Si us plau, on sou?

Som el país on tot es/se'ns manipula. Del blanc se'n diu negre i del negre blanc i el més gruixut del cas és que no passa res! De tant repetir-nos les mentides ens les acabem creient. D'acord que portem tres segles de colonització francesa i castellana. De colonització militar, política, cultural, econòmica, lingüística,... I les pitjors: la colonització mental i espiritual.

Però una mica de perspectiva històrica i d'esperit crític no fan mal a ningú. I constatar el fracàs de la via autonomista és un fet d'aquests que són -o haurien de ser- pura evidència. Per jugar a tennis calen dues persones. Si l'altra no vol jugar, només et torna una pilota de cada deu o et fa trampes més val jugar al fronton. España és el frau, el robatori i la xuleria permanent. La gran majoria de catalans ho veuen. Quan dic catalans vull dir, òbviament, tots els catalans: els catalanoparlants i els castellanoparlants. D'un temps ençà tiro pel dret: no sols amb els amics sinó que quan estic fent cua a la parada de l'autobús, al CAP, al super, al mercat,... i la gent es queixa de la situació en que es troba la sanitat, el sistema educatiu, de la manca d'ajuts,... ràpidament engalto el que tots sabem: que la culpa és dels diners que marxen de Catalunya i España no ens retorna en forma d'inversions, la gravetat que suposa que España no respecti les decisions dels catalans: s'han passat pel forro l'estatut i el finançament; que sense disposar dels nostres diners és una fal·làcia parlar de polítiques socials, que cap polític vetlla pels nostres interessos... Que és pesat fer-ho? Que voleu que us digui. Com a mínim no m'entren revencillades a l'estomac dels nervis acumulats i, sobretot, em quedo a gust d'haver fet el que cal. No cal fer de Testimoni de Jehovà. Amb un parell de frases n'hi ha prou. Simplement perquè tenim la raó del nostre cantó. A més, que no sols la gent ho reconeix sinó que et pots endur grates sorpreses com la d'una senyora castellanoparlant que explícitament va dir-me -a mi i a tothom- que "al final tendremos que tirar por la independencia". (O potser aquest i d'altres no són fets exepcionals, sinó que els "nostres dirigents" de mirada curta i covarda així ens ho volen fer creure. Que no som una societat prou madura ni prou cohesionada! Colla de descastats!!).

Actual classe política dirigent ("catalanistes" i unionistes) que, a més, per tapar la seva indigència moral i patriòtica acusen de radicals i d'extremistes els catalans que volen el que qualsevol ciutadà vol per la seva nació: que sigui lliure i pròspera. Quan l'experiència política i històrica clama i demostra (vegeu l'article "La Tragèdia Catalanista" d'en Daniel Cardona, només canvieu-hi alguna sigla i sembla talment sembla que l'hagi escrit avui!) que els únics dessasenyats i utòpics són ells, els qui gasten teoria i praxis per voler canviar la metròpoli. Per voler convertir España en un estat pluricultural i plurinacional on Catalunya s'hi senti bé!! Potser a base de repetir-s'ho s'ho han acabat creient ells mateixos i potser l'engruna de poder, els sous i les dietes que la metròpoli dóna als seus servidors hi ha fet la resta. Sigui com sigui com pot ser que persones que es diuen "dirigents" siguin tan mediocres i tan poc ambicioses? Que poc en tenen de dirigents, de líders, i quant de neciesa i de cretinisme ètic!

Malgrat l'anestesia oficial, el Poble Català demana -i necessita- a crits líders autèntics que el portin a trencar l'esclavatge vers España (i la France). I quan dic dirigents no em refereixo pas a líders messiànics que ho faran tot per art de màgia. No. Em refereixo a dirigents honestos, coratjosos i fidels a la Pàtria. Dirigents amb qui puguem treballar, fer pinya i refiar-nos-en. Gent com la que ha organitzat els 10.000 a Brusel·les o bona gent d'altres plataformes cíviques. Gent amb ofici i benefici que s'impliqui uns anys en la cosa pública i ens dirigeixi cap a la Llibertat, cap a la Dignitat, cap a la Independència.

Us demanem aquest sacrifici per la Pàtria. Si us plau, on sou? Agafeu les regnes i redreceu la Història!

-------------------------------------------------

LA TRAGÈDIA CATALANISTA

«Els dogmes de la secular tradició cesarista d'Espanya -el de la Sobirania de l'Estat i el de la uniforrnitat d'una Es­panya única, la castellana- hi han quedat consagrats en prin­cipi i en totes i en cada una de llurs aplicacions. Per sota d'ells, si algunes concessions són fetes, seran a precari, ex­cepcionalrnent i com a pura delegació de l'Estat.»

J. BOFILL I MATES

Capítol I. «El canvi de Règim»

És amb aquestes paraules decisives i plenes de la més pregona significació, que Bofill i Mates, podríem dir, comença el seu recentment publicat: Una política catalanista. És en aquestes paraules, que comenten la nova Constitució espanyola, que nosaltres veiem el mur inaccessible que tanca i ha tancat dos camins paral·lels del catalanisme polític. Elles són la resposta d'Espanya a trenta anys d'esforços culturals i polítics del Catalanisme. La porta que tanca aquesta confluència de camins és una porta mil·lenària, fossilitzada ja amb la terra, a través de les centúries i els homes. Aquesta porta, que és la porta de la concòrdia, de la comprensió, no s’obrirà mai!

El llibre pòstum de Bofill i Mates és la història exacta d'una actuació catalanista que, paral·lela a la de la Lliga, exclusivament i intervencionista en l'Estat i imperialista, arrenca de la famosa Con­ferència Nacional Catalana de 1922 i acaba en les hores abjectes i vergonyants del senyor Nicolau d'Olwer, ministre de la Repúbli­ca espanyola i co-liquidador de la República Catalana proclamada el 14 d'abril.

És la història de deu anys ben recents, en els quals ha fracassat una temptativa d'intervenció catalanista, prop del nou régim espanyol; com tota una actuació regionalista fracassà deu anys abans en la seva intervenció en 1'Estat de règim monàrquic. Bofill explica, amb detalls interessants, el desenvolupament d'aquesta do­ble actuació originaria de l'Escola de Prat de la Riba. ¿Què pen­saria avui Prat de la Riba, referent al problema nacionalista cata­là, en relació amb Espanya? La política moderadament intervencio­nista de Prat aconseguí la Mancomunitat Catalana. Tots recordem com aquesta ombra de govern català caigué sota una espasa que es deia defensora de l'honor d'Espanya. Allò que un ministre es­panyol ens donà dilluns, un general espanyol ens ho prenia di­marts. Tampoc res no hi valgué la política ja més endinsadament intervencionista menada per Cambó i que arribà, per dues vega­des, a convertir-se en suport del règim monàrquic. L'hora de trencar les amarres arribà sense consideració, ben al contrari, per a Catalunya. La política de Prat, d'anar recollint concessió darrera concessió, va fracassar en definitiva. No haguera estat gens es­trany que, de perdurar la monarquia i per salvar-se del general naufragi, s'haguessin fet concessions autonòmiques a Catalunya; però aquestes concessions fetes a base de necessitat i no de justí­cia, qualsevol dia hagueren finit per manca d'estabilitat.

Acció Catalana, que va nèixer de la Conferència Nacional del 1922, amb «doctrina nacionalista» fidel al pensament polític de Prat, s'encaminà primerament vers les etapes de «Catalunya en­dins». Fou Bofill qui ho explicà ja ben clarament en la seva con­ferència, «Les Joventuts catalanes» el 1919: «Recordeu el discò­bol de Miró? És a punt d'aviar el disc, l'un peu a terra, l'altre basculant encara; però ve que el llança, i com més el braç i la mà es projecten a fora, més el tors i la testa es fan enrera i més sòlidament cames i peus s'afermen.»

Tot això quedava molt bonic, si no hagués passat tot el con­trari, això és, que la política (el disc) ha arrossegat la còrpora i ha desfermat els peus. Acció Catalana, diu Bofill, volia ésser un aplec i un alçament de patriotisme; però la CNC que la fundà, contenia en les seves conclusions els gèrmens polítics essencials. Però la Dictadura acabà d'empènyer-la a ésser un partit polític.

L'odissea d'aquest partit polític és de tots prou coneguda. Tots sabem com darrera cada batalla electoral s'ha anat diluint. Els principis de la Conferència Nacional Catalana li feien nosa i li interessava la política de cara a Espanya. Tots sabem que l'Esquer­ra Republicana de Catalunya ha abdicat, i molts dels seus homes significats han traït ideals patriòtics religiosament sentits. Ço que cal que se sàpiga, és que abans del triomf de 1'Esquerra, el 14 d'abril del 31, els homes del Partit Catalanista Republicà ja pre­paraven l'ambient cap a la conllevancia amb l'enemic, ja emmet­zinaven, començant per petites dosis, l’ànima nacional dels cata­lans. «Si en l'ordre tàctic el senyor Rovira i Virgili saltà amb par­simònia les tendències bel·licoses, en l'ordre ideològic començà d'endegar les topades frontals o les inhibicions sorrudes del Sepa­ratisme, cap a les orientacions radicals, però ja polítiques, d'un "més enllà del federalisme"...»

Com es veu, els homes del Partit Catalanista Republicà es pre­paraven a llençar-se a la política espanyola. I per fer-ho lliure­ment atemptaven contra l'esperit patriòtic dels catalans, que des­prés de la Dictadura o durant la dictadura Berenguer, havien ja arribat a la conclusió que davant d'Espanya sols ja era possible una actitud d'energia i de dignitat. Aquesta obra innoble, que avui ha recollit l'Esquerra Republicana de Catalunya, fou perpe­trada amb tota premeditació i és confessada pel mateix Bofill i Mates: «Superat el Separatisme com a desviació política, Acció Catalana i, després, el Partit Catalanista Republicà, s'acarreraren, cada dia més, en la via vuitcentista del Federalisme.»

Aquesta actuació no era fidelitat a l'Escola de Prat de la Riba. Les circumstàncies varien l'aplicació de principis polítics. Ens resistim a creure que Prat de la Riba, de trobar-se en vida i trobar-­se davant d'un moment històric espanyol, seguís impertorbable la seva tàctica i no es llancés a fons, almenys per al conqueriment del vuitanta per cent de les nostres reivindicacions nacionals. Aquesta actuació té un nom: Cambó, a l'esquerra. Els homes d'Acció Catalana es deixaren anar a les aigües manses de l'opor­tunisme. El resultat ha estat que les eleccions els foren desfavo­rables i que la seva doctrina fou heretada per l'Esquerra, que ha superat de molt totes les atenuacions nacionals.

El senyar Rovira i Virgili, després de passar-se anys maldient de Francesc Cambó, li manlleva el seu ideal hispànic: Avui el se­nyor Rovira i Virgili té un altre parió: el P. Miquel d'Esplugues. Els seus esperits són idèntics, i el seu ideal pot dur perfectament un nom: «La solució Cambó», de què ens parlà farà tres anys Fran­cesc Pujols.

* * *

Aquesta solució, per ara, no ha estat solució. Aquells que creuen una irrealitat el Separatisme, han estat treballant més de vint anys darrera un ideal, que si bé ha aconseguit petites victòries parcials, aquestes, en lloc de palesar la seva virtualitat, pa­lesen la seva ineficàcia. Tant els interessats per una Espanya Gran, com els d'una Espanya Nova, tant els que han ajudat el vell com el nou règim, s'han estavellat davant el mur inaccessible de l'Es­panya sorda a totes les reclamacions de justícia. És cert que hi ha hagut abandó, extrema negligència; defecció. És cert que el Partir Esquerra Republicana s'ha sentit més espanyol republicà, que català nacional -que diria Rovira i Virgili-, o simplement ca­talanista. Hi ha, però, una realitat formidable, una realitat que augmenta de proporcions quan es tracta del canvi de règim en la vida d'un país: la resistència espanyola a reconèixer la personali­tat catalana.

Joan Estelrich ens ha parlat, en el seu llibre Catalunya Endins (1930), del cas d'Irlanda i del cas d'Escòcia. Per què, en lloc del nacionalisme esquerp i violent, Catalunya no fa via decididament vers el camí «polític» anàleg al d'Escòcia, que l'ha duta al gover­nament de la metròpoli britànica? Per què patir, si es pot seguir una ruta sense trontolls?

I bé, ja hem arribat a Escòcia. Què n'ha tret Catalunya? «No hi ha justícia pitjor -diu Estelrich, en l'esmentat lli­bre- que la Justícia sens espasa a la mà. No hi ha res pitjor que la comèdia de la justícia.»

Aquesta comèdia és la que ha resultat del famós Estatut de Catalunya. Les seves conseqüències, àdhuc en el seu aspecte na­cional català, ja comencen a ésser albirades i temudes pels escrip­tors i polítics catalanistes, que hi veien un pont o una escala per a anar pujant en el camí de l'ascensió nacional! No devíem ésser pas nosaltres els catalans, no podíem ésser nosaltres, els que pla­negéssim l'ordre de combat. Ens calia tenir present, ultra la po­sició de l’enemic, en aquest cas, la psicologia i la moral de l’enemic. En un país nòrdic, potser -i encara potser!- la solució d’Escòcia haguera pogut obrir-se pas. A Espanya aquesta solu­ció ha estat històricament impossible, i avui ho és encara. El llibre pòstum de Bofill i Mates té per a nosaltres aquest gran valor: les proves d'una fallida de política catalanista. Cap de nosaltres catalanistes radicals, no ho haguera fet tan bé.

* * *

I ara, la situació és aquesta: desnutrició nacional, afebliment reivindicador del catalanisme, estralls de desnacionalització, con­fusió política, retrocés del problema nacional, etc. És aquí on ens

han dut les més altes competències polítiques de Catalunya. En aquest carreró sense sortida, és on ens han portat els homes «do­tats de gran cultura política», que, com ha dit suara un articulista de «La Publicitat», és un element que a nosaltres, nacionalis­tes integrals, ens manca per a adaptar-nos a les realitats del catalanisme. Aquestes realitats que han consistit a organitzar una taula ben parada, cosa per a la qual decididament reconeixem que no servim. Aquests senyors que han entrebancat la normalització de la política, que durant la dictadura arribaren a verificar amb compta-gotes tots els graus de paciència del poble català, que després ­de la dictadura sols han sabut desfer un partit i no han sabut seguir una doctrina i han contribuït a la débâcle patriòtica actual, entenem que no són els més indicats per jutjar la nostra capa­citat política; i val a dir que nosaltres amb la seguretat de comptar amb l'ajut financer de la política internacional, com sembla que hi compta «La Publicitat», faríem un paper un xic més brillant del que ara com ara podem fer.

Mentrestant, anem vivint de la benvolença i de la commiseració dels grans partits catalans, prou intel·ligents per no prendre’ns com a cosa seriosa. Catalunya, però, és la que capeja el temporal.

Daniel Cardona i Civit