Petita crònica de l’USAP- Toló (El dia que Barcelona va quedar envaïda per la segona capital de Catalunya).

Vàrem arribar cap a les dues. L’ambient als voltants de l’Estadi feia goig, la majoria de seguidors de l’USAP duien samarretes vermelles i grogues, altres amb els colors de la senyera, polos de l’USAP...; a destacar-ne els lemes de les samarretes “fiers d’être catalans”, “Perpignan la catalane- Perpinyà la catalana”, fragments de l’Estaca i d’altres lemes reivindicatius de catalanitat. A destacar també la gran quantitat de seguidors que anaven maquillats amb combinacions de la senyera a la cara.

Ens reparteixen octavetes en les que els clubs de rugbi barcelonins es queixen del poc interès de l’ajuntament per aquest esport, fins el punt que ni tan sols els hi cedeixen camps per entrenar en condicions. Al minut 10 hi ha una esbroncada al camp com a denuncia d’aquest fet.

Anem a retirar unes entrades per tot seguit anar a dinar. La zona amb gespa i arbres de davant de l’Estadi es converteix en una gran àrea de picnic. Un dels amics duia un sarró que conservava en fresc les begudes, o sigui que junt amb els entrepans ens bevem unes cerveses fresquetes, cosa que s’agraeix ja que fa força calor.

Un cop ens hem acabat els fruits secs ens dirigim cap a l’Estadi. El bat de sol que cau és impressionant i la llargada i lentitud de la cua encara més. Tot i l’estona que fèiem cua temem que encara ens perdrem el començament del partit. Quan falten 10 minuts per dos quarts de cinc pràcticament obren les portes i tothom entra en un moment. Amb tot, el temps que hem estat amb aquesta cua inacabable ens impedeix veure l’exhibició castellera i el cant de l’estaca.

Un cop a dintre contemplem l’Estadi ple a vessar i amb un ambient i un colorit indescriptible, espectacular, emocionant: el vermell i el groc omplen les graderies i un mar de senyeres oneja damunt els caps. Al portar pals flexibles poden entrar les senyeres al camp i l’efecte plàstic és colpidor.

La primera part patim una mica, és el Toló qui porta l’iniciativa i l’USAP qui va a remolc. Tanmateix a la segona part una USAP compacta i lluitadora capgira el partit i s’imposa amb claredat al Toló. L’estona final és una festa a les graderies, el públic canta, crida i fa repetidament unes onades espectaculars. Festa que acaba amb la victòria de l’USAP.

Bé, de fet la festa acaba amb un concert dels Pets a l’esplanada de davant el palau Sant Jordi. Uns Pets que combinen cançons de l’últim treball amb temes clàssics i un Lluís Gavaldà inspirat que, entre cançó i cançó, fa crides a favor de l’USAP, de Perpinyà i dels Països Catalans, aprofita la cançó “Jo vull ser rei” per fer proclames a favor de la República Catalana o encoratja a tothom a votar a la consulta de Barcelona. La casualitat fa que em trobi amb en Joan, un amic que fa temps que no veig. Malgrat intentar parlar el volum de la música fa que pràcticament no ens sentim. A veure si un dia d’aquests quedem per fer un beure amb tranquil·litat.

A la sortida del partit un senyor em comenta no me’n recordo què en francès, jo li responc en català i ell al seu torn ho fa en castellà. Li dic que sóc català i no pas espanyol, i un somriure de complicitat se li dibuixa als llavis.

Malgrat la diferència de consciència nacional entre ambdues parts de Catalunya, l’exhibició de catalanitat dels seguidors rossellonesos em porten al cap l’estrofa del gran poeta sabadellenc: “una pàtria tan petita que la somio completa”. Un somni que desitjo –i pel que lluito- veure’l realitat.

Arribar a l’autopista ens costa Déu i ajut, Barcelona està plena d’autocars perpinyanesos així com de cotxes i motos amb el 66 a la matrícula guarnits amb senyeres.

En definitiva un dia rodó i ple d’emocions, que davant de l’èxit total que hi ha hagut de participació, desitjo que la directiva de l’USAP vulgui repetir -i consolidar- la iniciativa, almenys un cop a l’any! Que tornin a triar Barcelona per jugar a casa perquè Barcelona és la casa de tots els catalans. Que Barcelona torni a quedar envaïda per la segona capital del país!