dimecres, 31 de gener de 2007

Decret de mínims: No al colonialisme lingüístic i nacional del PsoE



"El que més s'assembla a un espanyol de dretes
és un espanyol d'esquerres".


A fe de Déu, quanta raó i quantes ensenyances que n'hauriem de treure d'aquesta màxima els catalans!

Ni espanya federal, ni pluricultural i plurilingüística ni res. El PsoE des del mateix moment de la seva creació ha estat ferotgement jacobí i anticatalà. Malgrat els seus cants de sirena, un segle i escaig després continuen igual. Perquè ni el PsoE ni la mentalitat espanyola no evolucionen. Continuen igual d'atàvics com sempre, creadors i servidors fins al paroxisme d'una concepció unitaria i unitarista d'una espanya que no és res més que el projecte imperial de Castella, un projecte d'assimilació, d'exclusió de l'altre i d'odi. D'aquí la mentida i l'estafa de l'estatut, la continuació del robatori dels diners dels catalans amb el "nou" sistema fiscal i ara amb aquest torpede al sistema d'immersió lingüística de l'escola catalana que no és sinó el sistema de normalitat educativa que trobem en qualsevol altre país del món, i no sols a la primària sinó també a la secundària i en qualsevulla altres estudis.
Per canviar aquesta situació no s'hi valen laments estèrils, sols hi ha un camí: organitzar-nos, organitzar-nos i organitzar-nos!, dins de les organitzacions de defensa i promoció del català.

Setembre Negre



Deplorable
01/02/2007 Isidor Marí
Aquest és l'adjectiu més suau que mereix l'actuació de les administracions educatives en el litigi sobre els ensenyaments mínims i les llengües. I no per una qüestió d'hores o per cap desinterès envers el castellà, sinó per l'escandalosa subversió del sentit comú que estem presenciant.

S'han de millorar les competències lingüístiques. D'acord. I quines llengües s'aprenen menys satisfactòriament, segons els estudis més fiables? Doncs els idiomes estrangers i el català. Quina lògica justifica ampliar l'horari de la llengua que té els resultats menys preocupants? No ho sé.

Ens trobem en el marc d'un nou Estatut que havia de blindar les competències de la Generalitat davant del reiterat abús estatal del concepte de legislació bàsica per reglamentar detalls d'execució. Quin sentit de responsabilitat i lleialtat en una competència compartida, quin respecte de la subsdiarietat justifica que l'Estat no valori els resultats acadèmics i fixi els còmputs horaris? No ho sé.

I sobretot: quina explicació té que l'administració catalana accepti i minimitzi tantíssima falta de competència, en tots els sentits de la paraula? No la sé trobar.

Si del que es tractava era de gestionar bé les competències lingüístiques, les competències autonòmiques i, dit sigui de pas, la convivència social, les administracions educatives han fet un paper deplorable. Però potser estem equivocats, i tot això no els interessava. Potser el que volien gestionar eren les perspectives electorals d'un determinat partit enfront de les fòbies anticatalanes d'aquí i d'allà. Si fos així, no seria tan incomprensible. Però seria més injustificable. I més deplorable.
Font: Tribuna Catalana


LA PLATAFORMA PER LA LLENGUA REBUTJA EL DECRET D’ENSENYANCES MÍNIMES DE PRIMÀRIA i EXIGEIX AL GOVERN QUE DEFENSI EL MODEL LINGÜÍSTIC D’IMMERSIÓ

L’organització creu que si hi ha una llengua que no assoleix els nivells desitjables de coneixement i ús per part de l’alumnat i que s’ha de reforçar en els ensenyaments obligatoris, és precisament el català


Barcelona, 31 de gener de 2007.- En relació amb el projecte de decret d’ensenyaments mínim a primària plantejat per l’Estat, i amb l’actitud de la conselleria d’Educació d’aplicar la tercera hora de castellà, la Plataforma per la Llengua vol manifestar les següents consideracions:

-Considerem que el tema de l’aprenentatge de llengües a Catalunya no és simplement un problema de repartiment d’hores de docència en cada una de les llengües del currículum, sinó un tema conceptual de fons.

-Catalunya és una nació amb llengua pròpia, que ve d’una situació de desigualtat manifesta i, per tant, el català ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament i la llengua de comunicació en tots els centres de Primària i de Secundària, tal com preveu la Llei de Política Lingüística. El català, a més, té el valor afegit de cohesionar la societat.

-Compartim l’objectiu de millorar les capacitats lingüístiques i comunicatives del nostre alumnat i volem que, en acabar els ensenyaments obligatoris, els joves siguin competents en tres llengües: català, castellà i anglès.

-Cal un debat pedagògic profund per encertar en aquells canvis que, en una situació que canvia ràpidament, siguin els més adients per millorar les estratègies educatives que ens condueixin a la millora dels coneixements i les aptituds lingüístiques de l’alumnat i això no s’arregla ni amb més hores de castellà ni a cop de decret des de Madrid.

-No creiem oportú deixar l’aplicació d’aquesta tercera hora en mans dels centres, sinó que entenem que ha de ser el Govern el que ha de marcar la política educativa d’aquest país.

-Ens sorprèn que, per unes suposades mancances d’uns alumnes d’un determinat territori que, pel que sembla, demostraven poca fluïdesa en l’ús del castellà oral, s’hagi produït tot aquest enrenou, quan és conegut per tothom, que l’alumnat de les zones metropolitanes de parla habitual no catalana té gravíssims problemes per expressar-se en català i, en canvi, no hem sentit cap veu de la conselleria que denunciés aquesta situació.

-Insistim que al nostre país, i ara, si hi ha una llengua que no assoleix els nivells desitjables de coneixement i ús per part de l’alumnat en acabar els ensenyaments obligatoris, és el català. En conseqüència, exigim del nostre govern que defensi el model lingüístic que faci possible que tots els ciutadans de Catalunya coneguin el català en profunditat i siguin capaços d’usar-lo amb correcció. Per això, no considerem adequada la tercera hora de castellà que s’està plantejant.

-A més, veiem amb creixent preocupació les ingerències competencials de l’estat que afecten el sistema educatiu de Catalunya en general i molt particularment el projecte lingüístic dels nostres centres.

-En aquest sentit, per exemple, pel que fa al País Valencià, la situació de l’ensenyament a secundària és caòtica i desesperant per a les famílies. Molts dels alumnes que volen estudiar en català no ho poden fer per manca d’oferta, i els que ho fan pateixen “greus incompliments”, tal com ha assegurat recentment Diego Gómez, president d’Escola Valenciana.

La Plataforma per la Llengua està preparant la realització d’accions de sensibilització adreçades a diversos àmbits relacionats amb l’ensenyament per tal que el departament d’Educació no apliqui aquesta mesura.

DIMECRES, 31/01/2007 - 06:00h
No és tan sols una hora...
per Vicent Partal

No és una hora més en castellà a l'escola. O una hora i mitja o quaranta-cinc minuts. No són ni tan sols cinc minuts. És la sensació que anem reculant i reculant. Fa unes dècades es van aconseguir unes eines que semblava que, si més no al Principat, havien de servir per reequilibrar en favor del català la situació de privilegi social de la llengua espanyola que vam heretar del règim franquista. L'escola i TV3 semblaven les dues apostes més importants, no tan solament del govern convergent, sinó de la classe política catalana i dels professionals (en aquestes altures, ja no sé si cal recordar, fins i tot, el paper determinant de Marta Mata, per exemple, en favor de la immersió). Però avui tots constatem que aquestes eines no acaben de rutllar, sense que hagin estat substituïdes per unes altres de més eficaces. De TV3, no en parlaré: la pèrdua de pes social és massa contundent. Però, de l'escola, sí que toca parlar-ne avui.
Ahir al vespre va anunciar-se que el govern Montilla no acceptava les formes, però sí el resultat, de la pressió del govern Zapatero per a augmentar la presència oficial del castellà a les escoles catalanes. I les accepta amb un decret propi que liquida la polèmica de si som davant una invasió de competències o no hi som.
La meua impressió és que des que es va implantar la immersió lingüística mai com avui la precarietat del català a les aules havia estat tan enorme. Ja abans d'aquest nou decret, vull dir. En moltes zones del Principat el català no sols no és la llengua vehicular de l'escola, sinó que ni tan sols és la llengua de les classes que tocaria, en una clara infracció de la llei que hom permet. És sabut que moltes classes que s'haurien de fer en català es fan en espanyol. Perquè sí. Perquè hi ha professors que es pensen que això és anecdòtic o se senten més còmodes expressant-se en castellà. Perquè hi ha entorns urbans on el català ni se sent i on s'ha instal·lat la comoditat de creure que fent les classes en castellà (a xiquets que han estat educats tota la primària en català!) s'evitaran problemes. Especialment és notori que a l'ensenyament secundari la situació és desconcertant. S'ha estès a molts instituts la sensació que les lleis en favor del català no són lleis iguals a les altres, de compliment obligatori, i els percentatges de classes que es fan en castellà esdevenen aclaparadors sense que ningú, aparentment, faça res per fer complir allò que diuen els decrets. (Per cert, ahir Escola Valenciana va denunciar la Generalitat Valenciana per aquesta mateix qüestió.)
Qualsevol sociolingüista explicaria que aquesta és una situació que cal redreçar urgentment per evitar la llatinització de la llengua (que el català siga una llengua purament ornamental de l'oficialitat). Resulta especialment urgent ara que l'arribada multitudinària de nous catalans fa trontollar els equilibris lingüístics de la societat. Avui, cal dir-ho clar, ens cal més immersió que mai i més eficaç que mai i, en canvi, ens trobem que el govern assumeix amb rapidesa una proposta que valida un cert missatge públic segons el qual ja no cal fer més passos en favor del català, sinó ressituar-lo en una posició de menys presència i poder. Sobre això, únicament se m'acudeix de dir que jo no tinc de cap manera la sensació de poder viure plenament en català, ni tan sols de poder viure precàriament en català. I per això em sent profundament alarmat, avui. Més que no m'hi sentia fa vint-i-quatre hores.
Font: Vilaweb
Ernest Maragall torna a ser el problema?
31/01/2007 · Barcelona · Foto: ACN
Ernest Maragall ja va ser el problema a l'ombra del govern tripartit. Ara comença a ser el problema del Govern d'Entesa. Ahir, el conseller, reunit amb diversos periodistes, va mantenir la seva tesi que la tercera hora de castellà és necessària per a aquells pobrets nois d'Olot que són la seva preocupació fonamental, que diu que no s'expressen correctament en castellà. Els centenars de milers de joves del Baix Llobregat, del Vallès i del Barcelonès mateix, que el català els és aliè, no el preocupen. El que està en perill és la llengua castellana. Els seus complexes el traeixen. Aquest és el problema. I, a més, aquesta vegada crea problemes al govern de José Montilla, que juntament amb el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira i el conseller Joan Saura havien acordat que la notícia no seria que el govern accepta la tercera hora, sinó que seria la que avui ha difós l'Oficina de Comunicació del Govern: "El president Montilla anuncia que el Govern recorrerà al Constitucional el decret del Ministeri d'Educació" i, a la vegada, la segona notícia seria que el departament d'Educació està preparant un decret sobre aquesta qüestió. Un tema sensible com el de la llengua no es pot gestionar amb tanta incompetència si no es vol tornar a un nou Dragon Khan.
Font: Tribuna Catalana

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

diumenge, 28 de gener de 2007

Domènec Martí i Julià. Els desarrelats

Domènec Martí i Julià

Un malentès respecte del que és i del que significa la pàtria desvia, amb l’excusa d’una germanor universal sense amor, la gentada que accepta per bo que progressar vol dir destruir i que l’avenç i la civilització poden assolir-se violentant les lleis de la naturalesa. A la pàtria atribueixen les maldats de la política i les perversions dels homes, i confonen amb la pàtria veritable les falses pàtries creades pel tirànic dret de la força. Mes ocorre que, si al realitzar actes de lluita social la gentada s’estrafà i es nega a ella mateixa, manifestant-se cosmopolita i esborradora de pàtries per creure que el progrés condueix a l’atavisme de la pàtria universal, aqueixa mateixa gentada, en la seva vida íntima, en la seva vida natural i no desviada per desvaris d’esbojarrat, no deixa de banda la llengua de la seva pàtria, i, malgrat tot allò que són teories cosmopolites i tot allò que són esbargiments exòtics, la personalitat nacional persisteix ferma, sense que els defectes accidentals puguin anorrear els seus elements fonamentals.

No és pas en els elements degenerats del poble on cal cercar les proves de la indestructibilitat de l’element individual de la pàtria, ni tampoc són de positiva significació les manifestacions col·lectives de la gentada dels grans nuclis urbans. En totes les classes socials els degenerats són els que amb més facilitat se desarrelen, són els que, per impotència, més esborrada tenen la personalitat, i els que amb més facilitat s’adapten als accidents de la vida social dels pobles, perquè, mancats d’individualitat determinada i potent, no poden fer sinó emmotllar-se a totes les desviacions que ocorren en la vida de les societats. Les personalitats normals, les personalitats fermes, poden errar i fins actuar en la societat mogudes per doctrines antisocials; mes la llur individualitat no es modifica, i en el llur llenguatge i en els llurs usos i costums segueixen manifestant-se individus d’una pàtria històrica i natural, sense que hi valguin, per demostrar que s’han fos en el cosmopolitisme, les lucubracions purament ideològiques amb què pretenen anorrear l’indestructible de la llur positiva personalitat. Les manifestacions col·lectives en les grans ciutats no tenen significació nacional positiva, perquè d’una banda el pensar i el sentir de la gentada que es llença a la revolta són sempre anormals i desviats, i d’una altra l’heterogeneïtat nacional dels individus desnaturalitza l’esperit col·lectiu, que, per resultar desequilibrat, sent l’impuls a realitzar accions que son antisocials perquè estan mancades de la característica nacional.

Sigui per degeneració en uns individus, sigui en altres per la influència dels errors dels ideòlegs, sigui que en els primers, per impotència personal, la llur individualitat és negativa, i sigui que en els segons la desviació nacional sols se manifesta en l’accident; és ben cert que barrejant barroerament l’antisocial amb aspiracions de millorament col·lectiu, la disbauxa amb l’avenç la immoralitat amb la civilització, i el bestialisme amb el progrés, se nega la pàtria pels desequilibris i pels que erren, volent-la esborrar uns per enfonsar-se més en la degradació i el vici, i altres per creure que sense pàtria els homes serien feliços, que la germanor universal seria una realitat i que l’humanisme seria el sentiment que mouria els homes. I és ben cert també que els degenerats de les classes altes són desarrelats, estan mancats de personalitat pròpia, s’adapten caràcters nacionals exòtics, i accentuen la llur desnacionalització a mida que són més egoistes i sensualistes, i tant com més s’oposen al perfeccionament social i com més s’oposen a la germanor entre els homes, a l’humanisme i al reconeixement dels drets inalienables dels humils.

No pot ésser, seguint un mateix camí, arribar a llocs diferents, com hi arribarien els desarrelats al creure uns que esborrant la pàtria s’ha d’assolir el regnat de l’amor i la justícia, i al pensar els altres que desnacionalitzant-se és com millor poden sostenir la tirania de les oligarquies plutocràtiques. Els desarrelats per impotència individual, per degeneració, pertanyin a la classe social que es vulgui, com que segueixen una via única, arriben al sol lloc de la desviació i perversió de l’esperit; els que no són desarrelats i sols per errors enlluernadors, accidentalment, realitzen actes de desnacionalització, també segueixen un sol camí, i, tant si són obrers com gent de lletres o homes rics, realitzen l’acció antisocial d’ésser obstacle per als veritables progrés i civilització dels pobles, per al veritable benestar social i perquè la justícia i l’amor regnin en les societats.

En la nostra Catalunya es mostren ben bé fets socials provatius que la desnacionalització és el procés únic que aparta els estaments de la llur via normal, posant-los uns enfront dels altres impulsats pel sentiment negatiu que desarrela de la pàtria. Estan desarrelats de Catalunya el jove de les classes humils que malparla, es dóna al flamenquisme, s’embruteix en el vici i arriba a la violència criminal, i el ridícul i inútil gomós que parla en castellà a tota hora, afemella la seva personalitat, perverteix el seu esperit i mostra arreu, orgullós, els estigmes socials de la seva degeneració. Se desnacionalitzen el polític d’ofici i el ricatxo antihumà, que sols accepten la pàtria de la força que els protegeix en el seu actuar egoista i explotador, i l’obrer desencaminat que pren per burgesos tots els que no van esparracats i que creu que sols la força de la revolució social pot corregir els defectes de la societat. Desarrelats se troben el que es creu senyor, i, per tant, de classe privilegiada, que no sent amor de germà per als humils, i fins repugnància li fan si se li apropen, i el treballador de pensar desviat que sent aversió i odi a totes les persones dels altres estaments, encegant-se en la injustícia de creure que, fora dels treballadors, tothom és opressor. L’esperit català manca del tot en les manifestacions sorolloses d’esvalot i desordre, sense finalitat social determinada i sols promogudes per pertorbadors, i en les angunioses reunions antisocials dels que enmig de sedes, luxe i sensualisme viuen la falsa vida del convencionalisme, de la vanitat, de la hipocresia i dels impotents per al progrés social. En castellà parlen aqueixos que creuen que és aristocràtic desnaturalitzar-se; en castellà aclamen i criden els esvalotadors d’ocasió; en castellà parla el gomós; reblerta de castellanismes flamencs és la conversa del jove obrer viciós; del castellà abusa el polític oligarca, i cap amor sent per la Pàtria catalana l’obrer d’idees radicals que segueix els que volen abolir la pàtria dels altres.

És ben clar que tot allò que en la societat és actuar desviat, se manifesta principalment per la desnacionalització, acorrent, com queda exposat, que accions socials que semblen antagòniques són accions d’una mateixa qualitat, essent diferent la llur forma externa per l’estament social en què es manifesten. He vist sempre que, qualsevol que sigui el pensar de l’individu, si aquest no és desarrelat, els sentiments normals bateguen en el seu esperit, i, per tant, no sent repulsió pels altres homes, siguin obrers o acabalats, siguin progressius o estacionaris; perquè l’home normal no és jamai mogut per sentiments dolents.

És un error ben gros el creure que l’amor a Catalunya és incompatible amb certs criteris polítics i sociològics, i que sols negant la Pàtria és com ha d’assolir-se el millorament social. L’amor a Catalunya és per als catalans incompatible amb tot allò que siguin rancúnies, odis i accions antisocials: per això és que els desarrelats de tots els estaments són els desviats, són els que no senten la germanor entre els homes, són els obstacles a la normalització de la societat.

Els que sols són desarrelats accidentals cal que s’hi fixin, en el fet assenyalat d’ésser la desnacionalització la característica de les accions socials més oposades, de les accions que es troben més una a l’enfront de l’altra en la lluita social.

La desnacionalització desnaturalitza l’individu i el converteix en anormal; i és ben clar que el pensar i sentir de les personalitats anormals és pensar i sentir desviat, i, per tant, pensar i sentir antisocial.

Els desarrelats de Catalunya són els anormals del nostre poble, són els elements que més impedeixen la regularització de la nostra vida social, els que més retarden el benestar i el perfeccionament del nostre poble, els que realitzen una acció veritablement regressiva, els que, dient-se civilitzats i progressius, més s’oposen que el nostre poble reneixi dignificant-se i normalitzant totes les funcions de la vida social. Per això la tasca del catalanisme és nacionalitzar i arrelar els desnacionalitzats i desarrelats, que és lo mateix que dir humanitzar els catalans desnaturalitzats per sentiments malaltissos, per sentiments egoistes i per mancar-los l’amor de germanor, indispensable per al benestar i el progressiu perfeccionament dels pobles.

La Renaixensa, 3-XI-1901

divendres, 26 de gener de 2007

ESCRITS CATALANISTES d'en Josep Vicenç Foix (II). "Punts de meditació catalanista" (1934)


"El Catalanisme revolucionari, un cop al poder, tindria com a tasca precisa i immediata la desespanyolització de les terres catalanes. Amb tenacitat i duresa: des de la implantació radical de l'unilingüisme fins a l'enderrocament dels circs taurins i la prohibició sense reserves de qualsevulla manifestació de flamenquisme espiritual, moral o físic, literari o espectacular, o de tipisme castís [...] La Revolució catalana i catalanista és, per essència, futurista, això és, antitradicionalista, actual i europea."

"El catalanisme polític és representat per la tendència general dels catalans a reclamar el reconeixement de llur comunitat com a nació lliure i per llur afany persistent a donar a aquesta comunitat una estructura estatal. Amb mots clars: la independència espiritual en l'ordre de l'esperit; la independència nacional en l'ordre polític. El problema és simple. [...]

Per al restabliment de la llengua catalana, la llengua centro-peninsular era una nosa, un microbi nociu, que cal combatre per tots els mitjans, del qual cal immunitzar la novella adolescència del català. Per a alguns, això és un sentiment vague, una romàntica aspiració; per a d'altres, una voluntat. ¿És lícit de creure que per a l'elevació lingüística del català hom podia seguir altre procediment que el d'allunyar-lo de tot contacte del castellà o espanyol? Això no és menyspreu per aquest idioma: és amor i voluntat pel català. ¿Hi ha un dany per a la cultura en aquest isolament? Si de cas, no serà per a la cultura catalana. [...]

A cada nació, un Estat, s'ha dit; però és més: a cada cultura li cal un Estat. I per a la protecció, l'expansió i el domini de la cultura catalana, un Estat protector urgeix, si no es vol la seva desaparició imminent."

Dins J.-V. FOIX. Obres completes, 3. Articles i assaigs polítics. Barcelona: Ed. 62, 1985