dimarts, 23 de setembre de 2008

El rei Borbó: un incansable colonitzador

El Borbó i Francesc Antich


Encara tingué la barra d'afirmar que "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima el idioma de Cervantes"! Més enllà de l'obsolescència de la institució que representa, Juan Carlos de Borbón i tota sa família no són una gent "campechana, senzilla y neutral", sinó que continuen sent uns eficaços agents d'espanyolització política i cultural.


Què no ha de ser sinó el rei de Castella vers els territoris ocupats i colonitzats de l'antiga Corona Catalano-aragonesa? Què no ha de ser sinó el descendent de Felipe V i del Decreto de Nueva Planta (que mai ha estat abolit ni que sigui simbòlicament) i descendent d'Alfonso XIII, avi seu que donà suport a la dictadura de Primo de Rivera? I, sense anar més lluny, què no ha de ser de Juan Carlos I, un rei acusat d'assassinar el seu germà, d'enriquir-se fraudulentament, escollit com a cap d'estat pel genocida del general Franco i que se l'ha implicat en el fallit cop d'estat del 23-F?

Sobre n'Antich... Cal dir alguna cosa que no sapiguem sobre el PsoE? Només que ens llevem la bena dels ulls i ens adonem d'una vegada per totes que és encara pitjor que el PP. Perquè a ambdós els hi fem nosa i ens volen eliminar, però mentre que el PP ataca de cara i no menteix, el PsoE no te ni aquesta valentia i, mentre perjura que és el teu amic, t'apunyala amb traïdoria.

Setembre Negre

17.09.2008 - 23:14

L’Obra Cultural Balear considera escassament pedagògica l’actitud del president del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich, i del rei d’Espanya, Joan Carles I, en l’acte d’inauguració d'ahir, a Maó, del curs escolar 2008-2009. L’OCB va qualificar d'incomprensible que Antich hagi fet el seu parlament en castellà, exceptuant-ne unes poques frases inicials en català, renunciant d’aquesta manera a fer pedagogia sobre l’existència i la vitalitat social de l’idioma propi tant davant la màxima autoritat de l’Estat com davant la ciutadania espanyola. El president, a més, va incomplir d’aquesta manera el decret cent, que obliga els càrrecs públics a fer servir el català sempre en els actes públics realitzats a les Illes Balears. L’acció d’Antich transmet, a la comunitat educativa i a la societat de les Illes Balears en general, un missatge menyspreador cap a la llengua pròpia.

L’entitat també troba inacceptable l’actitud de Joan Carles I, que al llarg de tot el seu discurs no s’ha dignat a dir ni una sola paraula en la llengua pròpia i oficial de la terra que l’acull des de fa anys, contràriament al que fa en altres territoris de llengua catalana. El rei d’Espanya va manifestar d’aquesta manera poca sensibilitat cap als ciutadans que tenen el català com a idioma propi i renuncia a fer pedagogia de la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat.

Tant el president del Govern com el rei haurien de ser conscients, apunta l’OCB, dels esforços que ha fet durant els darrers anys la comunitat educativa per construir un ensenyament que té el català com a llengua vehicular. Menysprear públicament la llengua pròpia, segons l’OCB, no contribueix precisament a què els alumnes facin una valoració positiva del seu aprenentatge i del seu ús.

A les declaracions de l'Obra Cultural Balear també s'han sumat diversos col·lectius, com Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, que recorden al president Antich el Decret 100, que estableix que els càrrecs públics s'han d'expressar sempre en català en les seves intervencions públiques.



EL REI I LA LLENGUA: ACTUA COM UN COLONITZADOR
23.09.2008 - 07:39

"El rei i la llengua"

LLORENÇ CAPELLÀ

Diuen que, de tant en tant, el Rei d’Espanya és il·localitzable. Conec una de les rutes que li permeten esmunyir-se de l’entorn. No ho sé amb certesa, és clar; però ho dedueixo. Mireu de localitzar-lo pels voltants de Son Dureta o del Polígon de Llevant, i ben segur que el trobareu. És una intuïció. Probablement s’ha fet usuari de la línia d’autobús que comunica aquestes dues barriades, atès que la veu de la casset que anuncia cada parada va decidir elevar el senyor Joan Ripoll i Trobat, beneficiari d’un carrer, a la categoria de rei amb el nom de Juan Ripoll Primero Trobat.

Tal befa als usuaris va produir-se en temps de la batllessa Cirer i no s’ha rectificat amb la batllessa Calvo, de manera que una de dues: o l’una i l’altra s’apunten a desvelar la història oculta seguint les passes de Pío Moa o comparteixen un sentiment d’indiferència prou notable envers la llengua catalana. Però recuperem el fil de l’article. És probable que Juan Carlos de Borbón faci, de tant en tant, aquest trajecte, perquè ha caigut en el mateix error que l’speaker. A Menorca va concedir dignitat reial a l’erudit maonès Joan Ramis i Ramis en nomenar-lo Joan Ramis Primero Ramis. Res que no fos previsible.

Qui mal entèn, mal respon. I tinc la impressió que els coneixements de català del Rei d’Espanya procedeixen d’espigolar comentaris d’aquí i d’allà que no han estat fets, precisament, per gent que fa ús d’una puresa lèxica remarcable. Amb quatre espigolades n’ha tingut prou. Perquè temps per aprendre, n’hi ha sobrat. D’infant, ja passava les vacances a Mallorca. Tanmateix, no tinc constància que s’apuntés als cursets d’estiu de Can Moll. Tampoc no ho ha fet amb posterioritat, ni ell ni cap membre de la família reial, tot i que actualment les ofertes d’aprenentatge són múltiples.

N’ofereixen des del COFUC fins a l’OCB, sense deixar de banda els curs per a estrangers que promou l’Ajuntament. La mar els ocupa tot el dia. La relació de Juan Carlos amb Mallorca ha estat a través de la mar. Però no l’ha entesa, a la mar. La mar fa forat i tapa. Ens fa patent la petitesa de la gent. Qualsevol mariner en sap el significat, d’aquesta sentència, perquè la relació de l’home amb la mar genera un llenguatge amarat de saviesa. Els mariners saben interpretar-lo. Jo no. Jo estic parlant d’altres coses. La relliscada de Juan Carlos de Borbón amb Joan Ramis s’ha qualificat d’anecdòtica.

També s’ha passat per alt l’esclat de mal humor que l’envaí en veure que s’havia catalanitzat el seu nom a la placa que ha de recordar per sempre més la visita que va retre a l’IES dedicat a l’Il·lustre menorquí. No cal dir que no se li va escapar ni un bon dia en català, cosa que hauria confortat d’allò més als que tenen sempre l’encenser a punt. Ens aboca, tot plegat, a pensar que l’esperit del Manifiesto s’entén com taca d’oli fins al punt d’influir a la Zarzuela? Seria un error.

El Decret de Nova Planta és anterior al Manifiesto, de manera que el pamflet dels Savater i companyia únicament pot haver contribuït a posar al dia el pensament de la monarquia borbònica, històricament refractària a admetre i a respectar la diversitat lingüística de l’Estat. Per un motiu o altre, i de manera deliberada o involuntària, el Rei no va estar fi. I a molts de nosaltres ens ha refrescat allò que tenim gravat a l’enteniment i a la consciència: quan un governant no parla la llengua dels governats, no actua com un governant, sinó com un colonitzador.

Informa: DIARI DE BALEARS

divendres, 12 de setembre de 2008

Josep Moragues i Mas



Honor i glòria a en Josep Moragues i Mas, Bac de Roda, Antoni de Villarroel, Joan Baptista Basset, Sebastià de Dalmau i Oller, Rafael Nebot, Ermengol Amill, Antoni Desvalls, Manuel Desvalls, Marianna de Copons, Carrasclet, als artillers mallorquins i a tots els patriotes irredempts de la Guerra de Successió i de tots els temps!
Honor i glòria a la Nació Catalana!



Cançó Decapitació XII, del disc Cròniques, de Ramon Muntaner, 1977.

Josep Moragues i Mas
guerriller català, fill de la Garrotxa
lluità ardidament contra les tropes franco-espanyoles de Felip V
que venien a arrabassar-nos les llibertats

finalment vençut el 1713
després d'un intent de fugida cap a Mallorca amb altres companys (1)
és pres i dut a judici

Josep Moragues és considerat culpable del delicte d'alta traïció
i per tant, condemnat a mort
la decisió del tribunal és que mori a garrot

L'endemà de la sentència, junt amb dos companys més,
és mort a garrot, descalç i amb camisa de penitent,
refusant-li tot honor

Després de l'execució fou esquarterat
i el seu cap sangonós exposat públicament dins una gàbia de ferro
al davant de la diputació del general de Barcelona
per escarment de patriotes

Els precs de la seva muller perquè la gàbia fos retirada
i el crani restituït al seu cos
no foren atesos fins dotze anys després de l'execució

219 anys després, molts catalans celebraven amb satisfacció
la instauració de l'estatut d'autonomia de 1932
que com el cap d'en Moragues, havia estat mutilat,
també, per les Corts de la República Espanyola

i el seu cap sangonós exposat públicament dins una gàbia de ferro
per escarment de patriotes
i el seu cap sangonós exposat públicament dins una gàbia de ferro
per escarment de patriotes
i el seu cap sangonós exposat públicament dins una gàbia de ferro
per escarment de patriotes

Viatger, vingues d'on vingues
si tens lo cor honrat
flecta els genolls i prega,
com fill davant lo cap
del pros Josep Moragues,
lo nostre general (*)

Mort esclava!
Ocell engabiat
en gàbia secular. Ocell nostrat,
orb, eixalat,
vermell de sang i de vergonya.
No serem pas relapses!
L'atàvic escarment
ens servirà tostemps.
Ocell refet, canta, cínic, avui
La llibertat decapitada (**)

(*) Lo cap d'en Josep Moragues, Àngel Guimerà, 1887
(**) Decapitació XII, Pere Quart, 1932
(1) En realitat fou el 27 de març de 1715 i no fugint sinó en l’intent d’anar a Mallorca a continuar la lluita.

Us agrairé molt que si algú de vosaltres coneix un enllaç a aquesta cançó me'l faci saber. Moltes gràcies!


EL GENERAL JOSEP MORAGUES. Heroi i màrtir de Catalunya



Autor: Antoni Pladevall i Font
Ed.: Abadia Editors
ISBN: 978-84-96292-72-7
Gènere: Història
Col·lecció: Ahir
PVP 16 euros
Sinopsi: El general Josep Moragues (1669-1715) fou el militar català de més graduació durant els primers anys de la Guerra de Successió i també el qui va experimentar més cruament els efectes de la repressió de Felip V contra els catalans, puix que va tenir el seu cap exposat a la vergonya pública dintre una gàbia sobre el Portal del Mar de Barcelona durant dotze anys.

Al llarg dels últims decenni s’han escrit quatre o cinc biografies sobre ell, s’ha polemitzat sobre el seu origen i lloc de naixença. i se li han fet monuments i homenatges públics. Aquesta biografia intenta ser un nou homenatge el general Moragues, un homenatge a l’autèntic general fill de les Guilleries, format en la guerrilla osonenca contra els francesos des dels volts del 1694, i un dels homes que, conjurat amb el grup anomenat dels “vigatans”, va preparar el desembarcament de l’Arxiduc d’Àustria Carles III a Catalunya, el 1705. Caiguda Barcelona el 1714 encara volgués passar a Mallorca per continuar la lluita. La seva vida pública era ja força coneguda, no la seva vida privada, el lloc d’origen i la seva condició social. Sobre aquests punts s’insisteix i s’aporten moltes notícies que fins a la primera edició d’aquest llibre eren totalment desconegudes. En la nova edició hi hem incorporat noves troballes fetes per diversos investigadors de la Guerra de Successió i posat al dia la bibliografia sobre el personatge i la seva època. En això recau la novetat d’aquest llibre, dedicat a un guillerenc o selvatà il·lustre.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, 10 de setembre de 2008

Onze de Setembre. "Viurem lliures o morirem"


Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei nostre senyor
declarada ens té la guerra.

Segueu arran, segueu arran,
que la palla va cara,
segueu arran.



El comte duc d'Olivars
temps ha que li burxa l'orella;
ara és hora nostre rei,
ara és hora que fem guerra.

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta!,
passaren viles i llocs
fins al lloc de Riudarenes.

Ja n'han cremada una església
que Santa Coloma es deia,
cremant albes i casulles,
cremant calzes i patenes.

Del pa que no n'era blanc
deien que era massa negre
i en donaven als cavalls
tot per desolar la terra.

Del vi que no n'era bo
deien que era massa agre
i en regaven els carrers
tot per desolar la terra.

Al davant dels seus parents
deshonraven les donzelles
i mataven els seus parents
si de mal donaven queixa.

Ja en daren part al virrei,
del mal que aquells soldats feien.
- Llicència els he donat jo.
Molta més se'n poden prendre.

En sentir-ne tot això
se s'ha avalotat la terra.
En sentir-ne tot això
se s'ha avalotat la terra.

Ja entraren a Barcelona
cent persones forasteres
amb el nom de segadors,
perquè n'era en temps de sega.

De tres guardes que n'hi ha,
ja n'han morta la primera,
anaren a la presó
a dar llibertat als presos.

Tragueren els diputats (1)
i els jutges de l'audiència,
i mataren el virrei
al fugir-ne a la galera.

El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra:
-
On és vostre capità?
-
Quina és vostra bandera?


Ja van treure el bon Jesus
tot cobert amb un vel negre.
Ja van treure el bon Jesus
tot cobert amb un vel negre.

- Aquí és nostre capità
aquesta és nostra bandera.
A les armes, catalans,
que el rei ens declara guerra.


Segueu arran, segueu arran,
que la palla va cara,
segueu arran.


(1) Aquesta és l'única afirmació resulta incerta històricament. Es dona el cas que una entrada anterior de segadors a Barcelona fou per treure de la presó al diputat i a l'oïdor que el virrei havia empresonats per les queixes que aquests feien de les rapinyes i vexacions que les tropes hispàniques practicaven de manera sistemàtica al camp català.

(Versió tradicional -coetània als fets-
dels Segadors interpretada per
en Rafel Subirachs al disc Bac de Roda, 1983.
Reeditat el 2005 en CD.)