[28 d'abril] Glòria i honor als germans Badia

Sóc, perdoneu la immodèstia, un idealista i estic convençut que els idealistes només poden tenir un moment brillant. Sabeu quin és? Morir en la lluita.

—Miquel Badia i Capell, Carta a un amic (París, 21 de febrer del 1935)

El dia 28 d'abril havia estat assassinat Miquel Badia, jun­tament amb el seu germà Josep. Aquest assassinat, pel que Miquel Badia significava (fou membre de la Bandera Negra, força de xoc d'Estat Català durant la Dictadura, empresonat a conseqüència del complot separatista de Garraf, cap desta­cat dels escamots d'Estat Català, creats per Macià, cap dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat durant un cert temps), va produir una profunda commoció a tot Catalunya, que va quedar rotundament registrada en la premsa. Grans multituds desfilaren dia i nit per la capella ardent, després de fer cua durant hores. «Les dones ploraven i els homes, plens d'emoció, estaven atònits. (...) La desfilada ha durat tota la nit i matinada», podem llegir a «La Veu de Catalunya» de 1'endemà. «La Humanitat» d'aquest mateix dia, deia: «D'es­cenes de dolor i de desesperació, en presenciàrem moltes. Tothom plorava.» «El riu humà (...) dóna la sensació d'un gran riu que mai no s'estroncarà. (...) I un altre riu d'ad­hesions, cartes, telegrames, targetes. I això, seguit, seguit (...) sempre», explicava «La Publicitat», que, el dia 1 de maig, en ressenyar 1'acte de l'enterrament, informava: «Constituí una imponent manifestació de dol. Tot Barcelona es llançà al car­rer, ja per presenciar-lo, ja per assistir-hi (...) Entre la gen­tada es veien moltes dones que ploraven i homes que s'eixu­gaven els ulls amb el mocador. »

Els fèretres de tots dos germans, embolcallats amb la ban­dera catalana amb 1'estel solitari, foren duts a pes de braços, rellevant-se, per les Joventuts d'Estat Català, Nosaltres Sols, Joventuts Comunistes i Socialistes Unificades, Joventuts d'Es­querra, Partit Comunista de Catalunya, Partit Català Proleta­ri, Bloc Escolar Nacionalista, CADCI... Van assistir a 1'en­terrament representacions dels partits i organitzacions es­mentats, i a més, Unió Democràtica de Catalunya, Unió Cata­lanista, Associació Protectora de 1'Ensenyança Catalana, So­cors Roig Internacional, Palestra, La Falç, Pàtria Nova, Acció Catalana Republicana, Acció Valencianista, Esquerra Repu­blicana de Catalunya, Unió Socialista de Catalunya, Joventuts de Lliga Catalana, Joventuts Federals, Partit Nacionalista Ca­talà, Joventuts Comunistes, Joventuts de la Unió Socialista de Catalunya, «La Dalla», «La Publicitat», «Última Hora», «La Humanitat», «L'Intransigent», entitats d'Esquerra de tots els districtes de Barcelona i delegacions d'arreu de Catalunya.

Antoni Rovira i Virgili, a «La Humanitat» del dia 30, va publicar un article titulat Mort per la pàtria, en el qual podem­ llegir: «Miquel i Josep Badia, lluitadors de Catalunya, per Catalunya han caigut. És 1'amor a la Pàtria, a les seves llibertats i a la seva glòria, allò que movia 1'acció dels dos germans. I és aquesta acció persistent i coratjosa allò que ha girat contra ells les pistoles vils. (...) L'assassinat és així un martiri.»

I apuntant cap als probables assassins, comentava: «Ha­ver de lluitar amb ombres és la més punyent tragèdia... (...) Per a lluitar amb les ombres cal molt més coratge que per a lluitar amb els homes. I Catalunya, en els períodes foscos de la seva història, ha hagut de lluitar amb aquestes ombres fonedisses que ara han assassinat, en uns segons, els dos germans patriotes, materialment desarmats, espiritualment forts per llur tremp i per llur ideal. (...) Miquel i Josep Badia, em­pesos per un deure de ciutadania i per un ideal de pàtria, havien lluitat, impàvids, contra les ombres i contra aquells que les mouen i les paguen. Ells volien per al bé de Cata­lunya, trencar i desfer el mecanisme del crim. Ells sabien que s'hi jugaven la vida: I l'han perduda. (...) Els dos ger­mans patriotes han mort per la Pàtria, colpits pels pitjors enemics de la pàtria.»*

El dia 29, el Parlament de Catalunya va celebrar una sessió necrològica de «protesta i condol per l'assassinat dels germans Badia». S'acordà, per unanimitat, fer constar en acta el condol del Parlament «per la pèrdua dels germans Miquel i Josep Badia». Pel seu compte, 1'Ajuntament de Barcelona, presidit per Carles Pi i Sunyer, va acordar de posar el nom dels Germans Badia a la plaça que, el març de 1939, d'una manera ben significativa, va ser batejada amb el nom de Calvo Sotelo.

(...)

* El subratllat és meu. (N. de l'A.)

Fèlix Cucurull. Catalunya republicana i autònoma (1931-1936). Barcelona, Edicions La Magrana, Institut Municipal d’Història. 1984. Pàgs. 276-277.

Que la memòria dels germans Badia estigui sempre ben present en el nostre cap i en el nostre cor. 

El nostre millor homenatge: la implicació, la persistència i la lluita diària fins a la Victòria.