La Corbella número 9 ja és al carrer

"No n'hi ha prou per a Catalunya d'assolir un grau de cultura i de civilització notable. Cal que aquesta cultura i aquesta civilització siguin catalanes. Cal fer homes i fer catalans; fer un poble i un poble català". Mossèn Armengou

Endavant amb la lluita per la llengua!

Setembre Negre


La Plataforma per la Llengua ha editat un nou número de la seva publicació semestral, La Corbella, el corresponent a maig de 2006.

La Corbella arriba al número 9 mantenint el format i el disseny que ja va encetar fa sis mesos per tal de modernitzar-se i reforçar el seu missatge. La nova Corbella, però, manté l’objectiu de ser una carta de presentació de la nostra organització, i per tant hi continuareu trobant un resum de les principals actuacions que s’han realitzat els últims mesos. Hi trobareu, per exemple, informació sobre la campanya 'En català, trenquem murs i obrim fronteres', que va organitzar la Plataforma per la Llengua conjuntament amb una vintena d’associacions d’immigrats el dia de Sant Jordi; sabreu les darreres dades sobre l’etiquetatge en català dels vins i caves de denominació d’origen; o tindreu informació sobre el Pla d’Acollida als Estudiants Universitaris d’Intercanvi i sobre la Festa per la Joguina en Català, entre d'altres activitats. La informació de tot allò que hem anat fent es complementa amb una entrevista a Josep-Anton Fernàndez, president de l’entitat Veu Pròpia, i amb articles d’opinió.

La Corbella Núm. 9

Revista de la Plataforma per la llengua, maig 2006
Descarregar La Corbella en format PDF


Portada
Sant Jordi 2006. En català, trenquem murs i obrim fronteres.

En portada
Per Sant Jordi, volem trencar murs i obrir fronteres.

Editorial
Mirant cap al futur.

Sant Jordi
La Setmana de Sant Jordi a Sabadell, per la llengua i la cultura!

Acollida lingüística
La Plataforma per la Llengua col·labora amb 19 entitats de la nova immigració.

Empreses
Continua creixent l'etiquetatge en català en els vins i caves de Catalunya.
Presentació pública de la campanya 'A taula, en català'.
Dos anys de l'exposició sobre l'etiquetatge.
La Plataforma per la Llengua denuncia la castellanització i francesització dels topònims a Catalunya.

Territori
Presentació de la Plataforma per la Llengua Maresme.
La Plataforma per la Llengua Pirineus, activa!
Acció per catalanitzar El Corte Inglés de Castelló.

Entrevista
Josep-Anton Fernàndez, president de l'entitat Veu Pròpia.

Cinema
Només un 2% del cinema que arriba a les nostres sales és en català.

Corbella breu
La Plataforma per la Llengua exposa les seves activitats a la botiga Abacus del carrer Còrsega de Barcelona.
Record de Francesc Ferrer i Gironès, membre del Consell Consultiu de la Plataforma.
Obrim una nova seu al carrer Diputació, 276, de Barcelona.

Universitats
'Festa means party', una bona manera de conèixer la nostra llengua.

Joguines
'En català, jugues?', perquè la canalla pugui jugar en català.

I a més a més
L'escandalosa i injusta persecució d'Èric Bertran.
Pompeu Fabra, els anys d'exili.
'Els altres andalusos' també existeixen.
La Plataforma tira endavant el primer curs d'activisme lingüístic.

Porta oberta
El cas dels devedés desapareguts de Sherlock Holmes.

Opinió
Homenatge a Josep Ruaix.


Descarregueu-vos La Corbella número 9.

Per Catalunya! NO a l'estatut de la Moncloa

La Plataforma per la Llengua denuncia M. Torres per incomplir la Llei de política lingüística en l'etiquetatge dels seus vins

Ara cal que siguem conseqüents com a consumidors... En aquest cas com a no-consumidors.

Setembre Negre


La Plataforma per la Llengua, dins de les observacions periòdiques de les llengües que apareixen en les etiquetes dels vins catalans de denominació d'origen, ha constatat que en aquests moments, M. Torres és l'únic productor català que apareix en el llistat dels 30 productes més presents en superfícies de lliure servei que té vins fora de la llei.

És per això que l'organització ha presentat dues denúncies oficials davant l'Agència Catalana del Consum perquè s'emetin les corresponents sancions a M. Torres i a Arco Bodegas Unidas, l'altre gran productor que incompleix la llei. La Plataforma per la Llengua elabora periòdicament un llistat dels 30 vins més trobats en superfícies de lliure servei i de les llengües que aquests productes incorporen en l'etiquetatge, partint d'una observació en les principals cadenes de supermercats i hipermercats. A partir de la darrera selecció elaborada l'estiu de 2005, la Plataforma per la Llengua ha actualitzat les dades amb data recent, per tal de veure'n l'evolució.

El 2001, per exemple, només un producte dels 30 més venuts acomplia la Llei de política lingüística del 1998, és a dir, estava etiquetat almenys en català. El 2003, any en què acabaven els darrers terminis d'adaptació a la llei, ja n'eren 11. A l'abril del 2006 hi havia 26 vins (el 87%) acomplint la Llei, i només quatre fora de la legislació. D'entre aquests quatre, tres pertanyien a una única empresa, M. Torres. Es tracta dels vins Sangre de Toro, Viña Sol i Viña Esmeralda, tots de la denominació d'origen Catalunya. L'altre vi pertany a l'empresa madrilenya Arco Bodegas Unidas. És el Marqués de Monistrol Blanc de Blancs de la denominació d'origen Penedès.

Els 26 vins d'aquesta llista que acompleixen plenament la llei, i per tant etiqueten en català, són: Castillo Peralada Blanc de Blancs, Castillo Peralada Negre Criança, Ermita d'Espiells de Juvé i Camps, Conde de Caralt Vendímia Seleccionada, Conde de Caralt Blanc de Blancs, Conde de Caralt Rosat, Ramon Roqueta Cabernet Sauvignon, Ramon Roqueta Ull de Llebre Barrica, Raimat Abadia, Raimat Casal Blanc, Raimat Casal Rosat, Raimat Clamor, René Barbier Classic, René Barbier Tradición, René Barbier Kraliner, Torres Coronas, Torres De Casta, Jaume Serra Viña del Mar Rosat, Jaume Serra Viña del Mar Negre, Jaume Serra Viña del Mar Blanc Sec, Jaume Serra Viña del Mar Blanc Semi-dolç, Pinord Reynal Blanc Suau, Bach Extríssima Rosat, Bach Viña Extríssima Criança, Bach Extríssimo Semi-dolç i Bach Extríssimo sec.

Arran d'aquests resultats, la Plataforma per la Llengua ha presentat dues denúncies oficials davant l'Agència Catalana del Consum, perquè bé aquest organisme o bé a través del departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, es trametin les sancions corresponents a M. Torres i a Arco Bodegas Unidas per l'incompliment de l'article 34.2 de la Llei de política lingüística, tal com preveu la Llei 15/2002 de 29 de juny d'ordenació vitivinívola en l'article 16 sobre obligacions del capítol IV del règim sancionador.

La Plataforma per la Llengua constata a nivell global una millora substancial en l'acompliment de la Llei en tots els vins de denominació d'origen, de manera que els vins catalans que es distribueixen sense estar etiquetats en català són clarament minoritaris. Així mateix, l'organització lamenta que encara alguns consells reguladors de les denominacions d'origen avalin amb el seu segell la distribució de determinats productes en el mercat quan aquests són il·legals. Tant des de l'administració de la Generalitat com des dels consells comarcals caldria que fossin més curosos a l'hora d'avalar vins que es troben fora de la llei.

A Montenegro sí que hi ha polítics nacionals (o si es vol es pot)

Engrunes

Joan Oliver

Un món una mica més democràtic

Com que estem immersos en el nostre propi referèndum, la cosa de Montenegro l'hem llegida en una clau massa directament catalana. El que és realment important de la consulta de Montenegro no és el resultat, sinó el fet que s'ha celebrat, el fet que, de mica en mica, les grans institucions internacionals amb l'ONU i la UE al capdavant, van entenent que la indissolubilitat dels Estats és cosa del passat i que, en un món democràtic, el dret a l'autodeterminació, la secessió, la independència o com en vulguin dir, és un dret perfectament legítim i que la comunitat internacional ha d'acceptar el que en resulti de l'exercici d'aquest dret. Després del referèndum de Montenegro, el món és una mica més democràtic. I això ha de ser motiu d'alegria per a tots els catalans, els independentistes i els que no ho són.

(In)dissolubilitat

De mica en mica, la comunitat internacional no només va acceptant el dret a la independència sinó que en va definint també els procediments. Seguint les passes d'una famosa sentència del Tribunal Suprem canadenc, la Unió Europea ha considerat que un referèndum d'aquesta mena no es pot decidir pels pèls, i per això ha fixat que cal un 55% de sís, i que ha de tenir una participació significativa, de més del 50% del cens. Això de posar-ho difícil és el mateix que es feia fa uns anys amb el divorci: calien no sé quants requisits perquè una parella que no volia seguir vivint junta pogués deixar de viure junta. Amb el temps, les normatives del divorci s'han anat suavitzant, de la mateixa manera que s'aniran suavitzant les condicions per a l'autodeterminació. I és que, agradi o no, ni els matrimonis ni els Estats no són indissolubles i ningú no pot ser obligat a conviure contra la seva voluntat.


Un Estat més!

Isabel-Clara Simó

De seguida que tingui papers, Montenegro serà un nou Estat independent, car en el referèndum suara celebrat s'han complert totes les condicions que hom els posava. Cal fer constar que els montenegrins, sempre envaïts, han aspirat a la seva independència sota diverses dominacions i des dels seus orígens.

Cal fer constar que, de seguida de saber-se la victòria del sí a la independència, la primera cosa que han fet els polítics independentistes -en contradicció amb allò que auguren sempre els assimilacionistes d'arreu- és dir que aquell és el país de tothom, els que han votat sí i el que han votat no. Cal fer constar també, malgrat la insistència en contra, que el segle XX va ser, en tota la història, quan es produïren més casos d'independència, i el XXI ha començat sota el mateix signe. Res d'actituds nostàlgiques ni de coses de l'antigor: el dret a la independència és vigent. I, el que és millor: és possible. I, finalment, cal fer constar que els montenegrins són 670.000, que el país ocupa només 13.000 quilòmetres quadrats, que no té llengua pròpia -s'hi parla el serbocroat i l'albanès- i que té una economia escassament industrialitzada. I la pregunta sorgeix a l'acte: per què ells sí i nosaltres no?

Vaig sentir a la televisió els que se'n lamentaven i se sentien colpits per "la desintegració de la mare pàtria". La mare pàtria, però, tenint Estat, serà, en molt menys d'una generació, Montenegro, i la tasca a les escoles i als papers públics es farà notar de seguida. Perquè, estigueu-ne segurs, assimilacionistes: viuríeu exactament igual que fins ara, en un país independent. Podeu pujar-hi de peus.

Font: Avui, 23.05.2006


Montenegro, un precedent en l'actitud de la UE

Montenegro · 22/05/2006

A Catalunya, arreu dels Països Catalans i a Euskadi s’ha seguit amb molt d’interès el referèndum per l’autodeterminació que ahir va celebrar Montenegro. El president d’ERC i el lehendakari en formes diferents però anàlisis semblants han posat Montenegro com a horitzó per les seves respectives nacions. Sense oblidar casos recents de separació amistosa com són els casos de Txèquia i Eslovàquia. Allò important, però, del referèndum de Montenegro és que es produeix sota la supervisió i autorització de la UE i estableix un precedent que obre camins de solució per diversos conflictes que es donen avui en el marc de la UE.

L’esgotament de les propostes de l’estat de les autonomies i els seus Estatuts sorgits sota la pressió del postfranquisme colloquen el cas de Txèquia i Eslovàquia i ara el de Montenegro com a objectius per a Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya. Comença a quedar clar que les fórmules suposadament federalistes o confederals, i encara menys les autonòmiques no responen ja a la necessitats de les llibertats col·lectives en el marc d’una Europa unida. La funció dels Estats nació del segle XIX ja no serveixen per al segle XXI.

L’exemple de Montenegro, preocupa a Madrid , així com també els amoïna el rebuig que està demostrant una part de la societat catalana a l’Estatut de la Moncla. Importants dirigents abertzales tant del PNB com de l’esquerra independentista basca i fins i tot a membres del govern basc han deixat clar que una solució a la catalana no serveix per a Euskadi. Cada vegada més el dret a decidir dels pobles és una opció que a mitjà termini es pot augurar imparable.

Font: Tribuna Catalana


LA INDEPENDÈNCIA DE MONTENEGRO DESFERMA LA HISTÈRIA DE MADRID

Javier Solana ha asegurado que comparar la situación de Montenegro con la del País Vasco o Cataluña "raya en el delirium tremens". Estas declaraciones del líder europeo se producen después de que Javier Madrazo haya dicho que Zapatero "no tiene ningún argumento" para negar el derecho de decisión de la sociedad vasca, porque tanto la Unión Europea como el Gobierno español "han apoyado la legitimidad democrática" de este referéndum. También ERC quiere incidir sobre la independencia montenegrina en la sesión de control al Gobierno. L D (Europa Press) El alto representante de la Unión Europea para la Política Exterior y la Seguridad Común (PESC), Javier Solana, ha felicitado este lunes al pueblo y al gobierno de Montenegro por el desarrollo del referéndum celebrado el domingo y ha asegurado que la UE respetará "completamente" el resultado de la consulta, que ha cumplido las exigencias requeridas por los Veintincinco. Además, ha asegurado que, cualquier comparación de la situación de Montenegro con la del País Vasco o Cataluña "rayan en el delirium tremens". Según Solana, no hay "ningún parecido entre Montenegro y la República Serbia en ningún país que forma ya parte de Europa". "Cualquier revisión sobre esa materia raya en el delirium tremens", ha enfatizado ante la prensa. Las palabras de Javier Solana se producen después de que el coordinador general de EB, Javier Madrazo, haya considerado que el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, "no tiene ningún argumento" para negar el derecho a decisión de la sociedad vasca porque tanto la Unión Europea como el Gobierno español "han apoyado la legitimidad democrática" del referéndum sobre autodeterminación celebrado ayer en Montenegro. En una rueda de prensa celebrada en Bilbao, Madrazo ha afirmado que la ciudadanía de Montenegro "dio ayer al mundo entero un ejemplo de civismo, madurez, responsabilidad, libertad y democracia, al poner de manifiesto que el derecho de decisión de los pueblos es un derecho legítimo y democrático, que puede y debe ser ejercido en condiciones de absoluta normalidad democrática". También ERC va a incidir sobre este tema. Su secretario general, Joan Puigcercós quiere que el presidente del Gobierno se pronuncie en el Pleno del Congreso sobre el referéndum. En concreto, Puigcercós preguntará al jefe del Ejecutivo "qué opinión le merece al Gobierno el desenlace del proceso de referéndum para la constitución de un estado propio de la ex república yugoslava de Montenegro con el reconocimiento del derecho a decidir de los montenegrinos mostrado por las autoridades serbias". En principio, los independentistas tenían previsto dedicar su pregunta de la sesión de control del miércoles a la entrada masiva de inmigrantes por la frontera de Melilla, pero tras conocer los resultados del referéndum en Montenegro han optado por este asunto. ..Un 55,4% dijo 'sí' a la independencia y se convierte en el país europeo número 47 Unos 225.000 montenegrinos le sirven de referente al independentismo vasco y catalán Montenegro tiene una población de unos 620.000 habitantes, menos que BalearesPuede parecer ridículo, y lo es. Respetable es que Montenegro, con el derecho de autodeterminación concedido para separarse de Serbia, haya votado 'sí' a la independencia. Pero que desde la izquierda abertzale, unos 225.000 ciudadanos de esta casi desconocida provincia se hayan convertido en su referente para Euskadi suena absurdo. También han pedido un referéndum similar desde ERC, CiU, BNG y PNV. Además, sólo un 55,4% de los montenegrinos han votado 'sí': la Unión Europea exigía al menos un 55%(23/V/2006)

N.de la R.

Els únics que tenen "delirium tremens" són els espanyols. Estan escagarrinats.Per cert, Solana parla l´anglès tan bé com el regidor Trias de l´Ajuntament de Barcelona el català.

Font: Ràdio Catalunya.


JOSEP MARIA TERRICABRAS: MONTENEGRO, INDEPENDENT

(Josep Maria Terricabras escriu en el seu bloc sobre "Montenegro independent" i no es pot estar de comparar aquesta situació amb la de Catalunya.23/V/2006)

Quan escric això, sembla que el referèndum sobre el futur de Montenegro ha donat un resultat suficient a favor de la seva independència. De fet, la Unió Europea hi posava dues condicions: que hi participés un 50 % de la població i que els vots favorables fossin, com a mínim, el 55 % dels participants. Sembla que la participació haurà estat entre el 80 i el 90%, i que els vots favorables estaran entre el 55 i el 56 %.

Sèrbia s’hi ha oposat fins ara per diverses raons, però sobretot perquè Montenegro és la seva única sortida al mar. Montenegro, en canvi, sap que la independència li facilitarà l’entrada a la Unió Europea. Al capdavall, unida a Sèrbia ho té molt difícil, ja que aquesta no ha complert les condicions de lliurar els criminals de guerra serbis al Tribunal de la Haia i, mentre no ho faci, té barrada l’entrada a la Unió.

La desmembració de l’antiga Iugoslàvia es va produir en els anys 90, quan es van declarar independents Croàcia, Eslovènia, Macedònia i Bòsnia. Uns quants anys després, Montenegro ha optat per la mateixa via. Això mostra que no és veritat que ja estigui tancat el llistat d’estats independents a Europa. Està tancat si es vol que ho estigui. La política no segueix cap llei de la naturalesa. Si ho aconsegueix una població de 650.000 persones amb un territori que és inferior a la meitat del de Catalunya, també ho podem aconseguir nosaltres.

És obvi que Espanya no reconeixerà mai la independència de Catalunya, si no l’empenyen a fer-ho. Per això, el reconeixement internacional és decisiu. Per aquí han d’anar bona part dels esforços sobiranistes catalans. No dic que ens hàgim de refiar de la UE. Només dic que és ella la que ens ha d’acollir algun dia com a estat independent i que, per tant, és ella la que ha de tenir un paper determinant en l’arribada a la fi de la nostra submissió. Montenegro ho ha aconseguit. L’objectiu no és impossible.

EL GOVERN SUCURSALISTA DE LA DIPUTACIÓ QUATRIPROVINCIAL IMPIDEIX QUE OLEGUER PARLI EN ELS ACTES DEL CAMP NOU

La impossibilitat que Belletti pogués parlar en l’acte de celebració de la Lliga de Campions al Camp Nou la nit del dia 18 de maig no va ser un fet casual. Ni el micròfon es va espatllar ni hi va haver problemes tècnics de cap mena. El micròfon, senzillament, va ser tancat per mesures que ja havien estat preses sibil·linament sense dir res als jugadors. Prova d’això és que Puyol va intentar arreglar la misteriosa avaria per tal que Belletti i la resta de companys poguessin dir-hi la seva. Però no. Tot estava perfectament estudiat. El problema, com és lògic, no era Belletti. El problema es deia Oleguer Presas.

En saber-se que Oleguer podia dir unes paraules relacionades amb els Països Catalans o citar uns textos d’autors valencians com ara Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés, es van encendre totes les alarmes del govern català que haurien pressionat el F.C. Barcelona per tal que ho impedís. D’aquesta manera, es feia palès fins a quin punt en la Catalunya governada pel PSC està prohibida la llibertat d’expressió. El fonamentalisme espanyolista d’aquest partit és capaç de qualsevol cosa per tal d’impedir que els qui no pensen com ell puguin parlar. Destitueix consellers, expulsa socis de govern, manipula mediàticament les manifestacions que li són desfavorables, penja la bandera espanyola al Palau Robert, vota a Madrid en contra de la unitat de la llengua catalana i diu que els drets històrics de Catalunya no existeixen. Que ningú no s’enganyi: El que va passar al Camp Nou la nit del 18 de maig tenia un objectiu clar: impedir de totes totes que Oleguer Presas pogués parlar. D’aquí que, en lloc de canviar de micro, es passés ràpidament al castell de focs artificals a fi de tallar les demandes del públic, que insistia a sentir els seus jugadors.

Aquests fets, no cal dir-ho, són d’una gravetat extrema si tenim en compte que els parlaments personals en aquesta mena d’actes constitueixen el moment més esperat de la nit. És el moment en què els herois s’adrecen personalment a la gent i, amb la veu trencada per les emocions viscudes, li donen les gràcies pels sentiments positius de tot un any. Que el F.C. Barcelona privés d’això a uns i altres és imperdonable i ens dóna la mesura real del país en què vivim. Un país governat per un partit –o potser n’hauríem de dir una secta- capaç d’emmordassar els dissidents, els insubmisos i els desafectes. Ja han prohibit les pancartes independentistes a l’estadi. Ara, el següent pas, seran les estelades. Doncs bé, ja que no ens deixen parlar, ara se’ns presenten dues magnífiques oportunitats de respondre a aquest totalitarisme. Una en el referèndum del 18 de juny i l’altra en les eleccions previstes per a la tardor. En la primera, votant NO, podrem dir silenciosament què en pensem dels qui són capaços de mentir a tot un poble per tal de perpetuar-se en el poder. En la segona, amb un vot veritablement catalanocèntric, podrem expulsar-los del govern, informa " victoralexandre.com".(19/V/2006)

N.de la R.

El Barça no vol donar cap explicació sobre la fallada "tècnica" de quatre micròfons. Quines casualitats! I l´empresa que té cura de la part técnica d´aquests estris diu que ha de parlar amb el Barça. Sabem que els jugadors volien parlar. Valdés,per exemple,tenia a punt unes paraules d´agraïment al massatgista Mur.Venint d´un ve la font de la notícia hem de donar-la per bona.Víctor Alexandre no solament és un bon escriptor sinó que també sap donar primícies.L´enhorabona. Els covards que quedin retratats un cop més. Fora partits i governs titelles, meres delegacions de l´ocupació!

Font: Ràdio Catalunya

El procés de pau basc deixarà molts catalans amb cara de babaus

23/març/2006

No crec en les casualitats. Fa temps que m'estranyava moltíssim la paràlisi i estancament de la política basca. I ara ja ho veig tot clar.

Quina casualitat, oi?, que pràcticament l'endemà mateix de l'aprovació del text del "nou" Estatut de Catalunya a la Comissió ... justament quan el text ha quedat gairebé fixat a falta de quatre serrells, justament després d'això... ETA anuncia un alto el foc permanent i Zapatero i Ibarretxe reaccionen immediatament per a encetar el procés de pau i amb cara de saber-ho tot des de molt abans.

Els espanyols, i més encara els seus dirigents, sempre han tingut clar que el principal perill no era la possible marxa dels bascos (al cap i a la fi, gairebé no en reben diners), sinó la marxa dels catalans (que som espoliats cada any de manera escandalosa i que tenim demogràficament i geogràficament un pes molt més important). Parlant clar: estar sense els bascos (sense tots els bascos, inclosa Navarra) ja ho estan ara, a efectes pràctics. Però estar sense els catalans (sense tots els catalans, de sud a nord) Espanya no ho pot tolerar perquè se li desmunta la paradeta, es queda sense poder mantenir el nivell de vida a què s'han acostumat amb els diners procedents dels Països Catalans i de la Unió Europea.

Així doncs, la jugada està ben clara : emmerdar-ho tot ben emmerdat amb l'Estatut de Catalunya i que al final hi hagi tants pantalons abaixats com sigui possible, pactar un Estatut del País Valencià absolutament humiliant, i aleshores, l'endemà de tenir-ho ja tot ben encarriladet... encetar el procés de pau amb els bascos, parlant de coses que faran avergonyir i emmudir la nostra classe política. Perquè el procés de pau basc no existeix sense dues columnes fonamentals: l'autodeterminació (nou estàtus polític-jurídic i referèndum) i la territorialitat (inclusió de Navarra i Iparralde en les converses), perquè recordem que el concert econòmic ja el tenen fa més de dues dècades. És a dir, resumint, negociació política d'alt nivell, conceptes d'una altra òrbita , comparats amb la vergonya col·lectiva que suposa estar parlant del 50% de l'IRPF, la gestió de l'aeroport del Prat o si els jutges han de conèixer el català. Sense comentaris.

Hi haurà molts catalans que no entendran res. D'altres que es quedaran amb cara de babaus (la majoria). I d'altres que simplement veurem una mostra més que, amb aquests polítics que tenim, no aconseguirem res més que avergonyir-nos. Hem de ser capaços de fer una neteja mental general , mirar els nostres polítics amb els ulls que es mereixen, de menyspreu, en just pagament a la seva baixesa moral, i exigir-los que si no són capaços de liderar l'empenta política que ens ha de portar a l'alliberament (que ja és prou evident que no poden fer-ho) que es vagin buscant urgentment una altra feina, si és que algú els vol contractar per a fer res.

Juan Manuel Rodríguez, 30 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Diguem ben alt NO a l'estatut colonial!

Estem radicalment i frontal oposats al si perquè per nosaltres, votar SI equival a justificar i donar suport a:

- a España: que, faltant a criteris bàsics democràtics, no va respectar un acord aprovat pel Parlament català; acord pres amb el suport del 89% dels representants electes del Principat.

- al vergonyós, claudicant i partidista paper jugat pels partits polítics "catalans" durant el procés de negociació de l'estatut, així com a la seva decidida política d'"encaix" de Catalunya a España.

Per tot això, estem a favor d'un NO clar, contundent i català.

Per dignitat! Per una Catalunya lliure, independent i catalana!
NO a l'estatut colonial!!

Setembre Negre




Per dignitat: NO

Divendres, 5 de maig de 2006
Editorial Racó Català

Quan el 30 de setembre passat el Parlament del Principat va aprovar un estatut francament ambiciós, alguns vam pensar que alguna cosa es movia en l’escena política principatina. Després d’anys de conformisme finalment una mica d’ambició, una passa endavant que marcaria un abans i un després. El text que va aprovar amb un 90% de vots favorables el Parlament del Principat era el reflex d’un despertar, un reflex que es podia palpar en la societat. Ja n’haviem tingut prou de les engrunes que ens deixava Espanya.

Per això mateix mesos més tard quan els de sempre es van vendre per un plat de llenties, la gran majoria d’aquesta societat que ja no es conformava amb allò de sempre va dir prou. El 18 de febrer posterior es va veure. La gran manifestació d’aquell diumenge va marcar també un abans i un després (es veurà amb el temps) del catalanisme, de la societat. Va trencar molts mites, un d’ells el que qualsevol expressió catalanista al Principat havia de passar sempre per CiU. Aquella manifestació es va fer sense els dos principals partits principatins i fou un èxit aclaparador, que va sorprendre fins i tot als organitzadors (i a molts dels que hi vam participar). Era el moment de dir que no volíem la farsa que estaven pactant els de sempre a Madrid. Entre PSC-PSOE, IC-V i CiU van trossejar allò que ens havia deixat tastar mínimament la mel. No era la mel que nosaltres volíem el text del Parlament principatí, però era el més proper que havíem estat mai de la mel. Per això quan ens van tornar a donar l’entrepà lamentable i brut de sempre, entre insults, ja no ho vam acceptar.

D’ençà de l’acabament de la dictadura –el que s’ha conegut com a la transició- sempre s’ha demanat als catalans que acceptessim allò que no volíem, a canvi del bé comú. Ho hem fet masses vegades. L’exemple de la votació per aprovar la Constitució Espanyola n’és un exemple. Els bascos sempre podran dir, sempre estaran legitimats per recordar als espanyols que ells no van aprovar aquesta llei i que no hi ha cap ètica moral en que els la facin complir. Sempre podran alçar el cap i recordar que van ser dignes. Tampoc no cal comparar-se sempre amb els bascos, no és això, però de vegades cal senzillament donar un cop de puny a la taula, aixecar-se, i dir que ‘No’. Que hi ha coses que la dignitat no permet d’empassar-se.

És molt important tenir clar que el fet que el futur referèndum pel text pactat a Madrid per la sociovergència s’aprovi suposaria legitimar novament el potineig, l’esquinçament de les nostres il.lusions. Un text que retalla el 67% dels articles aprovats pel Parlament principatí. I molts hi estan d’acord, volen un “Sí” rotund que diu: “Sí, m’encanta que hagis retallat l’Estatut i a sobre te’n vantis”. Veure a l’Alfonso Guerra comentant que “nos hemos cepillado el Ejtatut, que era infumable” entre rialles de les Joventuts Socialistes presents al discurs és altament significatiu. Recordar Rodríguez Ibarra eufòric a Extremadura comentant que “hemos ganado” i dient que havien tombat tot el que no els agradava del text estatutari també ho és. Un text definitiu on ni tant sols se sap quants diners rebrà el Principat, ja que depèn d’uns criteris que no s’han definit encara –i que naturalment definirà Espanya-. Per no parlar de “nació”: som un preàmbul. Cal no legitimar l'humiliació. No en el nostre nom.

La sociovergència (socialistes i convergents) realment no volia el text aprovat el 30-S al Parlament principatí. Ho va reconèixer José Montilla, ho han insinuat Manuela de Madre i Miquel Iceta. Ho ha dit clarament Durant i Lleida (“un farol”!), i ho ha insinuat també Mas. La sociovergència, l’establishment, considera que poden manegar alegrement els fils del poder com han fet els darrers 25 anys ignorant el poble, pensant que aquest els donarà sempre l’aprovació mesella a qualsevol potinada que els presentin.

I ha arribat el moment de dir NO. La sociovergència no aguanta que hi hagi gent que no pot controlar. En aquest sentit l’impacte de la manifestació “Som una nació” del 18-F és molt significativa: encara no ho han entès. EL 18-F els vam advertir que no volíem una pasterada, i altre cop, com sempre, ens han presentat una pasterada. I la venen com si fos una gran millora. No han entès que aquell dia ens vam sentir mínimament lliures. I qui ha tastat ni que sigui una mica la llibertat ja no es conforma amb les engrunes.

L’argument de que el PP votarà que NO a aquest text és senzillament un argument ridícul. El PP al Principat no representa cap massa significativa de vots ni de la societat principatina. Les eleccions ho reflecteixen any a any, elecció a elecció. El PP és un partit alienígena en aquesta part del país, practica l’autisme polític i per això treu els resultats que treu (12 de 135 escons). Un resultat contrari al Sí al referèndum del text de l’Estatut pactat a Madrid no significaria un allau de suport inesperat al PP, i tothom ho sabria interpretar així. És el PP el qui votarà com nosaltres. I sincerament aquest argument té contraarguments igual de simples. Els qui votaran que Sí ho faran conjuntament amb Bono, Ibarra i companyia. Amb els qui estan eufòrics perquè “los nacionalistas han perdido”, “nos hemos cepillado el Estatut”. Igual que els que van votar Sí a la Constitució Europea ho van fer amb Rajoy i Aznar. Arguments simplistes que demostren que no hi ha arguments de pes.

Ha arribat el moment de dir NO a la sociovergència, a un text que ens humilia com a poble. A les retallades. Als insults. Un NO a Espanya i als seus boicots, a les humiliacions. Cal dir un NO digne, que deixi clar que ja els havíem avisat. Cal deixar-los clar que la manifestació del 18-F va marcar un abans i un després, i ara ja no acceptarem qualsevol cosa. Cal dir NO a l’Espanya profunda que ens ofereix una gàbia amb un centímetre més d’espai que l’anterior. Cal dir que no ho volem, no en el nostre nom. No legitimem la falta de dignitat.

Ja no ens conformem amb les molles. Volem el pa sencer.

Per dignitat, NO.



Gabriel Bibiloni i la seva defensa del "NO"


De possibilitats de vot en el fascinant referèndum que s'acosta n'hi ha diverses, exactament cinc (sí, no, blanc, nul i abstenció), però en vistes al resultat real només hi ha dues sortides: o guanyarà el sí o guanyarà el no; o s'aprovarà l'Estatut o no s'aprovarà. Podem fer les mil càbales sobre el significat simbòlic o moral de cada una de les cinc opcions de vot, però allò que hauria de pensar el ciutadà a l'hora de votar és què interessa que surti i res més.

Si guanya el sí, el Principat entrarà en una etapa de migrada autonomia, potser soporífera, que podria durar molts d'anys. Perquè en la situació que es crearia els qui volguessin tornar a l'aventura només comptarien com a màxim amb una força política. Les altres en fugirien com de la pesta. I l'Espanya monolítica respiraria tranquil·la, almenys ara com ara, amb el problema catalán resuelto. Què passaria si guanyàs el no? Difícilment les aigües quedarien tranquil·les i conformades amb l'Estatut del 79, perquè la societat catalana del Principat ha demostrat ben clarament que aspira a molt més. Més aviat sembla que s'obriria una crisi profunda en l'Estat i s'hauria de revisar tot de dalt a baix. Un terratrèmol polític de grans dimensions, sobretot si el Principat i el País Basc cridassin fort i a l'uníson. Només en aquesta conjuntura, de sortida imprevisible, el sobiranisme pot tenir possibilitats d'algun resultat efectiu. I de passada la sacsada podria remoure les coses al País Valencià i a les Balears, que bona falta fa.

El sí és per als partidaris de la primera opció, per als qui vulguin viure i morir (o governar) dins una comunitat autònoma que no aspira a ser res més que això; i el no és per als que vulguin que s'obri el segon escenari, malgrat la coincidència amb el PP, que tothom sap que és marginal. L'error és seu, perquè hauria prestat els seus vots a una remoguda que afavoriria el qüestionament radical de l'ordre vigent. L'abstenció i el vot en blanc són per a aquells a qui la cosa els és indeferent o no tenen una opció clara. El que no es comprèn de cap manera és el vot nul. No tindrà cap utilitat per als interessos de qui el defensen. No servirà per a fer recompte de l'independentisme, perquè l'independentisme votarà majoritàriament no. El vot nul és, tal com ara estan les coses, un vot tudat. Només servirà per a inclinar la balança cap al sí, és a dir cap a la perpetuació de l'autonomia resignada i avorrida.


Gabriel Bibiloni (web) és Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, doctor en Filologia Catalana, i actualment és professor de la Universitat de les Illes Balears.