Proclamació de la República Catalana, proclamació de la dignitat d’un Poble.

Ahir va ser el 14 d’abril. Una data que els catalans hem de dur gravada al cor i també al cap.

Dic també al cap perquè portant-la sols al cor no en fem res, de re serveixen somnis romàntics coberts de pols o nostàlgies irrecuperables. L’hem de dur a la raó, al seny. Al seny autèntic. Al seny que no és sinònim de por ni de renúncia, sinó al que és pur realisme. Al que és pur sentit comú: si volem ser lliures, podem. Si volem tornar a ser amos de casa nostra, podem. Però cal lluitar-hi. Cal treballar-hi. Cal explicar qui som i d’on venim, com n’estem de sotmesos i d’espoliats i on volem arribar. I cal fer-ho cada dia i a tot arreu: a la feina, a l’institut, a les entitats, a l’autobús, al cafè,... amb naturalitat i a tothom: al nouvingut, al català de soca-rel i al català que fa quaranta anys que està aquí i –per espuris interessos partidistes i electorals- encara no sap que és tan català com el primer.

Perquè tenim la raó i és de justícia! Visca la República Catalana lliure, justa i catalana!


“Volem una Catalunya políticament lliure, socialment justa,

econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”
Francesc Macià