Proclamació de la segona República a Sabadell. Com veiem a la fotografia extreta de premsa de l'època, a la balconada de l'Ajuntament, no hi han domassos com cita el Diari de Sabadell, però sí una pancarta que diu ben clarament Visca la República.
Es passarà la FLS als republicans i al catalanisme?
Els vells de la FLS encara recorden la combativitat que durant la Dictadura va mostrar la joventut d'Estat Català. Això els va acostar i va semblar com si es detectés algun pacte entre els homes de la FLS i els d'Estat Català. Aquest fet quedarà relativament clar quan a les eleccions que portaren la República la FLS va rebre I'ordre de votar per Francesc Macià, que en aquell cas volia dir votar pel CRF o per I'ERC, mai pels partits de classe. I per ajudar la possible proclamació de la República, la FLS va proclamar la vaga general per evitar la contrarevolució i va votar en massa pels federals i republicans de I'ERC. Aquesta imatge va tornar a sortir a les eleccions de diputats per a formar les Corts constituents del juny de 1931, quan es rumorejava que Josep Moix havia estat a punt d'acceptar anar en candidatura per I'ERC. Se'n va parlar molt, però no es va arribar a cap acord [260]. El mateix Josep Moix va dir que en aquesta ocasió tornava «a fer intervenció política [261].»
Un altre fet que porta els sindicalistes a fer política és el contrast entre la campanya de menyspreu per les esquerres i la campanya abstencionista Ilançada per la Soli, durant la preparació de les eleccions del novembre de 1933, amb la promoguda per Vertical, que hi oposa una violenta campanya contra les dretes, principalment centrant el descrèdit en Cambó i Lerroux i incitant els obrers a Iluitar contra I'escalada del feixisme, acusant la Soli d'haver-se venut a les dretes. Així la FLS va contribuir a la victòria de I'ERC sobre la Lliga [262]. Quant a la negació de la FLS al CRF ja arrenca de I'adveniment la República en què els federals s'apressaren a reclamar I'exèrcit per tal que controlés les armes que els sindicalistes havien usurpat als sometenistes. I encara per la campanya desafortunada contra el cooperativisme que va promocionar el regidor Isidre Crusafont i per les denúncies que sortiren del CRF aleshores dels sabotatges contra la Telefónica. Josep Moix mateix que acostumava a anar al CRF a prendre cafè, ara no se I'hi veia mai.
Quant a testimonis relatius a les motivacions ideològiques dels catalans, Josep Moix va dir a la conferencia que ja hem comentat de I'Ateneu Polytechnicum, que la diferència que hi havia entre els obrers catalans i els obrers forasters, era la violència i aquesta mai no havia estat un producte dels obrers catalans. «Si sentiu parlar un sindicalista català que no estigui, naturalment, influït pels extremistes no catalans [es refereix als membres de la FAI], us adonareu tot seguit de I'existència de dos temperaments oposats. En els mítings de propaganda sindicalista, els oradors parlen posseïts d'una fúria pròpia d'energúmens [...]. Les organitzacions obreres -va continuar Moix- estan desfetes. Els obrers no fan cas dels dirigents. Volen una revolució i no tenen autoritat per sostenir una vaga.» [263]
Notes
257. Vertical, 21.IV.1933.
258. Jaume Camps lila: Evidència verbal, 14.V ' 259. El Poble, 23.1.1934, que ho treu de L'Opinió.
260. Ramon Jou: Evidència verbal.
261. FLS. Text taquigràfic de l'acte d'acusació... (vid. 15.44), p. 20.
262. El propi Moix no nega el concurs polític de la FLS en aquestes eleccions en les quals «es féu triomfar un home que ara ha estat patalejat» (FLS. Text taquigràfic de l'acte d'acusació... (vid. 15,44), p. 21), que no és altre que l'alcalde Magí Marcé, com ja veurem a les pàgines següents.
263. La Ciutat, 5.IV.1933.
17. LA DICTADURA
ENQUADRAMENT GENERAL
(...)
[A finals de la dictadura] L’alcalde, però, era un intransigent i quasi sota l’única protecció del seu primer tinent, volgué refocil·lar-se, almenys, amb el banquet esmentat, el qual, tanmateix, tingué Iloc el 21 de febrer de 1930, amb assistència dels upetistes previstos i amb múltiples mostres externes d'addició de Josep Llobet Sanjuan, president de I'Acadèmia Catòlica, carlí, regidor el qual aviat el trobarem fent política catalanista. Els anarquistes interromperen I'àgape, car a primeres hores de la tarda entraren als locals de I'Unión Patriótica i calaren foc a la vela de I'establiment [9].
Notes
9. Ramon Jou i Fidela Renom: Evidències verbals... Dies abans els membres de I'Estat Català local tragueren la placa del carrer Maria Cristina i la Ilençaren dintre del local d'Unión Patriótica. Com que era de planxa de ferro esmaltada al foc va fer molt sorolI i tothom va espantar-se (Antoni Solans: Evidència verbal...).
La dilació dels federals
S'ha insinuat que aquestes dilacions eren produïdes perquè s'havia desvetllat la set de poder d'alguns federals i que, per aquesta causa, es va demorar la proclamació de la República. Les noves relatives a aquest fet, publicades a la premsa, no coincideixen gens. El Radical del 14 d'abril de 1932 esmenta que a les dues de la tarda «fue dada orden desde Barcelona y a los pocos minutos, se encontraban reunidos la casi totalidad de los concejales elegidos el día 12, dispuestos a tomar el mando de la ciudad». «Els qui es trobaven al local del Círcol Republicà Federal -escriu El Poble del 14 d'abril de 1932-, primers en rebre la nova, no pogueren estar-se de contribuir al fet revolucionari, i acudiren tot seguit, emportats d'un frenètic entusiasme a apoderar-se de la casa de la Ciutat...». Però els nous regidors republicans electes no arribaren a la plaça Pi i Margall, avui de Sant Roc, fins a dos quarts de quatre de la tarda 7.
Si la candidatura d'esquerra ja tenia les majories, si Companys ja havia proclamat la República a dos quarts de dotze, com és que a Sabadell hi hagué aquest retard? A partir d'aquest moment la imatge pública dels federals, començarà a declinar estrepitosament. Ja ho veurem al proper text «Què havia passat al CRF?», on intentem aportar quelcom que doni certa Ilum per comprendre aquesta demora.
Els regidors republicans ocupen I'ajuntament
Va ser prop de les quatre de la tarda que una comitiva formada pel Comitè Revolucionari i pels regidors republicans elegits el diumenge es va disposar a ocupar I'Ajuntament. Els feien guàrdia els homes de la FLS, amb Josep Moix al davant. Immediatament obriren les balconades i hi col·locaren una pancarta, que el Diari de Sabadell del 16 d'abril de 1931 en fa, enriquint la imatge, un domàs. La pancarta clamava amb un rètol fet a corre-cuita «Visca la República». Encara no hi pogueren posar cap bandera republicana, perquè la primera que va sortir al carrer va ser la dels radicals. Aleshores Jaume Ninet Vallhonrat, en nom de tots els altres regidors va adreçar-se «al poble en un parlament entusiàstic i ple de seny proclamant la República a Sabadell i reclamant dels ciutadans Ilur col·laboració per afirmar-la amb major ordre i garantia» [6].
(...)
Tothom aplaudia i començà a sentir-se, entonat per mils de veus La Marsellesa, de Clavé aleshores el cant republicà i revolucionari per antonomàsia. «Encara les ovacions es repetien, quan de sobte foren Ilançats balcons avall diversos retrats de I'ex-rei Alfons que arribaren a baix estripats i el poble cremà amb crits de joia. Un bust en bronze fou també Iliurat al poble, notant-se un gran entusiasme per esbotzar-lo i acabar amb I'efígie de I'ex-monarca i impopular i enemic del nostre poble» [9]. «Empezaron a ser pasto de las llamas -escriu El Radical del 14 d'abril de 1932- los cuadros de la fa real, los cuales eran arrojados desde el primer piso, produciendo aquella escena una impresión de temor que duró pocos momentos».
La forca pública, que estava a I'expectativa, va rebre de les noves autoritats ordre de retirar-se a les casernes respectives. Sánchez, popular carameler, va entrar al saló de sessions de I'Ajuntament i, a cops de martell, va destrossar la placa dedicada a I'autor d'El liberalismo es pecado.
Tot seguit va formar-se una manifestació que, presidida per la bandera republicana dels radicals, va recórrer tota la ciutat a la recerca de banderes monàrquiques i de retrats de família reial «que foren escarnits, estripats i donats a les flames» [10]. Va ser important la destrossa perpetrada al local del Billar-Club, que era la pantalla de la Unión Patriótica i la crema d'alguns fitxers de la policia [11].
La proclama oficial
Els regidors republicans feren hissar I bandera republicana, que s'acabava d'enllestir, i la catalana, als pals majors de les Cases Consistorials i es disposaren a constituir I'Ajuntament provisional. «Per unanimitat, fou proclamat alcalde de la ciutat el ciutadà benemèrit Salvador Ribé, el qual passà a ocupar la presidència després de preguntar per dues vegades si hi havia algú que es mostrés contrari a tal designació» [12]. «Demanà que fos nomenat de seguida el primer tinent d'alcalde amb el qual farien una sola persona, i fou designat també per unanimitat el ciutadà Jaume Ninet Vallhonrat...» [13].
Notes
7.El Diari de Sabadell, 14.IV.1931.
8. Id.
9. Id.
10. Id.
11. Jaume Viladoms: Evidència verbal. 12. Diari de Sabadell, 14.IV.1931.
13. Id.
Un dels primers acords que prengué aquest Ajuntament provisional va ser el de trametre comissions a telèfons, telègrafs, correus, entitats econòmiques i a d'altres edificis públics [14]. També es va acordar nomenar secretari interí Josep Altura i Pujada, del CRF, i destituir Pascual i Salichs, però aquesta destitució comportarà un Ilarg plet, fins que aquest va dimitir el gener de 1932 [15]. També va acordar-se desarmar al Sometent i fer la proclama següent que immediatament fou impresa i encastada per les cantonades [16].
«Ciutadans:
«Aquesta tarda els regidors republicans elegits pel poble el darrer diumenge, tal com han els altres Ajuntaments de la península, han pres possessió provisionalment de Ilurs càrrecs, proclamant immediatament la República a la nostra ciutat.
«En aquests moments històrics, demanem el concurs de tots els ciutadans per fer efectiva, dins el major ordre i serenitat, I'afirmació del nou règim.
«Sapigueu, doncs, que la nostra ciutat no està desemparada, i que vetllarem pel seu prestigi fent ús de les atribucions que tots vosaltres ens heu donat.
«Seguirem comunicant-nos amb vosaltres, per successius bans.
«Visca la República!!
«Sabadell, 14 d'abril de 1931. L'alcalde provisional, Salvador Ribé» 17.
Les adhesions
Després de la proclamació començaren a desfilar diverses personalitats locals que bé a títol propi, bé com a representants d'entitats, es posaven a les ordres dels regidors republicans electes. Entre aquestes es va presentar el poeta Joan Arús i Colomer, com a representant de la Cambra Oficial del Comerç i de la Indústria, autor d'una diatriba contra els regidors republicans publicada la vigília de les eleccions i home pragmàtic, disposat a sobresortir, manés qui manés. Josep Moix va ordenar que el tiressin escales avall perquè «tots sabíem i sabem qui és I'Arús [18].
La Comissió Ciutadana
Els quadres responsables de I'Ajuntament provisional constituïren, vers les vuit de la tarda 19, la Comissió Ciutadana, la qual tindria la comesa de vetllar per la seguretat de la ciutat. De la crida que va ordenar I'alcalde Ribé a cada una de les entitats gremials, professionals, obreres i econòmiques, es presentaren els següents ciutadans en representació de les entitats que anomenem, els quals formaran, tanmateix, aquesta comissió [20]:
Joan Matas Castella, Joan Ribera i Josep Barceló, pel Casal Republicà Català.
Pere Silvestre, Pere Castany i Felip Sales, pel Centre Republicà Federal de la Creu Alta. Joan Puig Pujol, per El Federal.
Vicenç Diez, per la Fraternitat Republicana Radical.
Pau Llobet i F. Tura, pel Foment Mercantil Industrial i Agrícola.
Josep Ribé i Francesc Monràs, pel Centre de Dependents.
Ramon Padrós, Fermí Pano i Ramon Jou, pel Círcol Republicà Federal.
Tomàs Figueras, per La Gremial.
Gabriel Cirera i Gabriel Casals, per la Cambra de Comerç.
Miquel Bertran, Josep Cinca i Josep Moix, per la Federació Local de Sindicats.
Sebastià Arderius i Josep Roca, pel Centre Radical Català.
Francesc Soler, per la Cooperativa La Sabadellenca.
Antoni Font i Joan Tintó, pel Comitè Republicà Federal.
Daniel Rebull i Josep Oltra, pel Bloc Obrer i Camperol.
La Comissió Ciutadana va acordar donar el vist-i-plau del comitè format per Miquel Bertran, Daniel Rebull, Vicenç Diez, Ramon Jou, Joan Matas, Joan Baulenas i Magí Marcé, que I'Ajuntament havia nomenat amb anterioritat i que tindria la missió de custodiar les armes recoIlides al Sometent.
L'absència de representants d'alguna entitat local d'aquesta corporació serà significatiu i marcarà, definitivament, una línia divisòria irrevocable, entre aquelles i els homes d'esquerra, que la guerra 1936-1939 posarà de manifest.
Notes
14. Id.
15. Després de la guerra 1936-1939 tornarà a ocupar el mateix càrrec.
16. Diari de Sabadell, 14.IV.1931.
17. Id.
18. AHS. Ajuntament. Actes, 14.1V.1937. Però Arús no va immutar-se i va continuar fent política d'aproximació als republicans i, el maig de 1931, fins i tot el mateix Ajuntament s'adherirà a un homenatge que va organitzar-se a honor seu. Aquesta cita de Josep Moix correspon a I'època que I'Arús va «enxufar-se» amb els de la FAI. Moix continuava dient, segons I'esmentada acta: «Les masses el volien tirar pel balcó, i avui ens trobem amb una revolució que I'empara.»
19. Diari de Sabadell, 14.IV.1932 20. El Poble, 14.IV.1932.
Les manifestacions
Des de la proclamació de la República no cessaren els actes d'alegria i de simpatia envers el nou règim. Tots els edificis oficials, un rera I'altre, anaren hissant banderes republicanes. Però la gent exigia més rapidesa i hauria volgut veure banderes republicanes onejant arreu. A la Telefónica, a la Rambla, no hi acabava d'aparèixer cap bandera i la gernació clamava volem bandera! volem bandera! El regidor federal Joan Baulenas hi fou comissionat per apaivagar els ànims, i des de dalt va dir al poble que no tenia cap teler i que de seguida que hi hagués bandera la hi posaria. Però la multitud estava frenètica i va sentir-se un crit: Que el fotin a baix! Que calli! [21].
La pancarta de I'Ajuntament va ser Iliurada a la Guàrdia civil que no posseïa cap bandera republicana, només tenia braçals tricolors que els guàrdies portaven. Cap al tard molts ciutadans ja havien cosit banderes i les enarboraven pels carrers, altres s'havien posat Ilacets republicans i catalans al trau de I'americana. Els trens també portaven banderes.
A la plaça de Pi i Margall, es va improvisar una instal·lació elèctrica a I'entorn de la làpida dedicada al president de la primera República. L'Orfeó de Sabadell, que tenia el local a I'Ateneu, a la mateixa plaça, cantava sense interrupció davant de la làpida del tribú, Els Segadors, El Cant de la Senyera i La Marsellesa dita dels botiguers, perquè la lletra era més circumspecte que la que cantava el Cor de la Industrial, el qual anava d'entitat a entitat. La Marsellesa, va ser quasi obligat executar-la abans de començar les sessions de cinema.
La bandera dels radicals aplegava els republicans més cridaners, entre els quals hi anava Domènec Cunillé Maurí, supervivent de la batalla del pont d'Alcolea on, el 1868, foren derrotades les tropes isabelines [22]. Un carlí de la colla del Grimau i de I'Estivill va produir un esvalot i va disparar uns trets de pistola, li clavaren algunes garrotades i el deixaren fugir [23].
Durant tota la nit a Sabadell s'oïren cants. Hi havia una alegria desbordada.
Dia 15 d'abril, dimecres, exili de l'ex-rei, vaga general i disturbis anarco-sindicalistes
Amb I'aurora, el rei va abandonar el país. Tot Espanya vibrava de fervor republicà i per arreu s’oïa, sobretot, I'Himne de Riego.
La FLS, que mantenia la vaga, va decidir anar més ràpida que la Comissió Ciutadana i, el matí, va ordenar als seus membres d'acció que irrompessin de sobte a tots els domicilis dels sometentistes i que s'apoderessin de totes Ies armes que hi trobessin, algunes de les quals per emmascarar I'afer, es dipositaren a I'Ajuntament. Les altres foren curosament amagades per tal de fer-les servir quan hi hagués ocasió, que va ser durant la revolució de I'octubre de 1934. Aquest comportament va molestar I'Ajuntament electe i va produir la primera fisura les relacions anarco-sindicalistes federals, perquè els federals aconseguiren del capità general López-Ochoa que trametés, amb urgència, forces militars per emparar la ciutat, ja que en el fons no donaven massa credibilitat a la Comissió Ciutadana, que ja havia quedat superada per I'activitat dels anarco-sindicalistes. Vers el migdia arribaren dues companyies del Regiment d'Alcántara, al comandament del militar d'Anleo, el qual va pregonar pels carrers I'obligació que tothom que tingués les armes les havia Iliurar.
La gent armada que es trobava pels carrers amotinada es va anar fent fonedissa. Els darrers foren Vicenç García Negrillo, el Negre, Bernat i el Valldanques, tots tres armats amb carrabines de les requisades als sometentistes, que atemptaren contra el Paraigüer del carrer de Manresa, mercenari del qual ja hem parlat al final del capítol anterior. Li dispararen des del local dels radicals, més o menys la Banca March d'avui, però, segons ens diu Llorenç Morales, tanquista i gran mutilat de la guerra 1936-1939, no el tocaren [24]. «Era un home tan gros el Paraigüer, que estàvem segurs que havíem fet diana», ens diu García Negrillo [25]. Ramon Jou, de la Comissió Ciutadana va impedir que continués I'acció [26]. I el Paraigüer pogué fugir [27].
Aleshores els anarco-sindicalistes mutilaren Ileugerament el monument a Sallarès i Pla [28] que hi ha als Jardinets i des de primeres hores de la tarda es dedicaren a resseguir escoles per tal de cremar-hi les imatges del rei, encara que també destruïren algun Sant Crist. Entre aquest procedir anticlerical, Miquel Domènech, dels es-
Notes
21. Joan Baulenas: Evidència verbal.
22. Morirà el 12.111.1932
23. Arcadi Badia: Evidència verbal.
24. Llorenç Morales: Evidència verbal. Juny 1972.
25. Vicenç García Negrillo: Evidència verbal. Abril 1973.
26. Ramon Jou: Evidència verbal
27. Vicenç García Negrillo: Evidència verbal.
28. Enric Mampel: Evidència verbal. Les esquerres, fa anys, han criticat aquest personatge, que va impulsar el proteccionisme. Uns dels crítics més àcids va ser Salvador Sarrà Serravinyals, que arribarà a conseller de Cultura. Aquest a El Poble del 27.V.1932: (El profund sabadeIlisme de J. Sallarès i Pla) va acusar Sallarès de la desaparició de la primera escola industrial (vid. pp. 10.27 i 10.28). «Sabadell -escrigué Sarrà- deu el seu endarreriment a aquestes dues grans equivocacions: a I'estrangulament de I'Escola Industrial del 1873 i a la fe de Sallarès en un proteccionisme que permetia enriquir-se per la gràcia de Déu. Al sustentador d'aquestes dues grans equivocacions que han fet que a Sabadell no hi hagi indústries ni industrials, pròpiament no se li pot concedir el qualificatiu de profund sabadellisme...»
peritistes, va fer derruir la creu del portal del cementiri [29]. Calmats una mica els ànims els anarco-sindicalistes es concentraren a la placa Major on organitzaren un míting citant les condicions estratègiques per al manteniment de la República [30].
A tres quarts de set de la tarda [31] va formar-se la manifestació oficial amb la participació dels regidors republicans, amb dues banderes republicanes i una d'Estat Català, ...«la sagrada bandera de l'estrella solitària... aplaudida frenèticament...» [32]. La Banda Municipal anava, darrera, interpretant La Marsellesa i Els Segadors.
Dia 16 d'abril, dijous, final de la vaga general, Dia de I’Alliberament i constitució de la Corporació municipal.
Cap govern, cap Ilei, cap elecció
Mentre es repartia el Diari de Sabadell (de la dreta i únic que es publicava a la ciutat en aquell moment) amb una manxeta a la capçalera que clamava Visca la República catalana! la CNT, en fulls volanders, invitava els obrers a preparar-se per tornar I'endemà al treball, convocant-los per a les tres de la tarda per engrandir la Manifestació de I'Alliberament que es formaria a la plaça de la Llibertat, d'on, com ja hem dit, en sortien dels temps de la Restauració, tots els actes reivindicatius.
La Banda Municipal, si bé no va sortir a la palestra fins ahir, avui ha treballat incansablement. Tot el matí ha anat pels carrers interpretant les músiques populars i recollint aclamacions i a la tarda prendrà part en aquesta manifestació que serà la més nombrosa d'aquests dies i que la FLS organitzarà per celebrar l’alliberament de quatre ciutadans, entre els quals Pere Oro Ricart, que s'havia passat deu anys a la penitenciaria de Figueres. Mils i mils de persones pujaven per la Rambla. A la Casa de la Ciutat Salvador Ribé va rebre els presos Iiberats i varen encaixar [33].
Del balcó del Centre Català Radical, a la part d'orient de la placa Major, parlaren els dirigents de la FLS, Josep Moix, Josep Rosas, Josep Claramunt i el Calsina. Era evident que els sindicats s'anaven polititzant ràpidament i anaven perdent les ideologies del tot o res que arrossegaven del segle passat. Però els obrers sabadellencs sentien per a les velles fórmules anarquistes una forta melangia. Per això va ser clamorós i emotiu el parlament del vell Claramunt, ple d'entusiasme i fogositat, acte de fe per la FAI, per cap govern, cap llei, cap elecció. Va ser el comiat de I'anarquisme. Durant anys i anys els assistents, entre els quals el vice-president del CRF, Ramon Jou, i la forjadora de les guarderies i de les infermeres laiques, Fidela Renom, retindran més que el parlament mitinesc l'ardència de I'exhortació de Josep Claramunt [34].
La manifestació després dels parlaments, seguida per la Banda Municipal, va dirigir-se vers la Creu Alta, però una pluja torrencial va dispersar-la.
Constitució de I'Ajuntament definitiu
A les set de la tarda es reuniren a la Casa de la Ciutat tots els components elegits per sufragi universal, per tal de constituir la Regidoria de Sabadell d'acord amb la Ilei municipal del 2 d'octubre de 1877. Hi assistí nombrós públic i va ocupar la presidència Salvador Ribé, com a alcalde provisional. Va redactar-se I'acta de la sessió en català, fent-hi constar que Sabadell, com a «segona ciutat de Catalunya, fou també la segona població catalana a proclamar el nou règim polític». A l'hora de la constitució de la Corporació municipal, Ribé va esmentar que «I'Ajuntament que havem de constituir serà provisional, encara que entenc -va afegir- que pot constituir-se de manera definitiva si no hi ha cap inconvenient a acceptar el nou règim. Va contestar-li, en nom dels regidors electes per la Lliga Catalana, Esteve Pujol Boixader. Remarcà «la seva felicitació als Regidors que en els moments de perill han defensat I'ordre i la seguretat ciutadana, així com també la seva adhesió més efusiva i sincera al règim republicà suara instaurat, en defensa del qual hem de fer tots els esforços perquè no sigui possible el retorn de I'ominosa monarquia que acaba de desaparèixer».
Abans de procedir a I'elecció va ocupar la presidència el regidor electe Emili Tintó Farrés, per ser el que obtingué major nombre de sufra-
Notes
29. Arcadi Badia: Evidència verbal. 30. Diari de Sabadell, 16.V.1931
31. Id.
32. Id.
33. També Ribé va fer alliberar els presos comuns i el funcionari Antoni Llobet.
34. Ramon Jou. Fidela Renom: Evidències verbals.
gis i com a alcalde interí passà a I'elecció d'alcalde per mitjà de paperetes closes. Tanmateix va sortir elegit Salvador Ribé García per 32 vots i un en blanc. I així mateix va procedir-se al nomenament dels primers tres tinents d'alcalde, Jaume Ninet Vallhonrat, Josep Vilanova Reig i Joan Balart Armengol, els quals obtingueren el mateix nombre de vots que I'alcalde cosa que provocà una intervenció del regidor electe Pere Mampel Martí en el sentit que caldria deixar els formulismes i que, per tant, davant la unanimitat de les votacions es Ilegissin les propostes dels nous càrrecs i que els nomenaments es fessin per aclamació. I així es va fer. Cal esmentar que quan Salvador Ribé va prendre la vara de mans de Tintó, una comissió popular va col·locar darrera el seient presidencial la bandera republicana de la Joventut Republicana Federal.
Per cloure direm que Ninet Vallhonrat va proposar trametre un telegrama a Francesc Macià, president de la República Catalana, al president del Govern Provisional i al governador civil de la província: «Constituït oficialment I'Ajuntament de Sabadell [...] per unanimitat acorda fer pública la seva professió de fe republicana federal ideologia que accepta en tota la seva integritat i de la qual es complau a fer-ne solemne testimoni d'adhesió al Govern, interessant-li el seu desig que sigui el règim federal la forma del nou règim que amb tanta solemnitat acaba d'instaurar-se a Espanya».
La constitució de I'Ajuntament va ser:
Alcalde: Salvador Ribé García. CRF. Primer tinent d'alcalde: Jaume Ninet Vallhonrat, CRF.
Segon tinent d'alcalde: Josep Vilanova Reig.FRR.
Tercer tinent d'alcalde: Joan Balart Armengol. ERC.
Quart tinent d'alcalde: Joan Mora Adserà. CRF.
Cinquè tinent d'alcalde: Josep Soley Vallhonrat. CRF.
Sisè tinent d'alcalde: Francesc Camps Creus. CRF.
Setè tinent d'alcalde: Valentí Gorina Comadran. LR.
Vuitè tinent d'alcalde: Antoni Rúbies Portella. FRR.
Síndic: Joan Valls Vidal. ERC.
Subsíndic: Joan Baulenas Mañosa. CRF.
Regidors: Emili Tintó Farrés. CRF. Marcellí Elias Paloma. CRF. Joan Morral Pelegrí. CRF.
Isidre Crusafont Domènech. CRF. Josep Solà Puig. CRF.
Francesc Pascual Sallent. CRF.
Magí Marcé Sagarra. CRF.
Pere Mampel Martí. FRR.
Jeroni Farré Colomina. FRR.
Marc Ubach Farell. FRR.
Sebastíá Boix Obach. ERC.
Manuel Buxeda Garí-Montllor. LR.
Esteve Pujol Boixader. LR.
Ferran Sotorra Salvadó. LR.
Joan Bta. Ruiz Castella. LR.
Josep Ma. Sampere Gorina. LR.
Jacint Martí Moragas. LR.
Josep Codina Duran. LR.
Pere Moratonas Doménech. LR. Joan Farreras Grané. LR. Arnau Izard Llonch. LR. Antoni Jané Doménech. LR.
LA DÈBIL PRESA DE PODER DELS FEDERALS
Què havia passat al CRF?
L’envelliment federal
Què havia passat si, abans de la proclamació de la segona República, els homes del tenien una imatge política explícita i, ara, actuació personal de Ilurs dirigents comença ser discutida i jutjada?
En primer Iloc hem de tenir en compte que federals del CRF, successors directes d'aquell Club Republicà format a la tardor del 1843, del Partit Republicà Democràtic Federal, que va construir la Catedral Republicana del Vallès, com era anomenat el local social del CRF, amb el dogma irrefutable del programa de Pi i Margall del 1894, havien quedat molt enrera. I no sols havien quedat enrera sinó que el PRDF desapareixia el 1909 dintre de I'Esquerra Catalana; el 1910 dintre de la Unió Federal Nacionalista Republicana, amb Layret i Companys; el 1917 en el Partit Republicà Català, per caure, finalment, el març de 1931, a la Conferència d'Esquerres, en el marc de I'Esquerra Republicana de Catalunya, que acabava de néixer.
Existiren un munt de circumstàncies adverses que havien d'incidir fortament en el comportament dels dirigents del CRF. Va ser un problema de subsistència. Si a nivell nacional els partits dels federals es desfeien a causa de les situacions i havien de canviar d'un Iloc a I'altre, a nivell local el fervor federal havia arribat just fins a la proclamació de la segona República. Be, és cert que el CRF posseïa una xifra mes important d'efectius que qualsevol partit local, però I'Esquerra Republicana de Catalunya, que aquí va rebre I'adhesió del nou Casal Català Republicà, que veurem com a Casal Català d'Esquerra, quan el 7 de setembre de 1931 es va fusionar amb el Centre Radical Català, no sols recaptà totes les possibilitats de militància sabadellenca, sinó que a més, a nivell de partit, havia absorbit el CRF, membres del qual es passaven directament a cotitzar a I'ERC.
I encara hi havia una altra causa decisiva. La Federació Local de Sindicats, apolítica, com ja veurem, tenia un enorme desig de donar suport al partit que li oferís més garanties, i hem de tenir en compte les relacions amb I'ERC, que serà, a més, el partit governamental. Per tant, si fins en aquests moments la FLS havia estat incondicional dels federals locals -molts sindicalistes eren de la FLS i del CRF-, ara començava a abandonar-los. I una de les causes públiques va ser que el primer Ajuntament republicà, en veure que moltes de les armes del sometent quedaven en poder dels homes de la FLS, va cridar els militars perquè vinguessin a posar ordre a la ciutat. Aquest fet d'«ordre públic» marcarà I'inici irrefrenable de la baixada dels federals, la qual culminarà amb el míting de Josep Moix que, el 10 d'abril de 1936, pronunciarà al cinema Imperial, desprestigiant públicament els dirigents federals apuntalats a la Casa de la Ciutat, els quals hauran de canviar, a cremadent, I'alcalde.
Aquest símptoma tan alarmant d'aquest període, anomenat bienni reformador, contempla el desgast sofert per I'equip federal que va quedar en quadre. Bé és cert que els federals reaIitzaren una important tasca cultural i educativa, però fracassaren, davant de la dreta i de I'esquerra, amb la posició que prengueren contra I'Església: deixar que les ordes religioses prosseguissin I'ensenyament, fent-los efectives les subvencions municipals concertades, fins i tant els federals no tinguessin les suficients escoles construïdes. Així que molestaren les dretes per massa radicals i les esquerres per massa condescendents, encara que va ser I'«ordre públic» que volgueren imposar, el fet que els divorcià de la primera força social de Sabadell: la FLS.
.jpg)
