La transició o el pacte amb el franquisme

La gran impostura

Finalment algú relata i denuncia amb precisió la gran impostura sobre la qual es fonamenta el nostre sistema polític. Francesc-Marc Àlvaro, al seu llibre Els assassins de Franco, no fa res més que subratllar allò que sabem de fa temps però que encara no s'havia expressat amb prou rotunditat ni amb prou talent: que la Transició fou un pacte amb el franquisme per promoure la continuïtat d'alguns dels seus elements en l'etapa posterior i que una bona part de l'oposició (sobretot una esquerra de tradició totalitària) fou la principal còmplice d'aquest frau.

La versió amable de la conciliació i de la fundació d'un ordre democràtic s'ha saldat amb la perpetuació d'estructures pròpies de la dictadura que continuen respirant (com vam veure amb les declaracions del tinent general Mena Aguado) amb una societat abúlica que ho acatà tot per desconcert i per por, i amb pràcticament l'únic exemple de transició política en el món que no ha processat ni condemnat els responsables d'un règim criminal. Això sense comentar els aspectes catastròfics que l'acord constitucional va tenir per a una Catalunya mesella que, aterrida pel record de la Guerra Civil, va claudicar en les seves aspiracions nacionals, les quals es trobaven desprestigiades en el món intel·lectual per suposats marxistes cosmopolites en realitat procedents de l'espanyolisme més ranci. La llista dels que van canviar la camisa blava per la camisa roja és sorprenent, com ho és la dels jovenets que frivolitzaven amb la camisa roja perquè a casa els mantenien els de la camisa blava.

Calia algú d'una nova generació que furgués en el passat amb la suficient distància i manca d'implicació personal per assenyalar els seus aspectes més putrefactes. La impugnació no podia procedir dels que van contribuir a enllustrar el mite de l'Espanya constitucional, els que mai no van posar en qüestió les bases del sistema perquè van treure profit polític i econòmic del silenci, els que van repetir el catecisme de manera acrítica i es van refugiar en el pretext de l'estabilitat per vendre's a l'autoritat. Només algú d'una nova generació, alliberat de les cadenes mentals, podia treure a la llum el pecat original, la profunda indignitat que impregna l'acord amb els hereus del dictador i la deslegitimació global que aquesta circumstància comporta per al règim actual.

Cada cop som més els que només vam viure la Transició com un difuminat record infantil i els que no estem vinculats a les seves servituds. Agradi o no, aviat prendrem les regnes de la nostra societat i estarem en condicions de donar un cop de puny damunt la taula sobre les escorrialles d'aquella època que pugna perquè aquí no passi res. Val a dir que encara estem regits (en el món polític, econòmic, acadèmic i mediàtic) per una bona part de la generació que va protagonitzar aquella ignomínia, noms i cognoms que, en la seva fase crepuscular però no per això menys hipòcrita, en la seva agonia, encara són partidaris acèrrims "del consens com a fre totpoderós de qualsevol canvi; de la por magnificada a la fractura civil, i d'una absència de cultura democràtica de fons que explica la continuïtat de prejudicis, d'imposicions, de tabús i d'actituds autoritàries a dreta i a esquerra". Aconsello que es llegeixin els comentaris que l'autor fa de Narcís Serra, Jordi Solé Tura, Pasqual Maragall i Miquel Roca i Junyent, per esmentar només alguns dels que encara participen activament en la vida pública i sempre van defensar l'ordre que els va propulsar a les més altes responsabilitats.

El que més estupor em provoca és com, malgrat l'evidència i el caràcter irreversible del canvi, a Catalunya encara hi hagi poderosos agents que treballin per retornar a l'oasi anterior, que visquin en la fantasia que l'efervescència política dels darrers anys (fruit sobretot de l'ascens electoral del sobiranisme) encara es podrà frenar tot reduint-la a la marginalitat.

Sembla mentida que no vegin que, ni que sigui per renovació biològica, cada cop som més els que no ens empassem les mentides amb les quals es van conformar la majoria dels nostres progenitors, que no ens intimiden els gestos despòtics sense cabuda en el món civilitzat i que estem disposats a lluitar per una democràcia on les idees i els arguments triomfin per damunt de la força i de la resignació.

No obstant això, el mur que tenim al davant és encara molt dens, aquests poderosos agents als quals feia al·lusió i que porten més de 30 anys decidint no estan disposats a cedir ni una engruna del seu sistema de privilegis. Per això es posen tan nerviosos en un context de canvi de correlació de forces com el que vivim, que coincideix amb una posició més ferma en el tema nacional. El nerviosisme es palpa, especialment, en els creadors d'opinió pública, en aquells mitjans que s'obstinen a presentar la realitat com si la sensibilitat de la societat catalana no hagués canviat, en els diaris, televisions i contertulians que, procedint d'uns orígens tan llòbrecs com els que descriu Àlvaro, passegen el prestigi de la seva espanyolitat progressista o de dretes ridiculitzant qualsevol gest de desafiament que plantegi el catalanisme polític. Sí, és cert que molts guardians de la impostura voldrien que Catalunya no es mogués gaire del lloc on la Transició la va enterrar, que molts desitjarien que les aigües tornessin al seu curs, amb un Estatut arregladet i rebaixat que no aixequés gaire polseguera i que les elits de catalans lleials a Espanya continuessin fent negocis a Madrid sense que els importunessin. Però en l'electorat català no hi ha marxa enrere, els qui apostin per les grans coalicions de les forces de sempre han de saber que ja no els surten els números.

Hèctor López Bofill
Professor de dret constitucional de la UPF
Avui, 21/01/2006