Pixar-se en Macià

Només un afegitó a la notícia.

D'entrada, si això passa és -no cal dir-ho- perquè tenim aquests pòtols que ens estan arribant a riuades a Catalunya, però no oblidem que passa per què ho permeten les botifleres autoritats barcelonines, demostrant així l’absència del més elemental patriotisme, inclús de sentit institucional.

· Pàgina d’homenatge al President Macià: http://racocatala.com/cat1714/gloriamacia.htm

Setembre Negre


Pixar-se en Macià

Es descorda la bragueta i sense saber qui és l'Avi, fa un riu a l'escultura de Subirachs dedicada a Francesc Macià. Que no coneguin la nostra història passi, però que a sobre se'ns hi orinin...

Oblidades les festes de la Mercè, Barcelona reprèn la normalitat de la ciutat. És a dir, acotem el caos i tornem al desordre habitual. Per uns dies, els gegants i les gegantes ens obliguen a mirar amunt. Desats els ninots, hem de tornar a mirar la realitat arran de terra. Divendres passat, a mitja tarda, el pedrís de la plaça de Catalunya amb vistes al Zurich, tornava a ser ple de joves centreamericans que la feien petar. Pel que vaig poder comptar, cada set minuts, aproximadament, n'hi havia un que s'aixecava i, com qui no vol la cosa i gens dissimuladament, se n'anava darrere de l'estàtua dedicada a Francesc Macià, es descordava la bragueta i allà, tan panxo, quedava descansat orinant de cara a la paret. És una imatge tan habitual que ni cridava l'atenció... Pitjor seria embrutar la memòria d'en Macià amb un grafit, certament. Si més no, la humitat fisiològica no triga gaire a marxar. Talment sembla que en Subirachs hagués previst que el travertí de les seves escultures xuclessin els orins. El dibuix marxa, però la pudor queda i, tristament, veiem com l'escultura dedicada al president Macià es converteix en el nostre mur de les miccions.

De fet, tantes estones asseguts a tocar d'aigua del monument a Macià i amb la seva voluntat de no-integració, potser ni s'han preocupat de saber a qui està dedicat aquell monument que tenen al darrere i que els serveix d'urinari. Segurament, si Generalitat de Catalunya ja els sona estrany, parlar-los de la proclamació de l'Estat català ja seria anar per nota. De tota manera, de nouvinguts n'hi ha a tot arreu, i no he vist mai ningú a Londres, per exemple, pixant-se a l'escultura de Winston Churchill a tocar de Westminster. No he vist mai, tampoc, als Invàlids de París, ningú que faci les necessitats en un costadet de la tomba-banyera de Napoleó. O, posats a dir que la plaça de Catalunya és el centre de la ciutat, tampoc no he vist mai ningú que, a Venècia, se la tregui enmig de la plaça de Sant Marc mentre les decadents orquestrines dels cafès van tocant, impertorbables, l'obertura del Rigoletto.

De tota manera, posats a pensar, potser no és tan greu que hi hagi nouvinguts que es pixen literalment en la nostra història, com tanta gent d'aquí mateix que ho fan d'una manera metafòrica, sempre maldant perquè les poques coses que ens queden -com la llengua o la història- siguin menystingudes o esdevinguin meres sucursals de tot allò espanyol.

Font: AVUI, 3-10-2005