"La implacable eficàcia d’un no just, compacte i unànime!" Joan Oliver (Pere Quart)

Enmig de tanta mediocritat i servitud recordem els mots dels mestres: "Encara heu d’aprendre la força del nombre! La implacable eficàcia d’un no just, compacte i unànime!"

Setembre Negre

“Cal només voluntat, unitat, potser un xic de paciència, molt de seny i un mot d’ordre legítim. I obeir-lo, complir-lo! Encara heu d’aprendre la força del nombre! La implacable eficàcia d’un no just, compacte i unànime! Arrenqueu-vos la bena.”

Joan Oliver (Pere Quart)

Campanyes. L’alcalde botifler i socialista de Barcelona va manar treure les senyeres modernistes del saló de Cent i el tripartit va restar callat

A l'assabentar-me d'aquest fet m'he indignat, perquè la culpa és de TOTS els regidors i grups polítics: uns per acció i els altres per omissió i per callar com a bons botiflers.

En la nova restauració borbònica l'espanyolització i l'ocultació de tot signe de catalanitat i de la nostra història és sistemàtica i implacable. I hi destaquen per mèrits propis i per la professionalitat amb que ho fan les delegacions regionals del PsoE que, amparats sota proclames de modernitat i cosmopolitisme, continuen hàbilment i sense provocar els recels del PP l'obra de colonització castellana i substitució cultural i lingüística dels Països Catalans.

Trobo molt interessant que s'organitzi una campanya de pressió per tal que els domassos siguin restablerts de nou a la gloriosa i històrica sala del Consell de Cent. Humilment hi dono tot el meu suport i des d'aquestes pàgines us mantindrem informats de totes les iniciatives que s'emprenguin a fi de restituir els domassos i la dignitat a la sala del Consell de Cent.

La clau està en que, entre tots, trenquem el silenci traïdor amb que ha envoltat aquesta ignomínia.

No ho dubteu! La Victòria és nostra!

Setembre Negre

Edit. Que no hi hagi noves informacions no vol dir que la campanya estigui aturada. Simplement es volen fer les coses bé i organitzar una campanya seriosa. Així s'està preparant un blog des d'on s'explicarà la campanya i des del qual es podran trametre automàticament queixes a les persones implicades en aquesta ignomínia, alhora que s'està creant xarxa i complicitats. Xarxa de col·laboradors de la que tots hem de formar-ne part a fi que aquesta campanya es divulgui el màxim i assoleixi el seu objectiu. Quan aquest bloc estarà operatiu -a mitjans de setmana- i comenci "oficialment" la campanya us n'informarem puntualment.


L’alcalde botifler i socialista de Barcelona va manar treure les senyeres modernistes del saló de Cent i el tripartit va restar callat

Un usuari de Racó Català membre d’Estat Català ha fet la denuncia.
Ahir vaig anar a fer una visita als salons antics de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Feia temps que volia anar-hi perquè només hi havia anat de petit fa molts anys amb mon pare i tenia ganes de veure-ho altre cop.
Ja sabia que m’enduria una decepció pel que fa al Saló de Cent, perquè fa uns anys van fer “canvis”…
De tota manera, malgrat saber-ho un cop allà dins, al mític Saló de Cent medieval, em vaig emprenyar i força.
Així està ara el Saló de Cent:


Segueix essent ben maco, sens dubte, segueix essent la magnifica sala gòtica feta pel mestre Pere Llobet a mitjans segle XIV. Segueix tenint els fantàstics embigats de fusta del sostre decorats que es van fer just l’any abans de que es reunís per primer cop el mític Consell de Cent, en temps del rei en Pere III “el Cerimoniós” .
Les magnífiques rajoles del terra estan plenes dels escuts gremials, les rossasses amb vitralls segueixen al seu lloc, també l’estatua del rei Jaume I “el Conqueridor” i la de Sant Jordi, etc…

Però al Saló de Cent li manca quelcom….
El Saló de Cent no llueix ja com ho havia estat fent ininterrompudament des de la Renaixença quan, amb la restauració feta per Lluís Domenech i Montaner , fou decorat amb uns espectaculars domassos amb els colors de la senyera catalana.
Aquells domassos el convertien en quelcom espectacular per a qualsevol que s’estimi la nostra bandera. Feien que, en entrar, et quedessis literalment bocabadat.
Aquells domassos eren de la mateixa època i sortiren dels mateixos tallers que, entre altres coses, per aquelles dates feien la mítica bandera de la Unió Catalanista, institució històrica on va néixer l’independentisme i que es pot considerar la mare de tot l’independentisme actual.
Aquells domassos ara no hi son, ja fa uns anys que no hi son…
Si, al Saló de Cent li manca quelcom… quelcom que és inexplicable que no hi sigui.
Li manca això:

Mai he pogut saber perquè els van treure, tenia el dubte fins ara i especulava tota mena de coses i desconfiava i imaginava que no era casualitat que no hi fossin, que hi havia una raó de la qual instintivament desconfiava…. Però d’això no se’n parlava enlloc, senzillament de cop i volta els treieren…

Vaig sentir que en Portabella d’ERC l’any passat proposava convertir el Saló de Cent en el “Saló de Cent del Planeta” i no se quantes coses més… si, si, però els domassos on son?
Pel que es veu vaig fer be de desconfiar, no era estrany que ningú digues res dels domassos i que un bon dia desapareguessin enmig del misteri.

Ahir em vaig proposar saber de primera mà que coi havia passat amb els domassos i allà mateix ho vaig estar preguntant. Així vaig saber que fins i tot pels guies de l’Ajuntament, que tantes dades tenen de tota la sala, tot allò de la desaparició dels domassos és un veritable misteri.
Segons em van dir ho és per tothom i ningú sap perquè es treieren realment, s'especula que els van treure per rentar-los (massa anys rentant trobo jo ) i és diu també, i per aquí crec que és per on va la cosa… que:
ES VAN TREURE SIMPLEMENT PERQUÈ A L’ANTERIOR ALCALDE NO LI AGRADAVEN….

I jo em pregunto, qui collons és el senyor Joan Clos per treure els domassos de la Renaixença que havia al Saló de Cent?
Amb permís de qui els va treure? Perquè per molt alcalde que fos amb el patrimoni històric no s’hi juga!
Aquells domassos es feren expressament per estar allà i allà han de tornar!

I si tirem pel dret?

Sembla molt i molt problable que el tribunal constitucional fallarà en contra d’una colla d’articles de l’estatut que, si bé ja d’entrada era un text sense massa aspiracions i retallat vergonyosament, sense aquests articles quedaria tant buit de contingut que, donant la raó a l’expresident Maragall, no valia la pena l’enrenou per acabar fent un ridícul així.

Crec que cal distinguir entre dos elements clarament diferenciats: per una banda, la mesquinesa dels nostres polítics, que per benefici propi s’han vengut el futur del nostre país i per altra banda (i suposo que fruït d’aquesta imatge de poca decissió i orgull nacional) la manca total de vergonya de la classe política espanyola (no cal distinguir entre PSOE i PP) que ha arribat a creure’s que poden actuar amb total impunitat sense que els plantem cara.

Bé, és intol·lerable, si s’arriba a produïr, que siguin els espanyols que decideixin si el català ha de ser o no d’obligat coneixement a Catalunya, o que segueixin gestionant la nostra “solidaritat” de forma unilateral de manera que seguim contrubïnt a l'estat de forma desproporcionada.
Seria un fet tant greu que si ocorre, cal una actitud contundent de part dels catalans, i aquesta no pot ser cap altra que la objecció fiscal. De fet, l’únic interès que Catalunya té per Espanya (apart del viver de vots a que suposa pels grans partits l’atac sistemàtic als catalans) és la qüestió econòmica, i darrera l’excusa de la ja anomenada “solidaritat”, l’expoli és (almenys això s’ha fet evident després de més de trenta anys) públic i notori.

Evidentment, no podem esperar que sigui cap partit polític que coordini aquesta opció (ni de fet, cap altra) sinó que aquesta ha de sorgir del moviment social, per tal d’organitzar el pagament dels impostos al jutjat. Seria una acció extrema per una situació extrema i d'interès per al propi govern espanyol perquè, si aquest nivell d’expoli segueix (un mot bonic per definir un robatori), d’aquí a uns anys ja no quedarà diners per pagar els impostos.


Odisseu

el franquisme a la banqueta

La noticia de que el superjutge Garzón començava a remenar els assassinats de la guerra civil i el franquisme feia pensar, en la perplexitat del primer moment, “On s’amaga la trampa”?

Ara, em sembla positiu pel fet que, d’alguna manera, és el primer intent amb possibilitats reals d’asseure el franquisme a la banqueta dels acusats, i la reacció de la dreta espanyola, amb el “sancristugrós” d’en Fraga al capdavant, em confirma aquesta sensació.
De fet, l’argument de Fraga de que es tracta d’un error “polític” ja és de per si molt feble, sobretot en un país on el món polític ha estat submís a les reminiscències de la dictadura fins a l’actualitat, sobretot degut a una amnistia decretada sota pressió.

És ben sabut que Garzon s’ha destacat per actuar d’”ofici” i de forma virulenta contra els nacionalismes no espanyols, com en la vergonyosa intervenció previa a les olimpíades de barcelona que comportà l’internament a la presó d’un bon nombre d’independentistes catalans pel sot fet de ser-ho) i és precisament per aquest mateix fet que té un especial interés que sigui ara el franquisme, després d’altres casos com el de Pinotxet, que sigui acusat sense complexos per la realitat que sembla que s’ha oblidat: crims contra la humanitat.

Es sol fet d’endegar la investigació trenca definitivament la impunitat de la dictadura, fet necessari, evidentment per pura justicia, però també per salut mental i per un futur tancament de la fal·làcia de la transició. Per aconseguir-ho, també caldria trencar la immunitat de institucions aparegudes pseudo-democràticament sota l’allargada ombre del franquisme, com la monarquia, i l’estàtus de text sagrat de la constitució espanyola, així com garantir la independencia del poder judicial, actualment inexistent i que es posarà a prova en aquest procés.

Odisseu

LA PLATAFORMA PER LA LLENGUA DIU NO A LES RETALLADES DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL EN MATÈRIA LINGÜÍSTICA

LA PLATAFORMA PER LA LLENGUA DIU NO A LES RETALLADES DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL EN MATÈRIA LINGÜÍSTICA

L’organització considera que la retallada de l’Estatut en temes de llengua suposaria qüestionar els principis democràtics de l’Estat i la igualtat dels ciutadans i ciutadanes davant de la Llei

Barcelona, 9 d’octubre.- Arran de la notícia sorgida en alguns mitjans de comunicació per la qual el Tribunal Constitucional eliminaria algunes parts fonamentals de l’Estatut de Catalunya pel que fa a la llengua, especialment el deure de conèixer-la, la Plataforma per la Llengua considera que:

• En el supòsit que això succeís, significaria un revés important, no només en l’exercici dels drets i llibertats dels ciutadans i ciutadanes catalans, sinó al procés democràtic pel qual s’hauria de fonamentar l’Estat.

• Aquesta situació significaria la ratificació dels privilegis d’uns ciutadans i ciutadanes respecte els altres en funció de la llengua que utilitzen. Es tractaria d’una situació impròpia d’un estat democràtic.

• L’eliminació de les disposicions sobre llengua a l’Estatut significarien la confirmació que l’Estat espanyol no és capaç d’assegurar la igualtat de drets lingüístics per als catalanoparlants, i per tant implicarà la necessitat de buscar marcs polítics i legals alternatius en matèria de llengua.

• Després de més de 30 anys de la fi del règim franquista, l’estructura de l’Estat, amb el suport legal de la Constitució, continua consagrant uns privilegis a la comunitat lingüística castellana per damunt de les altres comunitats lingüístiques, en contra dels principis d’igualtat de tots els ciutadans davant de l’Estat.

• La situació legal del català és excepcional en el context dels països democràtics i desenvolupats i dins la Unió Europea. Per bé que hi ha altres llengües europees menys reconegudes, no hi ha dins la Unió Europea ni dins el context dels països democràtics desenvolupats una llengua pròpia tan parlada com el català que no sigui plenament equiparada a la resta de llengües oficials en el seu estat.

• L’Estat espanyol fa un tractament discriminatori davant dels ciutadans. Per exercir els propis drets davant de l’Estat és indispensable el coneixement del castellà, uns drets que no es poden exercir plenament amb el coneixement del català. S’esdevé un “racisme lingüístic”.

Per tot això la Plataforma per la Llengua, espera:

• Que el Tribunal Constitucional no exerceixi aquestes modificacions aberrants i fora de tota lògica en el context democràtic reafirmant la consideració de llengües de primera i llengües de segona o de ciutadans de primera i ciutadans de segona dins l’Estat.

• Que s’avanci cap a models plenament democràtics pel que fa a la llengua i s’acabi d’una vegada per totes amb aquesta situació excepcional i única en l’entorn democràtic. En aquest sentit, la Plataforma per la Llengua demana que o bé es modifiqui la Constitució adaptant-la a la resta de constitucions de països democràtics multilingües amb llengües tan parlades com el català (com són els casos de Bèlgica, Suïssa, Canadà, Finlàndia o Sud-àfrica), o bé s’estableixin altres estructures polítiques que en garanteixin aquests drets. Així s’evitaria els privilegis d’una comunitat lingüística de l’estat respecte a les altres.

• Que les forces polítiques catalanes preguin part activa en aquesta voluntat normalitzadora i no avalin un model excepcional on encara la Llei i els tribunals consagren el “racisme lingüïstic”.

Pedro Morón de la Fuente "Als catalans ni aigua"

Pedro Morón, una veu lúcida i valenta que sempre val la pena escoltar. Clar i català!

No com la de molts salvapàtries "catalans" -de trenta generacions pel cap baix- i "catalanistes" de CiU i D'ERC, que no són més que una colla de fracassats, venuts, covards i botiflers que s'emparen amb la senyera per continuar aferrats a les poltrones des d'on fan el seu patrimoni personal i desfan el patrimoni espiritual i material de Catalunya!

Amb estima,

Setembre Negre

"Als catalans ni agua"

PEDRO MORÓN DE LA FUENTE/ President de l'Associació Catalònia Acord

Curiós el pensament de les Españas profundes, aquestes dels gloriosos terços i del Cid Campeador. Quan es parla de la repartidora d'impostos, amb seu central a Madrid, tots volen posar-se els primers a la cua per recollir el fictici “excedent català”, barons, ducs i escuders de tots els partits. La seva paraula més socorreguda és “solidaritat” quan arriba l'hora del repartiment que anomenen ‘equitatiu' i que es redueix només a botí de guerra descarat i obsolet en format de balança fiscal amb truc de plom en un dels platets...

Als catalans no ens volen 'ni en pintura', com deia la meva difunta àvia. Ja podem tenir ministres en el govern dels espoliadors, amb l'únic fi de fer el paperot. És a dir: el fer veure els incauts del PSC que els han regalat quelcom a canvi que els seus diputats diguin sempre “si senyor Zapatero, amb permís del senyor Bono” en les sessions del Parlament. Ja em diran vostès que pinta Carmen Chacón de ministra de l'Exèrcit. El mateix que va pintar l'ínclit Bono o l'iracund Narcís Serra, home de pau on els hi hagi, pianista per hobby i que ni havia fet la mili…

Evidentment que Carmen Chacón és una bona política i podria ser una bona Ministra, però de l'exèrcit? I l'afer es tapa tant que els periodistes tertulians de tots els mitjans, tenen por a expressar el que pensen i senten. Fa fàstic escoltar certes senyores que passen dels 50 que sempre porten el llaç violeta en la solapa, defensar allò indefensable. El de l'exèrcit és un ministeri primer que res tècnic, han de conèixer-se les regles, les armes, les ordenances militars, el protocol, tàctiques de guerra, poca broma… No crec equivocar-me si dic que la baixllobregatina (Esplugues de Llobregat) Carmen Chacón sap de milícia el que jo de nanotecnologia. No pot ser, no pot nomenar-se com a responsable d'urbanisme a un senyor que és especialista en línia elèctrica (que també va ocórrer, per cert, en la meva ciutat de residència, Sant Boi de Llobregat) o a un repartidor de gasosa com a responsable de les finances municipals. Estem tan acostumats a tot que ja tot ens sembla normal. Per tant més aviat sembla que el Senyor José Luis Rodríguez Zapatero ha volgut gastar-los una broma al sergent Rodríguez, a Nemesi el cap furrier i a tots els vells generals de les "Españas" Imperials. Si ha estat així, m'apunto.

Clar, les coses no es poden dir d'aquesta manera, queda lleig i a més a més et guanyes enemics innecessaris. Però és que un està ja casant de tanta frivolitat, falsedat, feminisme barat i mal entès, fallada incomprensible de la justícia, mentides dels alts comandaments del país, assassinats de senyores, violacions de nens en hores punta de de totes les televisions, que em robin no sé quant (perquè el cobrador del frac no m'ho diu) diners al mes i damunt em diguin en la cara que si vull aigua cada dia que em busqui la vida (com ha ocorregut la passada primavera). Un altre afer seria si la falta peremptòria del líquid element hagués estat a Extremadura, Castella la Manxa o Andalusia. Quina colla de pocavergonyes…

Passat el temps s'assabenta un, gairebé per casualitat, que l'AVE Sevilla-Madrid es va fer a canvi dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 (i ambdues obres pagades pels de sempre qui?; els catalans). Felipe va dir: “Si em deixeu fer l'AVE, jo us recolzo en els Jocs”, així de clar. Als catalans no se'ls pot regalar res, ja tenen suficient i més. Així ha anat la cosa a Catalunya des de l'any 1714. Però els propis catalans-catalans, (no els nouvinguts, ni els nous catalans) els catalans amb arrels, segueixen amb el seu “a mi ja em va be” de sempre, i sembla com si no es donessin conta de per on camina l'afer i busquen raons peregrines als seus mals. Per solucionar-ho; es barallen entre ells per veure qui és més sobirà, catalanista, nacionalista o independentista. O sigui, que tampoc tenen perdó.

La falta de respecte cap a Catalunya per part d'Espanya, no sols s'ha fet patent amb el famós tema de l'aigua. S'han promès multitud de coses que després no s'han complert i després de sortir en TV en primer time. La falta de respecte ha arribat a la gota que fa vessar l'aigua del vas, ha estat el renomenament com a ministra de la senyora Magdalena Álvarez. La pitjor ministra que recordo, la més llenguallarga, aquella que va cridar “corbs de la política” a tots els parlamentaris catalans. La mateixa que es "petaba" de rialla amb les justificades crítiques dels polítics i ciutadans de Catalunya. La que afirmava amb rotunditat, l'estiu de l'any passat, que a Eivissa no passava res, mentre gairebé totes les platges s'omplien de quitrà. La culpable que milers de ciutadans treballessin dues hores més gratis per poder arribar a temps al seu treball, com a conseqüència de l'enfonsament de l'estació del Gornal…

El manteniment de les quotes de baronies estatals és el culpable que es nomenin ministres figurants. No es tenen en compte els coneixements adequats, arrecerant-se sota la capa aquella que “l'acció política no té res a veure amb els coneixements ja que es tracta de saber dominar l'art de poder canviar la realitat”. Poca realitat pots canviar si a l'hora de posar maons utilitzes síndries del Guaraná, que, dit sigui tot, no sé si en realitat existeixen … I tothom ho sap, i tothom es fa el desentesos. I els periodistes continuem fent llargs debats sobre el codi deontològic, sobre el dret a la privacitat dels personatges mediàtiques, sobre si s'infringeixen els horaris televisius per als nens.

Estem tan ocupats en l'important que ens oblidem d'allò més urgent. A saber; la rifada que els polítics ens fan a tots els ciutadans. Però clar, ficar-se en aquests és complicar-se la vida i la carrera.

Informa: CRONICA.CAT

Les veritables prioritats de la vida i altres reflexions

Aquest és un blog patriòtic que, com bé s'exposa, té per finalitat la "reflexió lingüística i nacional. Conté informació d'actualitat així com nombroses cites d'assagistes, historiadors i polítics." Altra cosa és que ho aconsegueixi. Com per exemple, en l'àmbit històric, que hi ha penjats molts menys articles del que voldria. Però el temps i les pròpies limitacions d'un servidor hi juguen en contra.

Ara bé. Si una cosa és certa és que tot el que hi he publicat és referent a aquest àmbit... fins avui! M'ha arribat a les mans una reflexió sobre les prioritats -i, en definitiva, els valors- d'aquesta vida que penso que és molt acertada i que vull compartir amb tothom. A voltes amb el ritme vertiginós que portem se'ns poden escapar -ni que sigui per una temporada curta- les coses realment importants de la vida i, veritablement, no paga la pena el cost personal que pot comportar-nos.

Que quina relació te amb això la imatge que he penjat? Doncs que, malgrat tot, no posem excuses de temps o del que sigui (de mal pagador, en definitiva) per no lluitar per la Llibertat dels Països Catalans. Si no disposem de diners fem-nos activistes d'alguna entitat patriòtica, de defensa de la llengua, de foment de la cultura,... Si no disposem de temps fem-nos-en socis. I sobretot, prediquem amb l'exemple: parlem sempre en català, quan la gent es queixa del malament que funciona el sistema sanitari, l'educatiu, les infraestructures,... aprofitem-ho per fer-los-hi veure que només amb la Independència es podrà solventar, que aquesta comportarà un augment del benestar i de progrés social a tothom, sigui del color que sigui, parli el que parli, tingui el cognom que tingui!

De segur que us endureu sorpreses molt grates! Com jo quan fa dos dies estant a urgències em van fer sortir del box on estava i parlant del malament que va tot amb una senyora castellanoparlant d'uns sexanta i escaig anys que tenia el seu marit en una llitera al mig d'un passadís -com no parlar-hi si estàvem gairebé un damunt de l'altre!- em va comentar que "no entiendo como la gente aun aguanta y no ha salido a la calle", "tal como va todo tendremos que llegar a la independencia". De l'emoció que si no li vaig fer un petó amb llengua és perquè estava casada i tenia el seu marit al davant!

Setembre Negre

Un professor, davant dels seus alumnes de la classe de filosofia, sense dir ni una paraula, agafa un pot gran de vidre i l'emplena de pilotes de golf. Després, preguntà als seus alumnes si el pot estava ple. Els estudiants van dir tots que si.

El professor agafa després una caixa de perdigons i els buida dins del pot, aquests al ser més petits, omplen els forats buits que quedaven entre les pilotes de golf. El professor pregunta als alumnes, el veieu ple el pot? i ells respongueren: si!

Després el professor agafa un sac amb sorra, el buida dins i els grans de sorra es fiquen entre els petits forats. El professor pregunta després a la classe si el pot ja estava ple, els estudiants respongueren que si, que aquest cop ja no hi cabia res més.

Finalment el professor agafà dos tasses de cafè i les buidà dins del pot, els estudiants rient al veure que encara hi havia cabut el líquid.

Quan les rialles s'anaren apagant el professor digué, el pot representa la vida:

- Les pilotes de golf són les coses importants, com ara la família, la salut, els amics, l'amor, etc Són coses que encara que perdéssim la resta de les coses de la nostra vida, aquesta encara valdria la pena.

- Els perdigons són les altres coses que ens importen, el treball, la casa, el cotxe, etc, la sorra són les altres coses encara més petites.

Si primer poséssim la sorra al pot, no hi hauria espai per als perdigons ni les pilotes de golf. El mateix passaria en aquesta vida, si féssim servir tot el nostre temps per les coses petites, no tindríem temps per aquelles que són realment importants. Així que s'ha de parar atenció amb les coses que són realment importants: vés a sopar amb la parella, juga amb els teus fills, vés al metge, etc. Sempre hi haurà temps per ordenar l'armari, netejar la cuina, etc. Estableix les teves prioritats i la resta és sorra.

Un dels estudiants aixecà el braç i digué... i el cafè què representa?

El professor respongué: "m'encanta que em facis aquesta pregunta, el cafè és per a demostrar que encara que la teva vida et sembli plena, sempre hi ha lloc per dues tasses de cafè amb un amic!"