dijous, 23 de juliol de 2009

Cal que tots ens impliquem!


Malgrat porcs i botiflers, colons i col·laboracionistes, caragirats i covards, i els actuals dirigents polítics, econòmics, socials i religiosos. Malgrat la dictadura del pensament únic -i espanyol- dels mitjans de comunicació... No aturareu el sentiment del Poble no convertit en massa, no aturareu el triomf de la Història, la Justícia i la Llibertat, el redreçament de la dignitat de voler ser i de tornar a viure com catalans, de retrobar el nostre caràcter i dignificar els nostres sagrats mots.

Això sí, en aquesta hora greu en que està en joc el futur de Catalunya, cal que no en siguem mers espectadors, cal que ens hi impliquem: Força Catalunya, Reagrupament, Plataforma per la Llengua, entitats culturals i veïnals; fent pedagogia parlant clar i sense eufemismes amb la família, els amics, a la feina,...; quan la gent es queixa de la sanitat, el sistema educatiu o la manca d'infraestructures a la cua del supermercat, de l'autobús o del CAP,... Cal exposar de manera clara i sense embuts que només la Independència i uns nous polítics ens permetran sortir d'aquest cul-de-sac i sangonera que és España. Sense por ni vergonya! Perquè els únics que n'han de tenir són els unionistes!

Creiem en Catalunya i en la Victòria!


Credo

Crec en una Catalunya poderosa i respectada,
Terra de gestes heroiques, Mare dolça i triomfant,
que si un jorn va ésser retuda, escarnida i ultratjada
prompte es redreçarà amb coratge i serena la mirada
en oir la veu sagrada que li deia: “Sempre avant!”.

Els botxins que l’atuïren la deixaren ja per morta
preparant-se amb gran quimera a sa cendra llençar al vent,
mes la Pàtria ressorgia malgrat tot, vibrant i forta,
i sa llengua recobrava son passat bell i esplendent,
i ja veia coratjosa relluir amb nou esclat
la llum clara i redemptora de la seva llibertat.

I amb la gràcia de les lletres que han estat joia dels savis
i amb la dolça poesia de ses belles tradicions
i amb l’encís de les rondalles que ens contaven nostres avis
i amb cèlica cadència de ses danses i cançons,
ha anat ferma i esclatant
sempre avant...!

I reneix l’amor de Pàtria com un riu que surt de mare
sent més ferma la pitrada per al cim prompte arribar:
i duu l’aire cants de festa i esdevé la llum més clara,
i la sang bull en les venes esperant el bell demà,
i el cor sent viva fal•lera per la glòria que vindrà...

I ja ve...! La llum s’apropa o la Pàtria va on és ella...
Si encar núvols s’agombolen ja es veu l’Arc de Sant Martí...
Avant sempre, Pàtria meva! I amb el mall, el pic, la rella,
els pinzells o bé la ploma fes ben ample el teu camí.

Amb el delit treballa i lluita i ensems riu i balla i canta.
Tingues fe en el teu pervindre que de glòria ve nimbat,
el nou sol està per néixer... Ta figura s’ageganta...
Aixequem els cors, oh Pàtria, que s’apropa el jorn sagrat!

Ja s’apropa l’hora santa
de la teva llibertat!

Josep Pujadas i Truch

Etiquetes de comentaris:

divendres, 17 de juliol de 2009

Electors: drets i deures.



Fa temps que no actualitzo el bloc. Potser ho fa que estic força preocupat pel país i em bloquejo a l’hora d’escriure (que no a l’hora de fer feina fora del món virtual). Tanmateix vull pensar que s’albira, per fi, una esperança amb les propostes de Catalunya Acció i Estat Català amb Força Catalana, així com amb Reagrupament. Però avui no vull parlar-vos de partits sinó de mesures de regeneració democràtica.

El gran assagista Joan Fuster digué que la política és massa important per deixar-la en mans dels polítics. Aquesta és una veritat inqüestionable (així com que en aquest país cal una regeneració política profunda, llistes obertes, transparència...).

Partint de la mateixa base que els polítics constitueixen una de les claus de volta del sistema democràtic, i que per això cal demanar-los-hi responsabilitats, cal demanar-les també als qui els escullen: els electors. En un sistema democràtic hom té uns drets i uns deures. El dret -que comporta la immensa responsabilitat- de dipositar un vot en una urna -s’està escollint als representants que dirigiran el país-, hauria de comportar també uns deures als electors. Uns deures bàsics que serveixin per garantir mínimament una qualitat en el vot que repercutirà directament en una qualitat democràtica del sistema. Als Estats Units cal inscriure’s per poder exercir el dret al vot. Es tractaria d’aprofitar-ho per fer un test molt bàsic que garanteixi dos punts: una coherència entre ideologia i vot i, sobretot, que hom està mínimament informat de la vida política, econòmica i social. (A tall d’exemples. Sobre el dèficit fiscal i a què equival, i si el nou finançament eixuga el dèficit fiscal o no. Sobre la gestió dels diferents polítics...).

Algú pot objectar que és una proposta elitista. No ho veig pas així. És una proposta de responsabilitat col·lectiva i de qualitat democràtica. No estem parlant pas de restringir el vot per raons econòmiques, de gènere o per qualsevol altre aspecte que, òbviament, representaria un pas enrere en els drets civils i una flagrant discriminació. Però de la mateixa manera que per conduir s’han de fer unes proves en les que s’hi acreditin uns coneixements de les normes viàries i de la conducció, per tal de garantir la seguretat pública (i la pròpia), per votar també cal demanar un mínim de coneixements i de coherència (així com d’interès real: no es pot anar a votar com aquell qui va a comprar el pa a la fleca).

En definitiva, el que es cercaria és un vot responsable, exigent i crític. Mesura que representaria una més de les diferents reformes radicals que caldria fer a fi de tenir representants electes més responsables i coherents (si no ho fossin aviat caurien), així com un sistema polític amb més qualitat democràtica. Caldria parlar-ne, tractar-ho amb cura i fer-ho ben fet, però la mesura em sembla, insisteixo, imprescindible.