La merda que cal escombrar

Novament hem assistit al que molts anomenen cínicament "la gran festa de la democràcia", quan en realitat volen dir "el gran festí de la partitocràcia".

Uns diuen que han guanyat, d'altres que han resistit, o que hi han entrat, o que han pujat o fins i tot que tornaran a ser "claus". Si se'm permet la broma, jo preferiria ser martell, però hi ha de tot en aquest món.

Però anem a les dades reals, i examinem amb lupa les mentides dels nostres polítics. L'any 2003 van votar 3.319.276 catalans, (el 62,54% del cens), i en aquestes eleccions colonials han votat 2.959.027 (només el 56,77%, per tant vorejant ja el 50%, i baixant...). Tot i la petita disminució del cens, a grans trets podem afirmar que uns 360.000 catalans han decidit en aquestes eleccions retirar la seva confiança a qui van votar fa 3 anys. 360.000 catalans!!! Això significa aproximadament uns 15 diputats que les piranyes del Parlament s'han repartit com si res no hagués passat. L'abstenció? Què és l'abstenció? "Connais pas"...

Mentrestant circulen les lectures dels analistes polítics que es queden tan amples afirmant que hi hagut un transvassament de vots d'ERC a CiU (2 diputats), i que els 6 escons que perden el PSC i el PP es corresponen a la pujada d'ICV i l'entrada al Parlament del partit dels joglars.

Però si anem a pams, i examinem ara partit per partit, veurem el que ha passat en realitat, mirarem als ulls la crua realitat de les eleccions del 2006. CiU, que afirma compulsivament que ha guanyat, en realitat ha perdut gairebé 100.000 vots! El PSC, que per uns minuts va creure que havia estat el partit més votat, ha perdut 240.000 vots, que es diu aviat! ERC, que repeteix orgullosa que ha resistit, ha perdut exactament 130.000 vots (el 25% del seu electorat!!). El PP també va dient que ha aguantat no sé què, quan en realitat ha vist com s'esfumaven 80.000 vots del 2003. ICV està exultant perquè ha fet una "pujada espectacular"... que en realitat són només 40.000 vots sobre 241.000 que ja tenia el 2003. I per últim, els joglars han obtingut si fa no fa uns 90.000 vots.

Si intentem ara fer les sumes i restes d'abans, veurem que no quadren de cap de les maneres. Així, repassant els comptes, ni els 130.000 vots que perd ERC els guanya CiU (que en perd 100.000 més), ni els vots que perden PSC (240.000) i PP (80.000) van a parar tots a ICV (40.000) i joglars (90.000). És evident que aquesta anàlisi dels transvassaments no es pot fer, perquè és radicalment falsa. La realitat és una altra: que la gent retira massivament la confiança a la partitocràcia, que només ICV guanya (uns pocs) vots, i que l'entrada suposament "espectacular" dels joglars al Parlament es basa en una xifra bastant pobra.

A grans trets podem resumir-ho tot plegat dient que en aquestes eleccions es tractava de veure qui perdia menys vots. Una cursa, però a l'inrevés, cap enrere com els crancs. Una subhasta a la baixa, la política en caiguda lliure. Sovint oblidem que les eleccions són per a votar per qui vols que governi. Doncs això, més evident impossible: moltíssima gent no vol que els governi ningú dels que s'hi presentaven. Els mecanismes de vot de molta gent s'han regit per "la pinça al nas", per "evitar que governi aquell altre", "pel mal menor" o simplement per "eliminació". Però els que han estat més conseqüents de tots han estat els que han votat nul, en blanc o s'han quedat a casa directament. I és que qui ha tornat a guanyar, i de llarg, ha estat l'abstenció.

L'explicació a tot això no cal que anem gaire lluny a buscar-la. Les enquestes de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials dels darrers 3 anys indiquen que un 40% de catalans del Principat estan a favor de la independència, davant d'un altre 40% en contra, i un 15-20% oscil·lant d'indecisos o indiferents. Aquesta és la senzillíssima explicació al 50% d'abstenció al passat referèndum de l'Estatut rebaixat, i al 21% de vots negatius (a banda del petit % dels contraris a qualsevol grau d'autonomia). I qui ha parlat de la independència en aquesta campanya? Qui ha parlat de convocar durant la propera legislatura un referèndum d'autodeterminació, qui ho portava al seu programa electoral per escrit? Qui ha recollit els centenars de milers de veus que van clamar per la independència el passat 18 de febrer a Barcelona? QUI? La resposta és tan dura com breu: NINGÚ.

Senyors analistes, no cal que busquin més lluny. La navalla d'Ockham ja talla prou: l'explicació més senzilla a uns mateixos fets acostuma a ser la correcta. El divorci entre la població i la classe política catalana té dues potes: una és la mediocritat general imperant, i l'altra és aquesta escletxa insalvable entre la voluntat d'almenys la meitat de la població i el discurs dels partits. La meitat de la població vol la independència i els partits només pensen a repartir-se les engrunes de Madrid.

Com a conclusió final, i això és un avís en tota regla, o bé els partits que falsament s'autoanomenen "nacionalistes" i fins i tot "independentistes" posen a la seva agenda la independència i la convocatòria urgent d'un referèndum d'autodeterminació, o bé aquests partits hauran de deixar pas, hauran de ser escombrats, hauran de ser arraconats per a acabar podrint-se en la merda que ells mateixos han conreat.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

03 novembre 2006

Un país de bojos: Carod, un republicà rei i Mas, un traïdor traït

"Tal faràs tal trobaràs"
(Refrany popular)

Per RAMON SERRA

Aquest és un país de bojos. Ho sento. Aquesta és la conclusió que trec després d´haver-me llegit força articles i webs independentistes que combaten a mort la formació del nou tripartit per governar Catalunya.Aquest és un país de bojos. Ho sento. Ara s´anuncien manifestacions i fins i tot ja s´ han fetesquellots davant la seu d´ERC i en carrers de Barcelona, per cert molt ben esbombades per la premsa "neutral". En diuen "cassolades". De què?,d´arròs?, de peix podrit? Ara resulta que Carod és un traïdor perquè no ha volgut CiU com a parella de ball.Aquest és un país de bojos. Ho sento.

No entenc com aquesta reflexió no s´ha fet unes hores abans quan Mas havia escollit la "sociovergüenza" per governar. Per què no s´han organitzat protestes davant la seu de CiU, manifestacions populars o esquellots? Per què uns són sempre els bons i els altres sempre els dolents? Cordons, tu, una mica de cap i menys fanatisme. L´educació emocional d´aquest país és tan o més dolenta que els seus polítics.

Aquest és un país de bojos. Ho sento. Tots contra el tripartit! Primer Mas rebutja ERC com va fer Pujol l´any 1999 en preferir pactar amb el PP i, per tant, és d´allò més normal que Carod vulgui rescabalar-se d´aquesta ofensa que, ves per on, no era una traïció si la fa Mas o Pujol. Ara Carod ha engrandit la seva figura. Un republicà que és el rei del nou govern perquè ha mogut bé les cartes. Si tot Espanya i la dreta catalana no el poden veure vol dir que anem bé.

Aquest és un país de bojos. Ho sento. Ningú no hauria d´oblidar que l´arrel del problema comença amb la traïció de Mas i Zapatero que es varen mofar i passar per l´entrecuix els acords del Parlament sobre l´Estatut?.O és que heu perdut la memòria? Qui perd la memòria perd la identitat. Si Mas no hagués actuat de forma potinera no s´haurien produït noves eleccions ni s´haguessin obert noves ferides. Una de les més greus precisament és la presència dels Ciutadans contra Catalunya al Parlament que ens faran anar de corcoll. Una mentida dita cent vegades i propagada amb mitjans i diners és converteix en un dogma. Això és el que ha aconseguit en Mas. Que ara se sent traït per Zapatero? Doncs, què esperava? Roma no paga traïdors i per una vegada Espanya tampoc. Mas diu que ja hi havia acord entre el tripartit abans de les eleccions. I els seus acords amb Zapatero? Torna a insistir que ha de governar el partit més votat. De quin manual ho ha tret? Del de la supèrbia i del menyspreu a les formes democràtiques.Aquest és un país de bojos. Ho sento. Per fortuna sempre he pensat que Catalunya és la meva butxaca i jo. No he cregut mai en la fauna humana i menys en els polítics catalans. Ells ho han fet tot malbé, han emmetzinat els sentiments i ens condueixen el país cap al no res. S´han venut per un plat de llenties. Per tant, jo continuaré amb la meva guerrilla en un intent de no deixar-me arrossegar per aquesta política de baixa estofa. Seria bo que la societat intentés també reaccionar i crear els seus mecanismes de combat. Sé que pràcticament és predicar en el desert, tot i que encara resta gent coratjosa.

Aquest és un país de bojos. Ho sento. Espero no tornar-me´n´hi. O potser és que ja ho sóc quan encara no he plegat veles i pretenc no viure agenollat.

Això és un autèntic manicomi.

Font: Ràdio Catalunya. (Nov/2006)

Sobre les eleccions per Vicent Partal

per Vicent Partal
DIMARTS, 31/10/2006 - 06:00h

Sobre les eleccions (I)

Encara dubte, a hores d'ara, de qui votar. Fins i tot de si votar. Aquests darrers mesos, des d'aquella nit de l'aprovació de l'estatut al Parlament, han estat molt decebedors. Amb dies emocionants i prometedors, sí, però amb desil·lusions enormes, de les quals és difícil de no responsabilitzar tota la classe política en conjunt. I demà ens criden a votar en unes eleccions en les quals, per no saber, no sabem ni què en faran, l'endemà, del nostre vot. La perspectiva desanima i em fa l'efecte que únicament els militants dels partits se senten realment implicats en unes eleccions en què, tanmateix, ens hi juguem molt.

Ens han dit massa vegades, aquests últims dies, que aquesta campanya no necessitava èpica. Que ja havia passat el temps de l'èpica. I ens ho han dit després de veure com les forces de tradició democràtica del Principat havien malbaratat el moment més èpic que com a país havíem viscut aquestes darreres dècades. Perquè ningú no pot afirmar amb la cara alta que l'estatut que va tornar de Madrid fos, ni remotament, un calc del que s'havia pactat al Parlament. I ningú no pot afirmar, sense faltar a la veritat, que haja fet tot allò que era a les seues mans per defensar-lo. N'hi hagué que van fer més i n'hi hagué que no, això és cert. Però també ho és que tots van demostrar-se disposats a tocar-lo, a rebaixar-lo, en canvi de quotes de poder ací o a Espanya o a tots dos llocs. Però en van dir responsabilitat. També és cert que n'hi hagué que se'n van sortir millor que no pas els altres, però això ni és un consol ni justifica els discursos abrandats que hem sentit aquests dies i que hauríem volgut sentir quan calia. A vegades sembla que es creguen que no tenim ni un bri de memòria.

Deixem l'èpica, doncs, esperant que arribe un temps millor. I votem pensant en la gestió de demà i prou. Però aleshores, si ens demanen que no votem pensant en l'èpica (o si ens ha decebut tant la poca capacitat èpica dels nostres diputats que ni gosem reclamar-la), a mi, m'agradaria saber, com a mínim, què en faran, del meu vot. Sols això. I no ho sé.

Sé, això sí, que no hi haurà majories absolutes, i me n'alegre. Però no sé pràcticament res més. Qui pactarà amb qui? I per fer què? En campanya, tot això, no hi ha hagut manera d'aclarir-ho. I calia haver-ho aclarit, sobretot si sobrava l'èpica. CiU diu que no pactarà amb el PP, i ICV que sols pactarà amb el PSC. Entesos. Però i els partits centrals, què? Evitaran CiU i PSC de pactar entre si? Si la victòria de CiU no és tanta com esperen, què faran? Servirà un vot independentista a ERC per fer president el socialista més del PSOE que mai s'haja presentat a la presidència de la Generalitat? De què val votar els d'ICV per castigar el PSOE, si no pensen en res més que a donar el vot a Montilla? I si finalment el PSC obeeix els seus amics de Madrid i deixa el terreny lliure a Mas? I si votar el PSC acaba servint per fer que Mas sigui president, contra ERC i ICV?

Ja ho sé que CiU, PSC i ERC xalen practicant l'ambigüitat per captar vots. És una estratègia legitima, és clar. Però em sembla que, després de tots aquests mesos empassant-nos tantes coses, la gran manca de concreció que hi ha ara mateix no és gens bona. No és bona perquè el dia 2 algú haurà de pactar amb algú altre, i siga qui siga i faça el pacte que faça, hi ha tantes ferides a dreta i a esquerra (i tanta desconfiança, per tantes posicions insòlites com hem vist), que una part dels qui hàgem votat ens sentirem decebuts, tristos o, en el pitjor dels casos, estafats.

PD. Quan ja havia deixat escrit aquest article, el míting del PSOE a Barcelona va tornar-se un cafarnaüm: els escortes de Zapatero tanquen el director de Berria durant una hora, amenacen greument un periodista del Diari de Balears que els parla en català, desallotgen a bufetades un grup de gent que protestava pel pas del TGV pel centre de Barcelona i retiren a bacs una noia que protestava per les tortures de Torà i que havia aconseguit de desplegar una pancarta davant el nas del president del govern espanyol. PSOE en estat químicament pur, vaja. I una altra mostra de com el PSC, i la seua cultura, s'esvaeixen, cada segon que passa, a mans de les 'centurias' lleoneses de torn.


DIMECRES, 01/11/2006 - 06:00h
Sobre les eleccions (i II)

Avui és dia de votar. I demà, dia de treballar, per a tothom. Al vespre ja sabrem una part dels resultats. Els que eixiran de les urnes. Demà uns i altres es posaran a filar pactes i a triar presidents. Però no oblidéssem que hi ha vida més enllà dels partits polítics, i que tots tenim una responsabilitat concreta sobre la marxa del país. Ells treballaran, però nosaltres també ho hem de fer. Amb més força que mai, segurament, perquè la societat civil (com en diuen) ha de saber, hem de saber, difondre aquest ambient de decepció que ens envolta i obrir una nova fase, un punt a part.

És precisament en els moments de confusió (i aquest n'és un), en els moments que sembla que res no va com hauria d'anar, que les iniciatives han de ser sòlides (i com més, millor). El nostre país no és patrimoni de la política. L'hem construït, com tots els països, des de la política. Però, també més enllà. Deuen haver estat les circumstàncies històriques que ens han portat a fer-ho així. Però tant se val. De tots els països que conec, el nostre deu ser el menys dependent dels polítics a l'hora de definir com és, què és i què vol ser, I definir què volem que siga el nostre país és una responsabilitat col·lectiva que els polítics poden interpretar millor o pitjor en un moment puntual. Però és una tasca que tots (ells i els qui treballem en qualsevol altra cosa) hem de fer. La responsabilitat d'ells és d'aprofitar les grans oportunitats per fer salts endavant i mirar de gestionar de la millor manera possible els afers públics. La nostra responsabilitat és de crear, ni que siga pas a pas, les condicions concretes que fan possibles aquests salts. La política no canvia el país, però el país si que pot canviar la política.

I en aquest punt, no hi valen desànims. Contra el desànim és una bona medicina recordar d'on venim. Recordar el país capolat dels moments més difícils i ser conscients de la feina de generacions de persones que tant s'han escarrassat per tirar-lo endavant. Recordar la il·lusió, el somni i les frustracions del passat i reconèixer allò que ens ha estat llegat. La nostra responsabilitat és exactament de continuar la cadena: que no es trenque. Fer-la anar endavant. Això, ho farem avui amb el vot i demà amb la feina.

Vicent Partal director@vilaweb.com