dijous, 16 de setembre del 2010

Els Onze de Setembre i l'espectacle vergonyós que es repeteix al Fossar de les Moreres


L'any passat ja vaig voler comentar-ho i, enguany, un apunt a el Racó Català titulat "Per un Fossar de les Moreres digne del que és: una fossa comuna de patriotes que van morir en defensa de Catalunya" exposa en bona part el que pensava. Hi acaba dient que:
"Al Fossar hauria d'haver-hi senyeres, estelades i, en tot cas, pancartes commemoratives/explicatives/històriques, sense sigles, com la que també va ser present aquest any.
Al Fossar hauria d'haver un espai net, no ens costaria res netejar-lo un cop l'any ni que sigui de cara l'11.
Al Fossar no hauria d'haver-hi paradetes comercials, voler aprofitar-se'n econòmicament no té nom.
Al Fossar no hauria d'haver-hi gent fent-la petar amb cerveses i asseguts on sigui al damunt del que sigui.
Al Fossar no s'haurien de permetre actes polítics (es poden fer al costat). Ni d'uns ni d'altres, perquè els de sota no entenen de sigles. Els actes que s'hi haurien de fer són històrico-culturals, que expliquessin qui van ser i què van fer."

El Fossar de les Moreres, això és, el cementiri on va enterrar en fosses comunes molts dels heroics defensors de Barcelona el 1714 -i, amb ella, de les institucions, les constitucions i la Nació Catalana-  hauria d'estar lliure de qualsevol propaganda partidista. Cal denunciar l'apropiació partidista i excloent que especialment l'EI fa d'aquest espai, convertint-lo en un rècord Guinness de reivindicacions alienes a la Independència i, convertint-lo, en un mar de pintades que embruten i atempten les façanes històriques de Santa Maria del Mar i dels altres edificis històrics dels voltants.

El Fossar, per contra, hauria de ser un lloc de veneració i respecte gestionat pel Memorial 1714 i convertit en un espai on recordar la història de la guerra de Successió i del setge de Barcelona. L'Onze de Setembre podria ser un dia en què traguessin fora del seu estatge social les interessantíssimes exposicions "Defensors de les llibertats de Catalunya" o "La guerra de Successió i la pèrdua de l'Estat", a fi de divulgar-ne personatges i fets que desconeixem perquè -com a país colonitzat que som- no se'ns ha ensenyat ni a l'escola ni a l'institut. Un dia per fer-hi també conferències en aquest mateix sentit històric, patriòtic i divulgatiu.

Aquesta trista situació em fa venir a la memòria quan Jesús entra al Temple i en fa fora a mercaders i canvistes que l'estan prostituint. Cal escombrar-los i netejar aquest espai sagrat, cal que no sigui propietat de ningú, de cap partit, de cap organització, perquè és de tots i perquè no podem fer-hi comerç, ni fer cerveses i rialles sobre una fossa comuna. Ni tampoc podem desvirtuar-ne el fet que s'hi commemora, sepultat enmig d'una tirallonga d'altres causes.

A nivell quotidià en desconec la realitat perquè no sóc de Barcelona però, pel que sembla, cal fer-hi a fons una tasca de neteja, dignificació i vigilància. Tasca que dubto que estiguin disposades a fer les actuals institucions (Ajuntament o Generalitat).

divendres, 10 de setembre del 2010

Guerra de Successió a Catalunya: una guerra nacional

“Pel que fa a Catalunya, als Països Catalans o a la Corona d’Aragó, el factor dinàstic fou l’excusa d’uns regnes de tendències parlamentàries o republicanes per defensar el seu model polític històric, ben capacitat per fer una evolució democràtica. Ara bé, a diferència de la Catalunya de 1640, el 1700-1705 cap d’aquests països -Catalunya inclosa- no podia, per raons òbvies, aspirar a cap república sense el permís de les potències coetànies; per tant, van aspirar a un rei propi, a una república coronada o a un rei domesticat que els degués la corona.”

Eva SERRA i PUIG. “Una alternativa nacional sota l’aparença de conflicte dinàstic.” Papers, núm. 15 (gener de 2006), pp. 2-12.






Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei nostre senyor
declarada ens té la guerra.

Segueu arran, segueu arran,
  que la palla va cara,
  segueu arran.

El comte duc d'Olivars
temps ha que li burxa l'orella;
ara és hora nostre rei,
ara és hora que fem guerra.

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta!,
passaren viles i llocs
fins al lloc de Riudarenes.

Ja n'han cremada una església
que Santa Coloma es deia,
cremant albes i casulles,
cremant calzes i patenes.

Del pa que no n'era blanc
deien que era massa negre
i en donaven als cavalls
tot per desolar la terra.

Del vi que no n'era bo
deien que era massa agre
i en regaven els carrers
tot per desolar la terra.
Al davant dels seus parents
deshonraven les donzelles
i mataven els seus parents
si de mal donaven queixa.

Ja en daren part al virrei,
del mal que aquells soldats feien.
- Llicència els he donat jo.
Molta més se'n poden prendre.    
En sentir-ne tot això
se s'ha avalotat la terra.
En sentir-ne tot això
se s'ha avalotat la terra.

Ja entraren a Barcelona
cent persones forasteres
amb el nom de segadors,
perquè n'era en temps de sega.

De tres guardes que n'hi ha,
ja n'han morta la primera,
anaren a la presó
a dar llibertat als presos.
Tragueren els diputats
i els jutges de l'audiència,
i mataren el virrei
al fugir-ne a la galera.

El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra:
-          On és vostre capità?
-          Quina és vostra bandera?

Ja van treure el bon Jesus
tot cobert amb un vel negre.
Ja van treure el bon Jesus
tot cobert amb un vel negre.

-          Aquí és nostre capità
aquesta és nostra bandera.
A les armes, catalans,
que el rei ens declara guerra.

Segueu arran, segueu arran,
  que la palla va cara,
  segueu arran.


Onze de Setembre: honorem els catalans del tràgic 11 de setembre de 1714 i de tota la guerra de Successió que sacrificaren vides i patrimoni per la defensa de les institucions i les constitucions, per la defensa de la Nació catalana i, com a hereus seus, renovem el compromís de lluita a ultrança fins la plena Llibertat i Independència de la Pàtria!