La Nostra Bandera

Rafael Dal­mau i Ferreres (Agost de 1933)

La Publicitat fa un quant temps que es posa amb nosaltres; però, pobreta, en surt sempre malparada. Pri­merament, presentà els nacionalistes catalans com uns analfabets del nostre idioma. En veure fracassades i ri­diculitzades les seves afirmacions, ens presentaren com si la nostra ideologia fos muntada en el buit. Resultà, però, que les seves afirmacions es contradeien amb ço que precisament fou la base de la seva constitució com a partit polític, i, per tant, en veure aquesta situació difí­cil n'han fugit, i ara volen dedicar-se a ridiculitzar la nostra ensenya. Anem, doncs, a la qüestió.

La nostra bandera és la bandera barrada, acceptada per tots els catalans, i que representa totes les nostres glòries i tristors; és, en una paraula, la bandera dels nostres amors. Però aquesta bandera gloriosa es veu vexada, s'ha vist ultratjada precisament per aquests que avui diuen tant defensar-la. No teniu dret de fer aquestes defenses, vosaltres que heu tingut la gosadia de fer-la servir de tapabruts, que us heu valgut de la seva glòria per la vostra ambició, per la vostra... Vosaltres que l'heu ajupida davant d'Azaña, retent honors a aquest home, castellà de soca arrel, que s'imposà el deure d'anorrear el moviment catalanista i que, de moment, ho ha aconse­guit gràcies a la col·laboració de vosaltres, dels homes que com Nicolau d'Olwer acceptaren ésser un dels coac­cionadors de la República Catalana [proclamada per Ma­cià el 14 d'abril de 1931]. El partit que té al seu haver aquesta actuació, no té dret de fer cap campanya puri­tana. No tenen vergonya, afirmem, aquells homes que sabent l'estafada que és per a la nostra terra l'Estatut de Catalunya, han prestat encara la seva col·laboració per l'aprovació del mateix, i després d'això, per corona­ment, acceptar la representació de la cosa que ens ha es­carnit, a les conferències internacionals d'economia. Avui el nostre llenguatge ha d'ésser violent, perquè la lluita és sinònim de violència. No hi cap, el diàleg, entre la vostra posició i la nostra; hi cap solament un únic as­pecte, i és o vosaltres acompanyats de totes les claudi­cacions i vergonyes, o nosaltres amb la nostra esquerperia i ofensivitat, però dignes. Per Catalunya, pel seu ben­estar, per la seva llibertat, vosaltres sobreu i per tant, la nostra lluita serà per anorrear-vos. És que Azaña no us pot oferir res més, que vulgueu fer ara de catalanistes?

Quant a la bandera estelada, que a vosaltres us fa tant de pànic perquè us tira a la cara la vostra actuació ver­gonyant, fou nascuda quan l'armistici de la Guerra Gran, per assenyalar, amb l'estel, el camí de la llibertat que volíem per enarborar finalment la bandera barrada, la nostra, neta de tota màcula, sense haver-se ajupit sota de monarquies ni repúbliques. I encara hi ha un fet histò­ric, no un fet guerrer, ni de lluites i sang ni glòries fal­ses, sinó un fet viu, l'enyorament per la lluita. Foren les mullers dels nostres germans d'Amèrica, que teixiren una senyera amb l'estel, representant Catalunya absolutament Iliure en el firmament de les nacions lliures, representa­ció per tant de la nostra ideologia, i l'ofrenaren als pa­triotes que havien jurat no ajupir-se per res ni per nin­gú fins assolir el triomf de la llibertat. És, doncs, senzilla­ment una bandera de combat nascuda pel fet d'amor a la Pàtria, fet que pot ésser fonament de tants motius he­ràldics com vulgueu, dels blasons familiars, de corpora­cions, ciutats i pobles que serveixen per distingir-los. Així, doncs, l'estel és per nosaltres la distinció que hi ha entre els catalans que s'ajupen i traeixen i els catalans que se­gueixen el camí únic, rebel i dreturer per la llibertat de la Pàtria.

Font: Joan Crexell. Origen de la bandera independentista. Barcelona: El Llamp, 1984. P.76-78. Col·lecció La Rella.