Fets i curiositats sobre la guerra de Successió al Regne de València

- El cap suprem dels exèrcits borbònics francocastellans era Jonh FitzJames Stuart, duc de Berwick, fill bastard de Jaume II d’Anglaterra posteriorment naturalitzat francès i un dels dos comandants suprems de les forces austracistes era lord Galway, un hugonot francès al servei de la corona anglesa.

- L’almirall de Castella, Juan Tomás Enríquez de Cabrera, advocà perquè el desembarcament de les forces aliades austracistes s’iniciés a Andalusia i no pas a Catalunya per guanyar-se així el favor dels castellans, i, de fet, el primer intent es feu a Cadis.

- L’agost de 1706 Alacant fou presa pels exèrcits austracistes, acció en la que hi destacà el regiment català d’en Rafael Nebot.

- Foren els voluntaris catalans els qui convenceren sir George Rooke, almirall de l’estol angloholandés, de la conveniència d’atacar Gibraltar. La platja Catalan Bays’anomena així en virtut del batalló català que desembarcà en dita badia i participà en l’expugnació del castell.

- El terror fou una pràctica militar utilitzada pel bàndol borbònic de manera metòdica, indiscriminada i perfectament planificada al Regne de València i al Principat de Catalunya. El marqués borbònic de San Felipe –referint-se a les campanyes dutes a terme al sud i al nord del País Valencià- ho considera plenament justificat: “Salían las Partidas contra los Lugares rebeldes, talando las Campañas y quemando las Poblaciones; pero era tal la enfermedad que havia de menester hierro y llama. El Conde [de las Torres] administraba este encargo con rigor: dixeron algunos que con crueldad; como quiera, no sin justicia”.

Placa commemorativa als maulets, Xàtiva

- Carles III, després d’haver d’abandonar Madrid, passà el Nadal de 1706 a València i dedica part del seu temps a caçar a l’Albufera i, per reblar el clau, quan s’aproparen els exèrcits felipistes abandonà la ciutat emportant-se’n tropes d’èlit.

- Els comandants aliats, després que les seves tropes haguessin fet una llarga marxa, decidiren un atac immediat, ja que interpretaren malament els moviments de l’exèrcit de les dues Corones (Castella i França) i es pensaven que es preparaven per fugir.

- Francesc Garcia d’Àvila, lloctinent d’en Basset, que fou el cap militar de la Segona Germania (1693), resistí un brutal setge a Aiora, aconseguí escapolir-se i continuà la lluita contra Felipe V fins la caiguda de Barcelona.

- Després de la desfeta d’Almansa les autoritats de València demanaren infructuosament ajut militar però fins i tot el virrei comte de la Corzana en fugí enduent-se’n tropes. La decisió de rendir-se provocà un important avalot, entrant una gentada a la Casa de la Ciutat on amenaçaren els jurats i demanaren armes i municions per a la defensa. Tot i això, el jurat en cap, Melcior Gamir, aconseguí foragitar els maulets de la capital i negociar la rendició amb el duc d’Orleans.

- Bona part d’aquests maulets, amb Joan Baptista Basset al capdavant, formaren els regiments de la Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer i participaren en l’heroica defensa a ultrança de Barcelona de 1714. També entre els religiosos que contribuïren amb llurs prèdiques a mantenir viu l’esperit de resistència en la ciutat assetjada hi destaquen Vicenç Rodríguez, vicari de Xiva, i Florià Fuster, vicari de Vila-real.

- Acordada a Barcelona la resolució de continuar la guerra a ultrança, una representació valenciana és feta arribar als Comuns. Aquesta, com exposa Ferran Soldevila, és redactada en termes del més abnegat patriotisme (...) es mostren disposats al sacrifici en defensa del Principat”:

“...la Nació valenciana ha resolt assegurar a V.E.F. que han deliberat sacrificar-se, per les mateixes raons, amb V.E.F. i que estan prestos a concórrer en tot allò que V.E.F. consideri poder contribuir a aquest just i honrós fi, considerant-se com a nadius d’aquest Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat...”

Alhora que hi demanen que els ambaixadors catalans a les corts d’Holanda i d’Anglaterra hi defensin també els interessos del Regne de València.

- A mitjans d'agost de 1714 hi hagué uns bombardejos i uns combats ferotges perquè el duc de Berwick volia prendre Barcelona a l'assalt. El baluard de Santa Clara caigué en mans de les tropes francocastellanes i tots els contraatacs per recuperar-lo resultaren infructuosos. La Ciutat s'hi jugava el tot. O es recuperava o, si l'enemic hi emplaçava artilleria, la situació es faria insostenible. De manera que varen decidir que l'endemà es faria un atac desesperat. Així, a trenc d'alba, no sols s'inicià un contraatac des de dintre sinó que en una acció barreja de desesperació i d'heroisme indescriptible, el Regiment maulet de la Mare de Déu dels Desemparats sortí a l'exterior de la muralla i atacà el baluard des de la part externa, exposant-se a dos línies de foc enemigues. Després d'una sagnia indescriptible entre ambdós bàndols el baluard fou reconquerit a baioneta calada.

- L’arquebisbe de València Antoni Folc de Cardona-Borja i de Sotomayor fou un dels membres de l’alta aristocràcia valenciana que fugí empès pel temor de les proclames revolucionàries dels maulets, però quan veié de quin peu calçava el rei Borbó s’uní a Carles III. La seva magnífica biblioteca fou confiscada pels borbònics i fou l’origen de la posterior Biblioteca Nacional espanyola.

- Després de la brutal repressió borbònica i de la imposició del decret de Nueva Planta foren molts els coetanis –tant austracistes com felipistes- que sentiren ben clarament aquells fets com una pèrdua de la llibertat i una desfeta nacional:

Tras haver sido arrancada mi família de sus lares, sus bienes en parte substraidos, en parte arruinados y (lo que es mucho mas triste) tras la destrucción de la patria... Nada más calamitoso puede acontecer a los hombres que sobrevivir a su patria.

Manuel Martí, degà d’Alacant (austracista)

Por primera vez los valencianos se dieron cuenta del inevitable daño de la libertad perdida y de que se habían precipitado en la lamentabilísima esclavitud miserable.

Pare Minyana (borbònic)

- “(...) La batalla del 1707 és important, com la presa de Barcelona el 1714, però més important és allò que van portar les batalles. Després del 1707, i després del 1714, el Regne de Valencià i el Principat de Catalunya ja no tenien existència pròpia, eren considerats part de Castella, i això no és una impressió que ara tenim retrospectivament, sinó una idea que llavors s'imposà de manera ben explícita i clara. L'any 1724, quan Felip V abdicà en el seu fill Lluís, el capità general de Catalunya va rebre l'ordre d'alçar penons en nom i honor del nou rei. Consultada la Cámara de Castilla si la cerimònia s'havia de fer cridant "Cataluña por el rey Luis Primero", respongueren que no, sinó "que en Barcelona y demás ciudades y villas del Principado se alcen los pendones por V.M. y en su Real Nombre diciendo Castilla y no Cataluña", i que la mateixa cosa s'havia de fer a Aragó, a Mallorca i a València. A la ciutat d'Alcant, alçaren el penó blanc amb les armes de Castella, i cridaren tres voltes "Castilla y Alicante por el Rey nuestro Señor D. Luis I". Els actes simbòlics són més potents i expressius que qualsevol document: Alacant era Castella, Barcelona també, i sabent i recordant això ja no cal afegir res més. O sí: que cap Estatut d'Autonomia, reformat o sense reformar, no ha restaurat allò que es va destruir per la força de les armes. Ni cap Estatut no ho restaurarà, perquè Espanya és, encara, una extensió del Regne de Castella.”. (Joan F. Mira. Avui, 05.05.2007, p.22.)

Fonts: Josep-David Garrido i Valls. La Batalla d’Almansa. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 2008. Joan F. Mira. Almansa 1707, després de la batalla. Alzira: Bromera, 2006. Ferran Soldevila. Història de Catalunya, vol. 3. Barcelona: Ed. Alpha, 1934-1932 (1962).