Mossèn Armengou. Política catalana

Mossèn Armengou. Nacionalisme català.

Política catalana

Un català pot ésser nacionalista o internacionalista; revolucionari o conservador; anarquista o comunista de l'URSS, de Mao o de qui sigui; separatista o unionista amb Espanya. Allò que no pot fer mai és deixar de considerar-se català abans que altra cosa.

Podem discutir si som espanyol o no. Però, per damunt de les definicions oficials, hi ha un fet elemental que ningú no pot negar: que som catalans. És un fet primari indiscutible que, a desgrat de les quantitats ingents de vilesa que som capaços de covar, no ens podem llevar del damunt.

Aquest qualificatiu, catalans, és el que ara, reduïts a "región española", com abans, gaudint d'un Estat independent, ens distingeix com a homes, és el que ens dóna una personalitat diferenciada, el que ens situa en la geografia i en la història. Nosaltres som els catalans, tots els altres homes i dones del món són els no catalans. Tot altre concepte gentilici i comunitari ens ve balder o esquifit, cap altre no ens defineix ni ens individualitza prou clarament. Som catalans o no som res.

Ésser espanyols és per a nosaltres un fet contingent. Si la Pau dels Pirineus (1659) hagués estat la Pau de Ponent posem per cas, avui jurídicament seríem francesos, però romandríem encara catalans. És que ésser catalans és per a nosaltres el fet necessari. Catalunya és la tesi, Espanya una hipòtesi, i no pas l'única.

El català que es desnacionalitza voluntàriament, que renega de la seva història, de la seva llengua, no arriba mai a ésser ni un català normal ni un castellà normal. Queda malament, fa el ridícul com a castellà i com a català. És un foraster a la seva Pàtria. És un castellà sense Castella. És un exiliat perpetu a la recerca de Pàtria.

Un català darrera d'un taulell s'ho ven tot. De vegades àdhuc la dignitat.

El problema bàsic dels catalans és de retrobar-nos nacionalment, el de l'acceptació de la pròpia catalanitat amb totes les conseqüències. Catalunya es retrobarà com a Catalunya o no serà mai res. La tragèdia essencial de Catalunya és l'abandonament d'una catalanitat a ultrança per part dels catalans.

Cal convertir el sentiment patriòtic en una convicció doctrinal. Mai un sentiment o una raó de conveniència no podran triomfar d'una idea fortament arrelada.
El nacionalisme català és l'única idea bàsica apta per als catalans, i encara avui gairebé inèdita. És l'única idea feta a la mida del poble català.

Catalunya ha d'ésser el nom de la reconciliació interior, de la politització i de la reconquesta.

El nostre nacionalisme és tot un acte de fe: Crec en Catalunya.

El món és dels pocs que saben on van i tenen pit per anar-hi.

Quan el català, amb mires interessades, es troba temptat de col·laboracionisme espanyol, tracta de convèncer-se a si mateix que, en aquells moments, Catalunya pot passar-se d'ell, i que sense ell el catalanisme anirà sirgant. Així intenta de tranquil·litzar la seva consciència. Hem de convèncer-nos, però, que, sobretot avui, tots els catalans som necessaris a Catalunya les vint-i-quatre hores del dia.

Molts catalans han somniat sempre, i somnien, el gran moment per a Catalunya, però pocs es dediquen a fer-lo possible. En aquest aspecte, i de cara a la responsabilitat personal de cadascú, hem de pensar que tots els moments són decisius.

Tot català porta dintre seu, més o menys, un anarquista en idees i un burgès en gustos. Passa, però, que molt sovint els gustos ofusquen les idees.

Catalunya, si no fos altra cosa, és encara avui una mentalitat. Mentalitat distinta de la dels altres pobles peninsulars, que ha creat unes formes de vida, de cultura, de punts de vista, diferents dels d'aquells pobles.

Catalunya, a diferència dels pobles centrals i meridionals, sent Europa. L'ha sentida sempre. A la base del fet diferencial hi ha l'europeisme de Catalunya, de manera que no dubtaríem a definir així la nacionalitat catalana: Una mentalitat col·lectiva europea enclavada en territori peninsular.

Catalunya no serà mai res si no arriba a separar-se, almenys espiritualment, d'Espanya. Cap ideologia, cap partit polític espanyol no ha de tenir mai una sucursal a Catalunya. Hem de tenir una política catalana, uns partits catalans, una mentalitat catalana. Així podrem tractar Espanya de tu a tu, que és l'única manera decent i digna de tractar-la.