dilluns, 30 d’abril de 2007

Homenatge als germans Badia




Els germans Badia

dimecres, 25 d’abril de 2007

"El mal d'Almansa rossega encara i alcança tot el poble"


"Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu"

Al Tall


Per comprendre millor aquest episodi clau que marca la fi de la independència dels estats valencià (1707), català (1714; Catalunya Nord 1659) i mallorquí (1715) i obre pas a l'ocupació i colonització espanyola que dura fins avui en dia us recomanem algunes lectures clau (per compendre aquest fet a nivell valencià i nacional) i una audició:

Joaquim ALBAREDA. Els catalans i Felip V. De la conspiració a la revolta 1700-1705. Barcelona: Vivens Vives, 1993.
-, La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre. Barcelona: Empúries, 2000.
AUTORS DIVERSOS. Del patriotisme al catalanisme. Vic: Eumo, 2001. Francesc F. MIRA. Almansa 1707. Després de la batalla. Alzira: Bromera, 2006. Ferran SOLDEVILA. Història de Catalunya. Vol. III. Barcelona: Tipografia Emporium, 1934-35. Josep M. TORRAS I RIBÉ. La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau editor, 1999. -, Felip V contra Catalunya. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 2005.


Al Tall, "Quan el mal ve d'Almansa..."

Setembre Negre




Ací estem


Tres-cents anys després ací estem. Ací estem valencians i valencianes que ens sabem hereus dels maulets que van lluitar a Almansa, dels seguidors del general Basset, dels resistents de la Xàtiva que Felip V (mal dia va néixer...) va ordenar de cremar fins als fonaments. Ací estem. Tres-cents anys després ací estem els valencians que parlem cada dia la llengua que perseguiren els vencedors d'Almansa, la llengua que ens fa diferents i únics en aquest món global on vivim i que ens fa iguals a tots aquells qui, quan algú els diu 'bon dia!', responem amb un 'bon dia!'. Ací estem.


I ací estem disposats a alçar la veu sense gens de vergonya ni de por. Ací estem per a encendre llums la nit d'Almansa als cims de les muntanyes, per escriure blocs, per llaurar la terra o per entendre el cosmos. Nosaltres, únics en la globalitat, ens reclamem hereus de tots aquells qui sempre han intentat d'entendre el món des de la lògica i de la raó, contra el fanatisme, la irracionalitat i la ignorància. Ací estem. Hereus de Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster. De Carles Salvador, Vicent Tomàs i Marti i del Maximilià Thous que escrivia la 'Cançó de Lluita' en resposta a l'himne subordinat, la sarsuela dependentista, de son pare. Ací estem 'Ajuntem-nos / que ja ha arribat l'hora / de ser lliures i ser valencians'.


Ací estem. Amb l'Ovidi cantant a Teresa. I amb Raimon. Amb els Obrint Pas i Al Tall, 'lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig'... Ací estem. Amb les universitats i els mestres. Amb Escola Valenciana i desenes de milers de pares i mares units en les trobades. Amb els xiquets i les xiquetes que exigeixen un futur digne. Ací estem amb cada botiga que retola en valencià, amb cada carta escrita en català, amb cada ràdio i televisió que parla en veu alta i clara. Amb cada web que porta amb normalitat el .cat Ací estem amb l'Escola Gavina, amb la Comarcal, amb la Masia. Amb els pioners que feren entrar la llengua prohibida en les noves aules. Ací estem amb els mestres i amb els pares que cada dia batallen en les escoles públiques pel drets dels nostres fills a anar a escola en la llengua que parlen. Amb ells ací estem.


Ací estem amb Constantí Llombart. Amb Llorente i amb Querol. Amb els valencianistes que lluitaren amb les armes a la mà contra el feixisme i per la república. Amb Miquel Grau que mataren a Alacant per haver demanat l'estatut, i amb Guillem Agulló, assassinat pels feixistes perquè volia la independència. Amb ells, ací estem. Ací estem amb Vicent Ventura, amb els 10 d'Alaquàs, amb Alfons Cucó i el president Albinyana, amb Josep Guia i Carles Dolç. Ací estem amb els comunistes de Renau i Doro Balaguer, amb els democristians de Ruiz Monrabal. Ací estem amb Paco Burguera. Ací estem amb Joan Ramon Peris i la Unió de Llauradors. Amb la unió Democràtica, amb la UPV, amb el PSV, amb el PSAN, amb les Germanies de Josep Vicent Marquès i amb tots i cadascun dels nacionalismes i els nacionalistes que un any i un altre, un dia i un altre, han treballat i treballen de Vinaròs a Guardamar. Ací estem al costat de cada sigla, de cada nom i de cada temps. De cada lleialtat i bandera. Ací estem 300 anys després dempeus i disposats a prosseguir.


Ací estem amb els d'El Temps i els d'El Punt i els de l'Avanç. Amb els de Crònica i amb els d'InfoTV. Amb les ràdios i els periodistes que han fet de la llengua ofici i comunicació. Ací estem amb Toni Mestre, cal dir. I amb les editorials, amb Tàndem i Bromera, amb 3i4 i amb Afers, amb Camacuc i el Bullent ací estem. Ací estem amb tots els instituts que s'escampen per tot el país. De la Vall d'Albaida al Camp de Túria. De la Safor a la Plana. Ací estem amb les torres de TV3 al Mondúver i el Bartolo, a Perenxisa. Ací estem amb l'Eliseu Climent i amb els socis d'Acció Cultural, amb la Castellonenca de Cultura i el Micalet, amb els casals Jaume I i amb El Tempir d'Elx. Ací estem amb els del Tirant lo Blanc i amb el Raig de Crevillent. Amb les filaes i les falles que saben en quin país viuen. Amb els esportistes i els equips. Amb les penyes. Ací estem al costat del Tòtil amb el Llevant i al costat del Gol Gran amb el València. Ací estem amb els trinquets, amatents a les mans del Genovés i als peus de Claramunt. Ací estem.


Ací estem de nord a sud i de sud a nord. De Benicarló a Sant Joan, de Tabarca al Forcall, de la Vall d'Uixó a Pego, de la Font de la Figuera a Benassal, de Vila-real a Guardamar i de Xaló a Olocau. Ací estem amb la pedra de Basset a Otos i el monòlit de Xàtiva, amb Felip V penjat cap per avall a l'Almodí i el Penó de la Conquesta a la Casa de la Ciutat de València. Ací estem amb la Valldigna amenaçada i Porxinos. Amb el Cabanyal i la Punta, per l'Horta. I pel Botànic i el Montgó. Ací estem amb el desert de les Palmes i els Columbrets. Ací estem amb el Xúquer, que volem viu.


Ací estem amb tots els qui escriuen i fan i lligen llibres, amb les veus de la terra. Amb Joan Francesc Mira i Isabel-Clara Simó. Amb Ferran Torrent i Martí Domínguez, amb Enric Sòria i Enric Valor, amb Carme Miquel i amb Vicent Usó. Amb Josep Iborra i Francesc Pérez Moragon. Ací estem amb Rosa Serrano i Toni Mollà. Ací estem amb Enric Soler i Godes i amb Enric Solà, amb Josep Piera i Carmelina Sànchez Cutillas, amb Miquel Duran de València i amb tanta gent que ha fet del text una barricada i una forma de viure. I estem, ací estem, amb Llorenç Giménez que conta contes i amb Pep Ricart que fa teatre. Amb Rosana Pastor i amb Xavi Castillo, amb Carles Alberola i Manolo Molins. Ací estem amb Vicent J. Martínez, que té un estel a càrrec seu, i amb Bernat Sòria que lluita per conèixer l'entrellat de la vida. Amb Juli Peretó que es baralla contra els qui volen desfer els camins de la ciència i amb Jordi Adell que continua traçant camins a la xarxa. Ací estem amb Gregori Mayans i amb el rector Pesset.


Ací estem tots, tres-cents anys després, dia a dia, mes a mes, any a any i segle a segle. Però hi ha una cosa encara més important i que ens justifica: ací és on estarem demà i demà passat i l'altre. Fins que el record d'Almansa no reste sinó en els llibres d'història i en les cançons i deixe de condicionar per sempre més el nostre viure. Fins aleshores i per damunt de les diferències del dia a dia ací estem i ací estarem.


Vicent Partal



Dossier Vilaweb


"25 d'abril 1707- 2007. 300 anys de l'ocupació del Regne de València"




300 anys després, des d’Almansa fins a la independència


Aquest 25 d’abril del 2007 es compleixen 300 anys de la batalla d’Almansa, en què la desfeta aliada va obrir les portes a l’exèrcit francoespanyol per a la conquesta dels territoris de la Corona catalanoaragonesa. S’ha escrit molt sobre les conseqüències que va tenir aquesta derrota militar, però malauradament en són molt menys conegudes les causes. I és de les causes d’aquella derrota d’allò que els catalans hem de prendre bona nota per a no repetir els errors del passat. Aquest episodi històric és, en definitiva, una mena de metàfora macabra sobre com als catalans, quan tenim a l’abast les eines per a ser lliures i viure tranquils, ens perd la suprema ingenuïtat d’anar a Madrid a vendre’ls la nostra manera d’entendre el món. És aleshores quan no només fracassem estrepitosament, sinó que l’esforç i el temps malbaratats causen esgotament i desordre, i per tant esdevenim totalment vulnerables a la reraguarda.



L’any 1706, després que el Principat de Catalunya i els Regnes de València i Aragó s’alcessin contra Felip de Borbó i coronessin l’arxiduc com a rei Carles III, l’exèrcit francoespanyol estava totalment desorganitzat i les posicions catalanes/aliades eren prou sòlides com per a mantenir les fronteres de la Corona ben protegides. Però en lloc d’això, es va decidir envair Madrid, on el suport català i portuguès a l’arxiduc va generar una hostilitat extrema, per considerar-lo “el rei dels catalans”. Aquest desgast, unit a la reorganització de les tropes borbòniques, va acabar amb un tall a la reraguarda dels aliats, que finalment va degenerar en una caòtica retirada cap a València, i en la posterior fugida de l’arxiduc Carles a Barcelona. És només aleshores, i a causa de tot això, que té lloc el 25 d’abril del 1707 la fatídica batalla d’Almansa.



L’any 2006, després que el Parlament de Catalunya aprovés un nou Estatut amb el qual recuperàvem la clau de la caixa dels diners, els espanyols estaven prou alterats i descol·locats com per a poder acabar amb la sistemàtica espoliació fiscal perpetrada per Espanya, si els partits catalans es mantenien ferms en allò que havien aprovat. Però en lloc d’això, es va escenificar el patètic intent de “seducció” al Congrés de Madrid. L’Estatut del 30 de setembre va generar una extrema hostilitat a Madrid (dretes, esquerres i militars inclosos) per considerar que un esclau català no té dret a alçar la veu ni a deixar de ser espoliat, i va ser retallat fins a la completa deformació. L’esperpèntica negociació i el pacte Mas-Zapatero va causar un total desordre en la reraguarda catalana amb les conseqüències conegudes per tothom, pendents encara de l’última retallada per part del Tribunal Constitucional espanyol. El paral·lelisme no pot ser més gran.



A partir de la batalla d’Almansa, tot el País Valencià va caure vila a vila, i va veure anihilats els seus furs. Peça a peça, i en només 7 anys, tot l’avantatge estratègic aconseguit es va transformar en destrucció i conquesta castellanes, fins a arribar a Barcelona el 1714. Però avui, precisament gràcies a la batalla d’Almansa i a les dures lliçons que ens ofereix, tenim l’opció d’iniciar el camí invers. Els vents de la política internacional bufen de nou al nostre favor, exactament igual com en aquell llunyà 1700. Però aquest cop no errarem l’objectiu. L’objectiu no és ni serà mai més reformar o conquerir Espanya. L’únic objectiu és la construcció d’un Estat català independent als voltants del 2014. Només la nostra audàcia i intel·ligència farà que, també en 7 anys, siguem capaços de transformar la destrucció i conquesta castellanes actuals en llibertat i esplendor. Gràcies a la força de l’exemple farem que, peça a peça, el Principat de Catalunya, la Catalunya del nord, les Illes, el País Valencià i la Franja de Ponent tornin a alçar-se contra França i Espanya, ara amb un referèndum, fins a la victòria final: la nostra independència.


25 d’abril del 2007


www.catalunyaaccio.org

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, 23 d’abril de 2007

Decideixo decidir!



diumenge, 15 d’abril de 2007

Proclamació de la República Catalana, proclamació de la dignitat d’un Poble.


Ahir va ser el 14 d’abril. Una data que els catalans hem de dur gravada al cor i també al cap.

Dic també al cap perquè portant-la sols al cor no en fem res, de re serveixen somnis romàntics coberts de pols o nostàlgies irrecuperables. L’hem de dur a la raó, al seny. Al seny autèntic. Al seny que no és sinònim de por ni de renúncia, sinó al que és pur realisme. Al que és pur sentit comú: si volem ser lliures, podem. Si volem tornar a ser amos de casa nostra, podem. Però cal lluitar-hi. Cal treballar-hi. Cal explicar qui som i d’on venim, com n’estem de sotmesos i d’espoliats i on volem arribar. I cal fer-ho cada dia i a tot arreu: a la feina, a l’institut, a les entitats, a l’autobús, al cafè,... amb naturalitat i a tothom: al nouvingut, al català de soca-rel i al català que fa quaranta anys que està aquí i –per espuris interessos partidistes i electorals- encara no sap que és tan català com el primer.

Perquè tenim la raó i és de justícia! Visca la República Catalana lliure, justa i catalana!



“Volem una Catalunya políticament lliure, socialment justa,
econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”
Francesc Macià

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 1 d’abril de 2007

La sardana


Els catalans estem tan colonitzats mentalment, que el nostre autoodi arriba al punt d'avergonyir-nos de les nostres tradicions i balls. I la sardana n'és un clar exemple.

Clar, no és cosmopolita! No són sevillanes ni la dansa del ventre! Els "nostres" polítics no van als aplecs de sardanes ni en fan cap defensa aferrissada, com de la "multiculturalitat" de Can Zam. (No critico aquesta música ni aquesta cultura. Però sí l'ús que se'n fa. Que no és altre que mantenir bosses d'immigrants no-integrats, bosses de colons per espanyolitzar Catalunya en el seu dia a dia i bosses de votants pel circ de cada quatre anys).

Però som encara molts els que ens emocionem al so d'una cobla! Al so d'aquesta terra.

Setembre Negre



La sardana

Rodona, sense presidències
sense darrers llocs.
Tancada, comunitària
íntima.
Oberta a tots els qui hi vulguin entrar
sempre creixent.
Rigorosa, amb una llei íntima
tot comptat i amidat.
assenyada al principi
amb serenor i mesura.
Arrauxada, al final
folla i disbauxada.
inspirada per un mestre que no es veu
que no balla, que no vol lluir-se.
Animada, per una cobla enlairada
que no està de festa sinó de servei.
Festiva, per tot un poble
que dansa joiós.
Delicada, els peus de puntetes
els dits enllaçats.
Dona i home, dona i home
ambdós iguals sense privilegis.
Al cor dels pobles i ciutats,
al bell mig de la plaça major.
Així vull que sigui la meva pàtria.
Així somnio la companyonia universal de tots els homes.

Lluís Maria Xirinacs
Barcelona, 1932

Etiquetes de comentaris: ,