Nova secció d’himnes i cançons patriòtiques.

El mestre Oriol Martorell, de la Coral Sant Jordi

A les seccions d’enllaços existents de Llengua i Cultura, Nacional, Mitjans de comunicació, Diccionaris i traductors, Cinema, Informàtica, Material, Blocs recomanats, Revistes i portaveus, Imatges nacionalistes i Audiovisuals hi afegim ara la d’Himnes i Cançons patriòtiques.

No tenim cap voluntat exhaustiva i es tracta d’un primer recull. Tanmateix, us agrairem que ens feu arribar cançons patriòtiques que us facin vibrar. Cançons cantades a càrrec de grups d’arrel tradicional, cantautors i corals.

La nostra voluntat és, senzillament, la de fer un aplec de cançons que ens facin vibrar, que ens infonguin moral de victòria. Perquè tot poble que lluita per la seva Independència té necessitat, entre d’altres, d’uns símbols visuals (senyera, bandera de Sant Jordi, estelada, bandera negra, Au Fènix...), però també d’uns símbols sonors (himnes i cançons) que ens arribin al cor i ens el faci bategar, a cadascun dels músculs i ens els tensionin, ens impel·leixin el nostre intel·lecte i ens disposin a la lluita indefallible i victoriosa per la Llibertat de la Pàtria!

Parlem sempre en català!

La llengua catalana és consubstancial als catalans, forma part del geni català, de la nostra manera de veure i entendre el món. És part intrínseca de la Nació, n'és el nervi que contínuament la forja.

És per això que francesos i espanyols han posat la seva major cura en anihilar la nostra llengua perquè, amb ella, destruiran també la Nació. D'aquí, per una banda, les contínues prohibicions i persecucions de què ha estat -i és!- objecte. D'aquí el secular bombardeig psicològic que el català és una llengua inferior, familiar i, de cap manera, una llengua apta per la cultura, la ciència o qualsevol altre ús formal (missatge racista que també ens està dient que els catalans som un poble inferior). Però també d'aquí el secular interès en promoure onades migratòries a Catalunya per tal que ofeguin –per pura força demogràfica- la cultura i l’ètnia catalana. I d’això, pesi a qui pesi, també se’n diu genocidi ètnic.

Tanmateix i malgrat tot –com ens alerta i interpel·la mossèn Dalmau-, podem i hem de convertir la immigració, sobretot l’actual, en catalans. I, en aquesta sublim tasca resulta fonamental l’objecte dels atacs d’aquest genocidi lingüístic, polític i ètnic: la llengua catalana.

Els catalans hem de (tornar a) creure en nosaltres mateixos, hem d’autocentrar-nos nacionalment i lingüística, hem d’actuar en tot moment com homes lliures i dignes d’anomenar-nos catalans. I cal començar-ho a fer parlant sempre i amb tothom en la llengua que ens fa ser qui som i ens fa singulars al món: la catalana!

Setembre Negre

Ésser català no és fàcil. És una elecció, una tria. És l'assumpció d'una
categoria espiritual i cívica reservada als valerosos i als intel·ligents. Nats
o no als Països Catalans, de català no n'és qui vol, sinó qui pot.

Els catalans natius hem d'oferir als immigrants la possibilitat
d'esdevenir catalans com nosaltres. Cal que s'adonin que ésser català val la
pena. Per això els catalans servils que, per sistema, davant de qualsevol
immigrant parlen sempre en castellà, a més del trist espectacle de vilesa
personal que li ofereixen, li barren el pas a la integració.

Molts immigrants de bona voluntat lamenten que no poden aprendre el
català, perquè a ells ningú no els el parla. Ens pensem que els fem una gràcia
quan a un immigrant, sobretot si és un infant, li parlem castellà, i li fem un
mal. Li fem impossible la integració, el condemnem a ésser sempre més un
foraster, un discriminat, li prohibim d'esdevenir un ciutadà normal de
Catalunya. I ens consolem dient que nosaltres som més educats que no pas ells. La veritat, però, és que som més vils.

Si tots els catalans plegats tinguéssim el sentit de la dignitat que té
un sol manobre castellà, la immigració hauria representat la solució del
problema demogràfic de Catalunya. Ja tots parlarien català. Però per a això ens
cal alliberar-nos del nostre complex de vençuts.

L'única manera de no discriminar els immigrants és facilitar-los el
camí d'esdevenir catalans. Perquè els immigrants esdevinguin catalans
normals, cal primerament que els catalans natius siguem plenament catalans i res més que catalans. Sense rendicions prèvies, sense servilismes, sense complex de vençuts. Mostrant-nos a ells com a catalans, parlant-los sempre català i ajudant-los a parlar-lo. Així esdevindran catalans, no dels altres, sinó de
l'única mena que n'hi ha. Així eliminarem tota discriminació.

Els immigrants no catalans senten com una veneració instintiva per la
gallardia de les persones, per la dignitat, ni que sigui aparent. Ells
s'imaginaven, en venir a Catalunya, uns catalans ferrenys, orgullosos de llur
catalanitat. Ens imaginaven àdhuc com un poble de menjacastellans. Si nosaltres
haguéssim estat, solament en una part mínima allò que ells s'afiguraven de
nosaltres, avui tots els immigrants parlarien català.

Fragments extrets de "La invasió", de mossèn Josep Armengou. Nacionalisme català. 1974.

Història. L’activitat d’Estat Català a Sabadell. De la dictadura de Primo de Rivera a la proclamació de la República (I).

Alfons XIII i l'alcalde Relat en l'automòbil, al qual els xicots d'Estat Català, taparen l’ensenya reial de les portelles amb segells de propaganda catalanista.


Recull divulgatiu extret de:

Andreu Castells. Del Terror a la Segona República, 1918-1936. A: Sabadell, Informe de I'Oposició, IV. Sabadell: Edicions Riutort, 1980.

El catalanisme

Res de bandera ni llengua catalana
Dels primers actes de la Dictadura cal es­mentar la prohibició rotunda d'exhibir la bandera catalana. Després vingué la prohibició de I'ense­nyament del català a les escoles de la Manco- munitat (24 de gener de 1924), la qual, al seu torn va ser clausurada, malgrat tenir com a dar­rer president el monàrquic i espanyolista Alfons Sala (20 de maig de 1925). Es va prohibir tocar la Santa Espina (4 de setembre de 1924), comme­morar la diada de I'11 de setembre (11 de se­tembre de 1924), tocar L'Emigrant (octubre 1924), la diada Guimerà (8 de març de 1925) i el Foment de la Sardana (11 de setembre de 1926)... Tam­bé va clausurar-se I'Orfeó Català i el Futbol Club Barcelona, i I'Institut d'Estudis Catalans, per or­dre governativa del 10 de juliol de 1925 s'anome­naria Instituto de Estudios Superiores de Cata­luña. També a I'inici de qualsevol actuació coral era obligat cantar el Gloria a España, de Clavé (6 de novembre de 1926), així com incloure din­tre el programa diverses composicions castella­nes (22 de febrer de 1928).
D'entrada a Sabadell el governador civil va amonestar al propi alcalde Relat per haver permès la publicació d'algun escrit en català.
«Quedan en nuestras calles -clama La Tri­buna del Vallés del 10 de gener de 1927 contra els rètols comercials i els dels carrers, redac­tats en català- vestigios de la ignominia de ayer; quedan esos recalcitrantes tercos a per­manecer en el error».

17.21

Clausura del Centre Català. El catalanisme militant
El 22 de setembre de 1923 una providència del governador ordenava clausurar el Centre Català.
El dirigent màxim era, per descomptat, Ra­mon Picart Felip, teòricament de la Lliga Regio­nalista i de I'Acadèmia Catòlica. Picart controla­va la Lliga, el «partit» i I'Acadèmia Catòlica, el fogar espiritual, junt amb el conciliari Dr. Lluís Carreras i el capellà poeta Mn. Josep Cardona. A més Picart tenia sotmès el Centre Català, una mena de pas a I'esquerra de la Lliga local, i el Diari de Sabadell.
La Lliga, si bé d'entrada, va col·laborar amb Relat, aviat se'n desentendrà i mantindrà durant tota la Dictadura una guerra sorda contra els pri­morriveristes. El 17 de desembre de 1926 la Lliga es va veure obligada a redactar els seus estatuts de nou perquè l'article primer va ser denunciat com a ofensa permanent a I'Estat.
L’Acadèmia Catòlica va ser clausurada el 21 de novembre de 1923, però degut a la clamor de les institucions cristianes de la ciutat, es va aconseguir reobrir-la el 29 de desembre de 1923, encara que a partir d'aleshores va sofrir vigilància i el Dr. Lluís Carreras, conciliari de la mateixa hi podrà celebrar les seves conferències quaresmals de I'any 1924. Els dirigents de I'Acadèmia Catòlica temeren, però, que aquest stato quo no duraria i organitzaren i legalitzaren, al marge en absolut de I'esmentada entitat, l'Schola Cantorum. Mentre, la repressió catala­nista va augmentar. És de notar que les autori­tats estaven molestades per I'eterna aparició, una i altra vegada, d'una bandera catalana dalt el Cavall Bernat, de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, cosa de la qual tenien cura d'issar-la-hi els xicots d'Estat Català [69].

Sembla que les evidències catalanistes ha­vien arribat molt enllà i més encara a partir del 21 de maig de 1924 en què va escaure's la vi­sita del rei a Sabadell. En aquesta avinentesa un dels grups radicals d'Estat Català, entre els quals s'hi movia Antoni Solans, aprofitant una distracció del xofer de I'automòbil del rei, va entretenir-se a tapar I'ensenya reial, pintada a les portelles del cotxe, amb segells pro-Estat Català, cosa que no va ser notada fins I'arribada del rei a la Caixa d'Estalvis [70].

Després, el proper dia 25, ja no va poder celebrar-se I'Aplec de Togores, ni, posteriorment, la tradicional Romeria a Montserrat, que havia establert I'any 1892, Sardà i Salvany, ni I'Aplec de la Salut.
Oficialment I'Acadèmia Catòlica no va tor­nar a ser clausurada fins I'11 de setembre de
1924 [71], per no ser reoberta fins el 2 de març 1930, una vegada caiguda la Dictadura. Però va interrompre's la vida social religioso-catalanista local perquè ja funcionava I'Schola Cantorum que, de fet, com hem dit, venia a fer Ies mateixes tasques que mantenia la clausura Acadèmia Catòlica, la qual va poder-se mantenir amb totes les quotes que es pagaven a aquesta entitat i que ara hi passaren i el 17 d'octubre de 1924, ja va poder fer aparèixer el setmanari Cultura Cristiana.
El Centre Català, era I'èlite intel·lectual sa­badellenca. Era un clos molt tancat i per ser-hi rebut calia el vist i plau dels gran dirigents de la Lliga, previ assessorament del grup de La Mirada -Armand Obiols, Francesc Trabal i Joan Oliver- que, pràcticament, portaven tot el pes del Diari de Sabadell, el qual va sortejar els es­culls de la Dictadura amb inocus escrits, des del punt de vista polític, de Francesc Trabal, en què va pretendre declarar la guerra perquè a Saba­dell hi havien moltes noies que mai les havia besat ningú i les noies soles no podien solucio­nar Ilur problema [72], encara que, val a dir-ho, es va intentar fer algun gemec contra la Dictadura. La Veu de Sabadell, dirigit per Joan Costa i Deu. ja va arreplegar un clam més rotund contra la Dictadura, motiu pel qual se li recolliren nú­meros, se li imposaren multes i, finalment, re­beren la suspensió governativa [73].
El grup radical d'Estat Català, compost per petites fraccions de xicots que venien dels Po­mells de Joventut, del Foment de la Sardana, dels Lluïsos, es reunia, quan no estava clausu­rada, a I'Acadèmia Catòlica, i mantenia alguns contactes amb els catalanistes del CRF [Centre Republicà Federal][74].

Notes
68. AHS. Ajuntament. Actes. 2.X.1925.
69. Antoni Solans Carreras i Pere Valls Garreta: Evidències verbals...
70. Antoni Solans: Evidència verbal...
71. Pere Valls (Evidència verbal...), diu que aquesta clausura dóna la impressió de que va esdevenir-se pel re­torn del Dr. Lluís Carreras, que, com veurem, estava exi­liat. Joventut, el setmanari de I'Acadèmia Catòlica, la Jo­ventut Catòlica i la Congregació Mariana de Sabadell, en el seu exemplar de I'11 de setembre de 1924 escriu: (Torna a ésser [a la nostra terra (censurat)] de retorn del seu viatge d'estudi a I'estranger el nostre estimat conci­liari doctor Lluís Carreras...».
72. Diari de Sabadell, 15.11.1927.
73. Andreu Castells: Quaranta-dos anys de diaris sa­badellencs en català (1897-1938). Edicions Riutort, 1976, 124 pp. pp. 57-62 i Avui, 20.IX.1976.
74. La fundació d'Estat Català va tenir Iloc a Bar­celona el 1922. Entre la gent que hem anat esmentant caldria afegir-hi el Dr. Rafael Mató, el Ilibreter Marc Graupera, I'impressor Francesc Custòdio Pascual. També hi havia una branca més revolucionària amb Camil For­mosa i alguns altres que formaran e! primer nucli del BOC (Camil Formosa: Evidència verbal...). Solans ens diu que les reunions les tenien en el teatret de I'Acadèmia Catòlica i que, en general, les presidia Picart.
17.22

La detenció de Magina Pons [75]
Els esposos Josep Soley Vallhonrat i Magina Pons Magem, ambdós membres d'Estat Català, tingueren fortes dificultats, principalment la dona qual va ser detinguda l'1 de març de 1925, sota l'acusació d'haver ultratjat la bandera espan­yola. Aquest ultratge es va denunciar comès durant la festa del Mutilat d'Àfrica, que va tenir a la placa Pi i Margall, ara Sant Roc. Aquesta festa era per recaptar cabals, que es recollien a base de collocar rosetons amb els colors de la bandera espanyola, als vianants. Maria Baygual intentar posar un d'aquests rosetons a un dels fills de Magina, la qual s'hi va oposar. La Cinteta Rompa, Angelina Sallarès de Rocamora i Jose­fa Sarradell, acusaren Magina d'haver tret el rose­tó posat al seu fill, llençar-lo per terra, tre­pitjant-lo tot seguit. Maria Baygual va declarar e no l'havia trepitjat sinó rebutjat. L'alcalde Relat va cridar Soley i li va proposar, que per­què la seva dona quedés exempta de culpa, calia que s'apuntés a la Unión Patriótica. El 13 de no­vembre de 1925 tingué lloc, a la caserna del car­rer Roger de Flor, de Barcelona, el consell de guerra, essent condemnada Magina a sis mesos i un dia de presó correccional. Magina va al·legar que no va trepitjar la bandera, sinó que volia evi­tar que la posessin al seu fill perquè no portava diners [76]. El dia 18 de novembre de 1925 el capità general Barrera, va confirmar la sentència. Magina no va ser alliberada fins l’amnistia pro­mulgada el 1926 amb motiu del vol de Ramon Franco, atravessant l'Atlàntic amb el Plus ultra [77]. Es va dir que els disgustos provocats per aques­ta detenció foren la causa de la mort de Magina, traspassada el 5 de febrer de 1931. «Vós -es­criuen a Josep Soley, J. Casals Freixes i R. Arru­fat i Arrufat [78]-, servint els interessos espiri­tuals de Catalunya hi heu deixat trossos de la vostra carn, com, per exemple, la vostra muller -i això és el més dolorós- mentre els homes que feren de confidents i delators, causes que motivaren el principal disgust de la malaguanya­da esposa, es passegen pels carrers tranquil·la­ment».

Exili del Dr. Carreras
Lluís Carreras i Mas, dels fundadors de les Scholae Cantorum, que naixeren arreu del país i de la Fundació Bíblica Catalana, no va acceptar ser bisbe de Càdiç, fidel als principis de què els bisbes fossin fills del país i va prendre part, ul­tra actuacions catalanistes prou entenedores, a l'elaboració de la documentació tramesa a Roma en defensa de la llengua catalana. Tot plegat presentava al Dr. Carreras com el capellà més catalanista de tot el bisbat barceloní. Per això les autoritats el desterraren a Barbastre, però Carreras no va obeir, fent-se fort en què la ju­risdicció militar o civil no tenia potestat sobre l'eclesiàstica. Hi hagué molt d'aldarull i, final­ment, va arribar-se a una transacció: el Dr. Car­reras realitzaria un viatge d'estudis on volgués, i amb la data de retorn que ell triés. Aleshores el Dr. Carreras va dirigir-se vers França i Bèlgica. Al seu retorn, com hem dit, va clausurar-se l'A­cadèmia Catòlica de Sabadell [79].

Prats de Molló

Prats de Molló [80] va ser una acció catala­nista armada que pretenia conquerir Catalunya per les armes, dirigida pel coronel Francesc Macià, que el 1925 havia creat l'Emprèstit Pau Claris per finançar l'operació. El màxim conse­ller de Macià va ser un agent secret del govern feixista italià, el qual va denunciar al govern francès la conjuració. Hi intervingueren diver­sos sabadellencs d'Estat Català i de la FLS [Federació Local de Sindicats de Sabadell][81].
La força militar que havia de possibilitar els propòsits del coronel Macià era l'Exèrcit Català que es va formar al Casal Català i a l'Acció Radical Catalana, de París. La instruc­ció militar es realitzava als boscos de Saint-­Cloud, Garches, Marnes-la Conquette i Marly-­le-Roy. El periodista local Xavier Sanahuja, que ostentava el grau d'oficial, en temps de la segona República s'avindrà a publicar un lli­bre, finançat per la Lliga, sobre aquests fets. És un llibre demagògic d'un sabadellenc ressen­tit, però el donem relativament vàlid pel que ens atany, vist, per altra banda, l'estratègia incons­cient d'aquesta campanya. Segons Sanahuja, Ma-­

Notes
75. Altres detencions de «separatistes»: Josep Ca­beza Rodón i Pere Prunés, empresonats I'11.11.1924.
76. Arcadi Badia i Ramon Jou: Evidències verbals...
77. Soley Pons: Evidència verbal...
78. J. Casals Freixes, R. Arrufat i Arrufat: Catalunya, poble dissortat. Barcelona. J. Vila Fontseré, 1933. 315 pp. p. 313.
79. En aquest text ens ha ajudat el consell de Pere Valls.
80. Prats de Molló, el poble que va donar nom a aquesta acció, es troba al Vallespir, a tocar la frontera franco-espanyola.
81. A Sabadell es formaren deu escamots d'Estat Català constituïts per uns deu xicots cadascun. Les reu­nions, abans dels fets de Prats de Molló, es tenien al bosquet del Pedró de Jonqueres, entre la masia de Can Puigjaner i l'església de Jonqueres. Hi havia Josep Soley, Francesc Custòdio i Joan Morral, entre altres. (Evidència verbal de Joan Morral Pelegrí).
Sabadell, informe de I'Oposició, IV

17.23

cià va pronunciar, en unes maniobres celebra­des a Garches, aquesta al·locució: «Vosaltres sou els soldats del primer Exèrcit Català que declararà la guerra a Espanya. Avui, encara, sou simples soldats: però esteu predestinats a ce­nyir la faixa de general, i en el dia que comen­çarà la Iluita, al primer soldat que caigui mort per Catalunya, se li faran els honors d'ésser enterrat sota I'Arc de Triomf de Barcelona» [82].
A París Francesc Macià, després d'unes converses prèvies amb dirigents de la CNT a I'exili entre els quals hi havia el sabadellenc Enric Mampel, que ja coneixem, va rebre d'a­questa organització anarco-sindicalista el com­promís formal de què col·laboraria a la Iluita ar­mada. I tot seguit aquests sindicalistes, pel seu compte, cercaren armament. «Les armes, ens va dir Enric Mampel, les teníem dipositades a la Borsa del Treball». A Sabadell estava con­tactat Bru Lladó, el qual va organitzar sis grups revolucionaris, cap dels quals es coneixia entre si, per evitar suspicàcies i delacions. Aquests grups actuarien de suport a les accions de I'Exèrcit Català en la seva labor de conquesta del país [83].
Però a I'hora de la marxa vers la frontera tingué Iloc a la Maison des Syndicats una se­riosa reunió entre els cenetistes emigrats, en la qual, segons ens confessà Enric Mampel «va considerar-se la poca confiança que els inspi­rava Macià i la seva estratègia militar» i va des­convocar, com a organització, la lleva de volun­taris, engatjant-se amb els combatents d' Estat Català alguns cenetistes de tercera fila» [84]. Tan­mateix els dirigents cenetistes tingueren raó: el general Bordas de la Cuesta, segons Sana­huja [85], va marxar a la conquesta d'Espanya amb un paraigües «en Iloc d'un sabre» i Macià i tot el seu Estat Major van ser detinguts a primers de novembre de 1926, a Prats de Molló, la pe­tita vila del Rosselló, abans que disparessin ni un sol tret, mentre cantaven els Segadors. El combatent de I'Exèrcit Català, el federal del CRF Francesc Vinyes, va ser intèrpret a la causa que a París va tenir Iloc contra Macià. També hi for­mava un altre sabadellenc: Bartomeu Lluís.
A Sabadell, entre el minúscul grup d'Estat Català hi hagué un moment de dispersió, ens diu Camil Formosa, que era un deis responsa­bles 86 encara que no tingueren ni un arrest. Entre els homes de la FLS [Federació Local de Sindicats de Sabadell] es comptaren, se­gons les fonts d'informació, de 15 a 80 detin­guts [87].

Notes
82. Xavier Sanahuja: ...i de Prats de Molló a la Generalitat. Impremta Industrial. Barcelona [1932], 222 pp.
p. 64.
83. Arcadi Badia: Evidència verbal...
84. Enric Mampel: Evidència verbal...
85. Sanahuja: ...i de Prats..., p. 27.
86. Camil Formosa: Evidència verbal...
87. Arcadi Badia: Evidència verbal...

1707- 2007. Tres segles de l’inici de l’ocupació militar i genocidi polític dels Països Catalans

Enguany es commemora el 300 aniversari de la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707); derrota militar que significà la caiguda del Regne de València en mans del Borbó Felipe V –prolegomen de la caiguda de Barcelona (11 de Setembre de 1714) i de Mallorca (1715)- i el començament del que en Joan F. Mira descriu com a genocidi polític dels Països Catalans: “un genocidi polític és destruir un país com a país: la seua estructura política, el seu govern, les seues lleis, les institucions, els tribunals, l’administració, la moneda, etc., i en definitiva “la imposición y mudanza de costumbres” i la reducció a l’“uso, forma y práctica de gobierno” d’un altre país”.

Tres segles després -i en plena II Restauració monàrquica-, ens trobem en un atzucac nacional i moral que té com a màxims protagonistes la indigència nacional i ètica d’uns dirigents polítics catalans enfrontats entre si per absurdes i partidistes guerres fratricides i pels que la seva màxima aspiració no és servir a Catalunya, sinó servir-se de Catalunya pels seus espuris interessos personals.

La sortida d’aquest atzucac no vindrà de la mà d’aquests dirigents sinó del seu reemplaçament per gent que no ha fet de la política llur professió i d’un Poble organitzat i actiu. És l’hora que els catalans creguem novament en nosaltres mateixos i sapiguem reemprendre l’únic camí que ens omplirà nacionalment, socialment, lingüísticament, culturalment,... el camí de la Llibertat!

Editorial del Llengua i Nació, núm. 8 (portaveu de l'Associació per la Llengua i la Cultura)

Onze de Setembre. Actes de la Plataforma per la Llengua arreu del territori. Participa-hi!

Ofrena floral i parades a l'Arc de Triomf, el Fossar de les Moreres i el monument de Rafael Casanova per la Diada

Durant tot el dia 11 de setembre, la Plataforma per la Llengua tindrà diverses parades a Barcelona: al Fossar de les Moreres i davant del monument de Rafael Casanova (totes dues de 10.00 del matí a 14.00 de la tarda) i a l'Arc de Triomf (de 10.00 del matí a 21.00 del vespre), en el marc de la fira d'entitats. A més, enguany, per primer any, la Plataforma per la Llengua realitzarà una ofrena floral al monument de Rafael Casanova, a partir de les 10.00 del matí. Si vols col·laborar durant la Diada en la barra o en les parades, adreça't a participacio@plataforma-llengua.cat.

Apart dels actes de Barcelona, hi haurà altres actes arreu del territori. Un d'aquests és la participació de la Plataforma per la Llengua Maresme en la fira d'entitats de Blanes que tindrà lloc el 8 de setembre. Per a més informació sobre aquesta activitat, podeu escriure a: plmaresme@plataforma-llengua.cat.

Per la seva banda, la Plataforma per la Llengua Vallès Occidental, participa, com ja fa un parell d'anys està fent, en la mostra d'entitats populars. Enguany, la commemoració tindrà lloc el dilluns dia 10. Es farà a la plaça de la Creu Alta -coincidint amb les Barraques- i consistirà en una mostra d'entitats, un sopar popular i un recital a càrrec d'en Feliu Ventura. La parada de la Plataforma es muntarà de 6 a 9 h. del vespre. Un cop més, la teva col·laboració és indispensable per poder dur a terme aquest acte. Si vols col·laborar amb nosaltres, escriu-nos un correu a plvallesoccidental@plataforma-llengua.cat. T'agrairem que ens diguis quina és la teva disponibilitat horària (qualsevol estona és bona!).

Per la Diada, et regalem una samarreta si ens portes un nou soci!

Amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya d'enguany, la Plataforma per la Llengua ha engegat una campanya mitjançant la qual us demanem a tots els socis que animeu els vostres amics o amigues, parents, coneguts, companys de feina, etc, a implicar-se en el nostre projecte comú associant-se a l'organització. En aquest sentit, per cada nou soci que feu, us regalarem la nova samarreta de la Plataforma per la Llengua, dissenyada expressament per aquesta campanya, que podeu veure a la imatge. Les samarretes estan disponibles en tres colors: negre, caqui i vermell. Seguiu llegint per saber què cal fer per aconseguir la samarreta.

Campanyes. "El món ha de saber-ho".

Per una nova acció coordinada de la blogosfera

xaviermir Blogosfera dilluns, 27 d'agost de 2007

Ara fa un any, la "Crida a la blogosfera sobiranista" va permetre dur a terme una acció coordinada. Del 4 a l'11 de setembre, més de cent blocs van intitular els seus escrits amb la frase "Jo també vull un estat propi". A partir d'aquella proposta han nascut la Xarxa de Blocs Sobiranistes i el web www.estatpropi.cat. Enguany no repetirem aquella proposta, però podem fer una altra cosa de profit si tots, blocaires i internautes en general, us hi animeu.

Presentació de la proposta
Ja fa uns dies que està disponible el documental sobre Èric Bertran amb subtítols en anglès. L'ús d'aquesta llengua en els subtítols fa que ara sigui exportable a molts països del món. Darrere d'aquest resultat final hi ha un munt de feina, des de l'experiència de l'Èric mateix i la seva voluntat de seguir endavant malgrat les tensions sofertes, fins a la traducció dels subtítols a càrrec de Heather Hayes, passant pel suport de Víctor Alexandre, el dels professionals que han fet realitat l'obra de teatre (que per cert aquest setembre comença la gira pels Països Catalans) o el del mateix Xevi Mató, autor del documental, el cas d'Èric Bertran ha esdevingut paradigmàtic no només per la realitat que descriu, sinó també per la capacitat de posar a treballar tantes persones. L'obra de teatre que s'ha muntat a partir d'aquest cas, per exemple, començarà una gira pels Països Catalans a partir del proper mes de setembre.

El vídeo és a YouTube i el que us proposo és un visionat massiu concentrat en una setmana: de dilluns a divendres, del dia 3 al dia 9 de setembre. Si penseu que el cas de l'Èric deixa en evidència l'Estat espanyol i el govern de Zapatero; si penseu que val la pena organitzar-nos per fer d'Internet una plataforma de difusió mundial per fer arribar el missatge que Espanya no és allò que sembla; si creieu que els internautes per un estat propi hem de fer una nova demostració de força utilitzant l'enginy i les possibilitats de les noves tecnologies, aprofitem l'ocasió que ens ofereix aquest reportatge de Xevi Mató.

Si aquesta iniciativa té èxit, les conseqüències positives seran nombroses. Haurem aconseguit una projecció internacional per uns mitjans que fa uns anys haurien estat impensables i ho haurem aconseguit amb un cost zero, simplement aprofitant una feina ja feta i la col·laboració coordinada de la comunitat internauta dels Països Catalans.

Què hem de fer, doncs?
A partir d'avui i fins diumenge dia 2, fer arribar a tothom aquesta proposta perquè a la mitjanit del dia 2 al dia 3 començarà el bombardeig de visionats. Poseu en circulació correus electrònics que s'escampin en progressió geomètrica. Penseu en els espais d'Internet a tot el món on puguem introduir la notícia de l'existència d'aquest documental, feu-ne una llista; podeu introduir un comentari en aquest apunt amb els enllaços als llocs on vosaltres mateixos el donareu a conèixer a partir del dia 3.

Durant la primera setmana de setembre, del 3 al 9 ambdós inclosos, visitem tantes vegades al dia com sigui possible el lloc on hi ha penjat el reportatge. Si encara no l'havíeu vist, aprofiteu per veure'l. Si ja ho havíeu fet, minimitzeu la finestra i seguiu navegant o treballant. Escampeu-ho per tot el món, especialment pels països anglòfons o que tenen un bon nivell d'anglès. Si cadascun de nosaltres es converteix en un divulgador actiu durant aquella setmana, si fem arribar l'enllaç a la URL del vídeo per tot el món, el documental serà notícia mundial i haurem presentat l'Estat espanyol tal com és en realitat. No desestimeu el potencial de les noves tecnologies.

I tot això, per què?
El primer objectiu serà que la iniciativa en si mateixa, el fet de tornar a utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació per generar una campanya, sigui notícia; que es vegi el nostre potencial quan actuem de manera organitzada. El segon objectiu és aconseguir que la notícia provoqui una allau de visionats del documental i que aquest es col·loqui entre els més vistos, cosa que generarà una nova notícia, aquest cop més enllà de l'espai comunicatiu dels Països Catalans.

Si aconseguim que el vídeo aparegui entre els vint primers resultats en carregar la pàgina dels més vistos de la setmana, el públic potencial creixerà exponencialment i la criatura caminarà sola. La gent sempre mira per curiositat els vídeos més vistos pels altres.

On hem d'anar per veure el documental?
El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. Comenceu el visionat per la primera part:
http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4
A la dreta del vídeo veureu els altres quatre fragments de la resta del documental.

Recordeu, sobretot, que la proposta es fa per al reportatge que té subtítols en anglès, no per al que no en té i que també està penjat a Internet.
Mireu el documental, penseu en l'efecte que produeix tot allò que s'hi relata i penseu si no val la pena escampar-ho per tot el món. L'interès pels llibres de Harry Potter i la inquietud que provoca el terrorisme seran molt bons aliats en la difusió mundial del cas d'Èric Bertran i a través d'ell donarem a conèixer el procés sobiranista que hi ha en marxa al nostre país.