Sacrifici, generositat i honestedat patriòtics: Daniel Cardona i Civit.

Feia dies que no escrivia al blog. A banda d’altres factors, volia observar amb una mica més de perspectiva els canditats d’Erc i de CiU: n’Oriol Junqueras i en Ramon Tremosa. Tot i que ha passat poc temps, el que veig no m’agrada massa. En Ramon Tremosa si bé ha estat poc afortunat en algunes entrevistes tampoc es pot pretendre –com molts que l’ataquen amb navalles pseudosobiranistes- que un candidat de CiU comenci a fer proclames independentistes d’un dia per l’altre. Es tracta d’anar fent canvis graduals i ben encaminats, que el gruix de la societat i dels votants assumeixi, i en Tremosa és una persona no sols sobiranista sinó altament qualificada i amb “ofici i benefici”. Ja veurem com continua evolucionant aquest procés. Tanmateix no és pas justificant-se contínuament i demanant perdó que es generaran la il·lusió i les adhesions que necessita el catalanisme -i no dic ja per la gran tasca que cal emprendre.

Pel que fa a n’Oriol Junqueras em va doldre que aquest acceptés encapçalar la llista d’Erc a les europees. Em va doldre perquè la impressió que tinc d’ell és que és un patriota -i un savi-, i que una persona com aquesta acceptés implícitament o explicita treure les castanyes del foc a una direcció d’Esquerra absolutament impresentable i col·laboracionista em produïa certa tristesa i em deixava força descol·locat. Vaig pensar que era un gran candidat que, tanmateix, no arribava ni al lloc ni en el moment oportú, que molts dels que ens sentim profundament estafats i desil·lusionats amb Esquerra no pensem donar-los-hi cap més xec en blanc fins que no s’acabi el regnat d’aquesta direcció i la seva línia política col·laboracionista, i que em sabia greu que en Junqueras en sortís cremat d’aquesta potencial desfeta electoral. Tanmateix després de llegir –i rellegir- l’entrevista a El Singular digital en que hi afirma que "Estic d'acord amb l’actual línia d’ERC, encara que posa el país en situacions complexes", francament... ja no sé que pensar. Potser si és que els partits i el poder converteixen a la gent i les idees en el contrari del que convertia les coses el rei Mides o què. La veritat és que se’m fa cada cop més difícil entendre res.

Bé, l’únic que sí que entenc és de la urgència absoluta d’extirpar de Catalunya aquest càncer que representa la delegació regional del PsoE i, per extensió, el tripartit (que, parlant d'Europa, fa dos dies la delegada del govern de la Generalitat a Brussel·les, seva eurodiputada Anna Terron, va excretar dient que el problema de la llengua no s'ha de resoldre a Europa per la senzilla raó que el català no té cap problema!!) I també tinc clar -bé, això ho he tingut sempre- no malbaratar més esforços en la més que esgotada via autonomista i la necessitat de treballar plegats en el camí de la Independència. Només aquesta pot salvar la llengua, la cultura i la Nació catalana, però també és la condició necessària -però no suficient- per caminar cap a la justícia social, un sistema educatiu i una sanitat dignes, unes infraestructures, una economia més pròspera i una dignitat. El mal és que, en aquests moments, no veig qui pot liderar aquest procés.

Aquestes setmanes no he actualitzat el blog però, això sí, he llegit. D’entre d’altres la recent publicada biografia d’en Daniel Cardona i Civit. Feia temps que no em quedava tan hipnotitzat llegint un llibre. No vaig parar fins acabar-lo de llegir! Vaig descobrir-hi un patriota íntegre, honest, abnegat, que ho arriscà i ho donà tot per amor a Catalunya. Quin exemple a seguir! I quantes de les seves idees i valors continuen igual de vigents! No ja la via insurreccional i la no participació en les eleccions però sí l’interclassisme, l’unitarisme i la priorització de l’eix nacional, així com valors com el sacrifici i la integritat moral i ètica.

Així doncs, em prenc la llibertat de recomanar-vos fervorosament la seva lectura (que podeu complementar amb una recopilació dels seus escrits més destacats a Daniel Cardona. La Batalla i altres textos. Enric Ucelay da Cal (ed.) Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, 6. Barcelona, La Magrana/ Diputació de Barcelona, 1984).

"(...) L'Estat pot rendir el màxim de justícia i d'equitat només quan constitueix el poder -legislatiu i moderador- de la sobirania d'un ambient geogràfic homogeni; d'un poble amb unitat històrica, lingüística i psicològica; d'una Pàtria natural definida. En resum: d'una nació.

Per tant, el nacionalisme, en la seva forma integral, és la plasmació de la justícia i de l'equitat. Representa el més ample sentiment de llibertat política en afirmar que cada nació ha de tenir el dret de crear-se el seu estat, sintetitzador dels seus sentiments i dels seus interessos.

No hi ha federalisme sense una hegemonia. No hi pot haver autonomia sense un centralisme estatal. Per això no som autonomistes ni federalistes. Àdhuc, estem en contra d'aquestes fórmules pròpies de l'imperialisme caute. Som nacionalistes en la seva forma incorrumpuda. Volem la llibertat nacional, estatal i econòmica de Catalunya. Volem que els catalans disposin, sense limitacions, dels seus destins com a homes i com a poble. Volem, en concret, la República Catalana lliure, dintre del concert de les nacions civilitzades del món".

Daniel Cardona Civit

Per la Pàtria i la Llibertat (1934)

Amunt els cors, joves legionaris de l’eterna Catalunya!