divendres, 14 de novembre de 2008

Opinions d'en Joan Oliver sobre ERC, els germans Badia, Companys i Tarradellas


Continuem escoltant la veu d'un mestre per repassar una mica la història recent d'aquest nostre país i posar cadascú al seu lloc. Desmitificant a alguns i posant al lloc de mèrit que sempre els hi hagués correspost a uns altres. Respecte a en Companys us recomanem la lectura de Companys. La veritat no necessita màrtirs d'Enric Vila, així com, sobre en Tarradellas, El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988) i Escrits en defensa pròpia d'en Josep Benet.

Setembre Negre




[Xavier Borràs] Està distés. S'apoltrona a gust en la conversa. A punt per començar a disparar. No puc dirigir-li els trets. Ara li toca a la gent de l'Esquerra, que estima.

[Joan Oliver] Però és que l'Esquerra Republicana és un partit passat de moda, no ens hem d'enganyar, l'Esquerra Republicana, com que jo tinc molts anys i bastanta memòria..., l'Esquerra Republicana sempre ha estat una calamitat, només cal veure la seva gent, no? Un Tarradellas, un vertader mostre. Un Companys, la ca­talanitat del qual era molt feble i que estava compro­mès amb la FAI, perquè era un advocat dolent que només podia, no podia fer de jurista, havia de defen­sar els assassins de la FAI només, aleshores es va tro­bar compromès i no va poder -diguem- parar l'anar­quia que es va apoderar de Catalunya i que va deter­minar la retirada de les nacions per ajudar Catalunya. Potser, naturalment, si els germans Badia haguessin estat vius, els germans Badia no haurien permès això, perquè jo sé com els germans Badia tractaven en Com­panys, i el tractaven amb una..., amb un menyspreu terrible, li deien: vós sou el president, però nosaltres sabem que vós no sou catalanista, nosaltres sí que ho som, deixeu-nos fer, vós feu política, feu discursos, feu discursos, però nosaltres en aquesta gent els fem des­aparèixer en quinze dies... I així hauria estat. Si en Macià hagués viscut tres anys més, malgrat que en Ma­cià no és res de l'altre món, però era un home que tenia dos ideals i un home honest, que tenia dos ideals: la llibertat de Catalunya i la justícia social i així ho va proclamar abans de la dictadura d'en Primo de Rivera, quan era diputat, que deia a tota la Cambra: «Voso­tros sois la España muerta». A veure qui ho diu això ara, qui s’atreveix a dir-ho això ara, eh?, compreneu? Ara estem també en una “España muerta” (...)

Bé, doncs, no tenim vergonya, perquè jo el Com­panys, ja et dic, jo sé els peus que calçava, jo les me­mòries meves -que no les poden publicar ara, s'hau­ran de publicar quan jo sigui mort-, doncs queda molt malament en Companys. Jo li vaig dedicar quatre o cinc entrevistes, la cosa més lamentable que et pu­guis imaginar i més grotesca, eh?..., però és clar, la mort el va redimir, ell va morir, és a dir, va morir per Catalunya, això és veritat. És un crim aquest que no s'ha comès mai, no té precedents a la història moder­na, a la història dels pobles civilitzats, d'anar a buscar fora del seu país un cap de Govern elegit democràtica­ment i legalment, eh? democràticament i legalment, portar-lo a un altre lloc i assassinar-lo, assassinar-lo precisament per un delicte que és el que havien, el que van cometre els seus botxins! I mentre no es fa [l’anul·lació del procés a Companys], no es faci un monument al Macià, ai, al Companys, i no es faci treure 1'estátua eqüestre que ja saps que el senyor Narcís Serra... Quan era alcalde se li va fer una carta. Ell va dir; no puc, no ho puc fer, jo com­prenc que teniu raó, però jo no ho puc fer perquè això és de la jurisdicció militar. Però quan va ser, li vam tornar a fer la carta..., va..., no va contestar, perquè ara va dir ...Ara tu ets l'amo, ara tu ets l’amo d'això... Home! De manera que, eh?, que tot això sembla un malson, tot això sembla un malson, estem vivint un malson i aquest senyor... que val més que calli d'una vegada el senyor Tarradellas, home!

[Xavier Borràs] Tarradellas no pot viure sense dir-hi la seva. I Joan Oliver en sap el motiu, vil motiu, que no té res a veure amb una espontània incontinència verbal...

[Joan Oliver] Que no tingui por que no li rebaixaran la pensió, no li rebaixaran la pensió! Per això va venir aquí, per tenir una pensió de magnat i li va haver de donar la Diputació perquè amb el Pujol van renyir. Ja saps que no se'n volia anar de la Casa dels Canonges?, i el nano, el petit li va dir; tu fora d'aquí, que ara aquí jo sóc l'amo, tu fuig, fuig d'aquí, eh? De manera que és un desvergonyit que no ha fet res per Catalunya, mai!, només mal, només ha fet mal per Catalunya. Jo el conec com si l'hagués parit. Ha fet tants negocis!, tots han anat malament. Un home que no sap portar els seus negocis amb els diners que va robar, com vol governar un país? Si no sap governar els seus negocis, si quan va venir aquí estava a punt..., que el treien, que el treien, bé, que el deshauciaven i el processaven per impagament i tot això..., i ara aquest senyor ens vol donar lliçons..., i a Madrid el consideren com un estadista i aquí hi ha gent que el considera com estadista, i el poble va quedar impressionat -i és natural-, acostumat que vingués el Franco amb aquella veu de mariconet «Españoles todos, catalanes», i aleshores vingués un home català amb un accent de Cervelló, que digués: Sóc aquí! Ja sóc aquí! Bé, això els fer un efecte fabulós, van dir; aquest home és el salvador!, però què va fer aquest home? En lloc d'entrar a Catalunya després de les eleccions, les primeres eleccions del canvi, havia d'entrar sense passaport com va fer en Macià i la policia l'haguera agafat i l'hagueren tornat a la frontera i llavors agafar-lo... Nooo! Va voler un passaport, el van haver d'anar a buscar amb un avió especial. Van anar a Madrid de bracet l'Ortínez i del Sentís, li van pagar vint-i-vuit milions de pessetes dels sous, dels sous endarrerits, o sigui arreglar la seva situació..., després ja va ser feliç. Li van comprar un pis de vint o trenta milions, eh?, i te una oficina de premsa i de tant en tant crida els pe distes que vagin a escoltar el seu missatge, eh?, comprens? (...)

Fragments extrets de: Xavier Borràs. Joan Oliver tal com raja. Barcelona, El llamp, 1987.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 10 de novembre de 2008

Campanya per la restitució de les senyeres del Saló de Cent (II)

La meva opinió sobre aquest ignominiós però il·lustratiu fet sobre la al·lergia que li produeix al Psc-PsoE qualsevol rastre de catalanitat ja la vaig exposar en un anterior post. Ara -i amb retard perquè he estat uns dies fora- només penjaré informació sobre la campanya. Campanya per la que, tal i com avançarem, s'ha creat una pàgina electrònica des d'on s'hi pot trobar informació històrica, el manifest ciutadà per la restitució de les senyeres al Saló de Cent, els formularis d'adhesions i un recull de premsa.

Adherim-nos-hi i divulguem-la!!

Setembre Negre

LA “CAMPANYA PER LA RESTITUCIÓ DE LES SENYERES DEL SALÓ DE CENT” S’INICIA OFICIALMENT EL DILLUNS 3 DE NOVEMBRE DEL 2008 A PARTIR D’UNA DENÚNCIA PRÈVIA FETA A LA XARXA PER UN INTERNAUTA A TRAVÉS DELS FÒRUMS DEL RACÓ CATALÀ I D’ESTAT CATALÀ EL PASSAT 20 D’OCTUBRE.
AQUESTA CAMPANYA POPULAR ÉS OBERTA A TOTHOM I VOL LA RESTITUCIÓ DELS DOMASSOS AMB SENYERES QUE TRADICIONALMENT DECORAVEN EL SALÓ DE CENT DE LA CASA DE LA CIUTAT DE BARCELONA I QUE FÓREN RETIRATS SENSE EXPLICACIÓ L’ANY 2004 PER L’AJUNTAMENT DE BARCELONA.

FORMULARI D’ADHESIÓ AL MANIFEST-ENTITATS

FORMULARI D’ADHESIÓ AL MANIFEST-INDIVIDUAL

També podeu posar-vos en contacte amb nosaltres per a qualsevol incidència o per enviar-nos el vostre manifest d’adhesió personalitzat (les entitats) a través del correu electrònic:

senyeres.consell.de.cent@gmail.com

——————————————-



MANIFEST CIUTADÀ PER LA RESTITUCIÓ

DE LES SENYERES DEL SALÓ DE CENT

L’any 1369, ara fa més de 6 segles, fou construïda a la Casa de la Ciutat de Barcelona la sala gòtica que avui coneixem com el Saló de Cent. A instàncies del rei Pere III “el Cerimoniós” es celebrà allà el primer Consell dels Cent Jurats. Des de llavors, aquesta sala ha presenciat els alts i baixos d’una nació amb mil anys d’història. Va nàixer en època de plena esplendor del nostre poble, quan els catalans dominàvem la Mediterrània, però avui es troba en una situació similar a la que viu el país. Aquella sala honora a tots els catalans com una mostra de la nostra llibertat i esperit democràtic, ja que en plena edat mitjana i amb un tarannà molt avançat pel seu temps, permetia la intervenció del poble en les decisions que es prenien a la ciutat i capital del Principat.

Després de la nostra derrota a la guerra de Successió, el Consell de Cent fou suprimit pels decrets del rei espanyol Felip V que, volent instaurar el despotisme castellà a la nostra terra per la força de les armes, va veure en aquest consell un gran obstacle per a la seva tasca nefasta. No content amb suprimir el Consell de Cent, també tractà de esborrar la seva memòria. Així doncs, per la Reial Cèdula del 13 d’octubre de 1718, ordenà eliminar d’aquesta magnífica sala gòtica tot el seu contingut, deixant-la buida i despullada:

“… se quiten y arrimen los doseles y sillería que hay puesta en la Casa de la Ciudad de Barcelona en el aposento donde se juntan los administradores que era la Sala del Concejo de Ciento …”

Aleshores per aquesta sala arribà un període de decadència i oblit, com passà amb tot allò que testimoniés el nostre passat gloriós i l’antiga llibertat de la nostra terra. L’any 1842 la sala arribà a ésser bombardejada i patí grans desperfectes, anys abans ja havien estat venuts el mobiliari i altres elements del seu interior.

No fou fins l’arribada de la Renaixença quan l’arquitecte Lluís Domènec i Muntaner emprengué la seva reforma i dignificació, omplint la sala d’elements que reforçaren el seu alt contingut patriòtic. Així, entre 1887 i 1888 hi foren instal•lats uns magnífics domassos de seda que la decoraven en tota la seva extensió amb els colors de la nostra mil•lenària senyera. Els domassos, fabricats per l’industrial seder Benet Malvehy restaren al seu lloc fins fa poc temps, inclús la infame dictadura del general Franco els va respectar.

Però això canvià fa pocs anys, quan s’aprofità la seva restauració per tornar a deixar la sala buida adduint que estèticament era millor veure les parets de la sala nues. No sabem per quina raó es va fer això, els rumors que hem pogut escoltar al propi ajuntament ens diuen que fou per decisió expressa de l’anterior alcalde, al qual aquests domassos no li agradaven, com tampoc li agradà la sala a Felip V ordenant, com ell, que fos despullada de tota simbologia. Enlloc hem pogut trobar una explicació raonada sobre aquest fet malgrat que han passat ja uns quants anys des de que foren eliminats del seu emplaçament. Ningú, ni des del partit del govern, ni des de l’oposició, ha dit res d’ells fins ara.

Amb aquesta campanya pretenem pressionar a l’Ajuntament de Barcelona i no defallir en el nostre objectiu fins que els domassos del Saló de Cent siguin restituïts al seu lloc. Per totes aquestes raons us animem a adherir-vos a la campanya que hem endegat i afegir la vostra força al moviment ciutadà que pretén la seva restitució.

Barcelona, a 28 d’Octubre de l’any 2008.

El Saló de Cent ara, el 19 d’octubre del 2008:

El Saló de Cent l’any 2001:

Aclariment important: Malgrat el que diguérem inicialment al manifest respecte a la seva permanència durant el franquisme, en recerques posteriors sobre la història dels domassos hem esbrinat que, aparentment, només hi restaren al final d’aquest període, durant el govern de l’alcalde Jose Maria Socias Humbert, prèviament havien estat retirats. Des de la campanya agraïm a l’historiador Josep Cruanyes el haver-nos fet aquesta precisió que encara cal concretar exactament.

Etiquetes de comentaris: