dimecres, 7 d’octubre de 2009

Cal guardar lleialtat a les institucions “catalanes”?


Vaig ser convidat a fer una conferència històrica. A l’entrar a la sala de plens vaig indicar als membres de l’organització que m’acompanyaven si podien retirar la fotografia del senyor Montilla, cosa que així es feu. Algú de l’organització m’explicà que sempre retiraven el retrat del rei i la bandera espanyola, però no el retrat d’en Montilla. Més tard m’explicaren que, entre el públic, alguna veu murmurà qüestionant-se aquesta darrera acció, exposant que Montilla és el president de la Generalitat.

Al sopar que es feu un cop acabat l’acte i, mentre esperàvem el tec, un dels assistents va aprofitar per preguntar-me perquè havia fet retirar la fotografia del que, sigui proper a les nostres afinitats polítiques o no, ha estat escollit democràticament com a President de la Generalitat de Catalunya.

Em vaig estendre una mica més en la resposta del que ara faré. Tanmateix vaig exposar-li que, primer que tot, cal tenir clar i present que fa prop de tres segles que Castilla (amb l’ajut de França –que ja havia ocupat el Rosselló el 1659- i la traïció de les potències europees aliades) ocupà la Nació Catalana per la força de les armes, exterminant a pobles sencers (amb dones i nens inclosos) i a tot aquell qui se li oposava. Abolí les seculars institucions catalanes, les seves constitucions i el seu sistema polític pactista on el rei no hi ostentava el poder absolut, les universitats o comuns (ara ajuntaments), el seu dret (tret del civil), monedes, universitats,... Alhora que assentava les bases per la substitució lingüística i cultural en favor del castellà i en començava la seva implacable persecució política. Aquest objectiu d’anorrear la llengua, la cultura i la Nació catalana ha continuat fins avui en dia. Restauracions (antigues i actuals), estats de setge i d’excepció i dictadures militars fins que s’han adonat que, gràcies a la superioritat demogràfica de Castilla, poden continuar amb la seva política sense necessitat de dictadures: sempre tindran la majoria parlamentaria a las Cortes i (l’inútil) Senado. Així, de cara al món, poden presentar una façana democràtica (tot i que en cau a trossos el seu prim arrebossat).

A nivell concret vaig exposar-li que la Generalitat no té poder real i no és més que pura administració espanyola descentralitzada. Constitucionalment, a España la única sobirania recau a les Cortes españolas, i els diferents parlaments autonòmics (eufemisme de regionals) no tenen altra cosa que engrunes de competències que prèviament l’estat els hi ha concedit i, sovint, sense la partida pressupostaria suficient (fet que encara converteix les CC.AA. en més dependents del govern espanyol). Una prova colpidora és l’actual estatut: aprovat pel 89% del parlament català el Parlamento español li passà el ribot (tal com digué en Guerra) i el Tribunal Constitucional l’acabarà de desfigurar. En Pujol ens va voler fer creure durant 23 anys que sí que la Generalitat tenia poder sobirà propi, gairebé que Catalunya (de fet la Comunitat Autònoma de Catalunya) negociava amb Madrid en règim de bilateritat! El mal és que molts catalans encara no s’han despertat de la hipnosi-conte de fades que ens explicà l’esmentat dirigent autonomista català, dirigent que tenia –i té- com a màxim repte l’encaix de Catalunya a Espanya.

De manera que si Catalunya fa tres segles que està ocupada i la Generalitat no és més que part d’aquest entramat institucional espanyol que no té altre objectiu que cloure d’una vegada per totes el projecte imperialista de Castilla... Quin sentit té guardar fidelitat a la Generalitat ni a cap altra institució “catalana”? Perquè algú pot tenir la santa barra de dir que les diputaciones provinciales (ara rebatejades com a diputacions) són institucions tradicionals catalanes?

Mentre que no siguem independents (com tota nació del món que es vulgui normal) i tinguem institucions catalanes, pròpies i sobiranes, no podem guardar lleialtat a les institucions catalanes pel simple fet que no en tenim. Ni tampoc sens pot exigir respecte institucional a les persones que les presideixen ja que, sovint, no són més que vulgars col·laboracionistes que, escudant-se amb els seus càrrecs institucionals i al·legant a dita “lleialtat”, no volen altra cosa que mantenir carta blanca en la seva acció política espanyolitzadora i contrària als interessos de Catalunya. Mentre estiguem ocupats –i sempre- no podem guardar “lleialtat institucional” ni a institucions ni a càrrecs colonials, només a les persones en virtut dels seus actes (i, encara, estan amatents!)