Sobre la mediocre, botiflera i mentidera classe política catalana
Reproduïm un interessant i lúcid article d’en Salvador Cardús en que s’hi denuncia el vertiginós procés de desnacionalització en que hem entrat.
El realment greu i indignant és que, havent-hi una majoria catalana al Parlament, l’espanyolisme –tot ell: el d’esquerres i el de dretes actuant l'una- pugui tirar endavant aquestes lleis. Les baralles partidistes -caïnites, immorals i provincianes- entre CiU i ERC a fi d’enfonsar-se mútuament a qui realment estan enfonsant és a Catalunya (Catalunya - Principat). Cada quatre anys s’omplen la boca parlant de Catalunya quan l’únic que els mou és omplir-se les butxaques a costa de prostituir-se i vendre’s a la dissortada i soferta Catalunya.
Fins quan més votarem i aguantarem una classe política tan mediocre, botiflera i mentidera? Un primer pas és que cada cop que veiem a regidors, parlamentaris o càrrecs de partits “catalans” els hi ho diguem ben clar i català: us esteu venent Catalunya i no us tornaré a votar. Potser els farà bellugar una mica (més que res pels vots, és clar).
Setembre Negre
hem entrat en una etapa post-prenacional
Quatre pel preu d'un
La desnacionalització dels catalans, ara que som un preàmbul de nació i que, per tant, hem entrat en una etapa post-prenacional, és un procés que va agafant un bon ritme de creuer. Tant, que per fer-ne la crònica em caldria un article diari. Com que això no és possible, em prenc la llibertat de fer la crònica de la setmana en quatre tastets que, inevitablement, amargantegen, tot i voler mantenir el bon humor.
Del decret-propaganda al decret-gol en pròpia porteria. Ja vaig dir que el decret de la tercera hora de català a primària -completat, posteriorment, amb altres decrets destinats a secundària- era, fonamentalment, un decret-propaganda. És a dir, es tractava d'un decret que no es proposava resoldre cap problema del sistema escolar català sinó millorar la imatge espanyolista del govern Zapatero, erosionada pels seus adversaris locals, amb la COPE i El Mundo al capdavant. Ara, però, hem conegut l'astuta decisió del govern català, que ha consistit a presentar amb una mà un recurs per "conflicte positiu de competències", mentre amb l'altra s'empassava el decret, fent-ne un de propi que assumeix la coacció del govern central. L'avantatge de la resposta és que es perd el partit per mèrits propis -gol a la pròpia porteria-, de manera que ningú no pot dir que t'han fet un gol. D'altra banda, suposant que d'aquí a un temps es guanyés el recurs, tampoc no passaria res. Ara, els nens d'Olot ja parlaran bé l'espanyol. La conclusió de tot plegat és clara: l'Estat que tenim no és el nostre ni està per nosaltres. La millora del coneixement del català els importa un rave, si no és per posar-hi obstacles, ja que saben que és la garantia més gran de la nostra supervivència nacional. I els nostre govern autonòmic es comporta com el que és, acceptant un paper subaltern, evitant de posar l'amo en un compromís.
El govern català, desubicat. Pot semblar una paradoxa, però el nostre govern, que és un govern territorial -i no amb vocació universalista, com el d'Espanya- està desubicat, no sap on és. Ho dic a propòsit de la llei que prepara el ministre Jordi Sevilla, un valencià nacionalment deslocalitzat de fa molts anys i renacionalitzat a la nació de destí, i que vol harmonitzar les relacions entre comunitats autònomes i el govern central. Doncs bé, ara hem sabut oficialment que sobre aquest assumpte "no hi ha posició del govern català". Com que ho ha dit en Ridao, que és un jurista expert i forma part d'un dels partits de govern, m'ho crec: es tracta d'un projecte loapitzant -que, en una falsa etimologia, podríem dir que deriva de mossegada de llop- i diu que es proposa "consagrar el cafè per a tothom". Valga'm déu: consagrar el cafè! I, davant d'això, el govern català "no té posició"? I si aquesta fos, precisament, la posició del govern, vull dir, acotar el cap i acatar la llei?
Això sí que és patriotisme social. La qüestió de la llei de la dependència ens permet fer una veritable diagnosi del moment polític que vivim. Resulta que després de filar tan prim amb l'Estatut, no fos cas que hagués estat inconstitucional, ERC, ICV, PSC i PP voten a Madrid una llei de la dependència que té el setanta per cent d'articles inconstitucionals, segons el dictamen del Consell Consultiu. El vot afirmatiu d'ERC, a més, és especialment sagnant, no tan sols pel títol de la llei, sinó perquè representa l'acceptació fatal del criteri del peix al cove, tan criticat quan l'aplicava CiU. Amb l'agreujant que CiU donava suport a canvi d'alguna cosa, i ERC ho va votar gratis. El drama, tanmateix, és doble. Per una banda, delata la poca voluntat i dignitat nacional, una d'aquestes coses que diu que no "interessa els ciutadans". Que Montilla digui a RAC 1 que no faran res que "posi en perill els interessos dels catalans i les catalanes que esperen una acció beneficiosa d'aquesta llei", anticipa les intencions: l'acataran, inconstitucional i tot. De l'altra, deixa ERC en una posició compromesa, especialment quan l'estratègia actual la justifiquen apel·lant al "patriotisme social". Mireu: l'únic patriotisme social de veritat és el que fa el PSOE amb aquesta llei, mai tan ben anomenada, de la dependència. Amb un petit detall: es tracta de patriotisme espanyol...
Senyor Vendrell, que té un moment? No voldria distreure el senyor Vendrell, que en el seu article de diumenge ens demanava que no li féssim perdre el temps. Gràcies al vicesecretari general de coordinació interna, ara ja sabem que ERC està en fase d'"acumulació de forces", un terme d'argot revolucionari marxista que descriu períodes de reorganització posteriors a grans derrotes, però que, naturalment, si es pot fer des del govern, millor que millor. Probablement, a Marx ni li havia passat pel cap. Ara bé, la meva preocupació és una altra. Jo, no és que demani la independència per demà passat, senyor Vendrell, però voldria saber com es nota que ERC és al govern des del 2003, per exemple, en els resultats de la política lingüística o a l'hora de frenar que els informatius de TV3 siguin una arma potent -això sí, en català- d'espanyolització i de pèrdua de l'autocentrament nacional. Res: només és per posar dos exemples. Perquè fins i tot la gradualitat hauria de tenir calendari i uns mínims d'eficàcia.
Salvador Cardús i Ros
Sociòleg i periodista
Font: Avui, 2.02.2007
El realment greu i indignant és que, havent-hi una majoria catalana al Parlament, l’espanyolisme –tot ell: el d’esquerres i el de dretes actuant l'una- pugui tirar endavant aquestes lleis. Les baralles partidistes -caïnites, immorals i provincianes- entre CiU i ERC a fi d’enfonsar-se mútuament a qui realment estan enfonsant és a Catalunya (Catalunya - Principat). Cada quatre anys s’omplen la boca parlant de Catalunya quan l’únic que els mou és omplir-se les butxaques a costa de prostituir-se i vendre’s a la dissortada i soferta Catalunya.
Fins quan més votarem i aguantarem una classe política tan mediocre, botiflera i mentidera? Un primer pas és que cada cop que veiem a regidors, parlamentaris o càrrecs de partits “catalans” els hi ho diguem ben clar i català: us esteu venent Catalunya i no us tornaré a votar. Potser els farà bellugar una mica (més que res pels vots, és clar).
Setembre Negre
hem entrat en una etapa post-prenacional
Quatre pel preu d'un
La desnacionalització dels catalans, ara que som un preàmbul de nació i que, per tant, hem entrat en una etapa post-prenacional, és un procés que va agafant un bon ritme de creuer. Tant, que per fer-ne la crònica em caldria un article diari. Com que això no és possible, em prenc la llibertat de fer la crònica de la setmana en quatre tastets que, inevitablement, amargantegen, tot i voler mantenir el bon humor.
Del decret-propaganda al decret-gol en pròpia porteria. Ja vaig dir que el decret de la tercera hora de català a primària -completat, posteriorment, amb altres decrets destinats a secundària- era, fonamentalment, un decret-propaganda. És a dir, es tractava d'un decret que no es proposava resoldre cap problema del sistema escolar català sinó millorar la imatge espanyolista del govern Zapatero, erosionada pels seus adversaris locals, amb la COPE i El Mundo al capdavant. Ara, però, hem conegut l'astuta decisió del govern català, que ha consistit a presentar amb una mà un recurs per "conflicte positiu de competències", mentre amb l'altra s'empassava el decret, fent-ne un de propi que assumeix la coacció del govern central. L'avantatge de la resposta és que es perd el partit per mèrits propis -gol a la pròpia porteria-, de manera que ningú no pot dir que t'han fet un gol. D'altra banda, suposant que d'aquí a un temps es guanyés el recurs, tampoc no passaria res. Ara, els nens d'Olot ja parlaran bé l'espanyol. La conclusió de tot plegat és clara: l'Estat que tenim no és el nostre ni està per nosaltres. La millora del coneixement del català els importa un rave, si no és per posar-hi obstacles, ja que saben que és la garantia més gran de la nostra supervivència nacional. I els nostre govern autonòmic es comporta com el que és, acceptant un paper subaltern, evitant de posar l'amo en un compromís.
El govern català, desubicat. Pot semblar una paradoxa, però el nostre govern, que és un govern territorial -i no amb vocació universalista, com el d'Espanya- està desubicat, no sap on és. Ho dic a propòsit de la llei que prepara el ministre Jordi Sevilla, un valencià nacionalment deslocalitzat de fa molts anys i renacionalitzat a la nació de destí, i que vol harmonitzar les relacions entre comunitats autònomes i el govern central. Doncs bé, ara hem sabut oficialment que sobre aquest assumpte "no hi ha posició del govern català". Com que ho ha dit en Ridao, que és un jurista expert i forma part d'un dels partits de govern, m'ho crec: es tracta d'un projecte loapitzant -que, en una falsa etimologia, podríem dir que deriva de mossegada de llop- i diu que es proposa "consagrar el cafè per a tothom". Valga'm déu: consagrar el cafè! I, davant d'això, el govern català "no té posició"? I si aquesta fos, precisament, la posició del govern, vull dir, acotar el cap i acatar la llei?
Això sí que és patriotisme social. La qüestió de la llei de la dependència ens permet fer una veritable diagnosi del moment polític que vivim. Resulta que després de filar tan prim amb l'Estatut, no fos cas que hagués estat inconstitucional, ERC, ICV, PSC i PP voten a Madrid una llei de la dependència que té el setanta per cent d'articles inconstitucionals, segons el dictamen del Consell Consultiu. El vot afirmatiu d'ERC, a més, és especialment sagnant, no tan sols pel títol de la llei, sinó perquè representa l'acceptació fatal del criteri del peix al cove, tan criticat quan l'aplicava CiU. Amb l'agreujant que CiU donava suport a canvi d'alguna cosa, i ERC ho va votar gratis. El drama, tanmateix, és doble. Per una banda, delata la poca voluntat i dignitat nacional, una d'aquestes coses que diu que no "interessa els ciutadans". Que Montilla digui a RAC 1 que no faran res que "posi en perill els interessos dels catalans i les catalanes que esperen una acció beneficiosa d'aquesta llei", anticipa les intencions: l'acataran, inconstitucional i tot. De l'altra, deixa ERC en una posició compromesa, especialment quan l'estratègia actual la justifiquen apel·lant al "patriotisme social". Mireu: l'únic patriotisme social de veritat és el que fa el PSOE amb aquesta llei, mai tan ben anomenada, de la dependència. Amb un petit detall: es tracta de patriotisme espanyol...
Senyor Vendrell, que té un moment? No voldria distreure el senyor Vendrell, que en el seu article de diumenge ens demanava que no li féssim perdre el temps. Gràcies al vicesecretari general de coordinació interna, ara ja sabem que ERC està en fase d'"acumulació de forces", un terme d'argot revolucionari marxista que descriu períodes de reorganització posteriors a grans derrotes, però que, naturalment, si es pot fer des del govern, millor que millor. Probablement, a Marx ni li havia passat pel cap. Ara bé, la meva preocupació és una altra. Jo, no és que demani la independència per demà passat, senyor Vendrell, però voldria saber com es nota que ERC és al govern des del 2003, per exemple, en els resultats de la política lingüística o a l'hora de frenar que els informatius de TV3 siguin una arma potent -això sí, en català- d'espanyolització i de pèrdua de l'autocentrament nacional. Res: només és per posar dos exemples. Perquè fins i tot la gradualitat hauria de tenir calendari i uns mínims d'eficàcia.
Salvador Cardús i Ros
Sociòleg i periodista
Font: Avui, 2.02.2007
Etiquetes de comentaris: botiflers, desnacionalització, Salvador Cardús
posted by Setembre Negre @ de febrer 05, 2007
0 comments
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home