divendres, 23 de juny de 2006

Balears: condemnen a un professor que es va dirigir en català a uns policies!

Photobucket - Video and Image Hosting

El professor d'Institut M. Peris, detingut dimecres després de dirigir-se en català a dos policies que el volien identificar, fou condemnat ahir en un judici ràpid per «una falta de respecte als agents de l'autoritat». La jutgessa del Jutjat número 5 d'Instrucció de Palma creu demostrat que el jove s'enfrontà a la Policia amb una actitud «menyspreant» i «insultant» cap a la seva tasca. La sentència no fa cap referència a la discriminació lingüística que diu haver patit el jove i l'obliga a pagar sis euros diaris de multa durant 30 dies.

Segons la sentència, el jove, de 28 anys, qualificà els agents de «feixistes» quan aquests li demanaren que s'identificàs, els acusà de ser «la Policia de Franco» i es negà a ser escorcollat. M.Peris negà ahir la versió de la Policia, que la jutgessa considerà «versemblant», i mantingué que en cap moment insultà els agents ni es resistí, obeí les seves ordres i només els demanà en català per què l'estaven identificant.

«L'actitud hostil dels agents començà quan els vaig parlar en català. Llavors em van dir: hablame en español, no te entiendo», assegurà el condemnat, qui manifestà haver «sentit por» durant l'actuació policial que es produí dimecres horabaixa a la plaça d'En Coll de Palma. El professor, qui es considera víctima d'un cas de discriminació lingüística, estudia iniciar una acció judicial per detenció il·legal contra els agents. De fet, durant el judici es reservà aquest dret.

Tot i la versió del professor, la sentència diu que «les declaracions del denunciat i dels testimonis negant que es produís cap incident amb els agents no tenen credibilitat perquè només el denunciat fou detingut malgrat que hi havia més persones que foren identificades». Per això, la jutgessa el condemna per una falta tipificada en l'article 634 del Codi Penal. Segons fonts policíaques, el jove havia estat detingut fa tres anys a València per resistència i desobediència a l'autoritat.

Qüestió lingüística

La sentència no recull cap referència a la qüestió lingüística tot i que l'atestat de la Policia sí que indicava que s'havia increpat en català els agents. La detenció d'aquest jove mobilitzà dimecres dirigents de l'Obra Cultural Balear, com Jaume Mateu i Tomeu Martí. També es personà a les portes de la Prefactura el regidor del PSM, Pere Muñoz.

La notícia de la detenció va fer que una vintena de persones, entre les quals s'hi trobaven els dirigents de l'OCB, el regidor nacionalista Pere Muñoz i el misser Jaime Bueno, s'interessassin per la detenció i fessin guàrdia a les portes de la Prefactura.

Tomeu Martí contactà, passades les nou del vespre, amb el delegat del Govern, Ramon Socias. Segons explicà el mateix Martí, el contacte telefònic es realitzà «quan érem dins les dependències. En aquells moments ens estaven traient al carrer de molt males maneres, raó per la qual vaig dirigir el mòbil en direcció als policies que ens cridaven. El delegat ho va poder escoltar tot el que ens deien i la manera com ho feien». Martí explicà també que «estam molt satisfets per l'interès que ha demostrat Ramon Socias», informa "Diari de Balears".(23/VI/2006)

N.de la R. Estem tan acostumats a aquesta mena de successos que gairebé no semblen notícia perquè es repeteixen cada dos per tres. Per fortuna encara queden ciutadans amb dignitat. Protestarà algú de "Convivencia Cívica" o de los "Pijos"?
Contra l’ocupació, dignitat i...acció. Sense carrer no hi ha res a fer!

Font: Ràdio Catalunya

dilluns, 19 de juny de 2006

Sobre l'estatut de la traïció

Només un 34,86% del cens electoral dóna suport a l´estatut de la traïció

"Quan tot sembla que s´acaba hem de tornar a començar"(Martí Pol)

Per RAMON SERRA

Quina vergonya!,quin escàndol! L´Estatuet de la traïció no ha estat pràcticament aprovat per dos de cada tres ciutadans de Catalunya amb dret a vot. Només un 34,86 del cens electoral hi ha donat suport.Falten els vots per correu que només poden alterar unes dècimes el resultat final.

Si aquí s´apliqués el barem del 55% que es va fer servir a Montenegro per assolir la independència,aquest Estatut no hauria passat.També CiU havia demanat fa setmanes al Senat que no fos aprovat cap referèndum, si no aconsegueix el 55%.Doncs bé, podríem començar a aplicar-ho aquí.

L´escàndol rera escándol provocat pels polítics, sobretot després de la traïció amb l´acord Mas-Zapatero ha desmobilitzat totalment l´electorat. L´abstenció n´ha estat la gran triomfadora. Gràcies,polítics,per les vostres bestieses. El mal que heu fet a Catalunya és irreparable. I no contents amb això que ja només pensen en les pròximes eleccions,com si Catalunya no tingués res més a fer.
Cert que des del punt legal no hi ha res a dir. Però una cosa és la legalitat i l´altra la legitimitat.Els resultats més o menys són els que deien les enquestes. Alguns poden pensar que el "no" ha aconseguit menys del que es podia pensar. Nosaltres no ho veiem així, perquè els partidaris del "sí" han tingut gairebé tots els mitjans de comunicació a favor fins al punt que "La Vanguardia",per exemple, no va publicar divendresuna pàgina sencera dels economistes pel "no". La gent del "no" ha estat gairebé sempre marginada sense pietat. Una vergonya, Una més.Malgrat tot, hi ha hagut gent que ha sortit al carrer per plantar cara al PP i altres forces espanyolistes durant la campanya.Malgrat tot,hi ha hagut unió entre les forces nacionalistes del "no" i han sorgit plataformes de gran valor com la dels arquitectes i economistes. De manera especial cal felicitar la Plataforma pel dret de decidir. Cal que continuï la tasca.

Dit això, continua la lluita entre David i Goliat. Els nostres enemics ho tenen tot a favor i compten a més amb el conformisme o tanmenfotisme de la nostra societat. Nosaltres, els nacionalistes, encara tenim el caliu com s´ha demostrat. Ara cal que siguem capaços de posar-hi tions per tal que torni el foc i no s´apagui la flama.I com que ens agrada ser pràctics proposem que es comenci una campanya de recollida de 300.000 signatures per lliurar al Parlament per demanar ja des d´ara mateix que es reformi aquest Estatut. Els articles 222 i 223 regulen el procediment per reformar l´Estatut. I segons aquests articles es necessiten 300.000 signatures per demanar-ne la reforma. I com que el "no" ha tingut més de mig milió de vots és possible aquest objectiu. Jo us en dono la meva signatura. Ja només en falten 299.999. Qui s´hi apunta?

Aquest Estatuet arriba el dia de Sant Marc, un sant apropiat per lliutar contra les tempestes. El refrany diu " Sant Marc, Santa Creu, santa Bàrbara no ens deixeu" i, per tant, ens defensa contra els llamps i els trons i el tripartit de la traïció: PSOE, CiU I IC-Els Verds . Necessitarem aquesta defensa contra un Estatuet amb molts trons i llamps que han fulminat Catalunya. Necessitarem aquesta defensa sobretot contra els qui s´han carregat un govern, el president de la Generalitat, han causat l´abstenció i ens aboquen a unes eleccions del tot innecessàries només pels seus interessos de partit.Pobra Catalunya en mans de la sociovergència o més ben dit, "sociovergüenza"!

Segurament aquest Estatut representarà algun avanç. Només faltaria!. Però si nosaltres sumem ells multipliquen. Així no es pot partir d´uns mínims. Mai no els tindrem dins d´Espanya. Ja ens fem el càrrec de lluitar contra l´espanyolisme, però contra la traïció és impossible. Això és l´eutanàsia. Ara bé si a bona part de Catalunya ja li va bé o se´n desentén, què poder fer-hi nosaltres?Resar.Amb tot, la fe sense obres no va enlloc. I qui diu obres diu poder.San Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu!

Font: Ràdio Catalunya


Un fracàs col·lectiu


Catalunya · 18/06/2006

Aquesta editorial caldria llegir-la d’aquí a 15 dies, quan les volades de coloms i les justificacions s’acabin i ens haguem d’enfrontar a la crua realitat del resultat: que pràcticament dos de cada tres ciutadans de Catalunya, o bé han votat no, o bé s’han inhibit –fet que potser és encara pitjor. En veure la repercussió que el resultat ha tingut entre els partidaris del sí, caldria preguntar-se des d’una visió sobiranista si estarien fent la mateixa lectura si es tractés d’un referèndum d’autodeterminació. I és que el fracàs col·lectiu per arribar a aquest estatut retallat ha sigut molt gran. Ha calgut fracturar el sobiranisme, trencar l’experiència d’un govern catalanista i d’esquerres i portar CiU a un radicalisme en l’acció política desconegut en la seva història recent.

Creiem que totes i cada una de les forces polítiques catalanes haurien de fer una profunda autocrítica i ser conscients que, tot i l’avenç que representa aquest estatut, no ha solucionat cap dels grans problemes. El sobiranisme no n’ha de sortir debilitat, tot el contrari. Hi ha una gran massa de ciutadans descontents. I una part petita, però important, ha donat el pas de trencar amb un projecte autonòmic. Ara ningú no ho voldrà reconèixer, però d’aquí quatre o cinc anys tornarem a estar al mateix lloc i tots plegats ens haurem de preguntar –cosa que ja hauríem d’haver fet fa uns mesos–, si el que necessiten Catalunya i els Països Catalans és un estatut.

Cal, doncs, un gran repte per al sobiranisme. Retrobar-se, guarir les ferides i preparar-se per a una nova etapa que respongui exclusivament a la voluntat del nostre Parlament, sense que ningú més hi pugui intervenir.


Font: Tribuna Catalana


Gestionar el Sí

El resultat del referèndum no deixa lloc a dubtes. Guanya el Sí i, a més, és un Sí bàsicament nacionalista i liderat per Convergència i Unió. És evident que bona part del país no ha entès les raons del No, o ha preferit esgarrapar un pam més d'autonomia o no ha volgut sumar-se a un vot que es pogués confondre amb el del PP. O tot alhora. És cert per una altra banda que l'abstenció és rellevant però no treu legitimitat a la victòria del Sí. Ara bé, dit tot això aquesta és una una victòria just a la ratlla, que no permet alegries, i cal dir també que no per haver estat aprovat aquest estatut passa a ser un bon estatut. És cert que la retallada a Madrid queda legitimada pel Sí -i això dol. Però l'estatut aprovat ahir no val per a resoldre els problemes plantejats, ni tampoc solucionarà el contenciós històric entre el nostre país i Espanya. Al seu davant té, a més, una referència que és l'estatut del trenta de setembre que no es pot esquivar. Però malgrat tot això els qui han guanyat tenen dret ara a gestionar la victòria i es bo que ho facen. El president Maragall, el PSC i CiU no tenen objectius comuns a curt termini però són abraçats pel pacte del Sí i junts hauran de desenvolupar l'estatut i negociar i pactar a partir d'avui mateix el seu desplegament. Se'ls ha de donar temps i confiança a veure fins on ens poden portar, tot i sabent que la immediata contesa electoral que s'acosta no és el millor dels escenaris per a que ho facen. Que negocien a Madrid i si cal a Barcelona també. Que intenten treure el bo i millor que siga possible d'aquest estatut que tenim i que és concret. Aquest és el missatge que els ciutadans han expressat aquest diumenge. Un missatge que reconeguem i acatem, encara que no puguem estar d'acord amb el que opinem que representa una ambició escassa. I tant de bo que aviat siga possible trobar de bell nou espais de confluència i diàleg que superen la divisió evident que patim fa anys i que en aquest referèndum s'ha tornat a demostrar. La capacitat de construir a poc a poc i amb paciència, que el nostre país ha demostrat sempre, possiblement ha jugat a favor del Sí. Els partidaris del No, els qui pensem que cal donar passos més rotunds cap a la sobirania, n'hem d'aprendre i seguir fent cada dia una mica millor la nostra feina. És veritat que no es pot construir res contra la ciutadania però també ho és que per a avançar cal traçar amb claredat el camí. La defensa de l'estatut del trenta de setembre i la defensa del dret a decidir per nosaltres mateixos, marca en aquest sentit un camí consistent que des d'avui ja és la pedra en la sabata del nou estatut que es va aprovar ahir.

Vicent Partal

Font: Vilaweb



divendres, 16 de juny de 2006

El claudicant sempre diu que si

dijous, 15 de juny de 2006

Daniel Cardona i Civit: el patriota irredempt!


Després de més de 300 anys d'esclavatge, per a Catalunya sols n'hi ha d'haver un d'Estatut: la llibertat completa.

Daniel Cardona i Civit (Nosaltres Sols (1931)

Terrorisme d´estat: França vol que s´apagui la flama del Canigó

La prefectura de Perpinyà ha decidit limitar, per preteses raons de seguretat i de protecció del medi ambient, l´accés al Canigó, fins el 14 de juliol, dia de la festa de l´Estat francès. Fons d´associacions catalanistes de Catalunya Nord han manifestat a Diari de Girona que la prohibició és «una maniobra jacobina grollera, només deguda a la voluntat política de dificultar la trobada de la flama del Canigó». Aquesta és la commemoració catalanista més important d´aquelles terres.

De sempre, la zona de l´aparcament des d´on es puja a peu al cim és d´accés lliure. A partir d´ara i fins el 14 de juliol - si bé, de fet, només el dia de la trobada - caldrà un permís exprés. Es tramitarà a través dels ajuntaments gals. Serà molt limitat quant al nombre de persones. Aquestes hauran de ser identificades amb nom i cognoms. També hauran de constar les matrícules dels cotxes que vulguin accedir a l´aparcament. A partir del 14 de juliol l´accés tornarà a ser lliure.

La trobada té efecte el dissabte anterior al dia de Sant Joan, per tant hauria de ser dissabte vinent. Des d´infinitat de pobles, aquell dia es transporten feixos de llenya al cim del Canigó. Està destinada a ser cremada durant tota la nit de Sant Joan. El foc se sol veure des de tota la plana. Hi ha flames o brases d´aquell foc que es porten arreu dels Països Catalans. En alguna ocasió s´han arribat a portar fora d´Europa. Durant tot l´any hi ha una flama del foc del Canigó que continua encesa i exposada al Castellet de Perpinyà.

Atesa la naturalesa rocosa del cim, no hi pot haver cap perill d´incendi, ni mai, durant la «trobada», s´han produït danys al medi ambient. Tampoc mai no hi ha hagut cap accident. La celebració d´aquesta diada ha anat creixent d´any en any. L´any passat va aplegar a més de dues mil persones. També ha incrementat el seu sentit catalanista. Es mostren dotzenes de banderes catalanes - però cap de francesa - mentre es canten cançons tradicionals o reivindicatives, totes en català.

El dia de Sant Joan, patró de Perpinyà, dia de la seva Festa Major, és el més tradicional i reivindicatiu de la Catalunya Nord, junt amb el 7 de novembre. Com l´onze de setembre a Catalunya, aquest darrer dia s´escau en una data que recorda una desfeta. És l´aniversari del Tractat dels Pirineus (1659) en què Catalunya Nord va passar a ser de sobirania estatal francesa, informa Alfons Quintà a "Diari de Girona". (15/VI/2006)

N.de la R. Ni seguretat ni medi ambient ni romanços. Por francesa a la revifalla catalanista de Catalunya Nord.Simplement, terrorisme d´Estat. Aquest terrorisme que tot i ser legal és més perillós que els altres. Qui ho pot aturar? Ens sentim impotents. Per això a la imperialista França només podem dir-li: Assassina!


EL GENOCIDI QUE NO CESSA MAI: TRAVES FRANCESES A LA TROBADA DEL CANIGÒ


L'organització de la trobada del Canigó, pelegrinatge de milers de catalans al cim d'aquesta muntanya com a preludi de Sant Joan, ha denunciat "una agressió caracteritzada dels francesos contra les nostres tradicions i la nostra cultura" en tancar, "insòlitament", la pista del Llech, "per raons de seguretat".

L'organització manifesta que "cada any, un nou atac contra els símbols de la nostra pertinença a Catalunya és perpetrada pels sequaços de l'ocupant" i conviden els assistents "presents a la trobada a manifestar en massa davant del refugi dels Cortalets amb forces senyeres... Puix que el prefecte no ens vol al Canigó, per què no baixar-ne fragments, generosament dipositats damunt del seu balcó, el dia dels Focs de la Sant Joan a Perpinyà?". Els organitzadors fan una crida als "germans del sud" perquè "mirin cap al nord la nostra condició d'esclaus", informa "e-noticies.com". (13/VI/2006)

N.de la R. Les raons de la seguretat són la inseguretat de França en veure que el poble català es retroba. Assassins! Malgrat tot, avancem. Els fem por. Aquesta és la nostra primera gran victòria. Ara cal que els catalans del nord gestionin aquesta situació per veure si del sud estant se´ls pot ajudar."Muntanyes del Canigó fresques i regalades sobretot ara a l´estiu, que les aigües són gelades, que les aigües són gelades..." Que aquest cant retrunyi per tot el cel allà on encara no hi arriba la força dels ocupants.Ni Espanya ni França: Països Catalans! Quina persona amb dos dits de cap pot sentir-se espanyola o francesa? A Sant Boi falta gent!

Font: Ràdio Catalunya (
www.radiocatalunya.ca)

dilluns, 12 de juny de 2006

El botifler Artur Mas diu que el triomf del NO duria a la 'frustració nacional'


Quina barra! Artur Mas, el traïdor i botifler que ha sacrificat Catalunya a les seves ambicions personals de tornar a governar al Palau de la Generalitat ara diu que el triomf del NO duria a la 'frustració nacional'. A dir veritat, és el triomf del Sí el que provocaria "frustració nacional" perquè durant els propers 25 anys cada vegada que Catalunya plantejàs una reivindicació des de Madrid contestarien que tenim "el que volem". Per això és tan important que no ens fiquem un autogol i triomfi el NO.

Font: Lobby per la Independència

dimecres, 7 de juny de 2006

No a l'estatut mutilat

divendres, 2 de juny de 2006

Solania, per Xabier Arzalluz

Us recomanem la lectura d’aquesta interessant reflexió que, a rel de la independència de Montenegro, fa Xabier Arzalluz sobre el dret a l’autodeterminació dins d’Europa i en països no colonitzats i les portes que això obre.

Lúcida anàlisi en la que hi exposa tothora la posició històrica dels governants espanyols de torn (UCD, PsoE, PP) i que dit dirigent basc ha viscut en primera persona.

Setembre Negre



Solania (traducció de l’original en espanyol)

Xabier Arzalluz

Així anomenaven per terres balcàniques a la resta de la República Iugoslava que sobrevisqué unida a la successiva separació d'Eslovènia, Croàcia etc., per l'obstinació personal del Sr. Solana per evitar l'inevitable, és a dir, la independència de Montenegro de Sèrbia.

El que hem presenciat seria suficient perquè qualsevol polític digne abandonés les grans responsabilitats comunitàries i es reintegrés a les del seu propi país, si no fora perquè, com és ben conegut, el Sr. Zapatero no desitja veure per Espanya al Sr. Solana.

També al Sr. Solana se li atribuïx la imposició de les dures i inèdites condicions per a acceptar un resultat independentista del referèndum de Montenegro: un mínim del 50% de participació ciutadana mes el 55% de vots favorables. Quins hagués succeït si s'hagués aplicat aquest barem de participació al referèndum d'aprovació de la Constitució europea a Espanya! O en el cas de la separació d'Eslovàquia de Txèquia, o dels països bàltics de Rússia...!

“Delirium tremens” a part, no em cap dubte que el Sr. Solana, digne nét de Salvador de Madariaga i en el seu caràcter de bon jacobí espanyol va tenir sempre molt presents en tots aquests avatars a bascos i catalans.

No farà més d'un parell d'anys que, al passar per Bilbao camí de Madrid, els seus Patxi López li van donar un sopar en la qual els va deixar un missatge a compte del projectat referèndum d'autodeterminació (i no d'independència) del Lehendakari Ibarretxe: Ull amb això, perquè si es porta a terme serà el principi de la fi!

D'aquí la necessitat de posar precedents de majories qualificades si es considera que, de la mateixa manera que en Montenegro un terç de la població és serbi, a Euskadi el 30% del cens vigent és nascut fora de la nostra Comunitat.

Però no necessita el Sr. Solana posar-se morat de Slivowitz para persuadir-nos que Montenegro és molt diferent d'Euskadi. Encara que tots som persones i europeus, Montenegro és més petit que Euskadi, té menys habitants que Gipuzkoa, és molt més pobre que nosaltres, fins al punt que hi ha qui posen en dubte la seva viabilitat d'Estat, a part d'estar tot just políticament estructurat.

Però com persuadir al Sr. Solana.que la qüestió és altra. Que no es tracta de semblances. Que el fet bàsic que tant rebombori produïx a bascos i catalans és el que per primera vegada, en aquesta Europa de s. XXI es produïx l'aparició d'un Estat sobirà, esqueixant-se d'un altre Estat sobirà per un acte de voluntat col·lectiu, des de l'exercici del cridat dret d'autodeterminació dels pobles, sent així que Montenegro no és ni ha estat una colònia!

Perquè en els temps preparatoris de la Constitució espanyola vigent, en les nostres converses amb gents de la UCD i del PSOE (i entre aquests estava el Sr. Solana amb més predicamento que ara), quan suscitàvem, i ho fèiem amb freqüència, el tema del Dret d'Autodeterminació, a l'efecte d'introduir-lo en la constitució, la resposta era sempre negativa i l'argument també sempre idèntic: “És cert que Espanya va signar la Carta de les Nacions Unides que inclou dit principi. Però està clar que es referia als països colonitzats, que evidentment no era el cas d'Euskadi

I serem tot el diferents que vulgui el Sr. Solana, però ni Montenegro ni els altres països balcànics, ni els bàltics, ni els txecs han estat països colonitzats, ni la formulació de l'autodeterminació correspon als temps de la descolonizació sinó als posteriors a la I guerra mundial, i es va aplicar, encara que malament, en l'àmbit europeu i no en el del tercer món, al que va arribar després de la segona guerra.

Just en 1978, quan en el Congrés dels Diputats de Madrid ens deien aquestes coses, em va tocar assistir a Berlín a un Congrés Mundial dels partits demòcrata-cristians . En ell, la CDU/CSU alemanya, llavors en el poder, va presentar per a la seva aprovació una proposta que proclamava el dret d'autodeterminació de tots els pobles, INCLOSOS ELS EUROPEUS” . La proposta va ser aprovada per unanimitat per alemanys, italians, francesos, holandesos, belgues...per tots els europeus, que a més governaven en tots els països europeus continentals.

Aquell text l'hi vaig donar a Madrid a Ortiz/Letamendía, diputat llavors d’Euskadiko Ezkerra, que defensava en solitari i braument, igual que Heribert Barrera per ERC, la constitucionalización del dret d'autodeterminació. Per descomptat tot va ser inútil. Era per a països colonizats.

I parlant d'alemanys, record que quan es va produir la independència d'Eslovènia, el primer poble que es va independitzar d'Iugoslàvia, en una entrevista que li va fer el setmanari “Der Spiegel” a Walter Rühe, Secretari General de la CDU alemanya, a la pregunta del periodista en el sentit de si el seu Partit anava a donar suport la independència d'Eslovènia, contestava: “Com vaig a negar a altre poble el que reclamo per a Alemanya”!

Quan finalment va arribar el temps de la reunificació alemanya, assistia, juntament amb Ardanza, a la reunió prèvia al cim de Roma en Trepitja. Allí estaven els caps de Govern i dels Partits democristians europeus Helmut Kohl, Canceller de l'Alemanya en trànsit d'unificació, en paraules molt emotives i conscient que cap Estat europeu, ni tan sols els seus governants que tenia davant desitjaven una Alemanya reunificada, va dir amb solemnitat: “La reunificació d'Alemanya no es deurà a la benevolència dels seus països sinó que vindrà en virtut del Dret d'Autodeterminació del poble alemany”. Ningú va dir res. Així ho vaig escoltar i així ho conto.

Però a Espanya les coses seguien igual. Felipe González la meva va dir un dia que no creia en l'existència del dret d'autodeterminació. Però li va tocar, juntament amb els altres catorze caps de Govern que componien la governació de La UE, proclamar la independència d'Eslovènia, després de la invasió armada de Milosevic, en virtut del dret d'autodeterminació del poble eslovè. I en la roda de premsa que va haver de donar amb aquesta ocasió, un periodista basc li va preguntar que podia significar aquest esdeveniment per als bascos i catalans. González es va tirar de damunt la qüestió responent amb les mateixa paraules de Solana. “Allò és diferent”. I en aquestes estem!

Deia l'altre dia Zapatero a Bilbao que ell era un home de paraula. Que creia en l'ús de la paraula bandejant la violència.

No se li haurà ocorregut mai que la seva unitat d'Espanya i la seva unitat constitucional es basa en pura violència armada, en les Forces Armades de terra , mar i aire, davant les quals la paraula no val gens, només val la força, i que mentre estigui vigent l'Art.. 8è. de la seva Constitució, la llibertat, la paraula, la pau, la llibertat no són ni tan sols paraules, són només xerrameca.

Font: Irazonews (http://www.izaronews.com/)




Versió original en espanyol:

Solania

Xabier Arzalluz

Así llamaban por tierras balcánicas al resto de la República Yugoslava que supervivió unida a la sucesiva separación de Eslovenia, Croacia etc., por el empeño personal del Sr. Solana por evitar lo inevitable, es decir, la independencia de Montenegro de Serbia.
Lo que hemos presenciado sería suficiente para que cualquier político digno abandonara las grandes responsabilidades comunitarias y se reintegrara a las de su propio país, si no fuera porque, como es bien conocido, el Sr. Zapatero no desea ver por España al Sr. Solana.
También al Sr. Solana se le atribuye la imposición de las duras e inéditas condiciones para aceptar un resultado independentista del referéndum de Montenegro: un mínimo del 50% de participación ciudadana mas el 55% de votos favorables. ¡Qué hubiera sucedido si se hubiera aplicado ese baremo de participación al referéndum de aprobación de la Constitución europea en España! O en el caso de la separación de Eslovaquia de Chequia, o de los países bálticos de Rusia...!
“Delirium tremens” aparte, no me cabe duda de que el Sr. Solana, digno nieto de Salvador de Madariaga y en su carácter de buen jacobino español tuvo siempre muy presentes en todos estos avatares a vascos y catalanes.No hará más de un par de años que, al pasar por Bilbao camino de Madrid, sus Patxi López le dieron una cena en la que les dejó un mensaje a cuenta del proyectado referéndum de autodeterminación (y no de independencia) del Lendakari Ibarretxe: ¡Ojo con eso, porque si se lleva a cabo será el principio del fin!
De ahí la necesidad de poner precedentes de mayorías cualificadas si se considera que, del mismo modo que en Montenegro un tercio de la población es serbio, en Euskadi el 30% del censo vigente es nacido fuera de nuestra Comunidad.
Pero no necesita el Sr. Solana ponerse morado de Slivowitz para persuadirnos de que Montenegro es muy diferente de Euskadi. Aunque todos somos personas y europeos, Montenegro es más pequeño que Euskadi, tiene menos habitantes que Gipuzkoa, es mucho más pobre que nosotros, hasta el punto de que hay quienes ponen en duda su viabilidad de Estado, aparte de estar apenas políticamente estructurado.
Pero cómo persuadir al Sr. Solana.de que la cuestión es otra. Que no se trata de parecidos. Que el hecho básico que tanto jolgorio produce a vascos y catalanes es el de que por primera vez, en esta Europa de s. XXI se produce la aparición de un Estado soberano, desgajándose de otro Estado soberano por un acto de voluntad colectivo, desde el ejercicio del llamado derecho de autodeterminación de los pueblos, siendo así que Montenegro no es ni ha sido una colonia!
Porque en los tiempos preparatorios de la Constitución española vigente, en nuestras conversaciones con gentes de la UCD y del PSOE (y entre éstos estaba el Sr. Solana con más predicamento que ahora), cuando suscitábamos, y lo hacíamos con frecuencia, el tema del Derecho de Autodeterminación, a los efectos de introducirlo en la constitución, la respuesta era siempre negativa y el argumento también siempre idéntico: “Es cierto que España firmó la Carta de las Naciones Unidas que incluye dicho principio. Pero está claro que se refería a los países colonizados, que evidentemente no era el caso de Euskadi “
Y seremos todo lo diferentes que quiera el Sr. Solana, pero ni Montenegro ni los demás países balcánicos, ni los bálticos, ni los checos han sido países colonizados, ni la formulación de la autodeterminación corresponde a los tiempos de la descolonización sino a los posteriores a la 1ª guerra mundial, y se aplicó, aunque mal, en el ámbito europeo y no en el del tercer mundo, al que llegó tras la segunda guerra.
Justo en 1978, cuando en el Congreso de los Diputados de Madrid nos decían esas cosas, me tocó asistir en Berlín a un Congreso Mundial de los partidos demócrata -cristianos . En él, la CDU/CSU alemana, entonces en el poder, presentó para su aprobación una propuesta que proclamaba el derecho de autodeterminación de todos los pueblos, INCLUIDOS LOS EUROPEOS”. La propuesta fue aprobada por unanimidad por alemanes, italianos, franceses, holandeses, belgas...por todos los europeos, que además gobernaban en todos los países europeos continentales.
Aquel texto se lo di en Madrid a Ortiz/Letamendía, diputado entonces de Euskadiko Ezkeerra, que defendía en solitario y denodadamente, igual que Heribert Barrera por ERC, la constitucionalización del derecho de autodeterminación. Por supuesto todo fue inútil. Era para países colonizados
Y hablando de alemanes, recuerdo que cuando se produjo la independencia de Eslovenia, el primer pueblo que se independizó de Yugoslavia, en una entrevista que le hizo el semanario “Der Spiegel” a Walter Rühe, Secretario General de la CDU alemana, a la pregunta del periodista en el sentido de si su Partido iba a apoyar la independencia de Eslovenia, contestaba: “!Cómo voy a negar a otro pueblo lo que reclamo para Alemania”!
Cuando finalmente llegó el tiempo de la reunificación alemana, asistía, junto con Ardanza, a la reunión previa a la cumbre de Roma en Pisa. Allí estaban los jefes de Gobierno y de los Partidos democristianos europeos Helmut Kohl, Canciller de la Alemania en trance de unificación, en palabras muy emotivas y consciente de que ningún Estado europeo, ni siquiera sus gobernantes que tenía delante deseaban una Alemania reunificada, dijo con solemnidad: “La reunificación de Alemania no se deberá a la benevolencia de sus países sino que vendrá en virtud del Derecho de Autodeterminación del pueblo alemán”. Nadie dijo nada. Así lo oí y así lo cuento.
Pero en España las cosas seguían igual. Felipe González mi dijo un día que no creía en la existencia del derecho de autodeterminación. Pero le tocó, junto con los otros catorce jefes de Gobierno que componían la gobernación de La UE, proclamar la independencia de Eslovenia, tras la invasión armada de Milosevic, en virtud del derecho de autodeterminación del pueblo esloveno. Y en la rueda de prensa que tuvo que dar con esa ocasión, un periodista vasco le preguntó que podía significar ese acontecimiento para los vascos y catalanes. González se echó de encima la cuestión respondiendo con las misma palabras de Solana. “Aquello es diferente”. ¡Y en esas estamos!
Decía el otro día Zapatero en Bilbao que él era un hombre de palabra. Que creía en el uso de la palabra desterrando la violencia.
No se le habrá ocurrido nunca que su unidad de España y su unidad constitucional se basa en pura violencia armada, en las Fuerzas Armadas de tierra , mar y aire, ante las cuales la palabra no vale nada, sólo vale la fuerza, y que mientras esté vigente el Art.. 8º de su Constitución, la libertad, la palabra, la paz, la libertad no son ni siquiera palabras, son sólo palabrería.

Font: Irazonews (http://www.izaronews.com/)