Solania, per Xabier Arzalluz

Us recomanem la lectura d’aquesta interessant reflexió que, a rel de la independència de Montenegro, fa Xabier Arzalluz sobre el dret a l’autodeterminació dins d’Europa i en països no colonitzats i les portes que això obre.

Lúcida anàlisi en la que hi exposa tothora la posició històrica dels governants espanyols de torn (UCD, PsoE, PP) i que dit dirigent basc ha viscut en primera persona.

Setembre Negre



Solania (traducció de l’original en espanyol)

Xabier Arzalluz

Així anomenaven per terres balcàniques a la resta de la República Iugoslava que sobrevisqué unida a la successiva separació d'Eslovènia, Croàcia etc., per l'obstinació personal del Sr. Solana per evitar l'inevitable, és a dir, la independència de Montenegro de Sèrbia.

El que hem presenciat seria suficient perquè qualsevol polític digne abandonés les grans responsabilitats comunitàries i es reintegrés a les del seu propi país, si no fora perquè, com és ben conegut, el Sr. Zapatero no desitja veure per Espanya al Sr. Solana.

També al Sr. Solana se li atribuïx la imposició de les dures i inèdites condicions per a acceptar un resultat independentista del referèndum de Montenegro: un mínim del 50% de participació ciutadana mes el 55% de vots favorables. Quins hagués succeït si s'hagués aplicat aquest barem de participació al referèndum d'aprovació de la Constitució europea a Espanya! O en el cas de la separació d'Eslovàquia de Txèquia, o dels països bàltics de Rússia...!

“Delirium tremens” a part, no em cap dubte que el Sr. Solana, digne nét de Salvador de Madariaga i en el seu caràcter de bon jacobí espanyol va tenir sempre molt presents en tots aquests avatars a bascos i catalans.

No farà més d'un parell d'anys que, al passar per Bilbao camí de Madrid, els seus Patxi López li van donar un sopar en la qual els va deixar un missatge a compte del projectat referèndum d'autodeterminació (i no d'independència) del Lehendakari Ibarretxe: Ull amb això, perquè si es porta a terme serà el principi de la fi!

D'aquí la necessitat de posar precedents de majories qualificades si es considera que, de la mateixa manera que en Montenegro un terç de la població és serbi, a Euskadi el 30% del cens vigent és nascut fora de la nostra Comunitat.

Però no necessita el Sr. Solana posar-se morat de Slivowitz para persuadir-nos que Montenegro és molt diferent d'Euskadi. Encara que tots som persones i europeus, Montenegro és més petit que Euskadi, té menys habitants que Gipuzkoa, és molt més pobre que nosaltres, fins al punt que hi ha qui posen en dubte la seva viabilitat d'Estat, a part d'estar tot just políticament estructurat.

Però com persuadir al Sr. Solana.que la qüestió és altra. Que no es tracta de semblances. Que el fet bàsic que tant rebombori produïx a bascos i catalans és el que per primera vegada, en aquesta Europa de s. XXI es produïx l'aparició d'un Estat sobirà, esqueixant-se d'un altre Estat sobirà per un acte de voluntat col·lectiu, des de l'exercici del cridat dret d'autodeterminació dels pobles, sent així que Montenegro no és ni ha estat una colònia!

Perquè en els temps preparatoris de la Constitució espanyola vigent, en les nostres converses amb gents de la UCD i del PSOE (i entre aquests estava el Sr. Solana amb més predicamento que ara), quan suscitàvem, i ho fèiem amb freqüència, el tema del Dret d'Autodeterminació, a l'efecte d'introduir-lo en la constitució, la resposta era sempre negativa i l'argument també sempre idèntic: “És cert que Espanya va signar la Carta de les Nacions Unides que inclou dit principi. Però està clar que es referia als països colonitzats, que evidentment no era el cas d'Euskadi

I serem tot el diferents que vulgui el Sr. Solana, però ni Montenegro ni els altres països balcànics, ni els bàltics, ni els txecs han estat països colonitzats, ni la formulació de l'autodeterminació correspon als temps de la descolonizació sinó als posteriors a la I guerra mundial, i es va aplicar, encara que malament, en l'àmbit europeu i no en el del tercer món, al que va arribar després de la segona guerra.

Just en 1978, quan en el Congrés dels Diputats de Madrid ens deien aquestes coses, em va tocar assistir a Berlín a un Congrés Mundial dels partits demòcrata-cristians . En ell, la CDU/CSU alemanya, llavors en el poder, va presentar per a la seva aprovació una proposta que proclamava el dret d'autodeterminació de tots els pobles, INCLOSOS ELS EUROPEUS” . La proposta va ser aprovada per unanimitat per alemanys, italians, francesos, holandesos, belgues...per tots els europeus, que a més governaven en tots els països europeus continentals.

Aquell text l'hi vaig donar a Madrid a Ortiz/Letamendía, diputat llavors d’Euskadiko Ezkerra, que defensava en solitari i braument, igual que Heribert Barrera per ERC, la constitucionalización del dret d'autodeterminació. Per descomptat tot va ser inútil. Era per a països colonizats.

I parlant d'alemanys, record que quan es va produir la independència d'Eslovènia, el primer poble que es va independitzar d'Iugoslàvia, en una entrevista que li va fer el setmanari “Der Spiegel” a Walter Rühe, Secretari General de la CDU alemanya, a la pregunta del periodista en el sentit de si el seu Partit anava a donar suport la independència d'Eslovènia, contestava: “Com vaig a negar a altre poble el que reclamo per a Alemanya”!

Quan finalment va arribar el temps de la reunificació alemanya, assistia, juntament amb Ardanza, a la reunió prèvia al cim de Roma en Trepitja. Allí estaven els caps de Govern i dels Partits democristians europeus Helmut Kohl, Canceller de l'Alemanya en trànsit d'unificació, en paraules molt emotives i conscient que cap Estat europeu, ni tan sols els seus governants que tenia davant desitjaven una Alemanya reunificada, va dir amb solemnitat: “La reunificació d'Alemanya no es deurà a la benevolència dels seus països sinó que vindrà en virtut del Dret d'Autodeterminació del poble alemany”. Ningú va dir res. Així ho vaig escoltar i així ho conto.

Però a Espanya les coses seguien igual. Felipe González la meva va dir un dia que no creia en l'existència del dret d'autodeterminació. Però li va tocar, juntament amb els altres catorze caps de Govern que componien la governació de La UE, proclamar la independència d'Eslovènia, després de la invasió armada de Milosevic, en virtut del dret d'autodeterminació del poble eslovè. I en la roda de premsa que va haver de donar amb aquesta ocasió, un periodista basc li va preguntar que podia significar aquest esdeveniment per als bascos i catalans. González es va tirar de damunt la qüestió responent amb les mateixa paraules de Solana. “Allò és diferent”. I en aquestes estem!

Deia l'altre dia Zapatero a Bilbao que ell era un home de paraula. Que creia en l'ús de la paraula bandejant la violència.

No se li haurà ocorregut mai que la seva unitat d'Espanya i la seva unitat constitucional es basa en pura violència armada, en les Forces Armades de terra , mar i aire, davant les quals la paraula no val gens, només val la força, i que mentre estigui vigent l'Art.. 8è. de la seva Constitució, la llibertat, la paraula, la pau, la llibertat no són ni tan sols paraules, són només xerrameca.

Font: Irazonews (http://www.izaronews.com/)




Versió original en espanyol:

Solania

Xabier Arzalluz

Así llamaban por tierras balcánicas al resto de la República Yugoslava que supervivió unida a la sucesiva separación de Eslovenia, Croacia etc., por el empeño personal del Sr. Solana por evitar lo inevitable, es decir, la independencia de Montenegro de Serbia.
Lo que hemos presenciado sería suficiente para que cualquier político digno abandonara las grandes responsabilidades comunitarias y se reintegrara a las de su propio país, si no fuera porque, como es bien conocido, el Sr. Zapatero no desea ver por España al Sr. Solana.
También al Sr. Solana se le atribuye la imposición de las duras e inéditas condiciones para aceptar un resultado independentista del referéndum de Montenegro: un mínimo del 50% de participación ciudadana mas el 55% de votos favorables. ¡Qué hubiera sucedido si se hubiera aplicado ese baremo de participación al referéndum de aprobación de la Constitución europea en España! O en el caso de la separación de Eslovaquia de Chequia, o de los países bálticos de Rusia...!
“Delirium tremens” aparte, no me cabe duda de que el Sr. Solana, digno nieto de Salvador de Madariaga y en su carácter de buen jacobino español tuvo siempre muy presentes en todos estos avatares a vascos y catalanes.No hará más de un par de años que, al pasar por Bilbao camino de Madrid, sus Patxi López le dieron una cena en la que les dejó un mensaje a cuenta del proyectado referéndum de autodeterminación (y no de independencia) del Lendakari Ibarretxe: ¡Ojo con eso, porque si se lleva a cabo será el principio del fin!
De ahí la necesidad de poner precedentes de mayorías cualificadas si se considera que, del mismo modo que en Montenegro un tercio de la población es serbio, en Euskadi el 30% del censo vigente es nacido fuera de nuestra Comunidad.
Pero no necesita el Sr. Solana ponerse morado de Slivowitz para persuadirnos de que Montenegro es muy diferente de Euskadi. Aunque todos somos personas y europeos, Montenegro es más pequeño que Euskadi, tiene menos habitantes que Gipuzkoa, es mucho más pobre que nosotros, hasta el punto de que hay quienes ponen en duda su viabilidad de Estado, aparte de estar apenas políticamente estructurado.
Pero cómo persuadir al Sr. Solana.de que la cuestión es otra. Que no se trata de parecidos. Que el hecho básico que tanto jolgorio produce a vascos y catalanes es el de que por primera vez, en esta Europa de s. XXI se produce la aparición de un Estado soberano, desgajándose de otro Estado soberano por un acto de voluntad colectivo, desde el ejercicio del llamado derecho de autodeterminación de los pueblos, siendo así que Montenegro no es ni ha sido una colonia!
Porque en los tiempos preparatorios de la Constitución española vigente, en nuestras conversaciones con gentes de la UCD y del PSOE (y entre éstos estaba el Sr. Solana con más predicamento que ahora), cuando suscitábamos, y lo hacíamos con frecuencia, el tema del Derecho de Autodeterminación, a los efectos de introducirlo en la constitución, la respuesta era siempre negativa y el argumento también siempre idéntico: “Es cierto que España firmó la Carta de las Naciones Unidas que incluye dicho principio. Pero está claro que se refería a los países colonizados, que evidentemente no era el caso de Euskadi “
Y seremos todo lo diferentes que quiera el Sr. Solana, pero ni Montenegro ni los demás países balcánicos, ni los bálticos, ni los checos han sido países colonizados, ni la formulación de la autodeterminación corresponde a los tiempos de la descolonización sino a los posteriores a la 1ª guerra mundial, y se aplicó, aunque mal, en el ámbito europeo y no en el del tercer mundo, al que llegó tras la segunda guerra.
Justo en 1978, cuando en el Congreso de los Diputados de Madrid nos decían esas cosas, me tocó asistir en Berlín a un Congreso Mundial de los partidos demócrata -cristianos . En él, la CDU/CSU alemana, entonces en el poder, presentó para su aprobación una propuesta que proclamaba el derecho de autodeterminación de todos los pueblos, INCLUIDOS LOS EUROPEOS”. La propuesta fue aprobada por unanimidad por alemanes, italianos, franceses, holandeses, belgas...por todos los europeos, que además gobernaban en todos los países europeos continentales.
Aquel texto se lo di en Madrid a Ortiz/Letamendía, diputado entonces de Euskadiko Ezkeerra, que defendía en solitario y denodadamente, igual que Heribert Barrera por ERC, la constitucionalización del derecho de autodeterminación. Por supuesto todo fue inútil. Era para países colonizados
Y hablando de alemanes, recuerdo que cuando se produjo la independencia de Eslovenia, el primer pueblo que se independizó de Yugoslavia, en una entrevista que le hizo el semanario “Der Spiegel” a Walter Rühe, Secretario General de la CDU alemana, a la pregunta del periodista en el sentido de si su Partido iba a apoyar la independencia de Eslovenia, contestaba: “!Cómo voy a negar a otro pueblo lo que reclamo para Alemania”!
Cuando finalmente llegó el tiempo de la reunificación alemana, asistía, junto con Ardanza, a la reunión previa a la cumbre de Roma en Pisa. Allí estaban los jefes de Gobierno y de los Partidos democristianos europeos Helmut Kohl, Canciller de la Alemania en trance de unificación, en palabras muy emotivas y consciente de que ningún Estado europeo, ni siquiera sus gobernantes que tenía delante deseaban una Alemania reunificada, dijo con solemnidad: “La reunificación de Alemania no se deberá a la benevolencia de sus países sino que vendrá en virtud del Derecho de Autodeterminación del pueblo alemán”. Nadie dijo nada. Así lo oí y así lo cuento.
Pero en España las cosas seguían igual. Felipe González mi dijo un día que no creía en la existencia del derecho de autodeterminación. Pero le tocó, junto con los otros catorce jefes de Gobierno que componían la gobernación de La UE, proclamar la independencia de Eslovenia, tras la invasión armada de Milosevic, en virtud del derecho de autodeterminación del pueblo esloveno. Y en la rueda de prensa que tuvo que dar con esa ocasión, un periodista vasco le preguntó que podía significar ese acontecimiento para los vascos y catalanes. González se echó de encima la cuestión respondiendo con las misma palabras de Solana. “Aquello es diferente”. ¡Y en esas estamos!
Decía el otro día Zapatero en Bilbao que él era un hombre de palabra. Que creía en el uso de la palabra desterrando la violencia.
No se le habrá ocurrido nunca que su unidad de España y su unidad constitucional se basa en pura violencia armada, en las Fuerzas Armadas de tierra , mar y aire, ante las cuales la palabra no vale nada, sólo vale la fuerza, y que mientras esté vigente el Art.. 8º de su Constitución, la libertad, la palabra, la paz, la libertad no son ni siquiera palabras, son sólo palabrería.

Font: Irazonews (http://www.izaronews.com/)