dissabte, 15 de setembre de 2007

Història. L’activitat d’Estat Català a Sabadell. De la dictadura de Primo de Rivera a la proclamació de la República (I).

Alfons XIII i l'alcalde Relat en l'automòbil, al qual els xicots d'Estat Català, taparen l’ensenya reial de les portelles amb segells de propaganda catalanista.


Recull divulgatiu extret de:

Andreu Castells. Del Terror a la Segona República, 1918-1936. A: Sabadell, Informe de I'Oposició, IV. Sabadell: Edicions Riutort, 1980.


El catalanisme

Res de bandera ni llengua catalana
Dels primers actes de la Dictadura cal es­mentar la prohibició rotunda d'exhibir la bandera catalana. Després vingué la prohibició de I'ense­nyament del català a les escoles de la Manco- munitat (24 de gener de 1924), la qual, al seu torn va ser clausurada, malgrat tenir com a dar­rer president el monàrquic i espanyolista Alfons Sala (20 de maig de 1925). Es va prohibir tocar la Santa Espina (4 de setembre de 1924), comme­morar la diada de I'11 de setembre (11 de se­tembre de 1924), tocar L'Emigrant (octubre 1924), la diada Guimerà (8 de març de 1925) i el Foment de la Sardana (11 de setembre de 1926)... Tam­bé va clausurar-se I'Orfeó Català i el Futbol Club Barcelona, i I'Institut d'Estudis Catalans, per or­dre governativa del 10 de juliol de 1925 s'anome­naria Instituto de Estudios Superiores de Cata­luña. També a I'inici de qualsevol actuació coral era obligat cantar el Gloria a España, de Clavé (6 de novembre de 1926), així com incloure din­tre el programa diverses composicions castella­nes (22 de febrer de 1928).
D'entrada a Sabadell el governador civil va amonestar al propi alcalde Relat per haver permès la publicació d'algun escrit en català.
«Quedan en nuestras calles -clama La Tri­buna del Vallés del 10 de gener de 1927 contra els rètols comercials i els dels carrers, redac­tats en català- vestigios de la ignominia de ayer; quedan esos recalcitrantes tercos a per­manecer en el error».

17.21

Clausura del Centre Català. El catalanisme militant
El 22 de setembre de 1923 una providència del governador ordenava clausurar el Centre Català.
El dirigent màxim era, per descomptat, Ra­mon Picart Felip, teòricament de la Lliga Regio­nalista i de I'Acadèmia Catòlica. Picart controla­va la Lliga, el «partit» i I'Acadèmia Catòlica, el fogar espiritual, junt amb el conciliari Dr. Lluís Carreras i el capellà poeta Mn. Josep Cardona. A més Picart tenia sotmès el Centre Català, una mena de pas a I'esquerra de la Lliga local, i el Diari de Sabadell.
La Lliga, si bé d'entrada, va col·laborar amb Relat, aviat se'n desentendrà i mantindrà durant tota la Dictadura una guerra sorda contra els pri­morriveristes. El 17 de desembre de 1926 la Lliga es va veure obligada a redactar els seus estatuts de nou perquè l'article primer va ser denunciat com a ofensa permanent a I'Estat.
L’Acadèmia Catòlica va ser clausurada el 21 de novembre de 1923, però degut a la clamor de les institucions cristianes de la ciutat, es va aconseguir reobrir-la el 29 de desembre de 1923, encara que a partir d'aleshores va sofrir vigilància i el Dr. Lluís Carreras, conciliari de la mateixa hi podrà celebrar les seves conferències quaresmals de I'any 1924. Els dirigents de I'Acadèmia Catòlica temeren, però, que aquest stato quo no duraria i organitzaren i legalitzaren, al marge en absolut de I'esmentada entitat, l'Schola Cantorum. Mentre, la repressió catala­nista va augmentar. És de notar que les autori­tats estaven molestades per I'eterna aparició, una i altra vegada, d'una bandera catalana dalt el Cavall Bernat, de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, cosa de la qual tenien cura d'issar-la-hi els xicots d'Estat Català [69].

Sembla que les evidències catalanistes ha­vien arribat molt enllà i més encara a partir del 21 de maig de 1924 en què va escaure's la vi­sita del rei a Sabadell. En aquesta avinentesa un dels grups radicals d'Estat Català, entre els quals s'hi movia Antoni Solans, aprofitant una distracció del xofer de I'automòbil del rei, va entretenir-se a tapar I'ensenya reial, pintada a les portelles del cotxe, amb segells pro-Estat Català, cosa que no va ser notada fins I'arribada del rei a la Caixa d'Estalvis [70].


Després, el proper dia 25, ja no va poder celebrar-se I'Aplec de Togores, ni, posteriorment, la tradicional Romeria a Montserrat, que havia establert I'any 1892, Sardà i Salvany, ni I'Aplec de la Salut.
Oficialment I'Acadèmia Catòlica no va tor­nar a ser clausurada fins I'11 de setembre de
1924 [71], per no ser reoberta fins el 2 de març 1930, una vegada caiguda la Dictadura. Però va interrompre's la vida social religioso-catalanista local perquè ja funcionava I'Schola Cantorum que, de fet, com hem dit, venia a fer Ies mateixes tasques que mantenia la clausura Acadèmia Catòlica, la qual va poder-se mantenir amb totes les quotes que es pagaven a aquesta entitat i que ara hi passaren i el 17 d'octubre de 1924, ja va poder fer aparèixer el setmanari Cultura Cristiana.
El Centre Català, era I'èlite intel·lectual sa­badellenca. Era un clos molt tancat i per ser-hi rebut calia el vist i plau dels gran dirigents de la Lliga, previ assessorament del grup de La Mirada -Armand Obiols, Francesc Trabal i Joan Oliver- que, pràcticament, portaven tot el pes del Diari de Sabadell, el qual va sortejar els es­culls de la Dictadura amb inocus escrits, des del punt de vista polític, de Francesc Trabal, en què va pretendre declarar la guerra perquè a Saba­dell hi havien moltes noies que mai les havia besat ningú i les noies soles no podien solucio­nar Ilur problema [72], encara que, val a dir-ho, es va intentar fer algun gemec contra la Dictadura. La Veu de Sabadell, dirigit per Joan Costa i Deu. ja va arreplegar un clam més rotund contra la Dictadura, motiu pel qual se li recolliren nú­meros, se li imposaren multes i, finalment, re­beren la suspensió governativa [73].
El grup radical d'Estat Català, compost per petites fraccions de xicots que venien dels Po­mells de Joventut, del Foment de la Sardana, dels Lluïsos, es reunia, quan no estava clausu­rada, a I'Acadèmia Catòlica, i mantenia alguns contactes amb els catalanistes del CRF [Centre Republicà Federal][74].

Notes
68. AHS. Ajuntament. Actes. 2.X.1925.
69. Antoni Solans Carreras i Pere Valls Garreta: Evidències verbals...
70. Antoni Solans: Evidència verbal...
71. Pere Valls (Evidència verbal...), diu que aquesta clausura dóna la impressió de que va esdevenir-se pel re­torn del Dr. Lluís Carreras, que, com veurem, estava exi­liat. Joventut, el setmanari de I'Acadèmia Catòlica, la Jo­ventut Catòlica i la Congregació Mariana de Sabadell, en el seu exemplar de I'11 de setembre de 1924 escriu: (Torna a ésser [a la nostra terra (censurat)] de retorn del seu viatge d'estudi a I'estranger el nostre estimat conci­liari doctor Lluís Carreras...».
72. Diari de Sabadell, 15.11.1927.
73. Andreu Castells: Quaranta-dos anys de diaris sa­badellencs en català (1897-1938). Edicions Riutort, 1976, 124 pp. pp. 57-62 i Avui, 20.IX.1976.
74. La fundació d'Estat Català va tenir Iloc a Bar­celona el 1922. Entre la gent que hem anat esmentant caldria afegir-hi el Dr. Rafael Mató, el Ilibreter Marc Graupera, I'impressor Francesc Custòdio Pascual. També hi havia una branca més revolucionària amb Camil For­mosa i alguns altres que formaran e! primer nucli del BOC (Camil Formosa: Evidència verbal...). Solans ens diu que les reunions les tenien en el teatret de I'Acadèmia Catòlica i que, en general, les presidia Picart.
17.22


La detenció de Magina Pons [75]
Els esposos Josep Soley Vallhonrat i Magina Pons Magem, ambdós membres d'Estat Català, tingueren fortes dificultats, principalment la dona qual va ser detinguda l'1 de març de 1925, sota l'acusació d'haver ultratjat la bandera espan­yola. Aquest ultratge es va denunciar comès durant la festa del Mutilat d'Àfrica, que va tenir a la placa Pi i Margall, ara Sant Roc. Aquesta festa era per recaptar cabals, que es recollien a base de collocar rosetons amb els colors de la bandera espanyola, als vianants. Maria Baygual intentar posar un d'aquests rosetons a un dels fills de Magina, la qual s'hi va oposar. La Cinteta Rompa, Angelina Sallarès de Rocamora i Jose­fa Sarradell, acusaren Magina d'haver tret el rose­tó posat al seu fill, llençar-lo per terra, tre­pitjant-lo tot seguit. Maria Baygual va declarar e no l'havia trepitjat sinó rebutjat. L'alcalde Relat va cridar Soley i li va proposar, que per­què la seva dona quedés exempta de culpa, calia que s'apuntés a la Unión Patriótica. El 13 de no­vembre de 1925 tingué lloc, a la caserna del car­rer Roger de Flor, de Barcelona, el consell de guerra, essent condemnada Magina a sis mesos i un dia de presó correccional. Magina va al·legar que no va trepitjar la bandera, sinó que volia evi­tar que la posessin al seu fill perquè no portava diners [76]. El dia 18 de novembre de 1925 el capità general Barrera, va confirmar la sentència. Magina no va ser alliberada fins l’amnistia pro­mulgada el 1926 amb motiu del vol de Ramon Franco, atravessant l'Atlàntic amb el Plus ultra [77]. Es va dir que els disgustos provocats per aques­ta detenció foren la causa de la mort de Magina, traspassada el 5 de febrer de 1931. «Vós -es­criuen a Josep Soley, J. Casals Freixes i R. Arru­fat i Arrufat [78]-, servint els interessos espiri­tuals de Catalunya hi heu deixat trossos de la vostra carn, com, per exemple, la vostra muller -i això és el més dolorós- mentre els homes que feren de confidents i delators, causes que motivaren el principal disgust de la malaguanya­da esposa, es passegen pels carrers tranquil·la­ment».

Exili del Dr. Carreras
Lluís Carreras i Mas, dels fundadors de les Scholae Cantorum, que naixeren arreu del país i de la Fundació Bíblica Catalana, no va acceptar ser bisbe de Càdiç, fidel als principis de què els bisbes fossin fills del país i va prendre part, ul­tra actuacions catalanistes prou entenedores, a l'elaboració de la documentació tramesa a Roma en defensa de la llengua catalana. Tot plegat presentava al Dr. Carreras com el capellà més catalanista de tot el bisbat barceloní. Per això les autoritats el desterraren a Barbastre, però Carreras no va obeir, fent-se fort en què la ju­risdicció militar o civil no tenia potestat sobre l'eclesiàstica. Hi hagué molt d'aldarull i, final­ment, va arribar-se a una transacció: el Dr. Car­reras realitzaria un viatge d'estudis on volgués, i amb la data de retorn que ell triés. Aleshores el Dr. Carreras va dirigir-se vers França i Bèlgica. Al seu retorn, com hem dit, va clausurar-se l'A­cadèmia Catòlica de Sabadell [79].

Prats de Molló

Prats de Molló [80] va ser una acció catala­nista armada que pretenia conquerir Catalunya per les armes, dirigida pel coronel Francesc Macià, que el 1925 havia creat l'Emprèstit Pau Claris per finançar l'operació. El màxim conse­ller de Macià va ser un agent secret del govern feixista italià, el qual va denunciar al govern francès la conjuració. Hi intervingueren diver­sos sabadellencs d'Estat Català i de la FLS [Federació Local de Sindicats de Sabadell][81].
La força militar que havia de possibilitar els propòsits del coronel Macià era l'Exèrcit Català que es va formar al Casal Català i a l'Acció Radical Catalana, de París. La instruc­ció militar es realitzava als boscos de Saint-­Cloud, Garches, Marnes-la Conquette i Marly-­le-Roy. El periodista local Xavier Sanahuja, que ostentava el grau d'oficial, en temps de la segona República s'avindrà a publicar un lli­bre, finançat per la Lliga, sobre aquests fets. És un llibre demagògic d'un sabadellenc ressen­tit, però el donem relativament vàlid pel que ens atany, vist, per altra banda, l'estratègia incons­cient d'aquesta campanya. Segons Sanahuja, Ma-­

Notes
75. Altres detencions de «separatistes»: Josep Ca­beza Rodón i Pere Prunés, empresonats I'11.11.1924.
76. Arcadi Badia i Ramon Jou: Evidències verbals...
77. Soley Pons: Evidència verbal...
78. J. Casals Freixes, R. Arrufat i Arrufat: Catalunya, poble dissortat. Barcelona. J. Vila Fontseré, 1933. 315 pp. p. 313.
79. En aquest text ens ha ajudat el consell de Pere Valls.
80. Prats de Molló, el poble que va donar nom a aquesta acció, es troba al Vallespir, a tocar la frontera franco-espanyola.
81. A Sabadell es formaren deu escamots d'Estat Català constituïts per uns deu xicots cadascun. Les reu­nions, abans dels fets de Prats de Molló, es tenien al bosquet del Pedró de Jonqueres, entre la masia de Can Puigjaner i l'església de Jonqueres. Hi havia Josep Soley, Francesc Custòdio i Joan Morral, entre altres. (Evidència verbal de Joan Morral Pelegrí).
Sabadell, informe de I'Oposició, IV


17.23

cià va pronunciar, en unes maniobres celebra­des a Garches, aquesta al·locució: «Vosaltres sou els soldats del primer Exèrcit Català que declararà la guerra a Espanya. Avui, encara, sou simples soldats: però esteu predestinats a ce­nyir la faixa de general, i en el dia que comen­çarà la Iluita, al primer soldat que caigui mort per Catalunya, se li faran els honors d'ésser enterrat sota I'Arc de Triomf de Barcelona» [82].
A París Francesc Macià, després d'unes converses prèvies amb dirigents de la CNT a I'exili entre els quals hi havia el sabadellenc Enric Mampel, que ja coneixem, va rebre d'a­questa organització anarco-sindicalista el com­promís formal de què col·laboraria a la Iluita ar­mada. I tot seguit aquests sindicalistes, pel seu compte, cercaren armament. «Les armes, ens va dir Enric Mampel, les teníem dipositades a la Borsa del Treball». A Sabadell estava con­tactat Bru Lladó, el qual va organitzar sis grups revolucionaris, cap dels quals es coneixia entre si, per evitar suspicàcies i delacions. Aquests grups actuarien de suport a les accions de I'Exèrcit Català en la seva labor de conquesta del país [83].
Però a I'hora de la marxa vers la frontera tingué Iloc a la Maison des Syndicats una se­riosa reunió entre els cenetistes emigrats, en la qual, segons ens confessà Enric Mampel «va considerar-se la poca confiança que els inspi­rava Macià i la seva estratègia militar» i va des­convocar, com a organització, la lleva de volun­taris, engatjant-se amb els combatents d' Estat Català alguns cenetistes de tercera fila» [84]. Tan­mateix els dirigents cenetistes tingueren raó: el general Bordas de la Cuesta, segons Sana­huja [85], va marxar a la conquesta d'Espanya amb un paraigües «en Iloc d'un sabre» i Macià i tot el seu Estat Major van ser detinguts a primers de novembre de 1926, a Prats de Molló, la pe­tita vila del Rosselló, abans que disparessin ni un sol tret, mentre cantaven els Segadors. El combatent de I'Exèrcit Català, el federal del CRF Francesc Vinyes, va ser intèrpret a la causa que a París va tenir Iloc contra Macià. També hi for­mava un altre sabadellenc: Bartomeu Lluís.
A Sabadell, entre el minúscul grup d'Estat Català hi hagué un moment de dispersió, ens diu Camil Formosa, que era un deis responsa­bles 86 encara que no tingueren ni un arrest. Entre els homes de la FLS [Federació Local de Sindicats de Sabadell] es comptaren, se­gons les fonts d'informació, de 15 a 80 detin­guts [87].

Notes
82. Xavier Sanahuja: ...i de Prats de Molló a la Generalitat. Impremta Industrial. Barcelona [1932], 222 pp.
p. 64.
83. Arcadi Badia: Evidència verbal...
84. Enric Mampel: Evidència verbal...
85. Sanahuja: ...i de Prats..., p. 27.
86. Camil Formosa: Evidència verbal...
87. Arcadi Badia: Evidència verbal...

Etiquetes de comentaris: