En suport a Oleguer i a la llibertat d’expressió. Ni Kelme ni España.

Res de nou sota la capa d'España: dictadura de pensament (com a fidel guardaespatlles de la dictadura nacional), censura i insults.

Pensar és un delicte, el "Muera la inteligencia!" continua igual de vigent: cal mantenir el poble en la ignorància i la fàcil manipulació. I si qui pensa és un català sense complex d'esclau i que, a sobre, és un jugador del Barça aleshores cal organitzar un linxament públic, un aquelarre per escarment de propis i estranys. Aquelarre en que els propis catalans -acomplexats i descastats èticament i nacional- s'hi apressen a portar-hi llenya! Quanta vilesa! Pots comptar quants necis l’hi abocaran fels sense haver-se llegit l’article!

Que almenys sapiguem utilitzar aquest cas per desemmascarar l’España eterna entre amics i companys!

Setembre Negre


Article d'Oleguer Presas "La bona fe"



MÉS DE 17.000 SIGNATURES DE SUPORT A OLEGUER
Arran de la decisió de Kelme de rescindir el contracte amb Oleguer Presas per la publicació de l'article 'La bona fe', VilaWeb ha iniciat la campanya Kelme m'ha perdut com a client, que inclou un formulari per enviar un correu signat a l'empresa Kelme amb el text 'Crec que han atemptat contra la llibertat d'expressió. Han perdut un client'.

DIVENDRES, 09/02/2007 - 06:00h


per Vicent Partal
Per això m'agrada Oleguer


M'agraden els esports. Però m'agraden molt més quan són jugats per homes i dones que valen la pena per allò que són, per gent que no s'amaga darrere una pilota, ni d'un contracte publicitari. Per això admire aquell gran Sócrates que féu del Corinthians un equip de meravella que jugava contra la dictadura brasilera amb el millor futbol que es podia veure i que organitzava els jugadors en assemblees democràtiques. I Martina Navratilova, que després de fugir de la Txèquia sotmesa als russos, emprengué la defensa de la llibertat sexual de les dones. Deia que, per a una esportista, parlar clar era una obligació, no un privilegi. Per això admire també el canadenc Steve Nash, que va ensenyar una samarreta contra la guerra de l'Irac en l'All-Star de la NBA, el 2003. I Tommie Smith i John Carlos, medallistes dels Jocs de Mèxic que tots recordem per aquells punys negres alçats, orgullosos, sobre el podi dels vencedors, en representació del seu poble humiliat pel racisme i la rancúnia.

Perquè crec que el futbol és més que un negoci m'agrada Lucarelli, el davanter comunista italià que es va negar a abandonar el Livornio, malgrat les ofertes milionàries dels altres clubs i que va arribar a rebaixar-se ell mateix el sou, decidit a no deixar de costat els seus amics i el seu club, orgullós de la seua identitat. I per això m'agradava Caszely, aquell xilè menut que va jugar al Llevant i a l'Espanyol i que era un símbol permanent de l'oposició a Pinochet. Caszely es va negar en públic i declaradament, davant les càmeres de televisió, a donar la mà al dictador, en una ocasió que aquest va fer una recepció a la selecció xilena. Pinochet havia fet una intensa campanya d'unitat al seu entorn aprofitant-se de la selecció nacional i Caszely, amb aquell gest simple, la va desmuntar. Uns quants anys després havia de ser un dels activistes més populars en favor del No a Pinochet, al referèndum que l'apartà del poder.

Crec, per tant, que els esports serveixen, ateses l'enorme capacitat d'atracció i i la repercussió que tenen, per posar en relleu tota mena de causes justes i per ajudar a fer obrir els ulls. Ho van fer els atletes irlandesos que van desertar de la delegació britànica quan aquesta ja desfilava a l'estadi olímpic de Londres el 1908. Ho va fer Muhammad Alí, Cassius Clay, condemnat a tres anys de presó per haver-se negat a enrolar-se a l'exèrcit. Ho va fer Sam Ramsamy, l'atleta que va fugir de la Sud-àfrica de l'apartheid i dedicà tota la vida a organitzar des de Londres el boicot internacional al seu propi país per la política d'apartheid. I ho ha fet ara Oleguer Presas, un jugador del qual aquest Barça que diu que és més-que-un-club hauria de sentir-se especialment orgullós, del qual jo em declare admirador i per al qual reclame avui la solidaritat oberta i visible de tots els qui creiem que l'esport és molt millor encara quan ajuda a fer millor el món en què vivim.

Vicent Partal director@vilaweb.cat


OLEGUER I EL PAÍS, VÍCTIMES
09.02.2007 - 11:16

JORDI BASTÉ

Vexat per comunicadors de diferents ràdios espanyoles siguin de dretes o d'esquerres, el matí de dijous va despertar àcid per a l'Oleguer Presas. Ningú havia llegit l'article i les hòsties volaven. L'acusaven d'haver escrit en un mitjà on ETA envia els comunicats. Fals. Oleguer va escriure en un rotatiu català (Directa) i el Berria va xuclar del que el futbolista havia dit. Li van caure de tots colors per fer costat a De Juana Chaos. Una altra falsedat. En cap moment va fer costat a l'assassí com a tal. Va posar en dubte el procés judicial i l'Estat de dret i va parlar d'hipocresia. I va escriure sobre els processos i condemnes de la caserna d'Intxaurrondo comparant el que viu De Juana i el que va passar amb Rodríguez Galindo. I va acusar la situació d'hipòcrita.

Oleguer va opinar com a demòcrata, agafant-se a la llibertat d'expressió. I sí, ho va fer com a jugador del Barça, únic debat que es pot acceptar. ¿Ho pot fer? I tant que sí. Nacionalistes catalans i espanyols, separatistes i apolítics debaten sobre la conveniència de les declaracions del defensa. Quina bestiesa. Si només carden, juguen, surten de nit i es compren grans cotxes són nens mimats, si expressen opinions són intel·lectuals de segona que no poden embrutar el bon nom del barcelonisme. Au va, home. El pitjor ha estat, però, l'abandonament per part del club amb unes declaracions de Laporta més properes a la tesi de Jiménez Losantos que a la d'un president que s'ha mullat pel catalanisme. Ni va utilitzar Oleguer la sala de premsa, ni s'hauria d'haver canviat el jugador per evitar problemes. Com sempre, els catalans hem de demanar disculpes per dir el que es pensa, en una crítica a la justícia, no en una lloa al criminal. Però és igual. Callarem i deixarem que ens insultin amb comentaris messiànics molt pitjor del que ha escrit Oleguer. I ens posarem al seu darrere, no sigui que s'escapi algun tret i ens pugui fer pupa. Que rebi ell. Només faltaria: per no sortir de nit, per pensar, per anar amb furgoneta i per no sortir de putes.

Informa: AVUI


L'empresa que el PP va treure del pou

La relació de l'empresa de material esportiu Kelme amb el govern valencià ha estat decisiva, sobretot des del 2002, quan els germans Diego i José Quiles, propietaris de l'empresa, van rebre un crèdit de nou milions d'euros de la Generalitat Valenciana per salvar Kelme, que tenia més de quaranta milions d'euros de deutes. En canvi d'aquesta ajuda, els germans Quiles van acceptar que un conseller delegat i un assessor designats per l'Institut Valencià de Finances, que depèn de la Generalitat valenciana, s'encarreguessin de fer reflotar la companyia. De fet, el director d'aquest organisme, Enrique Pérez Boada, ha format part del consell d'administració de Kelme. Kelme va signar el primer préstec, de nou milions d'euros, amb Bancaixa i la CAM, avalat per l'Institut Valencià de Finances. A més, l'empresa va dur a terme una segona operació financera, de renegociació de deute, per valor de 14,4 milions d'euros. Ara, l'administrador nomenat per la Generalitat valenciana, Jorge Reig, va dir que tots aquests diners tot just si havien servit per eixugar el deute contret amb les entitats financeres que havien concedit el crèdit, segons que informava El País. Fins i tot l'oficina comercial de Kelme a Miami va haver de tancar per pèrdues. Kelme, que té la seu a Elx, s'ocupava de l'equipament esportiu d'Oleguer des del 2004.

Font: Vilaweb


Comunicat de premsa

L'Associació per la Llengua i la Cultura dóna suport a Oleguer Presas

Una persona té dret a criticar el que li vingui de gust, amb respecte i arguments. Oleguer ho ha fet, i això li està valent un linxament per part de la caverna mediàtica espanyola i alguns dels temorosos catalanets, sempre a l'esguard de no perdre les engrunes d'aquesta por en la que vivim els catalans, la qual anomenen pacte o bona educació, mal entès tot plegat.

Hauríem de veure en quin marc d'enfrontament obert entre el bipartidisme estatal es produeixen aquestes declaracions. És un marc on les rèmores d'una transició mal feta ha permès perpetuar el franquisme en pilars de l'estat de dret tan bàsics com la judicatura, o el poder judicial en general.

És un marc on s'està discutint, a Catalunya, no tant a l'Espanya rància de sempre, quina credibilitat poden tenir personatges addictes al règim dictatorial i que mai s'han retractat dels genocidis comesos durant 40 anys. És més, molts, d'entre ells polítics del PP, van renegar públicament de la constitució en el seu moment. La mateixa constitució que ara diuen defensar, segurament perquè han trobat en ella una excusa perfecta per al seu immobilisme. Per exemple, una evidència que ningú no gosa dir: si hem reformat l'estatut de Catalunya, per antiquat, essent de l'any 79, com l'haurem de fer entrar en un text que és del 78? Un text fet d'amagatotis per gent franquista, i que va ser refrendat sota la por a la remor de sabres.

Aquestes declaracions, justificades des del que hauria de ser un estat de dret, topa frontalment, doncs, amb un estat de les autonomies, sense autonomies a la constitució, en ple procés LOAPA II per part del PSOE. I que manté lleis d'excepció franquistes com la llei Antiterrorista, lleis com les del PP per il·legalitzar partits polítics, o d'altres que serveixen per tancar mitjans de comunicació o perseguir opinions. Lleis d'un estat que ens van dur a una guerra il·legal, que està condemnat per tortures a independentistes pel penal internacional d'Estrasburg i que ara destapa la seva col·laboració o inhibicions en afers tèrbols relacionats amb la CIA. En general, un estat pensat encara per perseguir idees discrepants del poder temporal, però que no té el valor suficient per encarar-se amb ell mateix.

Alhora que passa això Ballesta, jugador del Llevant, a dit tranquil·lament, sense que ningú digués res, a una ràdio que: "le tengo más respeto a una caca de perro que a Oleguer". I s'ha quedat tan ample. Com quan constantment insulten als catalans, i ningú pot dir res. Per tant, estem en un debat pervers, on uns sempre reben i els altres es queixen de que no poden donar prou bé si l'agredit es defensa.

Respecte el fet de fer servir la institució del Barça, o la seva fama com a jugador d'elit, cal dir que és lícit. És més, tota persona hauria de ser honesta, i per tant expressar les seves idees (si les té) i revertir en la societat que li ret aquesta devoció part del seu guany. I Oleguer ho fa. I això no només no se li pot retreure, sinó que se li ha d'aplaudir.

I el que seria hipòcrita per part nostra, com van fer els americans amb els atletes negres a les olimpíades de Mèxic del 68, és aplaudir com juga i quan guanya el seu equip, i xiular-lo per les seves conviccions. Si això ho traslladem a les relacions Catalunya/ Espanya, està clar qui són els negres i qui els blancs.
Per això, per que no volem ser esclaus de la correcció política, coneixem el nostre passat, i sabem el que és i hi volem viure en un país lliure: l’Associació per la Llengua i la Cultura dóna suport al sabadellenc Oleguer Presas.
Associació per la Llengua i la Cultura


Associació per la Llengua i la Cultura (ALC)