Per una Catalunya Catalana

Cal vindicar la catalanitat com un valor enfront de la defensa que fan alguns d'un cosmopolitisme que menysprea tot el que és català i d'una globalització que vol dissoldre'ns amb la falòrnia de la nostra suposada insignificança

tribuna

JORDI COLOMER I CAMARASA. Historiador



Corren temps difícils per a Catalunya i per als catalans. La identitat catalana està seriosament amenaçada per una suma de factors diversos, però que convergeixen en el fet de dificultar el dret dels catalans a viure en un país plenament normalitzat. Fenòmens com la globalització, la dependència d'Espanya i França i la manca d'autoestima de bona part de la població catalana no aporten res de bo al nostre país, ans al contrari, només ens empenyen a una sensació d'ofec del tot angoixant per aquells qui ens sentim catalans i estimem, sense complexos, aquesta terra i la nostra cultura. Des dels sectors socials que han lluitat durant les últimes dècades per l'alliberament nacional de Catalunya sempre s'ha comès l'error, no pas gens nimi, de fer una defensa a ultrança únicament de la independència, com si a partir d'aquí s'haguessin de resoldre tots els mals. Res més lluny de la realitat. Malauradament no podem posar l'exemple de Catalunya per constatar que la sobirania no és suficient. Però Andorra és un bon referent a l'hora de comprovar que els catalans amb un estat no en farem prou. A Andorra el català i la catalanitat van a recules, i això és així perquè la sobirania és una condició necessària, però no suficient, per perdurar com a nació. Cal quelcom més. Cal vindicar la catalanitat com un valor fonamental enfront de la malintencionada defensa que fan alguns d'un cosmopolitisme que representa la menyspreança de tot el que és català, d'una globalització que pretén dissoldre la nostra cultura amb la falòrnia de la nostra suposada insignificança. No estem disposats a veure com el temps passa i com Catalunya es va desintegrant en una agonia lenta i llarga. La defensa de la catalanitat ha de ser el pal de paller de la nostra acció política i social per assolir una Catalunya lliure que conservi la seva identitat mil·lenària.

La catalanitat és llengua, certament, però no només això. També és costum, història, tradició, cultura, identitat, arrels... No és casualitat que el procés de desnaturalització que viu el nostre país provoqui alhora un retrocés del català i un avenç del Pare Noel, que va usurpant el lloc al tió, a l'encop que la decisió d'alguns col·legis de no fer el pessebre. I que sant Valentí ja competeixi al costat de sant Jordi tampoc no és quelcom que no s'hagi de tenir en compte, igual que el fet que Montilla signi en castellà a Montserrat. A algú li poden semblar detalls insignificants, minúcies, però no ens enganyem, és simptomàtic de quelcom molt més greu i perniciós. La desnaturalització del nostre país colpeix tots els àmbits de la societat, avivada des de l'espanyolisme descarat i des de sectors que s'autoanomenen progressistes quan en realitat són una altra cosa. I és que aquests que malparlen de les tradicions pretextant que són carrinclones i conservadores serien els primers a revoltar-se si els traguessin la tradicional paga doble de Nadal. Això sí que els importa. Hipòcrites!

Si Catalunya viu i pateix aquesta regressió identitària és, entre moltes altres coses, pel menyspreu o la indiferència que molts nouvinguts (i no tan nous) senten envers la nostra cultura, però també per la manca d'autoestima de molts catalans. Que gent vinguda fa quaranta anys al nostre país no es digni ni a parlar català és, diguem-ho clar, un bon exemple d'inadaptació, insociabilitat i insolència. Anar a casa d'altri i no aprendre la seva llengua és no tenir la voluntat de relacionar-te amb la gent que hi viu. Si a sobre es pretén que et parlin en el teu idioma, aleshores això ja és arrogància. Emperò un gruix no gens insignificant de la societat catalana tampoc no està lliure de culpa. Canviar de llengua quan l'interlocutor és castellanoparlant, o dirigir-se en castellà per defecte als nous immigrants, no és cap altra cosa que cavar la pròpia tomba, aquella on ens enterraran a tots nosaltres si no fem res per evitar-ho.

En l'àmbit polític les coses estan encara més malament. La defecció dels líders polítics suposadament catalans a la justa causa d'aquest país és extremament preocupant. Certament provoca ois sentir com determinats dirigents polítics s'enfilen com una carbassera quan es parla de la integració dels immigrants, sobretot quan aquesta integració es basa en la catalanitat. Es veu que per alguns no cal aprendre català per viure a Catalunya («el català fa burgès», deu pensar el senyor Saura) ni tampoc cal complir certs deures. I així ens va! Més greu és encara que Artur Mas, líder de la versió 2.0 de la històrica Lliga Regionalista, afirmés en el seu memorable Contracte amb els catalans que el castellà és la nostra «llengua comuna» i la que ens permet conviure amb «la resta de pobles de parla castellana». Causa perplexitat que els qui es reivindiquen com la casa comuna del catalanisme profereixin aquesta mena de barrabassades. Aquest panorama de decadència política a casa nostra ha tingut el formidable zenit amb el lliurament de la presidència de la Generalitat principatina per part d'Esquerra a un home profundament espanyol que va votar contra la unitat de la llengua catalana i que afirma, desvergonyidament, que Catalunya no té drets històrics. Sense comentaris.

Cal, doncs, un canvi de mentalitat en la societat catalana i un revulsiu en el panorama polític que serveixin de punt d'inflexió en aquesta caiguda lliure en la qual està immers el nostre país. Cal que defensem el nostre poble, i això és fa propugnant la independència, sí, però també la catalanitat de la nostra nació. I això ho hem de fer junts, defugint sectarismes i falses dicotomies entre esquerres i dretes que no aporten res de bo. Perquè la nova disjuntiva del segle XXI és aquesta i només aquesta: Catalunya serà catalana o no serà.

El Punt 28-12-2006