dimarts, 27 d’abril de 2010

[28 d'abril] Glòria i honor als germans Badia


Sóc, perdoneu la immodèstia, un idealista i estic convençut que els idealistes només poden tenir un moment brillant. Sabeu quin és? Morir en la lluita.
Miquel Badia i Capell, Carta a un amic (París, 21 de febrer del 1935)


El dia 28 d'abril havia estat assassinat Miquel Badia, jun­tament amb el seu germà Josep. Aquest assassinat, pel que Miquel Badia significava (fou membre de la Bandera Negra, força de xoc d'Estat Català durant la Dictadura, empresonat a conseqüència del complot separatista de Garraf, cap desta­cat dels escamots d'Estat Català, creats per Macià, cap dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat durant un cert temps), va produir una profunda commoció a tot Catalunya, que va quedar rotundament registrada en la premsa. Grans multituds desfilaren dia i nit per la capella ardent, després de fer cua durant hores. «Les dones ploraven i els homes, plens d'emoció, estaven atònits. (...) La desfilada ha durat tota la nit i matinada», podem llegir a «La Veu de Catalunya» de 1'endemà. «La Humanitat» d'aquest mateix dia, deia: «D'es­cenes de dolor i de desesperació, en presenciàrem moltes. Tothom plorava.» «El riu humà (...) dóna la sensació d'un gran riu que mai no s'estroncarà. (...) I un altre riu d'ad­hesions, cartes, telegrames, targetes. I això, seguit, seguit (...) sempre», explicava «La Publicitat», que, el dia 1 de maig, en ressenyar 1'acte de l'enterrament, informava: «Constituí una imponent manifestació de dol. Tot Barcelona es llançà al car­rer, ja per presenciar-lo, ja per assistir-hi (...) Entre la gen­tada es veien moltes dones que ploraven i homes que s'eixu­gaven els ulls amb el mocador. »
Els fèretres de tots dos germans, embolcallats amb la ban­dera catalana amb 1'estel solitari, foren duts a pes de braços, rellevant-se, per les Joventuts d'Estat Català, Nosaltres Sols, Joventuts Comunistes i Socialistes Unificades, Joventuts d'Es­querra, Partit Comunista de Catalunya, Partit Català Proleta­ri, Bloc Escolar Nacionalista, CADCI... Van assistir a 1'en­terrament representacions dels partits i organitzacions es­mentats, i a més, Unió Democràtica de Catalunya, Unió Cata­lanista, Associació Protectora de 1'Ensenyança Catalana, So­cors Roig Internacional, Palestra, La Falç, Pàtria Nova, Acció Catalana Republicana, Acció Valencianista, Esquerra Repu­blicana de Catalunya, Unió Socialista de Catalunya, Joventuts de Lliga Catalana, Joventuts Federals, Partit Nacionalista Ca­talà, Joventuts Comunistes, Joventuts de la Unió Socialista de Catalunya, «La Dalla», «La Publicitat», «Última Hora», «La Humanitat», «L'Intransigent», entitats d'Esquerra de tots els districtes de Barcelona i delegacions d'arreu de Catalunya.
Antoni Rovira i Virgili, a «La Humanitat» del dia 30, va publicar un article titulat Mort per la pàtria, en el qual podem­ llegir: «Miquel i Josep Badia, lluitadors de Catalunya, per Catalunya han caigut. És 1'amor a la Pàtria, a les seves llibertats i a la seva glòria, allò que movia 1'acció dels dos germans. I és aquesta acció persistent i coratjosa allò que ha girat contra ells les pistoles vils. (...) L'assassinat és així un martiri.»
I apuntant cap als probables assassins, comentava: «Ha­ver de lluitar amb ombres és la més punyent tragèdia... (...) Per a lluitar amb les ombres cal molt més coratge que per a lluitar amb els homes. I Catalunya, en els períodes foscos de la seva història, ha hagut de lluitar amb aquestes ombres fonedisses que ara han assassinat, en uns segons, els dos germans patriotes, materialment desarmats, espiritualment forts per llur tremp i per llur ideal. (...) Miquel i Josep Badia, em­pesos per un deure de ciutadania i per un ideal de pàtria, havien lluitat, impàvids, contra les ombres i contra aquells que les mouen i les paguen. Ells volien per al bé de Cata­lunya, trencar i desfer el mecanisme del crim. Ells sabien que s'hi jugaven la vida: I l'han perduda. (...) Els dos ger­mans patriotes han mort per la Pàtria, colpits pels pitjors enemics de la pàtria.»*
El dia 29, el Parlament de Catalunya va celebrar una sessió necrològica de «protesta i condol per l'assassinat dels germans Badia». S'acordà, per unanimitat, fer constar en acta el condol del Parlament «per la pèrdua dels germans Miquel i Josep Badia». Pel seu compte, 1'Ajuntament de Barcelona, presidit per Carles Pi i Sunyer, va acordar de posar el nom dels Germans Badia a la plaça que, el març de 1939, d'una manera ben significativa, va ser batejada amb el nom de Calvo Sotelo.
(...)
* El subratllat és meu. (N. de l'A.)

Fèlix Cucurull. Catalunya republicana i autònoma (1931-1936). Barcelona, Edicions La Magrana, Institut Municipal d’Història. 1984. Pàgs. 276-277.


Que la memòria dels germans Badia estigui sempre ben present en el nostre cap i en el nostre cor. 

El nostre millor homenatge: la implicació, la persistència i la lluita diària fins a la Victòria.

dijous, 22 d’abril de 2010

L'espasa de Sant Jordi acabi amb tots els feixistes i col·laboracionistes!



L’espasa de Sant Jordi

Sant Jordi té una espasa – de doble tall,
que flameja en la fosca – mateix que un llamp,
i, sota el cel, diria’s – color de sang.
Amb amor la forjaren –els catalans,
car per ella assoliren – la llibertat.
Sant Jordi té una espasa – de doble tall.

Sant Jordi té una espasa – d’acer i d’or,
que es belluga com una – serpent de foc
i esfereeix i mata – dracs i lleons.
Quan les ires la branden – ningú no hi pot.
Quan mou la venjança – sembra la mort.
Sant Jordi té una espasa – d’acer i d’or.

Sant Jordi té una espasa – com un espill.
Tots els estels que brillen – s’hi ha reflectit.
El més bell s’hi quedava – soliu al mig,
com l’estel de la Pàtria – dalt del Zenit.
Sant Jordi té una espasa – com un espill.
Traïdor que s’hi mira – té mala fi.

Sant Jordi té una espasa – que dóna espant.
Amb amor la forjaren – els catalans
i és senyera i és símbol - de llibertat.
Quan flameja en la fosca – fuig el tirà.
Quan sota el sol fulgura brolla la sang,
car en terra s’ajacen – lleons i dracs.
Sant Jordi té una espasa – que dóna espant.

            Alfons Maseras (1884 – 1939)



Noble cavaller Sant Jordi,
Deslliura'ns de tanta ignomínia i de tant vassallatge,  vulgues tallar el cap dels feixistes i dels seus encobridors.
Que les capelles ardents es converteixin en pires expiatòries de bords, lladres i manipuladors professionals de la Història.
Fes-nos nobles, irredempts i dignes de la Llibertat! 


Amén.

  

Catalunya vetlla amb els màxims honors un dels darrers dirigents del franquisme, Vilaweb.

Vergonya nacional, Nació Digital .

La premsa amaga sota l’estora la brossa de Samaranch. Tribuna Catalana.

Samaranch va tallar les ales del Comitè Olímpic de Catalunya, el seu país. El Punt/ Ràdio Catalunya. 

    La premsa internacional unànime:


The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO

L'Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis.

BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO

Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco

The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic.

La Stampa: S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange

Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.

Kurier: L'espanyol estava al servei dels feixistes

New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant

Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d'excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe

dissabte, 10 d’abril de 2010

Déu beneeixi Catalunya


Déu beneeixi Catalunya

Déu beneeixi a Catalunya
i beneeixi els catalans
fent el miracle de tot un somni,
com Pàtria i seny sempre endavant.
Déu beneeixi a Catalunya
i beneeixi els catalans,
la beneeixi (amargament?)
d'aquesta terra noble, humana
i catalana per sempre més.

Li demanem la llibertat
pel nostre poble encadenat.
Li demanem poder parlar
sense problemes el català.
Li demanem un bon camí
i la constància per subsistir.
Li demanem serenitat
amb benvolguda felicitat.

(tornada)

Li demanem pau i amor,
fora per sempre a l'invasor.
Li demanem, amb sentiment,
tot un carisma independent.
Li demanem, per dignitat,
llum i senyera d'identitat.
Li demanem, en aquest món,
ser una ètnia i tal com som.

(tornada)



Ahir uns bons amics varen regalar-me un llibre que us recomano ben vivament: Un bon cop de falç. Poesies i cançons patriòtiques catalanes, d'en Joel Joan i en Raimon Mir. Llibre molt ben presentat, ple d'il·lustracions i fotografies, dividit en dos grans blocs "signes d'identitat" i "signes d'història" en els què s'hi repassen els nostres principals referents patriòtics (la llengua, la senyera, Sant Jordi, el Canigó, el Pi de Formentor, el Corpus de Sang, el Fossar de les Moreres, en Francesc Macià...); tot acompanyat de texts i poesies que els nostres més destacats literats i poetes han dedicat a aquests referents i esdeveniments.

Llibre acompanyat per dos CD. Un de cançons i un altre de poesies -recitades per en Joel Joan- vibrants, emotives i colpidores.

Una exquisidesa patriòtica. Només, posats a fer-ne una crítica global i dites totes les seves virtuts, personalment hi trobo a faltar les referències històriques, culturals i poètiques valencianes.

Em falta encara fer-li una lectura pausada i atenta. Tanmateix, endut per l'emoció, he penjat i transcrit aquest bellíssim poema -que desconeixia totalment- Déu beneeixi Catalunya, cantat brillantment per en Ramon Calduch.

N'he cercat la lletra al Google i no l'he trobat, tanmateix he trobat la cançó (http://rac1.org/versio/blog/el-senyor-marcel%C2%B7li-ens-recomana-llibre/). Us convido que l'escolteu, que la gaudiu, que vibreu i, de pas, si podeu aclarir-me quin mot diu quan parla que Déu beneeixi a Catalunya -amargament? A veure si entre tots en traiem l'entrellat! (Gràcies per endavant).