dissabte, 13 d’octubre de 2012

"Nuestro interés es españolizar los alumnos catalanes"

 
 
D'entrada cal destacar que aquestes declaracions no les fa un espanyol(ista) qualsevol, no, les fa el ministre d'educació espanyol José Ignacio Wert. És a dir, que l'interès del màxim responsable de l'educació a l'estat espanyol no és el de combatre el fracàs escolar i el de formar persones crítiques i lliures sinó que és el d'espanyolitzar els nens catalans!

Cal agrair-li la sinceritat, perquè amb l'enunciació d'aquest propòsit espanyolitzador el subcoscient l'ha trait -igual com quan l'altre dia en Vidal-Quadras va dir que Catalunya era una colònia, rectificant-ho ràpidament per autonomia!- i el que ha fet és afirmar que ni Catalunya ni el català són espanyols. Per què ens hauríen d'espanyolitzar si, en teoria, ja ho som? Com és allò de... Son las províncias catalanas, tierras de luz y de sol, de Aragón las cuatro hermanas, hijas del pueblo español.

De fet, España no és altra cosa que la superestructura del projecte imperialista castellà. La seva carcasa, la seva coartada i justificació. Projecte que començà a forjar-se intel·lectualment i política a la Cort de Castella durant el Renaixement (per veure'n els pensadors i els seus textos, Antoni Simon i Tarrés. Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l'estat modern espanyol. PAM, 2005) i comportà l'apropiació per part de Castella del terme Hispània/ Espanya -concepte fins aleshores amb un valor purament geogràfic per designar l'antiga hispània romana, això és, la península Ibèrica-, per donar-li un valor polític tot identificant Hispània/Espanya amb Castella.

Gràcies ministre per recordar-nos que Catalunya no és España, ni hi té cabuda; perquè España és la superestructura del projecte imperial castellà, fet a imatge i semblança (i llengua) de Castella i nosaltres en som una colònia que -encara- cal assimilar.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

L'egoisme i la hipocresia dels dirigents independentistes



Han passat dies d'ençà del fracàs de la reunió dels partits independentistes per tal de crear una coalició de cara a aquestes properes -i cabdals- eleccions al parlament català fins que he escrit aquest apunt. No és casualitat. Si l'arribo a escriure en calent n'hagués dit de massa grosses!

Estic molt emprenyat i molt decebut. Fa anys un antic militant d'Estat Català em digué que ell no era un polític sinó que era un patriota. I mira que ocupà càrrecs importants -i d'acció- al si d'aquesta organització patriòtica creada per Francesc Macià (i que tan necessitariem avui en dia.) Tenia molt clar que, per sobre de sigles, lluitava per la Independència de Catalunya. Els "dirigents" que s'han reunit en aquesta cimera -i el que no ho ha fet perquè tenia una classe a la universitat!- són polítics, no pas patriotes. Mediocres polítics professionals que han avantposat els interessos de partit i els seus personalismes als interessos de Catalunya. I ho han fet en un moment cabdal en què ens hi juguem la tan anhelada -i necessària!- Independència. Han desestimat crear una coalició  (ERC, SI i RCat, les CUP són un món a part més difícil d'arribar-hi a acords degut al seu extremisme ideològic) que no solament hagués estat una suma de votants de les respectives forces polítiques sinó que hagués generat una il·lusió que hagués actuat com a factor multiplicador. Una coalició que s'hagués pogut convertir en la segona força política del parlament!!, que hagués visualitzat a nivell català i davant de la resta del món -que ara ens observa- la força de l'independentisme polític i què, alhora, empenyeria a CiU a no defallir davant les dificultats que sorgiran en el camí devers l'estat propi.

El Poble -unit i en un acte sublim de civisme- sortí al carrer en la manifestació més multitudinària que mai ha hagut a Catalunya -ni a Europa- per demanar la Independència, i els polítics "independentistes" en comptes de prendre'n bona nota continuen tan curts de mires i egoistes com sempre.

Encara me'n recordo dels parlaments d'en Junqueras, López Tena i Carretero a Acte d'Estat a Sabadell, en un teatre de La Faràndula ple a vessar, apel·lant a la unitat, la generositat i a allargar la mà als companys quan arribi l'hora d'assolir la Independència. Quanta hipocresia!!