diumenge, 28 de gener del 2007

Domènec Martí i Julià. Els desarrelats

Domènec Martí i Julià

Un malentès respecte del que és i del que significa la pàtria desvia, amb l’excusa d’una germanor universal sense amor, la gentada que accepta per bo que progressar vol dir destruir i que l’avenç i la civilització poden assolir-se violentant les lleis de la naturalesa. A la pàtria atribueixen les maldats de la política i les perversions dels homes, i confonen amb la pàtria veritable les falses pàtries creades pel tirànic dret de la força. Mes ocorre que, si al realitzar actes de lluita social la gentada s’estrafà i es nega a ella mateixa, manifestant-se cosmopolita i esborradora de pàtries per creure que el progrés condueix a l’atavisme de la pàtria universal, aqueixa mateixa gentada, en la seva vida íntima, en la seva vida natural i no desviada per desvaris d’esbojarrat, no deixa de banda la llengua de la seva pàtria, i, malgrat tot allò que són teories cosmopolites i tot allò que són esbargiments exòtics, la personalitat nacional persisteix ferma, sense que els defectes accidentals puguin anorrear els seus elements fonamentals.

No és pas en els elements degenerats del poble on cal cercar les proves de la indestructibilitat de l’element individual de la pàtria, ni tampoc són de positiva significació les manifestacions col·lectives de la gentada dels grans nuclis urbans. En totes les classes socials els degenerats són els que amb més facilitat se desarrelen, són els que, per impotència, més esborrada tenen la personalitat, i els que amb més facilitat s’adapten als accidents de la vida social dels pobles, perquè, mancats d’individualitat determinada i potent, no poden fer sinó emmotllar-se a totes les desviacions que ocorren en la vida de les societats. Les personalitats normals, les personalitats fermes, poden errar i fins actuar en la societat mogudes per doctrines antisocials; mes la llur individualitat no es modifica, i en el llur llenguatge i en els llurs usos i costums segueixen manifestant-se individus d’una pàtria històrica i natural, sense que hi valguin, per demostrar que s’han fos en el cosmopolitisme, les lucubracions purament ideològiques amb què pretenen anorrear l’indestructible de la llur positiva personalitat. Les manifestacions col·lectives en les grans ciutats no tenen significació nacional positiva, perquè d’una banda el pensar i el sentir de la gentada que es llença a la revolta són sempre anormals i desviats, i d’una altra l’heterogeneïtat nacional dels individus desnaturalitza l’esperit col·lectiu, que, per resultar desequilibrat, sent l’impuls a realitzar accions que son antisocials perquè estan mancades de la característica nacional.

Sigui per degeneració en uns individus, sigui en altres per la influència dels errors dels ideòlegs, sigui que en els primers, per impotència personal, la llur individualitat és negativa, i sigui que en els segons la desviació nacional sols se manifesta en l’accident; és ben cert que barrejant barroerament l’antisocial amb aspiracions de millorament col·lectiu, la disbauxa amb l’avenç la immoralitat amb la civilització, i el bestialisme amb el progrés, se nega la pàtria pels desequilibris i pels que erren, volent-la esborrar uns per enfonsar-se més en la degradació i el vici, i altres per creure que sense pàtria els homes serien feliços, que la germanor universal seria una realitat i que l’humanisme seria el sentiment que mouria els homes. I és ben cert també que els degenerats de les classes altes són desarrelats, estan mancats de personalitat pròpia, s’adapten caràcters nacionals exòtics, i accentuen la llur desnacionalització a mida que són més egoistes i sensualistes, i tant com més s’oposen al perfeccionament social i com més s’oposen a la germanor entre els homes, a l’humanisme i al reconeixement dels drets inalienables dels humils.

No pot ésser, seguint un mateix camí, arribar a llocs diferents, com hi arribarien els desarrelats al creure uns que esborrant la pàtria s’ha d’assolir el regnat de l’amor i la justícia, i al pensar els altres que desnacionalitzant-se és com millor poden sostenir la tirania de les oligarquies plutocràtiques. Els desarrelats per impotència individual, per degeneració, pertanyin a la classe social que es vulgui, com que segueixen una via única, arriben al sol lloc de la desviació i perversió de l’esperit; els que no són desarrelats i sols per errors enlluernadors, accidentalment, realitzen actes de desnacionalització, també segueixen un sol camí, i, tant si són obrers com gent de lletres o homes rics, realitzen l’acció antisocial d’ésser obstacle per als veritables progrés i civilització dels pobles, per al veritable benestar social i perquè la justícia i l’amor regnin en les societats.

En la nostra Catalunya es mostren ben bé fets socials provatius que la desnacionalització és el procés únic que aparta els estaments de la llur via normal, posant-los uns enfront dels altres impulsats pel sentiment negatiu que desarrela de la pàtria. Estan desarrelats de Catalunya el jove de les classes humils que malparla, es dóna al flamenquisme, s’embruteix en el vici i arriba a la violència criminal, i el ridícul i inútil gomós que parla en castellà a tota hora, afemella la seva personalitat, perverteix el seu esperit i mostra arreu, orgullós, els estigmes socials de la seva degeneració. Se desnacionalitzen el polític d’ofici i el ricatxo antihumà, que sols accepten la pàtria de la força que els protegeix en el seu actuar egoista i explotador, i l’obrer desencaminat que pren per burgesos tots els que no van esparracats i que creu que sols la força de la revolució social pot corregir els defectes de la societat. Desarrelats se troben el que es creu senyor, i, per tant, de classe privilegiada, que no sent amor de germà per als humils, i fins repugnància li fan si se li apropen, i el treballador de pensar desviat que sent aversió i odi a totes les persones dels altres estaments, encegant-se en la injustícia de creure que, fora dels treballadors, tothom és opressor. L’esperit català manca del tot en les manifestacions sorolloses d’esvalot i desordre, sense finalitat social determinada i sols promogudes per pertorbadors, i en les angunioses reunions antisocials dels que enmig de sedes, luxe i sensualisme viuen la falsa vida del convencionalisme, de la vanitat, de la hipocresia i dels impotents per al progrés social. En castellà parlen aqueixos que creuen que és aristocràtic desnaturalitzar-se; en castellà aclamen i criden els esvalotadors d’ocasió; en castellà parla el gomós; reblerta de castellanismes flamencs és la conversa del jove obrer viciós; del castellà abusa el polític oligarca, i cap amor sent per la Pàtria catalana l’obrer d’idees radicals que segueix els que volen abolir la pàtria dels altres.

És ben clar que tot allò que en la societat és actuar desviat, se manifesta principalment per la desnacionalització, acorrent, com queda exposat, que accions socials que semblen antagòniques són accions d’una mateixa qualitat, essent diferent la llur forma externa per l’estament social en què es manifesten. He vist sempre que, qualsevol que sigui el pensar de l’individu, si aquest no és desarrelat, els sentiments normals bateguen en el seu esperit, i, per tant, no sent repulsió pels altres homes, siguin obrers o acabalats, siguin progressius o estacionaris; perquè l’home normal no és jamai mogut per sentiments dolents.

És un error ben gros el creure que l’amor a Catalunya és incompatible amb certs criteris polítics i sociològics, i que sols negant la Pàtria és com ha d’assolir-se el millorament social. L’amor a Catalunya és per als catalans incompatible amb tot allò que siguin rancúnies, odis i accions antisocials: per això és que els desarrelats de tots els estaments són els desviats, són els que no senten la germanor entre els homes, són els obstacles a la normalització de la societat.

Els que sols són desarrelats accidentals cal que s’hi fixin, en el fet assenyalat d’ésser la desnacionalització la característica de les accions socials més oposades, de les accions que es troben més una a l’enfront de l’altra en la lluita social.

La desnacionalització desnaturalitza l’individu i el converteix en anormal; i és ben clar que el pensar i sentir de les personalitats anormals és pensar i sentir desviat, i, per tant, pensar i sentir antisocial.

Els desarrelats de Catalunya són els anormals del nostre poble, són els elements que més impedeixen la regularització de la nostra vida social, els que més retarden el benestar i el perfeccionament del nostre poble, els que realitzen una acció veritablement regressiva, els que, dient-se civilitzats i progressius, més s’oposen que el nostre poble reneixi dignificant-se i normalitzant totes les funcions de la vida social. Per això la tasca del catalanisme és nacionalitzar i arrelar els desnacionalitzats i desarrelats, que és lo mateix que dir humanitzar els catalans desnaturalitzats per sentiments malaltissos, per sentiments egoistes i per mancar-los l’amor de germanor, indispensable per al benestar i el progressiu perfeccionament dels pobles.

La Renaixensa, 3-XI-1901