banal, i ens inculquen unes tradicions i una visió del món amb uns valors que no són els nostres. A més de tenir de manera fixe un convidat a casa castellanoparlant.

Fins aquí la descripció de la situació -colonial- en què ens trobem. Molt bé. Però, com ens exposa mossèn Armengou,

     "Catalunya com a tal mai no ha estat una part d'Espanya, sinó una realitat espiritual a part d'Espanya. Mantenir aquesta separació espiritual és la base per a la independència política.

      La llibertat política ens la podran negar, la independència espiritual la tindrem sempre que voldrem i no podran arrabassar-nos-la mai."

Nosaltres -i als nostres fills- vetllem per tenir aquesta independèndia intel·lectual i espiritual a que ens exhorten Joan Maragall i Josep Armengou? Independències aquestes que resulten clau per tenir verament una autoestima i un autocentrament indispensables per viure i actuar com a catalans (i, conseqüentment, per assolir la independència nacional.)

 

La Hispanidad: celebració d'un genocidi

Com poden els espanyols ser tan cínics? Com poden ser tan salvatges? Com poden celebrar la descoberta i conquesta d'un "Nou Món" en el que varen cometre el major genocidi físic i cultural de la Història, exterminant a milions d'indígenes i civilitzacions senceres? Amb tot un nou continent sota poder de la Corona de Castella, com van poder desaprofitar les infinites possibilitats de desenvolupament econòmic i comercial que aquest els hi proporcionava? Per contra, com pot ser que només hi portéssin una política de depredació de recursos (en especial miners: plata i, en menor quantia, or) i que aquests ni tan sols servissin per enriquir la metròpoli sinó que anaven a parar directament a banquers i assentistes europeus que els hi avançaven recursos per les guerres imperialistes de Castella arreu d'Europa?

Potser perquè l'ésser de Castella/España és el de l'imperialisme més descarnat, la depredació i el saqueig de pobles i cultures, el malbaratament de recursos, el despreci al treball, l'odi a la diferència i la seva persecució. Dissortadament encara ara, al segle XXI, encara ho practiquen en les seves últimes colònies.

Per fer una aproximació al genocidi i explotació espanyola al Nou Món resulta imprescindible la lectura del llibre d'Eduardo Galeano Las venas abiertas de Latinoamérica; per la descripció de les atrocitats colonials podem fer-ho de primera mà per un coetani que ho va viure i veure: Fray Bartolomé de las Casas (Bartomeu Casaus?), Brevísima relación de la destrucción de las Indias.

Superdictat i concurs d'Scrabble: primers Jocs de Llengua a Sabadell

Benvolguts/des,

La Plataforma per la Llengua Vallès Occidental ha convocat, tot coincidint amb la Festa Major de Sabadell, la primera edició dels Jocs de Llengua. Aquesta activitat inclou la celebració de dos jocs relacionats amb la llengua catalana: dissabte dia 3 d'agost a partir de les 6 de la tarda se celebrarà el Superdictat. Serà al carrer Sant Quirze, 30 de la localitat, davant del Gremi de Fabricants. A l'endemà, diumenge 4 d'agost, a la mateixa hora, començarà el primer concurs d'Scrabble en català. 

Tots dos Jocs de Llengua estan oberts a participants de més de 14 anys, que s'hauran d'inscriure. Tant els participants com els primers classificats rebran premis i regals relacionats amb la llengua. Les places són limitades. Tothom qui s'hi vulgui apuntar pot fer-ho per avançat als telèfons, 654 516 703/ 654 10 54 22, o mitjançant l'adreça electrònica plvallesoccidental@plataforma-llengua.cat .

En l'activitat hi col·laboren l'Ajuntament de Sabadell, la Federació Internacional d'Scrabble en català, Abacus i Mattel. L'animació anirà a càrrec del Grup de Teatre del Centre P. Sant Vicenç. 

PARTICIPA-HI!!

Ben atentament,

Plataforma per la Llengua Vallès Occidental

---

Plataforma per la Llengua Vallès Occidental

Sant Joan, 20 

08202  Sabadell

Tel. 654 51 67 03/ 654 10 54 22

www.plataforma-llengua.cat

A n'Heribert Barrera, en memorial

Quina tristesa em deixa aquesta notícia. Una persona sòlidament i cultural formada, patriota íntegre i insubornable, clar, contundent, que no defugia les veritats encara que aquestes fossin políticament incorrectes i li poguessin dur problemes. Un exemple del que hauria de ser un polític català, avantposant Catalunya al partit.

Per cert, m'agradaria saber si aquests fills bords de Catalunya que aboquen infàmies sobre un patriota íntegre i valent com n'Heribert Barrera han llegit el llibre en què n'Enric Vila l'entrevista o simplement es limiten a reproduir afirmacions que ell mai va fer.

Com molt bé exposa Vicent Partal, "tinc per segur que el seu missatge de tota la vida, de defensa de la independència, serà un dia no gaire llunyà una realitat sòlida. I aquell dia l'haurem de recordar. A ell i a tota una generació de gent valenta, decidida i ferma, que van plantar cara a totes les adversitats d'un segle XX massa cruel.".

Descansa en Pau, et trobarem a faltar.

 ------------------------------------------

Què pensa Heribert Barrera

Enric Vila

ISBN:	0008495400022
Edició:	2001
Preu:	10.52 €
Pàgines:	176
Distribució:	Edicions 62

«En l'època de la Mancomunitat i de la República, aquí les coses es feien més ben fetes que a Espanya... Però durant aquests vint anys s'han fet, en general, igual o pitjor.»

«Els que es desenganyen de la política és perquè hi han posat excessives il·lusions d'entrada.»

«Sense la guerra i el franquisme gairebé segur que no hagués estat polític.»

«Jo no vaig votar la Constitució, i - com em va dir un dia el President Tarradellas - és l'honor més gran de la meva carrera política.»

«És evident que els estats no estan superats ni desapareixen... Si Catalunya vol ser una nació amb tots els ets i uts, forçosament ha d'aspirar a esdevenir un estat.»

«Hi ha una pila de coses en què el discurs políticament correcte s'oposa al que és el parer de la majoria, però contra les quals un no s'hi pot rebel·lar sense ser acusat de racista, de masclista o del que sigui.»

«Veig el futur una mica negre. Si continuen els corrents immigratoris actuals, Catalunya desapareixerà.»

«Jo crec que arribarà un dia en què l'home haurà de refiar-se de l'energia nuclear, sobretot si es demostra de manera definitiva que l'efecte hivernacle és el responsable de l'escalfament de la Terra.»

Mort d'en Carlos Sentís i hagiografia oficial

He estat uns dies de vacances. De vacances totals en què m'he isolat del món exterior (ni Internet, ni TV, ni diaris, ni res). Tranquil·litat, descansar, passejar i menjar bé (em recordava d'allò de "És l’ofici del burgès,/ menjar, jeure i no fer res" d'en Joan Oliver!). Torno i m'assabento d'una mort que arriba 99 anys tard: la d'en Carlos Sentís. Malauradament també m'assabento de totes les lloances que la seva figura ha rebut de la classe dirigent, començant per la classe política. Fet que em transporta als honors -i hagiografia- que la classe política i mediàtica "catalana" va rendir a un altre franquista de pro: Juan Antonio Samaranch.

Quina classe dirigent tan degenerada i poc democràtica tenim que rendeix honors a alts càrrecs franquistes? És imaginable que l'actual Alemanya rendís homenatges a dirigents nazis? Com pot algú que es reclama català i demòcrata homenatjar a dirigents d'un règim franquista genocida (vegeu Paul Preston. L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després. Barcelona: Ed. Base, 2011) que va voler exterminar la llengua, la cultura i la Nació catalana? (vegeu Josep Benet. L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995). L'elit dirigent sempre amatent a manipular la història i a mantindre'ns ignorants: convergents, socialistes, el President de la Generalitat...

Fets com aquests confirmen que a l'estat espanyol no hi ha hagut ni "Transición", ni "democracia", ni res. (Vegeu també sinó com contínua la persecució de la llengua i la identitat catalana al País Valencià, a les Illes, a la Franja -on ni tan sols és llengua oficial!- i al mateix Principat de Catalunya). El que més em preocupa és que els dirigents catalans s'agenollin d'aquesta impúdica manera davant de l'España negra, negadora i eterna.

Molt han de canviar les coses. Malauradament.

La manifestació del 9 de juliol: un greu error estratègic!

 

No entenc que es convoqui una manifestació per commemorar-ne una altra, fet surrealista que succeirà demà dissabte 9 de juliol. Una manifestació -com qualsevol altre acte o campanya- ha d'obeir a una estratègia i a uns objectius, ha d'estar molt ben preparada, ha de comptar amb un gran consens previ -polític, associatiu i mediàtic-, alhora que amb prou recursos materials i humans. El que no pot ser és que una associació es tregui de la màniga una manifestació per commemorar una manifestació històrica com la del 10 de juliol de 2010 i després, a corre-cuita, altres entitats hagin d'afegir-s'hi a pilota passada, i ho facin per patriotisme no pas per convicció intentant salvar els mobles i que hi hagi un mínim de gent a la manifestació. 

Es pot commemorar un acte històric o l'aniversari d'una personalitat però... a quina persona o entitat se li pot acudir commemorar una manifestació convocant-ne una altra? I més en un moment en què les entitats estan escurades o preparant l'Assemblea Nacional Catalana. Volen carregar-se el referent independentista de la històrica manifestació del 10 de juliol que va congregar a més d'un milió de catalans? No podien convocar a enfortir les manifestacions independentistes de l'Onze de Setembre o organitzar-ne una d'específica en aquella data que, a més, està a tocar? 

Amb incompetents i il·luminats com aquests que ni tenen estratègia ni sentit comú l'independentisme no avançarà mai de manera seriosa i eficaç. Una veritable llàstima.

Al pare, en memorial

Pare, t'estimo i sempre et duré al cor.

Gràcies per tot el que m'has donat!

Gaudeix merescudament de la Pau i la Joia de Déu.