Història. Guerra de Successió. La ocupació de Tortosa (juliol de 1708)

Tortosa. Castell de la Suda


Massa sovint identifiquem -gairebé exclusivament- la Guerra de Successió amb el fet i la data mítica i heroica de 1714 i podem tendir a situar la fi d'aquest episodi històric al voltant d'aquestes dates. I no és pas així.

La malaurada Guerra de Successió fou una guerra internacional que sorgí arran de la disputa pel tron de la corona de la monarquia Hispànica entre Felipe d'Anjou (futur Felipe V), de la Casa dels Borbons, i l'Arxiduc Carles d'Àustria (futur Carles III), de la Casa d'Àustria -o Habsburgs.

A nivell nacional significà l'enfrontament de la Corona de Castella i la monarquia francesa, partidàries de la Casa borbònica, vers l'antiga Corona Catalano-aragonesa, partidària dels Àustries. Guerra que significà l'ocupació francocastellana del territori que avui anomenem com Països Catalans (la Catalunya Nord ja havia estat annexada a França l'any 1659 en virtut de l'il·legal Tractat dels Pirineus); tenint com a conseqüències més visibles la supressió de les seves institucions, constitucions i lleis, la prohibició i persecució implacable i planificada de la llengua catalana i un espoli fiscal devastador.

El Regne de València caigué arran de la desfeta de la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707) i obrí el pas cap a la conquesta del Principat de Catalunya. Tortosa es constituïa així en un objectiu cabdal de cara a avançar pel front sud. Objectiu militar que seria assolit el 9 de juliol de 1707, les capitulacions de la ciutat i del castell serien redactades i signades entre els dos dies següents.

Per veure'n, però, l'odi i afany d'anihilació que guiaven els actes -perfectament planificats- de castellans i francesos contra els catalans, que millor que deixar que en parli un especialista com en Josep Ma. Torras i Ribé, i que ho faci fruit del seu exhaustiu buidat de fonts documentals dels arxius estatals espanyols i francesos.

"Al marge dels combats estacionals entre els exèrcits contendents, els borbònics varen dur a la pràctica en aquesta zona una política de represàlies indiscriminades i de terra cremada contra els habitants de la ruralia; en definitiva, una guerra secreta destinada a afeblir la resistència i provocar la desmoralització dels catalans. En llenguatge actual, podríem dir, doncs, que en el llarg procés d'ocupació borbònica de Catalunya, que va perllongar-se entre els anys 1707 i 1714, els exèrcits francesos i espanyols dugueren per primer cop a Catalunya tècniques de guerra psicològica i d'intimidació a gran escala contra la població civil"(1). "Terrorisme militar", com ho anomena en altres passatges.

Ocupació de Tortosa:

"En la defensa de Tortosa es reproduïren noves mostres de descoordinació entre els diversos components de l'exèrcit austracista: mentre la ciutat era batuda pels bombardeigs i atacada per tots els fronts - arribant en alguns punts de les muralles al combat cos a cos-, l'exèrcit del mariscal Starhemberg, que havia d'acudir en la seva ajuda, es mantenia estacionat en les proximitats de Tarragona sense presentar batalla."

"El 9 de juliol es produí l'assalt final, que conduí a la capitulació dels defensors, i el 15 de juliol es permeté la sortida en direcció a Barcelona dels soldats regulars, mentre que els paisans armats que no pogueren fugir quedaren lliurats a la discreció de les autoritats borbòniques i sofriren una repressió exemplaritzant, tot i haver estat pactada una amnistia general pels habitants de la ciutat, a la qual, segons Feliu , accediren els francesos "porque no se hallavan con ánimo de observarles, como lo executaron no sólo en Tortosa, sino también en Lérida" (2).

Paral·lelament a la capitulació, "fou abolit radicalment l'antic municipi consular i substituït per un ajuntament (3) de regidors calcat del model castellà" (4).

Notes.
(1) Josep Ma. TORRAS I RIBÉ. Felip V contra Catalunya. Testimonis d'una repressió sistemàtica (1713-1715). Barcelona: Rafael Dalmau, 2005. P. 12.
(2) Josep Ma. TORRAS I RIBÉ. La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau, 1999. P. 201-202.
(3) Recordem que fou arran de l'ocupació francocastellana que l'institució municipal anomenada secularment als Països Catalans com "universitat" passà a anomenar-se "ayuntamiento"; canviant-ne no només el nom sinó la seva composició i atribucions, totes a imatge del model castellà.
(4) Josep Ma. TORRAS I RIBÉ. La guerra de Successió... P. 335

En els 800 anys del naixement de l'ínclit rei en Jaume I

En commemoració i homenatge a l'alt i ínclit rei Jaume I, forjador de la Nació Catalana. Exemple de dirigent amb coratge, intel·ligència i desició; alt exemple i mestratge davant de la covarda, mediocre i renegada classe dirigent (política, social, eclesiàstica, ...) actual.

Seguint la crida d'en Vicent Partal i de la Xarxa de Blogs Sobiranistes ens unim a l'esmentada celebració i reproduïm, a continuació, un fragment del Llibre dels Feyts, alhora que pengem el penó de la Conquesta de València.

Setembre Negre


"E faem iustar conseyl general, ço es, tots los cauallers, e tots los pobladors qui eren en Maylorques, e dixem los aixi: Barons, nos hauem estat aqui ·XIIII· meses, si que neguna sao nons uolguem partir de uosaltres: e ara es a la entrada diuern, e semblans que la terra no tem a re, la merce de Deu, e uolem nos nanar: car maior conseyl uos poriem donar de la, que no fariem estan aqui ab uos: e denuiar a uos companyes tals que les Iles se pusquen deffendre, o de uenir nostra presona si mester uos sera: car creats en bona fe que no haura sao del mon de dia ni de nuyt que la maior partida del nostre pensament no sia de uosaltres: e pus Deus nos ha feyta tanta de gracia quens ha donat Regne dins en mar, ço que anch Rey Despanya no poch acabar, e que haiam nos aqui hedificada esglesia de nostra dona Sancta Maria, e tantes daltres quen hi haura, que sapiats que nous desemparare, ans per ma aiuda e per ma persona souen e menut nos ueurets ens haurets. E ploram nos: e els preseren lur comiat. E quan haguem estat una peça nos e els que no podiem parlar per la dolor que hauiem, dixem los quels lexariem per cap en ·Bñ· de Sancta Eugenia, e que faessen per ell axi con farien per nos, e si res hoiem de neguna part de estol que sobrels uingues, que nos quey acorreriem de nostra preçona."

Història. L’activitat d’Estat Català a Sabadell. De la dictadura de Primo de Rivera a la proclamació de la República (i II).

Els dirigents i gent addicta a Estat Català, ara, de poc, aplegats al Centre Radical Català, voltats de Francesc Macià, a la visita que va fer al seu estatge so­cial situat a un pis de la part est de l'actual passeig de la Placa Major, el dia 28 de marc de 1931. D'esquerra a dreta hi distingim: 1. Joan Ramoneda Vallhonrat; 2. N. N.; 3. N. N.; 4. Miquelet Codina Martí; 5. Feliu Prats; 6. Joan Colomer Torrent; 7. Marc Aureli Graupera; 8. Josep Maria Custòdio Pascual; 9. N. N.; 10. Roca; 11. Francesc Macià; 12. Bartomeu Lluís; 13. Josep Soley Vallhonrat; 14. Simó Cordonet; 15. Francesc Custòdio Pascual; 16. Agustí Massagué Camps; 17. Melcior Tort, i 18. Magí Casals Traveria.

Podeu consultar la 1a part a: http://setembrenegre.blogspot.com/2007/09/histria-lactivitat-destat-catal.html

Recull divulgatiu extret de:

Andreu Castells. Del Terror a la Segona República, 1918-1936. A: Sabadell, Informe de I'Oposició, IV. Sabadell: Edicions Riutort, 1980.


Casal Català Republicà i Centre Radical Català, versus Casal Català d'Esquerres
El catalanisme es trobava, a la caiguda de la Dictadura, bastant fragmentat. Era manipulat a profit de la dreta i per aquesta causa la doc­trina entre les classes populars, no prosperava. Així, fins i tot, I'Estat Català [28], perdia militants que passaven a grups més a I'esquerra, com Ca­mil Formosa, que es va passar al Bloc Obrer i Camperol. Per aquesta causa, amb visió clara de la situació, el marc de 1931, es va crear el par­tit Esquerra Republicana de Catalunya, al qual hi va ingressar (a majoria de components d'Estat Català, quedant-ne una minoria al marge, que formà el grup radical Nosaltres sols. També in­tegraren I'Esquerra el grup del setmanari L'Opi­nió, de Lluís Companys i de Lluhí i Vallescà. A primers d'abril de 1931 es va tractar de I'ingrés d'Acció Catalana, i aquí a Sabadell del Centre Català, però si bé una part de la base hi va passar, els dirigents d'aquest partit, com I'Amadeu Hurtado o el poeta Bofill i Matas del periòdic La Publicitat, refusaren d'integrar-s’hi per considerar-lo un partit massa a I'esquerra.

A Sabadell aquest estat d'opinió catalanista va generar dos nous centres: el Casal Republicà i el Centre Radical Català.
El Casal Català Republicà va ser fundat el 14 de febrer de 1931, en una operació prèvia a captar militants i ingressar-los a I'Esquerra Republicana de Catalunya, amb Joan Matas Castella de president, ajudat per Joan Ribera, amdós, fins en aquest moment, del Centre Català i d'Estat Català. Aquest grup, que prengué un crèdit ascendent, ingressà bastants personatges del Centre Català, dels que es movien entre Acció Catalana i la Lliga i, sobretot, va recollir un nombre de sindicalistes de la FLS, molts I quals procedien de la veterana entitat CFR. El 7 de setembre de 1931, junt amb el Centre Català ingressaren a l'Esquerra RepubIicana, formant una nova entitat, que sota la direcció de la gent del Casal, prengué el nom de Casal Català d'Esquerra.
El Centre Radical Català, va fundar-se el 22 de marc de 1931, a un pis del costat de cal Rafart, actualment I'establiment anomenat «Les Drogues», de la plaça Major [29]. D'entrada recolliren els membres més exaltats d'Estat Català que no es passaren ni al BOC ni al Casal Republicà, així com alguns socis del Centre Català. Malgrat la inauguració de la seva seu, celebrada el 28 de marc per Francesc Macià, i la idea popular que serien els veritables factòtums de la propera República, no saberen aprofitar-se del prestigi contret. Hi ha la impressió, que detectà un polític del moment, Ramon Jou, que aquest grup era «la FAI del catalanisme».
Encara hi havia altres catalanistes no alineats en cap dels grups esmentats, però que simpatitzaven amb el moviment revolucionari i el catalanisme republicà. D'aquests se'n trobar entre els més d'esquerra d'Acció Catalana i, fins i tot, entre els «més cristians» d'Acció Catòlica, molts dels quals votaran, properament, per la República.

Notes
28. L'Estat Català, en aquests moments es trobava dirigit per Josep Soley Vallhonrat i per Bartomeu Lluís que havia participat a I'acció de Prats de Molló, encara que I'agitador era Maranges. També hi figuraven els germans impressors Francesc i Josep Maria Custòdio Pascual, els germans que tenien una acadèmia de mecanografia a I'avui passeig de la Plaça Major, Jaume i Agustí Massagué Camps, el metge Rafael Mató Escarnís, Miquel Codina Martí, Joan Colomer Torrent, Simó Cordonet, Feliu Prats, Melcior Tort...
29. Joan Morral: Evidència verbal...


REPÚBLICA DICTA EST
La Segona República va proclamar-se, no per genuí esforç dels republicans, sinó per un progressiu deteriorament del poder monàrquic i una manca absoluta de visió política dels di­versos torns de govern.
En vigílies de la dimissió del rei molta gent de dreta estava disposada al canvi. Havia vist la disbauxa moral i econòmica i massa corrupc­ió. «La prova passada ha fet una destria profitosa -escrigué J. Hutesà Costajussà [43]-. Ara els ciutadans ens coneixem una mica més. Sa­bem qui té el tremp moral de ciutadania i qui s’ha doblegat com el filferro rovellat...» Més en­davant diu: «Que ningú no s'enganyi. Hi ha un tema bàsic, primordial, un únic problema, el qual regeix fonamentalment tota I'acció política nostre temps: la qüestió econòmico-social. Qualsevol posició política que hom adopti, ha d’ésser la resultant d'una posició presa enfront d’aquesta qüestió fonamental de justícia integral­.» En general els del CRF consideraven que per aconseguir aquestes fites només calia tirar endavant una república federal. «El cas de Catalun­ya en una República unitària -escriu I'editori­al d'El Federal del 21 de juny de 1930-, quedaria ­plantejat dintre una gravetat pitjor que no ara, perquè Ilavors hauríem d'exigir, en nom la mateixa Ilibertat individual [...] que se'ns respectés tot el que com a catalans representem.» «Mai no es troba tan Iluny de poder arribar a respectar els altres -escriu Àngel Bonafè a El Federal del 12 de juliol de 1930- qui no sap encara si es respecta ell mateix [...] De federal no pot ésser-ne tothom qui vol. No n'hi ha prou posseir un cervell, cal posseir també ànima.»
La policia i la Guàrdia civil, a darrera hora, reactivaren la repressió i reberen metralladores, però els estímuls de la por no funcionaren i el poble, si bé conspirava, estava, en aparença, quiet. Tancaren la Universitat, però hagueren de reobrir els sindicats del carrer de I'Estrella, el dos d'abril de 1931 en virtut de la promulgació la llei de garanties constitucionals. I va tornar de I'exili Francesc Macià, que el 28 de març va inaugurar, en mig d'una gentada apoteòsica, el Centre Radical Català, situat en un pis de la plaça ­Major.
Semblava que la República es trobés a les portes. El Federal, que és com una mena de receptor del fervor popular, el 25 d'octubre del 1930, en manxeta, recomana al rei que comenci a «preparar les maletes» i el 28 de febrer de 1931 ja ens dóna un text francament optimista: «Ara ens trobem en un moment en què s'inicia una gran concentració esquerrana. Políticament cal
assenyalar que Ilevat dels catalans dinàstics i dels aspirants a palatins de la Lliga Regionalista, tots els sectors polítics sabadellencs es decla­ren obertament republicans. La veu solitària i per­sistent del Círcol Republicà Federal, ajudada pel Partit Radical, ara es veu secundada amb el cor novell i entusiasta del Casal Català Republicà i per les veus d'àngel dels del Centre Català...»
Al final de la campanya El Federal del dia 11 d'abril precisa I'argument d'aquestes eleccions: «o rei o República». Aquest mateix dia es lamen­tava que la candidatura obrerista no hagués «ata­cat per a res la Monarquia, el Rei ni la Dictadura, sinó els republicans i els seus programes».
La nit de la vigília de les eleccions tots els centres político-socials es trobaren en estat d'a­lerta: els punts difícils, en general, del Centre Català, i de la FLS no es desmentiran i votaran per la República. Tota la CNT, oblidant el seu an­tielectoralisme, votarà en massa per la Repúbli­ca. La «colla del Moix -com diu ell mateix [44]-­portàrem la carabina al coll», malgrat que sabien que no es feia la revolució social i actuaven com a «elements actius del Círcol». Dos o tres dies després, en plena eufòria triomfalista es diu que fumeren escales avall de I'Ajuntament el poeta Joan Arús, que s'havia anat a oferir als nous di­rigents, per un article que, aquesta vigília, inser­ta el Diari de Sabadell, en el qual fulmina les esquerres i El Federal que «ha perdut -si és que n'ha tingut mai- tota la serietat i tota la sol­vència» i critica els dirigents perquè havien obli­dat «el deure moral de refrenar i controlar els impulsos impremeditats, purament fisiològics de certs escriptorets...». Ramon Pícart, en aquest periòdic, publicà una alternativa seriosa dema­nant que «tinguem cura de no desacreditar ja abans de I'elecció, als que, sigui quin sigui Ilur origen, seran demà els regidors de Sabadell». Al vespre, però, Picart es personà als tallers on es disposaven a tirar aquest periòdic i va fer retirar el motlle on, en linotip, hi constava que el Centre Català, adherit a Acció Catalana Republicana participaria a les eleccions, però no votaria amb la Lliga ni pactaria amb I'ERC.
Amagats per les cantonades, els futurs re­gidors republicans feien pintades de quitrà per les façanes [45].

Notes
43.Ibid.,5.IV.1930. 44.Text taquigràfic de I'acte públic d'acusació... Vid. p. 15.14, p. 20.
45. La Ciutat, 4.V11.1933, «Ciment i quitrà», R. M.

Proclamació de la segona República a Sabadell. Com veiem a la fotografia ex­treta de premsa de l'època, a la balconada de l'Ajuntament, no hi han domassos com cita el Diari de Sabadell, però sí una pancarta que diu ben clarament Visca la República.



Es passarà la FLS als republicans i al catalanisme?
Els vells de la FLS encara recorden la com­bativitat que durant la Dictadura va mostrar la joventut d'Estat Català. Això els va acostar i va semblar com si es detectés algun pacte entre els homes de la FLS i els d'Estat Català. Aquest fet quedarà relativament clar quan a les elec­cions que portaren la República la FLS va rebre I'ordre de votar per Francesc Macià, que en aquell cas volia dir votar pel CRF o per I'ERC, mai pels partits de classe. I per ajudar la possible pro­clamació de la República, la FLS va proclamar la vaga general per evitar la contrarevolució i va votar en massa pels federals i republicans de I'ERC. Aquesta imatge va tornar a sortir a les eleccions de diputats per a formar les Corts constituents del juny de 1931, quan es rumore­java que Josep Moix havia estat a punt d'accep­tar anar en candidatura per I'ERC. Se'n va parlar molt, però no es va arribar a cap acord [260]. El ma­teix Josep Moix va dir que en aquesta ocasió tornava «a fer intervenció política [261].»
Un altre fet que porta els sindicalistes a fer política és el contrast entre la campanya de menyspreu per les esquerres i la campanya abstencionista Ilançada per la Soli, durant la preparació de les eleccions del novembre de 1933, amb la promoguda per Vertical, que hi oposa una violenta campanya contra les dretes, principalment centrant el descrèdit en Cambó i Lerroux i incitant els obrers a Iluitar contra I'escalada del feixisme, acusant la Soli d'haver-se venut a les dretes. Així la FLS va contribuir a la victòria de I'ERC sobre la Lliga [262]. Quant a la negació de la FLS al CRF ja arrenca de I'adveniment la República en què els federals s'apressaren a reclamar I'exèrcit per tal que controlés les armes que els sindicalistes havien usurpat als sometenistes. I encara per la campanya desafortunada contra el cooperativisme que va promocionar el regidor Isidre Crusafont i per les denúncies que sortiren del CRF aleshores dels sabotatges contra la Telefónica. Josep Moix mateix que acostumava a anar al CRF a prendre cafè, ara no se I'hi veia mai.
Quant a testimonis relatius a les motivacions ideològiques dels catalans, Josep Moix va dir a la conferencia que ja hem comentat de I'Ateneu Polytechnicum, que la diferència que hi havia entre els obrers catalans i els obrers forasters, era la violència i aquesta mai no havia estat un producte dels obrers catalans. «Si sentiu parlar un sindicalista català que no estigui, naturalment, influït pels extremistes no catalans [es refereix als membres de la FAI], us adonareu tot seguit de I'existència de dos temperaments oposats. En els mítings de propaganda sindicalista, els oradors parlen posseïts d'una fúria pròpia d'energúmens [...]. Les organitzacions obreres -va continuar Moix- estan desfetes. Els obrers no fan cas dels dirigents. Volen una revolució i no tenen autoritat per sostenir una vaga.» [263]

Notes
257. Vertical, 21.IV.1933.
258. Jaume Camps lila: Evidència verbal, 14.V ' 259. El Poble, 23.1.1934, que ho treu de L'Opinió.
260. Ramon Jou: Evidència verbal.
261. FLS. Text taquigràfic de l'acte d'acusació... ­(vid. 15.44), p. 20.
262. El propi Moix no nega el concurs polític de la FLS en aquestes eleccions en les quals «es féu triomfar un home que ara ha estat patalejat» (FLS. Text taquigràfic de l'acte d'acusació... (vid. 15,44), p. 21), que no és altre que l'alcalde Magí Marcé, com ja veurem a les pàgines següents.
263. La Ciutat, 5.IV.1933.


17. LA DICTADURA

ENQUADRAMENT GENERAL

(...)

[A finals de la dictadura] L’alcalde, però, era un intransigent i quasi sota l’única protecció del seu primer tinent, volgué refocil·lar-se, almenys, amb el banquet esmentat, el qual, tanmateix, tingué Iloc el 21 de febrer de 1930, amb assistència dels upetistes previstos i amb múltiples mostres externes d'addició de Josep Llobet Sanjuan, president de I'Acadèmia Catòlica, carlí, regidor el qual aviat el trobarem fent política catalanista. Els anar­quistes interromperen I'àgape, car a primeres hores de la tarda entraren als locals de I'Unión Patriótica i calaren foc a la vela de I'establi­ment [9].

Notes
9. Ramon Jou i Fidela Renom: Evidències verbals... Dies abans els membres de I'Estat Català local tragueren la placa del carrer Maria Cristina i la Ilençaren dintre del local d'Unión Patriótica. Com que era de planxa de ferro esmaltada al foc va fer molt sorolI i tothom va espantar-se (Antoni Solans: Evidència verbal...).


La dilació dels federals
S'ha insinuat que aquestes dilacions eren produïdes perquè s'havia desvetllat la set de po­der d'alguns federals i que, per aquesta causa, es va demorar la proclamació de la República. Les noves relatives a aquest fet, publicades a la premsa, no coincideixen gens. El Radical del 14 d'abril de 1932 esmenta que a les dues de la tarda «fue dada orden desde Barcelona y a los pocos minutos, se encontraban reunidos la casi totalidad de los concejales elegidos el día 12, dispuestos a tomar el mando de la ciudad». «Els qui es trobaven al local del Círcol Repu­blicà Federal -escriu El Poble del 14 d'abril de 1932-, primers en rebre la nova, no pogueren estar-se de contribuir al fet revolucionari, i acu­diren tot seguit, emportats d'un frenètic entu­siasme a apoderar-se de la casa de la Ciutat...». Però els nous regidors republicans electes no arribaren a la plaça Pi i Margall, avui de Sant Roc, fins a dos quarts de quatre de la tarda 7.
Si la candidatura d'esquerra ja tenia les ma­jories, si Companys ja havia proclamat la Re­pública a dos quarts de dotze, com és que a Sabadell hi hagué aquest retard? A partir d'a­quest moment la imatge pública dels federals, començarà a declinar estrepitosament. Ja ho veurem al proper text «Què havia passat al CRF?», on intentem aportar quelcom que doni certa Ilum per comprendre aquesta demora.

Els regidors republicans ocupen I'ajuntament
Va ser prop de les quatre de la tarda que una comitiva formada pel Comitè Revolucionari i pels regidors republicans elegits el diumenge es va disposar a ocupar I'Ajuntament. Els feien guàrdia els homes de la FLS, amb Josep Moix al davant. Immediatament obriren les balcona­des i hi col·locaren una pancarta, que el Diari de Sabadell del 16 d'abril de 1931 en fa, enri­quint la imatge, un domàs. La pancarta clamava amb un rètol fet a corre-cuita «Visca la Repú­blica». Encara no hi pogueren posar cap bande­ra republicana, perquè la primera que va sortir al carrer va ser la dels radicals. Aleshores Jau­me Ninet Vallhonrat, en nom de tots els altres regidors va adreçar-se «al poble en un parla­ment entusiàstic i ple de seny proclamant la República a Sabadell i reclamant dels ciutadans Ilur col·laboració per afirmar-la amb major ordre i garantia» [6].

(...)
Tothom aplaudia i començà a sentir-se, entonat per mils de veus La Marsellesa, de Clavé aleshores el cant republicà i revolucionari per antonomàsia. «Encara les ovacions es repetien, quan de sobte foren Ilançats balcons avall diversos retrats de I'ex-rei Alfons que arribaren a baix estripats i el poble cremà amb crits de joia. Un bust en bronze fou també Iliurat al poble, notant-se un gran entusiasme per esbotzar-lo i acabar amb I'efígie de I'ex-monarca i impopular i enemic del nostre poble» [9]. «Empezaron a ser pasto de las llamas -escriu El Radical del 14 d'abril de 1932- los cuadros de la fa real, los cuales eran arrojados desde el primer piso, produciendo aquella escena una impresión de temor que duró pocos momentos».
La forca pública, que estava a I'expectativa, va rebre de les noves autoritats ordre de retirar-se a les casernes respectives. Sánchez, popular carameler, va entrar al saló de sessions de I'Ajuntament i, a cops de martell, va destrossar la placa dedicada a I'autor d'El liberalismo es pecado.
Tot seguit va formar-se una manifestació que, presidida per la bandera republicana dels radicals, va recórrer tota la ciutat a la recerca de banderes monàrquiques i de retrats de família reial «que foren escarnits, estripats i donats a les flames» [10]. Va ser important la destrossa perpetrada al local del Billar-Club, que era la pantalla de la Unión Patriótica i la crema d'alguns fitxers de la policia [11].

La proclama oficial
Els regidors republicans feren hissar I bandera republicana, que s'acabava d'enllestir, i la catalana, als pals majors de les Cases Con­sistorials i es disposaren a constituir I'Ajunta­ment provisional. «Per unanimitat, fou proclamat alcalde de la ciutat el ciutadà benemèrit Salva­dor Ribé, el qual passà a ocupar la presidència després de preguntar per dues vegades si hi havia algú que es mostrés contrari a tal desig­nació» [12]. «Demanà que fos nomenat de seguida el primer tinent d'alcalde amb el qual farien una sola persona, i fou designat també per unani­mitat el ciutadà Jaume Ninet Vallhonrat...» [13].

Notes
7.El Diari de Sabadell, 14.IV.1931.
8. Id.
9. Id.
10. Id.
11. Jaume Viladoms: Evidència verbal. 12. Diari de Sabadell, 14.IV.1931.
13. Id.

Un dels primers acords que prengué aquest Ajuntament provisional va ser el de trametre comissions a telèfons, telègrafs, correus, entitats ­econòmiques i a d'altres edificis públics [14]. També es va acordar nomenar secretari interí Josep Altura i Pujada, del CRF, i destituir Pascual ­i Salichs, però aquesta destitució comportarà ­un Ilarg plet, fins que aquest va dimitir el gener de 1932 [15]. També va acordar-se desarma­r al Sometent i fer la proclama següent que immediatament fou impresa i encastada per les cantonades [16].

«Ciutadans:
«Aquesta tarda els regidors republicans elegits ­pel poble el darrer diumenge, tal com han els altres Ajuntaments de la península, han pres possessió provisionalment de Ilurs càrrecs, proclamant immediatament la República a la nostra ­ciutat.
«En aquests moments històrics, demanem el concurs de tots els ciutadans per fer efectiva, dins el major ordre i serenitat, I'afirmació del nou règim.
«Sapigueu, doncs, que la nostra ciutat no està desemparada, i que vetllarem pel seu prestigi ­fent ús de les atribucions que tots vosaltres ­ens heu donat.
«Seguirem comunicant-nos amb vosaltres, per successius bans.
«Visca la República!!
«Sabadell, 14 d'abril de 1931. L'alcalde prov­isional, Salvador Ribé» 17.

Les adhesions
Després de la proclamació començaren a desfilar diverses personalitats locals que bé a títol propi, bé com a representants d'entitats, es posaven a les ordres dels regidors republi­cans electes. Entre aquestes es va presentar el poeta Joan Arús i Colomer, com a representant de la Cambra Oficial del Comerç i de la Indús­tria, autor d'una diatriba contra els regidors re­publicans publicada la vigília de les eleccions i home pragmàtic, disposat a sobresortir, manés qui manés. Josep Moix va ordenar que el tires­sin escales avall perquè «tots sabíem i sabem qui és I'Arús [18].

La Comissió Ciutadana
Els quadres responsables de I'Ajuntament provisional constituïren, vers les vuit de la tar­da 19, la Comissió Ciutadana, la qual tindria la comesa de vetllar per la seguretat de la ciutat. De la crida que va ordenar I'alcalde Ribé a cada una de les entitats gremials, professionals, obreres i econòmiques, es presentaren els se­güents ciutadans en representació de les enti­tats que anomenem, els quals formaran, tan­mateix, aquesta comissió [20]:

Joan Matas Castella, Joan Ribera i Josep Barceló, pel Casal Republicà Català.
Pere Silvestre, Pere Castany i Felip Sales, pel Centre Republicà Federal de la Creu Alta. Joan Puig Pujol, per El Federal.
Vicenç Diez, per la Fraternitat Republicana Radical.
Pau Llobet i F. Tura, pel Foment Mercantil Industrial i Agrícola.
Josep Ribé i Francesc Monràs, pel Centre de Dependents.
Ramon Padrós, Fermí Pano i Ramon Jou, pel Círcol Republicà Federal.
Tomàs Figueras, per La Gremial.
Gabriel Cirera i Gabriel Casals, per la Cam­bra de Comerç.
Miquel Bertran, Josep Cinca i Josep Moix, per la Federació Local de Sindicats.
Sebastià Arderius i Josep Roca, pel Centre Radical Català.
Francesc Soler, per la Cooperativa La Sa­badellenca.
Antoni Font i Joan Tintó, pel Comitè Repu­blicà Federal.
Daniel Rebull i Josep Oltra, pel Bloc Obrer i Camperol.

La Comissió Ciutadana va acordar donar el vist-i-plau del comitè format per Miquel Bertran, Daniel Rebull, Vicenç Diez, Ramon Jou, Joan Matas, Joan Baulenas i Magí Marcé, que I'Ajun­tament havia nomenat amb anterioritat i que tindria la missió de custodiar les armes reco­Ilides al Sometent.
L'absència de representants d'alguna entitat local d'aquesta corporació serà significatiu i marcarà, definitivament, una línia divisòria irre­vocable, entre aquelles i els homes d'esquerra, que la guerra 1936-1939 posarà de manifest.

Notes

14. Id.
15. Després de la guerra 1936-1939 tornarà a ocupar el mateix càrrec.
16. Diari de Sabadell, 14.IV.1931.
17. Id.
18. AHS. Ajuntament. Actes, 14.1V.1937. Però Arús no va immutar-se i va continuar fent política d'aproxima­ció als republicans i, el maig de 1931, fins i tot el mateix Ajuntament s'adherirà a un homenatge que va organitzar-se a honor seu. Aquesta cita de Josep Moix correspon a I'è­poca que I'Arús va «enxufar-se» amb els de la FAI. Moix continuava dient, segons I'esmentada acta: «Les masses el volien tirar pel balcó, i avui ens trobem amb una revo­lució que I'empara.»
19. Diari de Sabadell, 14.IV.1932 20. El Poble, 14.IV.1932.


Les manifestacions
Des de la proclamació de la República no cessaren els actes d'alegria i de simpatia en­vers el nou règim. Tots els edificis oficials, un rera I'altre, anaren hissant banderes republica­nes. Però la gent exigia més rapidesa i hauria volgut veure banderes republicanes onejant arreu. A la Telefónica, a la Rambla, no hi aca­bava d'aparèixer cap bandera i la gernació cla­mava volem bandera! volem bandera! El regidor federal Joan Baulenas hi fou comissionat per apaivagar els ànims, i des de dalt va dir al poble que no tenia cap teler i que de seguida que hi hagués bandera la hi posaria. Però la multitud estava frenètica i va sentir-se un crit: Que el fotin a baix! Que calli! [21].
La pancarta de I'Ajuntament va ser Iliurada a la Guàrdia civil que no posseïa cap bandera republicana, només tenia braçals tricolors que els guàrdies portaven. Cap al tard molts ciuta­dans ja havien cosit banderes i les enarboraven pels carrers, altres s'havien posat Ilacets repu­blicans i catalans al trau de I'americana. Els trens també portaven banderes.
A la plaça de Pi i Margall, es va improvisar una instal·lació elèctrica a I'entorn de la làpida dedicada al president de la primera República. L'Orfeó de Sabadell, que tenia el local a I'Ate­neu, a la mateixa plaça, cantava sense interrup­ció davant de la làpida del tribú, Els Segadors, El Cant de la Senyera i La Marsellesa dita dels botiguers, perquè la lletra era més circumspec­te que la que cantava el Cor de la Industrial, el qual anava d'entitat a entitat. La Marsellesa, va ser quasi obligat executar-la abans de començar les sessions de cinema.
La bandera dels radicals aplegava els re­publicans més cridaners, entre els quals hi ana­va Domènec Cunillé Maurí, supervivent de la batalla del pont d'Alcolea on, el 1868, foren derrotades les tropes isabelines [22]. Un carlí de la colla del Grimau i de I'Estivill va produir un esvalot i va disparar uns trets de pistola, li clavaren algunes garrotades i el deixaren fugir [23].
Durant tota la nit a Sabadell s'oïren cants. Hi havia una alegria desbordada.

Dia 15 d'abril, dimecres, exili de l'ex-rei, vaga general i disturbis anarco-sindicalistes
Amb I'aurora, el rei va abandonar el país. Tot Espanya vibrava de fervor republicà i per arreu s’oïa, sobretot, I'Himne de Riego.
La FLS, que mantenia la vaga, va decidir anar més ràpida que la Comissió Ciutadana i, el matí, va ordenar als seus membres d'acció que irrompessin de sobte a tots els domicilis dels sometentistes i que s'apoderessin de totes Ies armes que hi trobessin, algunes de les quals per emmascarar I'afer, es dipositaren a I'Ajuntament. Les altres foren curosament amagades per tal de fer-les servir quan hi hagués ocasió, que va ser durant la revolució de I'octubre de 1934. Aquest comportament va molestar I'Ajuntament electe i va produir la primera fisura les relacions anarco-sindicalistes federals, perquè els federals aconseguiren del capità general López-Ochoa que trametés, amb urgència, forces militars per emparar la ciutat, ja que en el fons no donaven massa credibilitat a la Comissió Ciutadana, que ja havia quedat superada per I'activitat dels anarco-sindicalistes. Vers el migdia arribaren dues companyies del Regiment d'Alcántara, al comandament del militar d'Anleo, el qual va pregonar pels carrers I'obligació que tothom que tingués les armes les havia Iliurar.
La gent armada que es trobava pels carrers amotinada es va anar fent fonedissa. Els darrers foren Vicenç García Negrillo, el Negre, Bernat i el Valldanques, tots tres armats amb carrabines de les requisades als sometentistes, que atemptaren contra el Paraigüer del carrer de Manresa, mercenari del qual ja hem parlat al final del capítol anterior. Li dispararen des del local dels radicals, més o menys la Banca March d'avui, però, segons ens diu Llorenç Morales, tanquista i gran mutilat de la guerra 1936-1939, no el tocaren [24]. «Era un home tan gros el Pa­raigüer, que estàvem segurs que havíem fet dia­na», ens diu García Negrillo [25]. Ramon Jou, de la Comissió Ciutadana va impedir que continués I'acció [26]. I el Paraigüer pogué fugir [27].
Aleshores els anarco-sindicalistes mutilaren Ileugerament el monument a Sallarès i Pla [28] que hi ha als Jardinets i des de primeres hores de la tarda es dedicaren a resseguir escoles per tal de cremar-hi les imatges del rei, encara que també destruïren algun Sant Crist. Entre aquest procedir anticlerical, Miquel Domènech, dels es­-

Notes
21. Joan Baulenas: Evidència verbal.
22. Morirà el 12.111.1932
23. Arcadi Badia: Evidència verbal.
24. Llorenç Morales: Evidència verbal. Juny 1972.
25. Vicenç García Negrillo: Evidència verbal. Abril 1973.
26. Ramon Jou: Evidència verbal
27. Vicenç García Negrillo: Evidència verbal.
28. Enric Mampel: Evidència verbal. Les esquerres, fa anys, han criticat aquest personatge, que va impulsar el proteccionisme. Uns dels crítics més àcids va ser Sal­vador Sarrà Serravinyals, que arribarà a conseller de Cul­tura. Aquest a El Poble del 27.V.1932: (El profund sabade­Ilisme de J. Sallarès i Pla) va acusar Sallarès de la des­aparició de la primera escola industrial (vid. pp. 10.27 i 10.28). «Sabadell -escrigué Sarrà- deu el seu endarreriment a aquestes dues grans equivocacions: a I'estrangu­lament de I'Escola Industrial del 1873 i a la fe de Sallarès en un proteccionisme que permetia enriquir-se per la grà­cia de Déu. Al sustentador d'aquestes dues grans equivocacions que han fet que a Sabadell no hi hagi indústries ni industrials, pròpiament no se li pot concedir el quali­ficatiu de profund sabadellisme...»


peritistes, va fer derruir la creu del portal del cementiri [29]. Calmats una mica els ànims els anarco-sindicalistes es concentraren a la placa Major on organitzaren un míting citant les con­dicions estratègiques per al manteniment de la República [30].
A tres quarts de set de la tarda [31] va formar­-se la manifestació oficial amb la participació dels regidors republicans, amb dues banderes republicanes i una d'Estat Català, ...«la sagrada bandera de l'estrella solitària... aplaudida fre­nèticament...» [32]. La Banda Municipal anava, dar­rera, interpretant La Marsellesa i Els Segadors.

Dia 16 d'abril, dijous, final de la vaga general, Dia de I’Alliberament i constitució de la Corporació municipal.
Cap govern, cap Ilei, cap elecció
Mentre es repartia el Diari de Sabadell (de la dreta i únic que es publicava a la ciutat en aquell moment) amb una manxeta a la capçalera que clamava Visca la República catalana! la CNT, en fulls volanders, invitava els obrers a preparar-se per tornar I'endemà al treball, con­vocant-los per a les tres de la tarda per en­grandir la Manifestació de I'Alliberament que es formaria a la plaça de la Llibertat, d'on, com ja hem dit, en sortien dels temps de la Restauració, tots els actes reivindicatius.
La Banda Municipal, si bé no va sortir a la palestra fins ahir, avui ha treballat incansa­blement. Tot el matí ha anat pels carrers inter­pretant les músiques populars i recollint aclamacions i a la tarda prendrà part en aquesta manifestació que serà la més nombrosa d'a­quests dies i que la FLS organitzarà per celebrar l’alliberament de quatre ciutadans, entre els quals Pere Oro Ricart, que s'havia passat deu anys a la penitenciaria de Figueres. Mils i mils de persones pujaven per la Rambla. A la Casa de la Ciutat Salvador Ribé va rebre els presos Iiberats i varen encaixar [33].
Del balcó del Centre Català Radical, a la part d'orient de la placa Major, parlaren els dirigents de la FLS, Josep Moix, Josep Rosas, Josep Claramunt i el Calsina. Era evident que els sindicats s'anaven polititzant ràpidament i ana­ven perdent les ideologies del tot o res que arros­segaven del segle passat. Però els obrers sabadellencs sentien per a les velles fórmules anarquistes una forta melangia. Per això va ser clamorós i emotiu el parlament del vell Clara­munt, ple d'entusiasme i fogositat, acte de fe per la FAI, per cap govern, cap llei, cap elec­ció. Va ser el comiat de I'anarquisme. Durant anys i anys els assistents, entre els quals el vice-pre­sident del CRF, Ramon Jou, i la forjadora de les guarderies i de les infermeres laiques, Fidela Renom, retindran més que el parlament mitinesc l'ardència de I'exhortació de Josep Claramunt [34].
La manifestació després dels parlaments, seguida per la Banda Municipal, va dirigir-se vers la Creu Alta, però una pluja torrencial va dispersar-la.

Constitució de I'Ajuntament definitiu
A les set de la tarda es reuniren a la Casa de la Ciutat tots els components elegits per sufragi universal, per tal de constituir la Regi­doria de Sabadell d'acord amb la Ilei municipal del 2 d'octubre de 1877. Hi assistí nombrós públic i va ocupar la presidència Salvador Ribé, com a alcalde provisional. Va redactar-se I'acta de la sessió en català, fent-hi constar que Sa­badell, com a «segona ciutat de Catalunya, fou també la segona població catalana a proclamar el nou règim polític». A l'hora de la constitució de la Corporació municipal, Ribé va esmentar que «I'Ajuntament que havem de constituir serà provisional, encara que entenc -va afegir- que pot constituir-se de manera definitiva si no hi ha cap inconvenient a acceptar el nou règim. Va contestar-li, en nom dels regidors electes per la Lliga Catalana, Esteve Pujol Boixader. Remarcà «la seva felicitació als Regidors que en els moments de perill han defensat I'ordre i la seguretat ciutadana, així com també la seva adhesió més efusiva i sincera al règim repu­blicà suara instaurat, en defensa del qual hem de fer tots els esforços perquè no sigui possi­ble el retorn de I'ominosa monarquia que acaba de desaparèixer».
Abans de procedir a I'elecció va ocupar la presidència el regidor electe Emili Tintó Farrés, per ser el que obtingué major nombre de sufra­-

Notes
29. Arcadi Badia: Evidència verbal. 30. Diari de Sabadell, 16.V.1931
31. Id.
32. Id.
33. També Ribé va fer alliberar els presos comuns i el funcionari Antoni Llobet.
34. Ramon Jou. Fidela Renom: Evidències verbals.

gis i com a alcalde interí passà a I'elecció d'al­calde per mitjà de paperetes closes. Tanmateix va sortir elegit Salvador Ribé García per 32 vots i un en blanc. I així mateix va procedir-se al no­menament dels primers tres tinents d'alcalde, Jaume Ninet Vallhonrat, Josep Vilanova Reig i Joan Balart Armengol, els quals obtingueren el mateix nombre de vots que I'alcalde cosa que provocà una intervenció del regidor electe Pere Mampel Martí en el sentit que caldria deixar els formulismes i que, per tant, davant la una­nimitat de les votacions es Ilegissin les pro­postes dels nous càrrecs i que els nomena­ments es fessin per aclamació. I així es va fer. Cal esmentar que quan Salvador Ribé va prendre la vara de mans de Tintó, una comissió popular va col·locar darrera el seient presidencial la ban­dera republicana de la Joventut Republicana Fe­deral.
Per cloure direm que Ninet Vallhonrat va proposar trametre un telegrama a Francesc Ma­cià, president de la República Catalana, al pre­sident del Govern Provisional i al governador civil de la província: «Constituït oficialment I'A­juntament de Sabadell [...] per unanimitat acor­da fer pública la seva professió de fe republi­cana federal ideologia que accepta en tota la seva integritat i de la qual es complau a fer-ne solemne testimoni d'adhesió al Govern, interes­sant-li el seu desig que sigui el règim federal la forma del nou règim que amb tanta solemnitat acaba d'instaurar-se a Espanya».
La constitució de I'Ajuntament va ser:
Alcalde: Salvador Ribé García. CRF. Primer tinent d'alcalde: Jaume Ninet Vall­honrat, CRF.
Segon tinent d'alcalde: Josep Vilanova Reig.FRR.
Tercer tinent d'alcalde: Joan Balart Armengol. ERC.
Quart tinent d'alcalde: Joan Mora Adserà. CRF.
Cinquè tinent d'alcalde: Josep Soley Vall­honrat. CRF.
Sisè tinent d'alcalde: Francesc Camps Creus. CRF.
Setè tinent d'alcalde: Valentí Gorina Coma­dran. LR.
Vuitè tinent d'alcalde: Antoni Rúbies Portella. FRR.
Síndic: Joan Valls Vidal. ERC.
Subsíndic: Joan Baulenas Mañosa. CRF.
Regidors: Emili Tintó Farrés. CRF. Marcellí Elias Paloma. CRF. Joan Morral Pelegrí. CRF.
Isidre Crusafont Domènech. CRF. Josep Solà Puig. CRF.
Francesc Pascual Sallent. CRF.
Magí Marcé Sagarra. CRF.
Pere Mampel Martí. FRR.
Jeroni Farré Colomina. FRR.
Marc Ubach Farell. FRR.
Sebastíá Boix Obach. ERC.
Manuel Buxeda Garí-Montllor. LR.
Esteve Pujol Boixader. LR.
Ferran Sotorra Salvadó. LR.
Joan Bta. Ruiz Castella. LR.
Josep Ma. Sampere Gorina. LR.
Jacint Martí Moragas. LR.
Josep Codina Duran. LR.
Pere Moratonas Doménech. LR. Joan Farreras Grané. LR. Arnau Izard Llonch. LR. Antoni Jané Doménech. LR.


LA DÈBIL PRESA DE PODER DELS FEDERALS
Què havia passat al CRF?
L’envelliment federal
Què havia passat si, abans de la procla­mació de la segona República, els homes del tenien una imatge política explícita i, ara, actuació personal de Ilurs dirigents començ­a ser discutida i jutjada?
En primer Iloc hem de tenir en compte que federals del CRF, successors directes d'aquell Club Republicà format a la tardor del 1843, del Partit Republicà Democràtic Federal, que va construir la Catedral Republicana del Vallès, com era anomenat el local social del CRF, amb el dogma irrefutable del programa de Pi i Margall del 1894, havien quedat molt enrera. I no sols havien quedat enrera sinó que el PRDF desapa­reixia el 1909 dintre de I'Esquerra Catalana; el 1910 dintre de la Unió Federal Nacionalista Re­publicana, amb Layret i Companys; el 1917 en el Partit Republicà Català, per caure, finalment, el març de 1931, a la Conferència d'Esquerres, en el marc de I'Esquerra Republicana de Catalunya, que acabava de néixer.
Existiren un munt de circumstàncies adver­ses que havien d'incidir fortament en el com­portament dels dirigents del CRF. Va ser un problema de subsistència. Si a nivell nacional els partits dels federals es desfeien a causa de les situacions i havien de canviar d'un Iloc a I'altre, a nivell local el fervor federal havia arribat just fins a la proclamació de la segona República. Be, és cert que el CRF posseïa una xifra mes important d'efectius que qualsevol partit local, però I'Esquerra Republicana de Ca­talunya, que aquí va rebre I'adhesió del nou Casal Català Republicà, que veurem com a Casal Català d'Esquerra, quan el 7 de setembre de 1931 es va fusionar amb el Centre Radical Ca­talà, no sols recaptà totes les possibilitats de militància sabadellenca, sinó que a més, a nivell de partit, havia absorbit el CRF, membres del qual es passaven directament a cotitzar a I'ERC.
I encara hi havia una altra causa decisiva. La Federació Local de Sindicats, apolítica, com ja veurem, tenia un enorme desig de donar su­port al partit que li oferís més garanties, i hem de tenir en compte les relacions amb I'ERC, que serà, a més, el partit governamental. Per tant, si fins en aquests moments la FLS havia estat incondicional dels federals locals -molts sin­dicalistes eren de la FLS i del CRF-, ara co­mençava a abandonar-los. I una de les causes públiques va ser que el primer Ajuntament republicà, en veure que moltes de les armes del sometent quedaven en poder dels homes de la FLS, va cridar els militars perquè vinguessin a posar ordre a la ciutat. Aquest fet d'«ordre pú­blic» marcarà I'inici irrefrenable de la baixada dels federals, la qual culminarà amb el míting de Josep Moix que, el 10 d'abril de 1936, pro­nunciarà al cinema Imperial, desprestigiant pú­blicament els dirigents federals apuntalats a la Casa de la Ciutat, els quals hauran de canviar, a cremadent, I'alcalde.
Aquest símptoma tan alarmant d'aquest pe­ríode, anomenat bienni reformador, contempla el desgast sofert per I'equip federal que va que­dar en quadre. Bé és cert que els federals rea­Iitzaren una important tasca cultural i educativa, però fracassaren, davant de la dreta i de I'es­querra, amb la posició que prengueren contra I'Església: deixar que les ordes religioses pros­seguissin I'ensenyament, fent-los efectives les subvencions municipals concertades, fins i tant els federals no tinguessin les suficients esco­les construïdes. Així que molestaren les dre­tes per massa radicals i les esquerres per mas­sa condescendents, encara que va ser I'«ordre públic» que volgueren imposar, el fet que els divorcià de la primera força social de Sabadell: la FLS.

Història. L’activitat d’Estat Català a Sabadell. De la dictadura de Primo de Rivera a la proclamació de la República (I).

Alfons XIII i l'alcalde Relat en l'automòbil, al qual els xicots d'Estat Català, taparen l’ensenya reial de les portelles amb segells de propaganda catalanista.


Recull divulgatiu extret de:

Andreu Castells. Del Terror a la Segona República, 1918-1936. A: Sabadell, Informe de I'Oposició, IV. Sabadell: Edicions Riutort, 1980.

El catalanisme

Res de bandera ni llengua catalana
Dels primers actes de la Dictadura cal es­mentar la prohibició rotunda d'exhibir la bandera catalana. Després vingué la prohibició de I'ense­nyament del català a les escoles de la Manco- munitat (24 de gener de 1924), la qual, al seu torn va ser clausurada, malgrat tenir com a dar­rer president el monàrquic i espanyolista Alfons Sala (20 de maig de 1925). Es va prohibir tocar la Santa Espina (4 de setembre de 1924), comme­morar la diada de I'11 de setembre (11 de se­tembre de 1924), tocar L'Emigrant (octubre 1924), la diada Guimerà (8 de març de 1925) i el Foment de la Sardana (11 de setembre de 1926)... Tam­bé va clausurar-se I'Orfeó Català i el Futbol Club Barcelona, i I'Institut d'Estudis Catalans, per or­dre governativa del 10 de juliol de 1925 s'anome­naria Instituto de Estudios Superiores de Cata­luña. També a I'inici de qualsevol actuació coral era obligat cantar el Gloria a España, de Clavé (6 de novembre de 1926), així com incloure din­tre el programa diverses composicions castella­nes (22 de febrer de 1928).
D'entrada a Sabadell el governador civil va amonestar al propi alcalde Relat per haver permès la publicació d'algun escrit en català.
«Quedan en nuestras calles -clama La Tri­buna del Vallés del 10 de gener de 1927 contra els rètols comercials i els dels carrers, redac­tats en català- vestigios de la ignominia de ayer; quedan esos recalcitrantes tercos a per­manecer en el error».

17.21

Clausura del Centre Català. El catalanisme militant
El 22 de setembre de 1923 una providència del governador ordenava clausurar el Centre Català.
El dirigent màxim era, per descomptat, Ra­mon Picart Felip, teòricament de la Lliga Regio­nalista i de I'Acadèmia Catòlica. Picart controla­va la Lliga, el «partit» i I'Acadèmia Catòlica, el fogar espiritual, junt amb el conciliari Dr. Lluís Carreras i el capellà poeta Mn. Josep Cardona. A més Picart tenia sotmès el Centre Català, una mena de pas a I'esquerra de la Lliga local, i el Diari de Sabadell.
La Lliga, si bé d'entrada, va col·laborar amb Relat, aviat se'n desentendrà i mantindrà durant tota la Dictadura una guerra sorda contra els pri­morriveristes. El 17 de desembre de 1926 la Lliga es va veure obligada a redactar els seus estatuts de nou perquè l'article primer va ser denunciat com a ofensa permanent a I'Estat.
L’Acadèmia Catòlica va ser clausurada el 21 de novembre de 1923, però degut a la clamor de les institucions cristianes de la ciutat, es va aconseguir reobrir-la el 29 de desembre de 1923, encara que a partir d'aleshores va sofrir vigilància i el Dr. Lluís Carreras, conciliari de la mateixa hi podrà celebrar les seves conferències quaresmals de I'any 1924. Els dirigents de I'Acadèmia Catòlica temeren, però, que aquest stato quo no duraria i organitzaren i legalitzaren, al marge en absolut de I'esmentada entitat, l'Schola Cantorum. Mentre, la repressió catala­nista va augmentar. És de notar que les autori­tats estaven molestades per I'eterna aparició, una i altra vegada, d'una bandera catalana dalt el Cavall Bernat, de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, cosa de la qual tenien cura d'issar-la-hi els xicots d'Estat Català [69].

Sembla que les evidències catalanistes ha­vien arribat molt enllà i més encara a partir del 21 de maig de 1924 en què va escaure's la vi­sita del rei a Sabadell. En aquesta avinentesa un dels grups radicals d'Estat Català, entre els quals s'hi movia Antoni Solans, aprofitant una distracció del xofer de I'automòbil del rei, va entretenir-se a tapar I'ensenya reial, pintada a les portelles del cotxe, amb segells pro-Estat Català, cosa que no va ser notada fins I'arribada del rei a la Caixa d'Estalvis [70].

Després, el proper dia 25, ja no va poder celebrar-se I'Aplec de Togores, ni, posteriorment, la tradicional Romeria a Montserrat, que havia establert I'any 1892, Sardà i Salvany, ni I'Aplec de la Salut.
Oficialment I'Acadèmia Catòlica no va tor­nar a ser clausurada fins I'11 de setembre de
1924 [71], per no ser reoberta fins el 2 de març 1930, una vegada caiguda la Dictadura. Però va interrompre's la vida social religioso-catalanista local perquè ja funcionava I'Schola Cantorum que, de fet, com hem dit, venia a fer Ies mateixes tasques que mantenia la clausura Acadèmia Catòlica, la qual va poder-se mantenir amb totes les quotes que es pagaven a aquesta entitat i que ara hi passaren i el 17 d'octubre de 1924, ja va poder fer aparèixer el setmanari Cultura Cristiana.
El Centre Català, era I'èlite intel·lectual sa­badellenca. Era un clos molt tancat i per ser-hi rebut calia el vist i plau dels gran dirigents de la Lliga, previ assessorament del grup de La Mirada -Armand Obiols, Francesc Trabal i Joan Oliver- que, pràcticament, portaven tot el pes del Diari de Sabadell, el qual va sortejar els es­culls de la Dictadura amb inocus escrits, des del punt de vista polític, de Francesc Trabal, en què va pretendre declarar la guerra perquè a Saba­dell hi havien moltes noies que mai les havia besat ningú i les noies soles no podien solucio­nar Ilur problema [72], encara que, val a dir-ho, es va intentar fer algun gemec contra la Dictadura. La Veu de Sabadell, dirigit per Joan Costa i Deu. ja va arreplegar un clam més rotund contra la Dictadura, motiu pel qual se li recolliren nú­meros, se li imposaren multes i, finalment, re­beren la suspensió governativa [73].
El grup radical d'Estat Català, compost per petites fraccions de xicots que venien dels Po­mells de Joventut, del Foment de la Sardana, dels Lluïsos, es reunia, quan no estava clausu­rada, a I'Acadèmia Catòlica, i mantenia alguns contactes amb els catalanistes del CRF [Centre Republicà Federal][74].

Notes
68. AHS. Ajuntament. Actes. 2.X.1925.
69. Antoni Solans Carreras i Pere Valls Garreta: Evidències verbals...
70. Antoni Solans: Evidència verbal...
71. Pere Valls (Evidència verbal...), diu que aquesta clausura dóna la impressió de que va esdevenir-se pel re­torn del Dr. Lluís Carreras, que, com veurem, estava exi­liat. Joventut, el setmanari de I'Acadèmia Catòlica, la Jo­ventut Catòlica i la Congregació Mariana de Sabadell, en el seu exemplar de I'11 de setembre de 1924 escriu: (Torna a ésser [a la nostra terra (censurat)] de retorn del seu viatge d'estudi a I'estranger el nostre estimat conci­liari doctor Lluís Carreras...».
72. Diari de Sabadell, 15.11.1927.
73. Andreu Castells: Quaranta-dos anys de diaris sa­badellencs en català (1897-1938). Edicions Riutort, 1976, 124 pp. pp. 57-62 i Avui, 20.IX.1976.
74. La fundació d'Estat Català va tenir Iloc a Bar­celona el 1922. Entre la gent que hem anat esmentant caldria afegir-hi el Dr. Rafael Mató, el Ilibreter Marc Graupera, I'impressor Francesc Custòdio Pascual. També hi havia una branca més revolucionària amb Camil For­mosa i alguns altres que formaran e! primer nucli del BOC (Camil Formosa: Evidència verbal...). Solans ens diu que les reunions les tenien en el teatret de I'Acadèmia Catòlica i que, en general, les presidia Picart.
17.22

La detenció de Magina Pons [75]
Els esposos Josep Soley Vallhonrat i Magina Pons Magem, ambdós membres d'Estat Català, tingueren fortes dificultats, principalment la dona qual va ser detinguda l'1 de març de 1925, sota l'acusació d'haver ultratjat la bandera espan­yola. Aquest ultratge es va denunciar comès durant la festa del Mutilat d'Àfrica, que va tenir a la placa Pi i Margall, ara Sant Roc. Aquesta festa era per recaptar cabals, que es recollien a base de collocar rosetons amb els colors de la bandera espanyola, als vianants. Maria Baygual intentar posar un d'aquests rosetons a un dels fills de Magina, la qual s'hi va oposar. La Cinteta Rompa, Angelina Sallarès de Rocamora i Jose­fa Sarradell, acusaren Magina d'haver tret el rose­tó posat al seu fill, llençar-lo per terra, tre­pitjant-lo tot seguit. Maria Baygual va declarar e no l'havia trepitjat sinó rebutjat. L'alcalde Relat va cridar Soley i li va proposar, que per­què la seva dona quedés exempta de culpa, calia que s'apuntés a la Unión Patriótica. El 13 de no­vembre de 1925 tingué lloc, a la caserna del car­rer Roger de Flor, de Barcelona, el consell de guerra, essent condemnada Magina a sis mesos i un dia de presó correccional. Magina va al·legar que no va trepitjar la bandera, sinó que volia evi­tar que la posessin al seu fill perquè no portava diners [76]. El dia 18 de novembre de 1925 el capità general Barrera, va confirmar la sentència. Magina no va ser alliberada fins l’amnistia pro­mulgada el 1926 amb motiu del vol de Ramon Franco, atravessant l'Atlàntic amb el Plus ultra [77]. Es va dir que els disgustos provocats per aques­ta detenció foren la causa de la mort de Magina, traspassada el 5 de febrer de 1931. «Vós -es­criuen a Josep Soley, J. Casals Freixes i R. Arru­fat i Arrufat [78]-, servint els interessos espiri­tuals de Catalunya hi heu deixat trossos de la vostra carn, com, per exemple, la vostra muller -i això és el més dolorós- mentre els homes que feren de confidents i delators, causes que motivaren el principal disgust de la malaguanya­da esposa, es passegen pels carrers tranquil·la­ment».

Exili del Dr. Carreras
Lluís Carreras i Mas, dels fundadors de les Scholae Cantorum, que naixeren arreu del país i de la Fundació Bíblica Catalana, no va acceptar ser bisbe de Càdiç, fidel als principis de què els bisbes fossin fills del país i va prendre part, ul­tra actuacions catalanistes prou entenedores, a l'elaboració de la documentació tramesa a Roma en defensa de la llengua catalana. Tot plegat presentava al Dr. Carreras com el capellà més catalanista de tot el bisbat barceloní. Per això les autoritats el desterraren a Barbastre, però Carreras no va obeir, fent-se fort en què la ju­risdicció militar o civil no tenia potestat sobre l'eclesiàstica. Hi hagué molt d'aldarull i, final­ment, va arribar-se a una transacció: el Dr. Car­reras realitzaria un viatge d'estudis on volgués, i amb la data de retorn que ell triés. Aleshores el Dr. Carreras va dirigir-se vers França i Bèlgica. Al seu retorn, com hem dit, va clausurar-se l'A­cadèmia Catòlica de Sabadell [79].

Prats de Molló

Prats de Molló [80] va ser una acció catala­nista armada que pretenia conquerir Catalunya per les armes, dirigida pel coronel Francesc Macià, que el 1925 havia creat l'Emprèstit Pau Claris per finançar l'operació. El màxim conse­ller de Macià va ser un agent secret del govern feixista italià, el qual va denunciar al govern francès la conjuració. Hi intervingueren diver­sos sabadellencs d'Estat Català i de la FLS [Federació Local de Sindicats de Sabadell][81].
La força militar que havia de possibilitar els propòsits del coronel Macià era l'Exèrcit Català que es va formar al Casal Català i a l'Acció Radical Catalana, de París. La instruc­ció militar es realitzava als boscos de Saint-­Cloud, Garches, Marnes-la Conquette i Marly-­le-Roy. El periodista local Xavier Sanahuja, que ostentava el grau d'oficial, en temps de la segona República s'avindrà a publicar un lli­bre, finançat per la Lliga, sobre aquests fets. És un llibre demagògic d'un sabadellenc ressen­tit, però el donem relativament vàlid pel que ens atany, vist, per altra banda, l'estratègia incons­cient d'aquesta campanya. Segons Sanahuja, Ma-­

Notes
75. Altres detencions de «separatistes»: Josep Ca­beza Rodón i Pere Prunés, empresonats I'11.11.1924.
76. Arcadi Badia i Ramon Jou: Evidències verbals...
77. Soley Pons: Evidència verbal...
78. J. Casals Freixes, R. Arrufat i Arrufat: Catalunya, poble dissortat. Barcelona. J. Vila Fontseré, 1933. 315 pp. p. 313.
79. En aquest text ens ha ajudat el consell de Pere Valls.
80. Prats de Molló, el poble que va donar nom a aquesta acció, es troba al Vallespir, a tocar la frontera franco-espanyola.
81. A Sabadell es formaren deu escamots d'Estat Català constituïts per uns deu xicots cadascun. Les reu­nions, abans dels fets de Prats de Molló, es tenien al bosquet del Pedró de Jonqueres, entre la masia de Can Puigjaner i l'església de Jonqueres. Hi havia Josep Soley, Francesc Custòdio i Joan Morral, entre altres. (Evidència verbal de Joan Morral Pelegrí).
Sabadell, informe de I'Oposició, IV

17.23

cià va pronunciar, en unes maniobres celebra­des a Garches, aquesta al·locució: «Vosaltres sou els soldats del primer Exèrcit Català que declararà la guerra a Espanya. Avui, encara, sou simples soldats: però esteu predestinats a ce­nyir la faixa de general, i en el dia que comen­çarà la Iluita, al primer soldat que caigui mort per Catalunya, se li faran els honors d'ésser enterrat sota I'Arc de Triomf de Barcelona» [82].
A París Francesc Macià, després d'unes converses prèvies amb dirigents de la CNT a I'exili entre els quals hi havia el sabadellenc Enric Mampel, que ja coneixem, va rebre d'a­questa organització anarco-sindicalista el com­promís formal de què col·laboraria a la Iluita ar­mada. I tot seguit aquests sindicalistes, pel seu compte, cercaren armament. «Les armes, ens va dir Enric Mampel, les teníem dipositades a la Borsa del Treball». A Sabadell estava con­tactat Bru Lladó, el qual va organitzar sis grups revolucionaris, cap dels quals es coneixia entre si, per evitar suspicàcies i delacions. Aquests grups actuarien de suport a les accions de I'Exèrcit Català en la seva labor de conquesta del país [83].
Però a I'hora de la marxa vers la frontera tingué Iloc a la Maison des Syndicats una se­riosa reunió entre els cenetistes emigrats, en la qual, segons ens confessà Enric Mampel «va considerar-se la poca confiança que els inspi­rava Macià i la seva estratègia militar» i va des­convocar, com a organització, la lleva de volun­taris, engatjant-se amb els combatents d' Estat Català alguns cenetistes de tercera fila» [84]. Tan­mateix els dirigents cenetistes tingueren raó: el general Bordas de la Cuesta, segons Sana­huja [85], va marxar a la conquesta d'Espanya amb un paraigües «en Iloc d'un sabre» i Macià i tot el seu Estat Major van ser detinguts a primers de novembre de 1926, a Prats de Molló, la pe­tita vila del Rosselló, abans que disparessin ni un sol tret, mentre cantaven els Segadors. El combatent de I'Exèrcit Català, el federal del CRF Francesc Vinyes, va ser intèrpret a la causa que a París va tenir Iloc contra Macià. També hi for­mava un altre sabadellenc: Bartomeu Lluís.
A Sabadell, entre el minúscul grup d'Estat Català hi hagué un moment de dispersió, ens diu Camil Formosa, que era un deis responsa­bles 86 encara que no tingueren ni un arrest. Entre els homes de la FLS [Federació Local de Sindicats de Sabadell] es comptaren, se­gons les fonts d'informació, de 15 a 80 detin­guts [87].

Notes
82. Xavier Sanahuja: ...i de Prats de Molló a la Generalitat. Impremta Industrial. Barcelona [1932], 222 pp.
p. 64.
83. Arcadi Badia: Evidència verbal...
84. Enric Mampel: Evidència verbal...
85. Sanahuja: ...i de Prats..., p. 27.
86. Camil Formosa: Evidència verbal...
87. Arcadi Badia: Evidència verbal...