La sardana

Els catalans estem tan colonitzats mentalment, que el nostre autoodi arriba al punt d'avergonyir-nos de les nostres tradicions i balls. I la sardana n'és un clar exemple.

Clar, no és cosmopolita! No són sevillanes ni la dansa del ventre! Els "nostres" polítics no van als aplecs de sardanes ni en fan cap defensa aferrissada, com de la "multiculturalitat" de Can Zam. (No critico aquesta música ni aquesta cultura. Però sí l'ús que se'n fa. Que no és altre que mantenir bosses d'immigrants no-integrats, bosses de colons per espanyolitzar Catalunya en el seu dia a dia i bosses de votants pel circ de cada quatre anys).

Però som encara molts els que ens emocionem al so d'una cobla! Al so d'aquesta terra.

Setembre Negre

La sardana

Rodona, sense presidències
sense darrers llocs.
Tancada, comunitària
íntima.
Oberta a tots els qui hi vulguin entrar
sempre creixent.
Rigorosa, amb una llei íntima
tot comptat i amidat.
assenyada al principi
amb serenor i mesura.
Arrauxada, al final
folla i disbauxada.
inspirada per un mestre que no es veu
que no balla, que no vol lluir-se.
Animada, per una cobla enlairada
que no està de festa sinó de servei.
Festiva, per tot un poble
que dansa joiós.
Delicada, els peus de puntetes
els dits enllaçats.
Dona i home, dona i home
ambdós iguals sense privilegis.
Al cor dels pobles i ciutats,
al bell mig de la plaça major.
Així vull que sigui la meva pàtria.
Així somnio la companyonia universal de tots els homes.

Lluís Maria Xirinacs
Barcelona, 1932