Dignitat nacional i sentit d'estat

Els espanyols i el seu nacionalisme d’estat, siguin ultres o progressistes, tots tenen un concepte clar de la seva dignitat i consciència nacional. I el sentit d’estat per preservar-la. A Catalunya i a la resta dels Països Catalans, s’ha ridiculitzat i aigualit la nostra consciència nacional, i molts dels seus ciutadans s’han penjat a la síndrome d’Estocolm i l’acomplexament vers Espanya. Són massa anys de resistència, hi ha cansament, el poder, la normalitat és Espanya i el seu imaginari col·lectiu, que cada dia entra a les nostres llars a través dels mitjans audiovisuals, i una gran majoria de la premsa escrita que ens nacionalitza subtilment dia a dia. La nostra llengua i cultura se la vol dur a la reserva “sioux”, al tercer nivell, al testimonial, i fer-ho al cinema, a les llibreries, al comerç, etc. I això passa quan se’ns diu que tenim institucions pròpies, que demostren les seves mancances de sobirania per solucionar amb sentit d’estat i dignitat nacional els problemes dels ciutadans. És normal, doncs, que els sobiranistes vegin amb prevenció un nou estatut, limitat per una Constitució postfranquista, que es manté com a dogma de fe trenta anys després. Cal pensar-s’ho bé, un nou estatut podria ser una hipoteca per a la nostra sobirania i dignitat per unes dècades més, i pitjor encara, un nou sacrifici de dues o tres generacions més. És natural doncs, que un estatut que no reconegui els drets històrics, el concert econòmic i la sobirania, no es pot acceptar.

Font: editorial de Tribuna Catalana (16/09/2005 )