dissabte, 10 de gener de 2015

No, jo no sóc Charlie Hebdo


 
 
En aquest blog sempre hi he tractat temàtica lingüística, històrica i de reflexió nacional. Temàtica patriòtica, en definitiva. Possiblement, per primer cop hi reflexionaré sobre un tema que no ho és -ja se sap: tota regla té la seva excepció- i ho faré sobre el salvatge atemptat a la redacció de Charlie Hebdo i l'impressionant ressò solidari que ha tingut  amb el famós "Je suis Charlie Hebdo".

Una amiga nord-catalana em va convidar a fer amistat al face amb el grup "Je suis Charlie" i, en un primer moment i mogut per la indignació, ho vaig fer. Però això em va portar a reflexionar-hi, i a fer-ho en fred, amb perspectiva. Ho vaig fer i el resultat al què vaig arribar és que no, jo no sóc Charlie.

Vagi per endavant la meva més enèrgica condemna als assassinats d'aquests periodistes en mans d'aquests fanàtics, en aquest cas islamistes. Però una cosa és fer sàtira, crítica, parodia i ironia sobre temes socials, polítics i religiosos. Això és sa. Per millorar la societat cal fer-ne una crítica constructiva constant dels seus fonaments. De fet, cal que l'autocrítica comenci per un mateix. De sàtira política i de crítica social els catalans ens sabem prou, -bé, quan no hi ha hagut censura i dictadures espanyoles-; només cal recordar com varen florir les publicacions satíriques i de crítica social a principis del segle XX!

Ara bé, una altra cosa -que per mi és traspassar el llindar de l'ètic- és no ja criticar l'Església -sóc cristià i sóc el primer que ho faig-, o les institucions religioses sinó blasfemar i fotre-se'n barroerament d'un fet tan profund i íntim com és el de la fe de les persones -a l'igual que tampoc trobaria bé el contrari: fotre-se'n de manera sagnant d'aquell qui és agnòstic o ateu.

Em sembla que és traspassar uns llindars que no s'haurien de traspassar: els de la ofensa. Per afirmar els meus principis cal ofendre els d'altri? Amb això, vull insistir-hi, no justifico ni de lluny aquest salvatge i covard acte terrorista. El condemno profundament. Però, no. Jo no sóc Charlie. Els meus valors, la meva defensa de la llibertat, de la democràcia i la meva manera de fer crítica social, política i religiosa la concebo d'una altra manera. Simplement.

Ah!, i tampoc m'agrada la gent que se sent moralment superior als altres; aquests posseïdors de la veritat absoluta que van alliçonant als pobres no-purs. I Charlie, pel vist, n'és un exemple. Alhora que Charlie ho és també de jacobinisme. (Veieu, al final també hi ha sortit el fet nacional...!).

D'altra banda, com a habitant d'aquesta colònia d'españa (i de frança) m'indigna veure tanta gent, mitjans de comunicació i partits -espanyols i "catalans"- que diuen "Je suis Charlie" i surten en defensa de la llibertat d'expressió!! Són els mateixos que quan han prohibit i tancat TV3 al País Valencià (i ara en retallen els canals a les Illes) no han obert la boca, ni quan han tancat un diari a Euskal Herria i torturat el seu director! I ara s'omplen la boca parlant "d'atemptat a la llibertat d'expressió". Colla d'hipòcrites!!!

No, jo no sóc Charlie. Això, repeteixo, no treu la meva més absoluta condemna i dol.