Diguem ben alt NO a l'estatut colonial!

Estem radicalment i frontal oposats al si perquè per nosaltres, votar SI equival a justificar i donar suport a:

- a España: que, faltant a criteris bàsics democràtics, no va respectar un acord aprovat pel Parlament català; acord pres amb el suport del 89% dels representants electes del Principat.

- al vergonyós, claudicant i partidista paper jugat pels partits polítics "catalans" durant el procés de negociació de l'estatut, així com a la seva decidida política d'"encaix" de Catalunya a España.

Per tot això, estem a favor d'un NO clar, contundent i català.

Per dignitat! Per una Catalunya lliure, independent i catalana!
NO a l'estatut colonial!!

Setembre Negre




Per dignitat: NO

Divendres, 5 de maig de 2006
Editorial Racó Català

Quan el 30 de setembre passat el Parlament del Principat va aprovar un estatut francament ambiciós, alguns vam pensar que alguna cosa es movia en l’escena política principatina. Després d’anys de conformisme finalment una mica d’ambició, una passa endavant que marcaria un abans i un després. El text que va aprovar amb un 90% de vots favorables el Parlament del Principat era el reflex d’un despertar, un reflex que es podia palpar en la societat. Ja n’haviem tingut prou de les engrunes que ens deixava Espanya.

Per això mateix mesos més tard quan els de sempre es van vendre per un plat de llenties, la gran majoria d’aquesta societat que ja no es conformava amb allò de sempre va dir prou. El 18 de febrer posterior es va veure. La gran manifestació d’aquell diumenge va marcar també un abans i un després (es veurà amb el temps) del catalanisme, de la societat. Va trencar molts mites, un d’ells el que qualsevol expressió catalanista al Principat havia de passar sempre per CiU. Aquella manifestació es va fer sense els dos principals partits principatins i fou un èxit aclaparador, que va sorprendre fins i tot als organitzadors (i a molts dels que hi vam participar). Era el moment de dir que no volíem la farsa que estaven pactant els de sempre a Madrid. Entre PSC-PSOE, IC-V i CiU van trossejar allò que ens havia deixat tastar mínimament la mel. No era la mel que nosaltres volíem el text del Parlament principatí, però era el més proper que havíem estat mai de la mel. Per això quan ens van tornar a donar l’entrepà lamentable i brut de sempre, entre insults, ja no ho vam acceptar.

D’ençà de l’acabament de la dictadura –el que s’ha conegut com a la transició- sempre s’ha demanat als catalans que acceptessim allò que no volíem, a canvi del bé comú. Ho hem fet masses vegades. L’exemple de la votació per aprovar la Constitució Espanyola n’és un exemple. Els bascos sempre podran dir, sempre estaran legitimats per recordar als espanyols que ells no van aprovar aquesta llei i que no hi ha cap ètica moral en que els la facin complir. Sempre podran alçar el cap i recordar que van ser dignes. Tampoc no cal comparar-se sempre amb els bascos, no és això, però de vegades cal senzillament donar un cop de puny a la taula, aixecar-se, i dir que ‘No’. Que hi ha coses que la dignitat no permet d’empassar-se.

És molt important tenir clar que el fet que el futur referèndum pel text pactat a Madrid per la sociovergència s’aprovi suposaria legitimar novament el potineig, l’esquinçament de les nostres il.lusions. Un text que retalla el 67% dels articles aprovats pel Parlament principatí. I molts hi estan d’acord, volen un “Sí” rotund que diu: “Sí, m’encanta que hagis retallat l’Estatut i a sobre te’n vantis”. Veure a l’Alfonso Guerra comentant que “nos hemos cepillado el Ejtatut, que era infumable” entre rialles de les Joventuts Socialistes presents al discurs és altament significatiu. Recordar Rodríguez Ibarra eufòric a Extremadura comentant que “hemos ganado” i dient que havien tombat tot el que no els agradava del text estatutari també ho és. Un text definitiu on ni tant sols se sap quants diners rebrà el Principat, ja que depèn d’uns criteris que no s’han definit encara –i que naturalment definirà Espanya-. Per no parlar de “nació”: som un preàmbul. Cal no legitimar l'humiliació. No en el nostre nom.

La sociovergència (socialistes i convergents) realment no volia el text aprovat el 30-S al Parlament principatí. Ho va reconèixer José Montilla, ho han insinuat Manuela de Madre i Miquel Iceta. Ho ha dit clarament Durant i Lleida (“un farol”!), i ho ha insinuat també Mas. La sociovergència, l’establishment, considera que poden manegar alegrement els fils del poder com han fet els darrers 25 anys ignorant el poble, pensant que aquest els donarà sempre l’aprovació mesella a qualsevol potinada que els presentin.

I ha arribat el moment de dir NO. La sociovergència no aguanta que hi hagi gent que no pot controlar. En aquest sentit l’impacte de la manifestació “Som una nació” del 18-F és molt significativa: encara no ho han entès. EL 18-F els vam advertir que no volíem una pasterada, i altre cop, com sempre, ens han presentat una pasterada. I la venen com si fos una gran millora. No han entès que aquell dia ens vam sentir mínimament lliures. I qui ha tastat ni que sigui una mica la llibertat ja no es conforma amb les engrunes.

L’argument de que el PP votarà que NO a aquest text és senzillament un argument ridícul. El PP al Principat no representa cap massa significativa de vots ni de la societat principatina. Les eleccions ho reflecteixen any a any, elecció a elecció. El PP és un partit alienígena en aquesta part del país, practica l’autisme polític i per això treu els resultats que treu (12 de 135 escons). Un resultat contrari al Sí al referèndum del text de l’Estatut pactat a Madrid no significaria un allau de suport inesperat al PP, i tothom ho sabria interpretar així. És el PP el qui votarà com nosaltres. I sincerament aquest argument té contraarguments igual de simples. Els qui votaran que Sí ho faran conjuntament amb Bono, Ibarra i companyia. Amb els qui estan eufòrics perquè “los nacionalistas han perdido”, “nos hemos cepillado el Estatut”. Igual que els que van votar Sí a la Constitució Europea ho van fer amb Rajoy i Aznar. Arguments simplistes que demostren que no hi ha arguments de pes.

Ha arribat el moment de dir NO a la sociovergència, a un text que ens humilia com a poble. A les retallades. Als insults. Un NO a Espanya i als seus boicots, a les humiliacions. Cal dir un NO digne, que deixi clar que ja els havíem avisat. Cal deixar-los clar que la manifestació del 18-F va marcar un abans i un després, i ara ja no acceptarem qualsevol cosa. Cal dir NO a l’Espanya profunda que ens ofereix una gàbia amb un centímetre més d’espai que l’anterior. Cal dir que no ho volem, no en el nostre nom. No legitimem la falta de dignitat.

Ja no ens conformem amb les molles. Volem el pa sencer.

Per dignitat, NO.



Gabriel Bibiloni i la seva defensa del "NO"


De possibilitats de vot en el fascinant referèndum que s'acosta n'hi ha diverses, exactament cinc (sí, no, blanc, nul i abstenció), però en vistes al resultat real només hi ha dues sortides: o guanyarà el sí o guanyarà el no; o s'aprovarà l'Estatut o no s'aprovarà. Podem fer les mil càbales sobre el significat simbòlic o moral de cada una de les cinc opcions de vot, però allò que hauria de pensar el ciutadà a l'hora de votar és què interessa que surti i res més.

Si guanya el sí, el Principat entrarà en una etapa de migrada autonomia, potser soporífera, que podria durar molts d'anys. Perquè en la situació que es crearia els qui volguessin tornar a l'aventura només comptarien com a màxim amb una força política. Les altres en fugirien com de la pesta. I l'Espanya monolítica respiraria tranquil·la, almenys ara com ara, amb el problema catalán resuelto. Què passaria si guanyàs el no? Difícilment les aigües quedarien tranquil·les i conformades amb l'Estatut del 79, perquè la societat catalana del Principat ha demostrat ben clarament que aspira a molt més. Més aviat sembla que s'obriria una crisi profunda en l'Estat i s'hauria de revisar tot de dalt a baix. Un terratrèmol polític de grans dimensions, sobretot si el Principat i el País Basc cridassin fort i a l'uníson. Només en aquesta conjuntura, de sortida imprevisible, el sobiranisme pot tenir possibilitats d'algun resultat efectiu. I de passada la sacsada podria remoure les coses al País Valencià i a les Balears, que bona falta fa.

El sí és per als partidaris de la primera opció, per als qui vulguin viure i morir (o governar) dins una comunitat autònoma que no aspira a ser res més que això; i el no és per als que vulguin que s'obri el segon escenari, malgrat la coincidència amb el PP, que tothom sap que és marginal. L'error és seu, perquè hauria prestat els seus vots a una remoguda que afavoriria el qüestionament radical de l'ordre vigent. L'abstenció i el vot en blanc són per a aquells a qui la cosa els és indeferent o no tenen una opció clara. El que no es comprèn de cap manera és el vot nul. No tindrà cap utilitat per als interessos de qui el defensen. No servirà per a fer recompte de l'independentisme, perquè l'independentisme votarà majoritàriament no. El vot nul és, tal com ara estan les coses, un vot tudat. Només servirà per a inclinar la balança cap al sí, és a dir cap a la perpetuació de l'autonomia resignada i avorrida.


Gabriel Bibiloni (web) és Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, doctor en Filologia Catalana, i actualment és professor de la Universitat de les Illes Balears.