Un dels grans mals del país

Com veurem, en Quim Gibert i Josep Galan exposen magníficament un dels grans mals del país: tothom vol ser l'únic, indiscutible i gloriós Gran Líder!

I així ens va, amb infinitat de pseudolíders que estan més enfeinats en tapar, anul·lar i anhilar als altres pseudolíders (tant els dels partits, entitats i organitzacions "adversàries" com els del propi partit, entitat o organització), que no pas en treballar per la Llibertat de la Nació Catalana! (Cadascú des del seu àmbit: polític, social, religiós,...)

Aquest hedonisme mal enfocat ens fragmenta i neutralitza fins a l'extrem, fins al ridícul, fins a submergir-nos més i més en l'espanyolització (o francesització) tan desitjada per l'ocupant. L'actuació d'aquests pseudolíders els converteix de facto i en definitiva en una colla de col·laboracionistes.

Tot i que el mal és generalitzat alhora que ve de lluny, en aquest moment històric tan cabdal en la Història del nostre país en trobem casos escandalosos: Joan Puigcercós, Josep-Lluís Carod-Rovira, Uriel Bertran, Artur Mas, Agustí Colomines, Salvador Giner i de San Julián,...

Ens sabrem desempallegar d'aquests falsos líders, tornar a tenir per divisa valors com els de la valentia, l'esforç i la coherència i, sent i tenint per guia homes nous, posar rumb, per fi, cap a la necessària i anhelada Independència?

De tots nosaltres en depèn.

Setembre Negre

"Al país li sobren generals i li falten soldats de primera línia de foc"

Josep Galan

25.05.2008 - 18:15
Tornar a agafar el rem

Quim Gibert

Jorge Thomas, psicòleg traspassat fa uns anys, va deixar escrita la historieta d'una associació esportiva que es va proposar celebrar el seu desè aniversari organitzant una cursa de rems. La convocatòria aconsegueix aplegar una bona colla de participants. La sorpresa salta quan el dia de la cursa els amfitrions, que són tan amateurs com els altres competidors, queden classificats en el darrer lloc. El resultat és avaluat com un desastre sense precedents en l'historial de l'associació, raó per la qual l'equip amfitrió es constitueix en comissió per aclarir-ne les causes. Els seus membres indaguen sobre el vent, els corrents marins, el pes de les embarcacions, les dimensions dels rems. Però tot és en va: no aconsegueixen entendre el motiu d'un fracàs tan sonat. A la fi s'adonen que els equips de les altres barques els formen nou remadors i un timoner, mentre que a la seva un remador està sota el comandament de nou timoners.

De seguida, la comissió constata que aquest és l'origen del problema: són massa els que manen i massa pocs els que s'escarrassen treballant de valent. Cap membre, però, es veu en cor de convèncer els altres a fi i efecte de reconvertir l'equip en nou remers i un sol timoner. Aleshores, no tenen altre remei que tornar-se a constituir en comissió per preparar el futur sense haver de fer el ridícul en els campionats. Fruit de moltes hores de reunió, els membres determinen que la solució és finançar un curs al remador de la seva embarcació, això sí, amb els millors mestres, perquè aprengui a fer anar els rems amb més rapidesa.

Josep Galan, l'històric dirigent de l'Institut d'Estudis del Baix Cinca, sovint s'expressava en termes similars: «en aquest país hi ha generals a manta quan allò que més convé són soldats a primera línia de foc, que és on es guanyen les batalles, fins i tot les que no són bèl·liques». Aquests que tant gallegen, solen ser una mena de pseudointel·lectuals a qui els vénen tots els mals a l'hora de doblegar l'espinada. Ben mirat, es tracta d'excuses per no haver-se d'arremangar: remant tard o d'hora no t'escapes d'una esquitxada. L'existència de tants galls en un mateix galliner no és un problema exclusiu de la Franja de Ponent, sinó més aviat dels Països Catalans. I és que els caps, com els generals romans, són els primers que han de treure pit. Veure la seva coherència i fermesa engresca els qui tenen al darrera. Thomas interpreta que carregar els neulers sobre nou timoners és, en el fons, una manera de descarregar-los, de diluir responsabilitats. I és que aleshores de responsable de debò no se'n sent ningú, perquè la responsabilitat, que sempre és un valor incòmode d'assumir, ha quedat minimitzada.

«Si en vols un, l'hauràs d'escriure tu», li digué Vicens Vives a Josep Benet, quan aquest darrer va constatar que sobre la Setmana Tràgica no s'havia fet cap estudi rigorós. I Benet, advocat de professió, emprèn a partir de llavors la faceta d'historiador. En paraules d'Agustí Colomines, que va treballar al seu costat quan era universitari, la bibliografia històrica d'aquest homenot només s'entén «com a resultat d'una voluntat de suplència i de resistència culturals (...) es llança sense pensar-s'ho a escriure llibres d'història per restituir la dignitat d'un país vençut» (Avui, 26-3-08).

Josep Benet es va fer gran, tan intel·lectualment com humana, perquè mai va deixar de remar a tot drap. Solcarem nous horitzons de sobirania en la mesura que els catalans estiguem disposats a remar plegats, a suar la cansalada amb el tremp del qui va de triomfador.