No, jo no sóc Charlie Hebdo
En aquest blog sempre hi he tractat temàtica
lingüística, històrica i de reflexió nacional. Temàtica patriòtica, en
definitiva. Possiblement, per primer cop hi reflexionaré sobre un tema que no
ho és -ja se sap: tota regla té la seva excepció- i ho faré sobre el salvatge
atemptat a la redacció de Charlie Hebdo i l'impressionant ressò solidari que ha
tingut amb el famós "Je suis
Charlie Hebdo".
Una amiga nord-catalana em va convidar a fer
amistat al face amb el grup "Je suis Charlie" i, en un primer moment
i mogut per la indignació, ho vaig fer. Però això em va portar a
reflexionar-hi, i a fer-ho en fred, amb perspectiva. Ho vaig fer i el resultat
al què vaig arribar és que no, jo no sóc Charlie.
Vagi per endavant la meva més enèrgica
condemna als assassinats d'aquests periodistes en mans d'aquests fanàtics, en
aquest cas islamistes. Però una cosa és fer sàtira, crítica, parodia i ironia
sobre temes socials, polítics i religiosos. Això és sa. Per millorar la
societat cal fer-ne una crítica constructiva constant dels seus fonaments. De
fet, cal que l'autocrítica comenci per un mateix. De sàtira política i de
crítica social els catalans ens sabem prou, -bé, quan no hi ha hagut censura i
dictadures espanyoles-; només cal recordar com varen florir les publicacions
satíriques i de crítica social a principis del segle XX!
Em sembla que és traspassar uns llindars que
no s'haurien de traspassar: els de la ofensa. Per afirmar els meus principis
cal ofendre els d'altri? Amb això, vull insistir-hi, no justifico ni de lluny
aquest salvatge i covard acte terrorista. El condemno profundament. Però, no.
Jo no sóc Charlie. Els meus valors, la meva defensa de la llibertat, de
la democràcia i la meva manera de fer crítica social, política i religiosa la
concebo d'una altra manera. Simplement.
Ah!, i tampoc m'agrada la gent que se sent
moralment superior als altres; aquests posseïdors de la veritat absoluta que
van alliçonant als pobres no-purs. I Charlie, pel vist, n'és un exemple.
Alhora que Charlie ho és també de jacobinisme. (Veieu, al final també hi
ha sortit el fet nacional...!).
D'altra banda, com a habitant d'aquesta
colònia d'españa (i de frança) m'indigna veure tanta gent, mitjans de
comunicació i partits -espanyols i "catalans"- que diuen "Je
suis Charlie" i surten en defensa de la llibertat d'expressió!! Són els
mateixos que quan han prohibit i tancat TV3 al País Valencià (i ara en retallen
els canals a les Illes) no han obert la boca, ni quan han tancat un diari a
Euskal Herria i torturat el seu director! I ara s'omplen la boca parlant
"d'atemptat a la llibertat d'expressió". Colla d'hipòcrites!!!
No, jo no sóc Charlie. Això, repeteixo,
no treu la meva més absoluta condemna i dol.