La Caixa i la COPE

Sabem que és possiblement el màxim poder fàctic de Catalunya. La seva força l'han tastada des dels presidents de la Generalitat fins a les petites associacions, i el seu nom i la seva presència inspiren respecte en tots els cercles polítics i econòmics del país. De tenir-la a favor o en contra en pot dependre guanyar unes eleccions o fer negocis milionaris. No endebades hem sentit dir moltes vegades que “res d'importància es mou a Catalunya sense el permís de La Caixa ”. Tan llarga és la seva mà?

No és la meva intenció aquí esbrinar si les seves intencions van més enllà de guanyar diners, ni sobre quina concepció del país pot tenir. Allò realment important és que aquesta entitat financera ens ha ensenyat recentment una lliçó que no podem ignorar: els milions mai poden comprar la llibertat de l'esclau... per molt fastuosos que siguin els seu dogals.

Recordem els dies en que la famosa OPA de Gas Natural era notícia de portada i on tot eren retrets i acusacions de lladrocini sobre els directius de La Caixa. Qui més en va destacar va ser una petita i deforme sangonera amb micròfon que s'ha proposat aniquilar Catalunya. Des de l'emissora episcopal espanyola es va insultar, menysprear i deixar com un drap brut tot alló que fes referència a l'estrella d'en Miró. La catalanofòbia -que tant de bo els sigui letal- semblava despertar una vegada més a “los Tercios de Flandes”. Però..., i els homes de La Caixa? Van dir alguna cosa? Com van reaccionar als gargalls que els llençava el reptil babós de nom Jiménez Losantos? Agafeu-vos bé que no és cap broma: posant-li publicitat en el seu programa matinal !!!

Reconec que em costa trobar paral·lelismes en la història per poder explicar actituds servils com aquesta. Els esclaus negres d'Amèrica, per exemple, que eren pobres i desgraciats, atresoraven més dignitat que els directius de l'entitat catalana ja que, com a mínim, tenien una clara consciència de la seva ínfima condició i lluitaven per la seva llibertat. Per contra, veure homes amb les butxaques plenes demanant perdó pel fet d'existir produeix autèntic fàstic. Suposo que és aquesta repugnància la que fa que els nostres enemics es deleixin amb les nostres claudicacions. Ells, com és normal, pensen que si els més poderosos dels nostres corren a amagar-se com a conills, els altres som encara més detestables. Per no merèixer doncs, ni mereixem l'aire que respirem. Estan convençuts que la funció dels catalans és només “pagar i callar” mentre se'ls pot dir el nom del porc. Exactament com ha fet la COPE amb “ La Caixa ”. De què serveix la riquesa i un suposat poder quan et tracten com a una simple rata de claveguera?

Ara bé, que no pensin aquests nazis de les ones que tots els catalans anem amb el cagalló al cul com un Fornesa o un Gavarró qualsevol. Malgrat que les nostres relacions amb Espanya són encara les d'amo i criat, som molts els que ens hem proposat acabar-ho. Perquè podem no tenir luxosos iots ni principesques mansions, però el que no ens arrabassaran per res del món serà la nostra dignitat com a catalans. Almenys nosaltres no ens deixem escopir a la cara.

Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès
President Executiu de Catalunya Acció

Font: Catalunya Acció