Dins la ratera

La lògica del poder -i perdonin l'obvietat- beneficia sempre qui en té, i particularment, qui en té més. Per això, ara podem comprovar que aquell compromís de Rodríguez Zapatero en el sentit que respectaria la decisió que prengués el Parlament de Catalunya sobre la reforma de l'Estatut s'ha convertit en la principal coacció que pesa sobre el debat estatutari a Catalunya. El sentit polític d'aquell compromís, que semblava atorgar la màxima llibertat al nostre Parlament, de fet, s'ha convertit en una ratera de la qual no només no podrem sortir fàcilment, sinó que en l'intent, ens estem esgarrapant a nosaltres mateixos.

Efectivament, quan l'ara president espanyol va prendre el compromís electoral de respectar la voluntat dels catalans, de fet, encara no tenia a les seves mans les regnes de l'Estat, i per tant, podia ser interpretat en el sentit més generós -i ingenu- imaginable. Per primera vegada, un dirigent del PSOE respectaria la sobirania que de facto exerciríem els catalans a través del Parlament. Vull deixar clar que no poso en dubte la bona intenció de Zapatero, el qual, encara sense experiència de govern i fins i tot amb poques possibilitats d'arribar-hi en un termini breu, podia venir a Barcelona a fer pràctiques d'un tarannà bonifaci que després li ha resultat prou útil. Però la qüestió no és quina va ser la intenció de fons del dirigent socialista a la campanya del PSC de novembre del 2003, sinó que una vegada arribat al màxim poder efectiu de l'Estat, el seu compromís de llavors es transforma inevitablement en allò que la lògica del poder obliga a convertir-lo. De manera que si el 2003 l'expressió "respectaré la voluntat del Parlament de Catalunya" podia significar "feu el que vulgueu, que accepto la sobirania dels catalans per dotar-se d'un nou Estatut", el 2005 no té altra interpretació possible que "és absolutament necessari que del Parlament de Catalunya en surti un Estatut que es pugui aprovar a Madrid sense que hi hagi de fer retocs". Ara som els catalans i el nostre Parlament els que hem de complir el compromís de Zapatero! És a dir, que no s'hagi de tocar ni una coma del nou Estatut a Madrid. En realitat, no ha canviat pas el compromís de Zapatero: el que ha canviat és el poder que hi havia darrere de l'afirmació (de zero a cent) i, per tant, el seu sentit, la seva interpretació i la seva eficàcia real. La invitació a la llibertat del 2003 s'ha convertit en la ratera del 2005. Coses del poder.

I ara què? Doncs ara resulta que la lògica del poder s'imposa sense concessions. L'Estatut que pot ser aprovat, amb la constricció d'haver de ser acceptat per Madrid sense posar en dificultats Zapatero, no pot anar gaire més enllà de posar al dia l'anterior en funció de les actuals agendes polítiques que obliguen a destacar fets nous com la immigració o les noves tecnologies. Per tant, el nou Estatut no pot ser un gest d'afirmació de la sobirania, com sí que ho era el pla Ibarretxe -la sort del qual tampoc no sabem en què acabarà- o els projectes inicialment presentats per CiU, ERC i ICV. D'altra banda, com que hi ha la pressió del compromís de Zapatero, abans es farà fracassar l'acord al Parlament de Catalunya que no pas haver de fer un front català a Madrid per defensar unànimement allò que s'hagi aprovat aquí. Les patacades les anticipem i ens les donem els uns als altres aquí, doncs, per estalviar-les allà. Potser si es pogués treballar sense la pressió del compromís de Zapatero, les coses haurien anat millor aquí. Ara la lògica del poder fa que paguem el preu d'una expressió condescendent que, en aquell moment, gairebé ningú no va saber veure. Als catalans ens agrada que ens perdonin la vida i ho entenem com una gentilesa. Però són gentileses com ara aquelles de deixar passar primer les senyores, que, just el contrari del que semblen, són pròpies de societats masclistes. O dit d'una altra manera: només quan es té mentalitat de servent s'agraeixen les propines.

Només des d'aquesta perspectiva es pot entendre la confrontació partidària d'aquests moments, tan allunyada del tacte i del seny que caldria que presidís un debat estatutari d'alçada. Les acusacions que els portaveus de la ponència de l'Estatut es fan els uns als altres són tan bèsties que no deixen cap marge de maniobra per pensar que el problema sigui de confrontació entre projectes de país i obliguen a creure que tot plegat es redueix a astúcies cíniques de murri. En primer lloc, aquesta lògica de la declaració insultant que pretén desqualificar la voluntat patriòtica de l'adversari, acaba caient sobre la teulada comuna que cobreix uns i altres. I és que, o bé provoquen la indiferència general -"ja s'ho faran"; "tots són iguals"...- o bé si és té un partit pres, fan inimaginables futurs acords entre gent que no es té cap mena de confiança i es menysprea. En segon lloc, provoquen en l'opinió pública no tan sols cansament, sinó fàstic. No és estrany que hi hagi molts catalans que creguin que no els interessa l'Estatut o que el considerin irrellevant. No es una qüestió ni d'ignorància, ni de no "saber comunicar", ni de "participació". És, simplement, que les acusacions tactistes s'han empassat el contingut de fons. Però, i en tercer lloc, allò que més hauria de preocupar és que aquesta dinàmica aboca a un acord de mínims sobre l'Estatut. Les ocasions ens què s'ha sabut recórrer a les diverses majories possibles per forçar millors acords han estat escasses i, en general, les posicions respectives han estat, en tots els partits, les previsibles, demostrant una mínima voluntat de risc. En política, la desqualificació indignada és indici d'inoperància, mentre que el silenci discret i amable és senyal de força útil. I d'això, no n'hi ha hagut.

Com s'acabarà? Som a la ratera i jo crec que si en sortim, ho farem esgarrapats i sense força. L'Estatut serà explicat per uns com l'avenç possible mentre no arriba la independència, per altres com l'avenç que realment necessitàvem i encara per uns altres com un avenç modest condicionat per la "responsabilitat". Més demagògicament, hi haurà qui dirà que la gent tampoc no volia més que el que s'ha obtingut. I quedarà per a la història saber si no hauria calgut mobilitzar la ciutadania o si no hauria estat millor deixar-ho per més endavant. L'alternativa, quedar-se dins la ratera i demostrar que no som capaços de sortir-ne, és una possibilitat que no crec que pogués satisfer ningú. Però si es produís, l'atribució de culpes seria un episodi que faria les delícies de tots els Jiménez Losantos del món i que permetria als signants del manifest (farisaicament) preocupats pel nacionalisme català i les seves xacres identitàries estalviar-se la despesa que representaria haver de crear un nou partit. Potser sí que el millor dia per aprovar el nou projecte d'Estatut al Parlament de Catalunya és l'Onze de Setembre. Les derrotes, si pot ser, totes el mateix dia.

Salvador Cardús

Font: AVUI, 8-VII-2005