Tot recordant un article... acabo qüestionant-me si he d'anar a votar

Molt possiblement perquè s'acosten eleccions m'ha arribat aquest interessantíssim article de n'Enric Pujol que El Singular digital va censurar. Bé, d'entrada caldria matitzar això que vénen eleccions. Perquè si bé és cert que els catalans -com a jurídicament súbdits espanyols que som- estem convocats a votar el març, i encara és més cert que la classe política "catalana" va de corcoll i ja fa temps que ha engegat la precampanya. Tanmateix no estic segur de si vénen eleccions o, més concretament, si els catalans hi hem d'anar a votar.

Aquest dubte em ve provocat per tres raons. Una de nacional, una altra de democràtico-demogràfica i una tercera de político-partidista. La nacional és que sóc català. Si, ja se que és una evidència. Però malauradament molts compatriotes no veuen l'evidència que els Països Catalans som una nació ocupada i colonitzada per España (i France), amb tot el que això comporta: genocidi lingüístic i cultural, robatori fiscal, greus dèficits i mancances en sanitat, ensenyament i infrastructures,... I la seva plasmació qüotidiana: substitució lingüística i assimilació cultural (i caracteriològica!), no poder jugar a la play en català ni tampoc poder anar al cinema i gaudir d'una pel·lícula en català -i amb prou feines veure alguna televisió catalana!-; haver d'esperar hores per ser atès a urgències i mesos (àdhuc anys) per ser operat o visitat per un especialista; que s'imparteixin classes en aules que són barracons o que l'il·lustre conseller Maragall proposi acollir els nens i adolescents immigrats que s'incorporen a mig curs en centres a part (= creació de ghettos i doble esforç d'integració) per manca de diners al sistema educatiu català (a banda de propostes d'augmentar el nombre d'hores d'espanyol), no poder planificar polítiques sobre immigració pròpies,... I anar a votar en unes eleccions estatals significa reconèixer la seva legalitat.

La raó democràtico-demogràfica és molt senzilla. Algú va dir que España no ha estat "democràtica" fins que ha vist que amb aquest sistema polític ha pogut assegurar-se el gran principi universal i de destí que s'assegurava mitjançant les dictadures: llur indissoluble unitat. I gràcies a què? Doncs a que els castellans (entengui's antiga Corona de Castella) representen la majoria demogràfica absoluta. I la majoria demogràfica vota i guanya (sigui PsoE, sigui PP). Net i polit, oi? I encara més pràctic! (Tot i així, encara se'ls hi veu el llautó ja que l'article vuitè de la Constitución española reserva al gloriós exèrcit espanyol ser el garant de la unitat d'España!)

I, finalment, la raó político-partidista. Aquesta potser és la més crua i dramàtica. Bàsicament perquè és interna nostra. Tenim una classe dirigent (política, social, eclesiàstica,...) mediocre, venuda i botiflera. Uns polítics que no hi veuen més enllà dels seus interessos personals i partidistes, i uns partits "catalanistes" embarcats en una lluita caïnita amb unes cúpules aferrades a les prebendes que els hi dona l'amo espanyol de torn a canvi de ser bons minyons. Situació en la que votar -amb tota la bona fe del món- no significa més que validar les línies polítiques d'aquestes direccions!

Algú -també de bona fe- pot al·legar anar a votar en blanc. Mai! Primer que entra en contradicció amb la raó primera i segon que, de facto, el vot en blanc es reparteix entre el primer i el segon partit més votat. Això és, beneficia el PPsoE.

Vist i sospesat tot plegat el més assenyat i coherent és l'abstenció. O, encara que vulnerem una mica la raó primera -tota bona regla té la seva excepció!-, podem agafar la papereta del partit català que votaríem si no fos perquè ens ho impedeix la manca de coherència de les seves direccions i introduir-lo al sobre. Això si. Cal no oblidar-se d'estripar prèviament la papereta! D'aquestes dues maneres facilitem un canvi en les cúpules i convertim les espanyoles en unes primàries de les autonòmiques principatines perv tal que els partits catalans vegin quin parcal tindran si no canvien les seves polítiques!

(Potser peco d'ingenu i somniador?)

Setembre Negre

Mitjans de comunicació i poder

per Enric Vila (article censurat a ElSingularDigital.Cat)

L'altre dia vaig assistir a una xerradeta prudent però molt fina, a càrrec del director de l'Avui,
Vicent Sanchis, amb cullerada final de Macià Alavedra, que va resumir
el tema a l'estil d'Éduard Balladur en el seu llibre Maquiavel en
democràcia: "Els polítics tenen por de la premsa perquè la necessiten i
intenten controlar-la, i els diaris que acaben funcionant són els que
es fan per obtenir privilegis del poder." Pel que vaig entendre, a
Barcelona passa al revés. Els xantatgistes són els polítics. Com que hi
ha poc poder per repartir, el xantatge s'inverteix i en comptes de
diaris tenim tebeos, una premsa emmordassada, que evoluciona com un
presidiari amb un peu lligat a la caritat dels poders públics i,
l'altre, a l'escassa cultura política dels lectors, que es conformen
amb qualsevol cosa que porti fotos i sudokus.

Com que en aquest país el poc poder és delegat, a més, tothom està en
precari i tothom té por. I així, i entro ja en la interpretació lliure,
hi ha un José Antich que s'inventa un redisseny de La Vanguardia per
lligar-se al diari quan Zapatero guanya el 2004 i que, ara, ha
descobert les editorials neofranquistes per continuar tenint
il•lusionat al senyor Godó, que també es comte i monàrquic. Després hi
ha El Periódico, diari més llegit de Catalunya, que com més lectors
perd a favor de la premsa gratuïta més s'assembla al butlletí de
Montilla, i no troba, ni sota les pedres, un empresari-editor que
s'atreveixi a comprar la capçalera. I també tenim l'Avui, que podria
discrepar més sense l'estigma dels seus inicis poc brillants i el fre
de la nova empresa.

Amb aquest panorama, el columnista d'opinió ha de tenir, si vol durar,
l'olfacte del gos per saber qui mana i l'agilitat del felí per esquivar
la garrotada. Per fer carrera ha de fer càlculs algorítmics amb les
paraules, i per dir coses sensates ha conformar-se amb un compte
corrent magre i un lloc discret, poc influent. Escriure coses que
s'entenguin s'ha tornat tan difícil que fins i tot mestres de la
moderació i el fino escepticismo van camí de convertir-se en màrtirs de
l'idealisme. ¿S'han adonat, per exemple, que Barbeta ha estat dels pocs
caps destacats de La Vanguardia que no ha ascendit amb la renovació?
Deu ser que es comença a complir la profecia del director de l'oficina
de Comunicació de la Generalitat, Antonio Bolaño.

El Sancho Panza de Montilla es veu que té mala llet. Després d'insultar
i amenaçar Barbeta via telefònica fa uns mesos, no fa gaire el va
amenaçar personalment al mateix Palau de la Generalitat: a la santa
casa! Bolaño parlava amb uns periodistes de La Vanguardia i Barbeta,
que havia rebut instruccions de llimar asprors, va intentar una broma:
"Antonio, cuidame los nenes", li va dir tot caminant cap a ell, a una
certa distància, encara. L'Antonio va fer com que no el sentia i
Barbeta va insistir: "Antoniooo!..." I l'Antonio es va girar i,
tallant-lo en sec i assenyalant-lo amb el dit, li va dir ben fort i a
poc a poc, perquè tothom ho sentís: "Barbeta,
estás muerto y aún no te has enterado".

Pensar que hi ha gent que vota de bona fe aquests heretges de la
tolerància i la pau universal em posa la pell de gallina. La prova que
aquesta gent no s'ha integrat no és ja com trepitgen l'idioma, són les
maneres. Quina diferència hi ha entre aquesta prepotència i la de
Lerroux desafiant a un duel Prat de la Riba i escrivint després: "No
pasan caballeros por la puerta de La Veu". Fins quan haurem d'aguantar
aquests Curro Jiménez al servei d'Espanya? Escoltant l'anècdota
recordava la indignació de l'escriptor Coromines, l'estiu del 1936,
quan els revolucionaris de la FAI van anar a entrevistar-se amb
Companys armats fins a les dents: "Amb pistoles -es va exclamar- no hi
ha d'anar ni nostre senyor a veure el President de la Generalitat".
Però després vaig recordar que l'actual president és Montilla, i
esclar: Montilla és el successor d'aquells faieros, és el Capo del
"rondín" marxista de Cornellà.

Lamento la irreverència amb el president del meu país però és que
justament Montilla protagonitza l'altre gesta del "rondín" que
s'explica aquests dies. Dels mètodes del rondín aquest, fa temps que
sento queixar-se'n periodistes de tots els colors, i potser caldria
airejar-los, no? Quan la prudència arriba a la covardia es torna
complicitat. En fi: Com que el molt honorable no té feina, va enviar al
comte de Godó un sobre amb les transcripcions de les intervencions de
Francesc-Marc Álvaro en les tertúlies de ràdio acompanyades només de la
seva targeta. Cap més explicació: els passatges que no li havien
agradat subratllats i la targeta de president de la Generalitat,
utilitzada com la d'un vulgar mafiós. El pròxim dia li pot enviar un
cap de porc, amb la targeta presidencial entre les dents. El comte, que
ara ens passarà per liberal, li va dir a l'Álvaro que no patís, però és
clar, jo sóc un purità intolerant i suïcida, però no tothom ha de tenir
aquesta vocació, i després tenim l'Álvaro fent articles com el de
dimecres, sobre els pastelitos bimbo de la infantesa, i a la pàgina del
costat, Baltasar Porcel saltant damunt la tomba de Gaziel per llepar-li
el cul al Godó i a l'Antich en motiu del "nuevo y àgil formato
periodístico". I tot és això: si els columnistes de talent necessiten
treure tants raspalls i fer-se tant els tontos, no cal dir què escriuen
els tontos de veritat.