S'han venut Catalunya!

Com tots hem vist, la classe política catalana s'ha venut un cop més Catalunya. Us he de confessar que no em pensava que ho farien d'aquesta manera, tan obertament cretina, botiflera i partidista. Estic trist: s'han venut la Pàtria, curt i ras.

Malgrat tot, la lluita continua i, qui sap, potser sense voler-ho a l'encadenar de manera tan impúdica les justes reivindicacions nacionals i socials (ni català, ni finançament, ni nació,...) ens han fet un favor a nosaltres els independentistes, a l'Ideal. Perquè el malestar i indignació per les mancances en educació, en infraestructures,... les larguíssimes esperes perquè et visiti el metge, perquè t'operin,... afecten a tothom. I això no es pot tapar-ho i deturar-ho per sempre.

Setembre Negre

No

Vicent Partal

El pacte entre el govern espanyol i CiU sobre el nou estatut ha obert una situació nova en la política catalana i, possiblement, en l'espanyola també. Hi ha uns aspectes d'aquest pacte que s'han estudiar bé i amb atenció, especialment els de caire econòmic i fiscal. Sense saber amb detall què s'ha pactat (que encara no ho sabem del tot), seria poc prudent de parlar-ne.
Però ja hi ha sobre la taula dos fets que, tal com ens els han explicat, fan que prenga posició contra aquest acord: la manera de fer aparèixer el concepte 'nació' i la manera com s'ha fet l'acord.

Sobre la manera de fer aparèixer el terme nació també caldrà esperar, evidentment, el redactat final, però, si el text queda com han apuntat els negociadors del PSOE i de CiU, en la meua opinió ens trobem davant una humiliació. Tan pactada i legitimada per CiU com es vulga, però una humiliació. Una humiliació, especialment, per a molts dels qui ens considerem nacionalistes, perquè estem convençuts que formem part d'una nació igual a totes les altres de la terra i perquè volem donar contingut polític i no simplement emotiu o folclòric a aquesta reivindicació. Trobar-se escrit a l'estatut que el govern espanyol certifica allò que diuen els diaris, que el Parlament de Catalunya diu que som una nació, no s'acosta ni de lluny al reconeixement, per l'estat espanyol, del fet d'ésser una nació. Que d'això es tractava. Ho han explicat claret: 'descriptiu però no definitori'; exacte. Ells descriuen que nosaltres ens descrivim com una nació. I d'aquesta manera allà on Espanya hauria de reconèixer, davant els seus ciutadans i el món, que som una nació, es limita a posar-hi una nota, que deixaria a peu de pàgina, si poguera. Diu l'article 1 aprovat pel noranta per cent del Parlament de Catalunya, sense embuts: 'Catalunya és una nació'. I el redactat, que potser acabarà figurant al preàmbul, sembla que dirà: 'El Parlament de Catalunya, aplegant el sentiment i la voluntat de la ciutadania catalana, ha definit d'una manera àmpliament majoritària Catalunya com a una nació'. Entre l'un redactat i l'altre hi ha un abisme. No calia tanta solemnitat ni fer tant el milhomes, si al final ens havien de portar aquí. Amb aquest redactat Espanya torna a no reconèixer-nos com a nació, sinó que es limita a prendre nota que nosaltres creiem que ho som.

Però hi ha un segon aspecte que em disgusta més encara. Jo sóc independentista i, per tant, és lògic que aquest estatut no m'haja entusiasmat mai gaire. Però vaig reconèixer en un moment donat el valor, l'alt valor polític, que tenia la manera com s'havia aprovat i les millores que representava respecte de la situació actual (i n'era una, i no menor, la definició com a nació votada pel noranta per cent del parlament). Després reconec que vaig sentir-me orgullós en veient com Manuela de Madre, Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira defensaven l'estatut d'una manera brillant a Madrid. Vaig sentir-me molt satisfet de l'estil i les maneres de fer, incloent-hi la capacitat de respectar les diferències i de construir plegats, amb el respecte als presidents Pujol i Maragall com a símbols de les institucions. El contrast del rigor i de l'estil català amb el galliner espantós de la política espanyola em va semblar que valia molt. Em va semblar que fins i tot elevava la proposta d'estatut a un nivell acceptable. Em vaig admirar del fet que CiU fos capaç de superar el dolor que li produïa haver estat apartada del poder de la manera que ho va ser i del fet que les esquerres foren també sensibles a la necessitat d'incorporar-la amb tant de protagonisme. Vaig creure que la força del quadripartit era la força del país i que el valor històric d'aquesta entesa superava amplament els meus dubtes sobre el text.
Per això, avui, em sent molt decebut. Per quin motiu s'ha trencat ara precisament aquesta unitat? Com és que CiU i PSOE han decidit de pactar a la seua sense esperar Esquerra i Iniciativa? Què significa això amb vista al futur? Realment pactaven l'estatut, aquest estatut que tots diuen que ha de durar trenta anys? O se servien d'aquest estatut per pactar coses més prosaiques?

Quan es va formar el govern tripartit vaig expressar en un mail obert el meu desacord amb Esquerra Republicana per no haver optat per CiU i haver-se decidit pel PSC. Ara expresse el mateix desacord amb CiU per no haver optat per Esquerra i haver-se decidit pel PSOE. Crec de tot cor que el país solament pot avançar, si els partits nacionals, i molt especialment CiU i ERC, treballen conjuntament. I lamente molt que a Madrid tinguen sempre l'un dels dos disposat, contra l'altre, a arreglar la situació del llogater de torn de la Moncloa. Ho diré amb un llenguatge que no hauria d'usar: hi ha massa poc país i massa polítiqueta.

Vilaweb. Dilluns, 23/01/2006


Per una foto i un plat de llenties

Catalunya · 23/01/2006

Una certa depressió nacional s’està estenent entre les bases sobiranistes de CiU i ERC, i la societat civil que dóna suport popular a aquests sectors. Decepció i incredulitat en els primers moments del pacte Zapatero-Mas. Una vegada més, CiU ha avantposat els seus interessos de partit i de poder als interessos de la sobirania de Catalunya. Artur Mas, que va realitzar aquesta operació sense el suport de l’executiva de la federació nacionalista, i sense consultar als diferents sectors, ha decebut i ha perdut el crèdit que havia assolit en la negociació i aprovació al Parlament de Catalunya d’un Estatut que representava un mínim de dignitat nacional. Situar Catalunya i les noves generacions davant d’una nova hipoteca de vint-i-cinc o trenta anys sense donar-los el pis a canvi és una irresponsabilitat. Sabem que a CiU hi ha decepció, però serà difícil una reacció que desautoritzi un pacte fet per Artur Mas, acatat per Duran Lleida, i acceptat sense entusiasme per Jordi Pujol. Però CiU ha de saber que el sobiranisme transversal del país no accepta aquest pacte i que de ben segur que actuarà en conseqüència en el referèndum que ha d’aprovar aquesta minsa reforma de l’Estatut actual, que això és el que realment s’ha fet.

Editorial Tribuna Catalana

La transició o el pacte amb el franquisme

La gran impostura

Finalment algú relata i denuncia amb precisió la gran impostura sobre la qual es fonamenta el nostre sistema polític. Francesc-Marc Àlvaro, al seu llibre Els assassins de Franco, no fa res més que subratllar allò que sabem de fa temps però que encara no s'havia expressat amb prou rotunditat ni amb prou talent: que la Transició fou un pacte amb el franquisme per promoure la continuïtat d'alguns dels seus elements en l'etapa posterior i que una bona part de l'oposició (sobretot una esquerra de tradició totalitària) fou la principal còmplice d'aquest frau.

La versió amable de la conciliació i de la fundació d'un ordre democràtic s'ha saldat amb la perpetuació d'estructures pròpies de la dictadura que continuen respirant (com vam veure amb les declaracions del tinent general Mena Aguado) amb una societat abúlica que ho acatà tot per desconcert i per por, i amb pràcticament l'únic exemple de transició política en el món que no ha processat ni condemnat els responsables d'un règim criminal. Això sense comentar els aspectes catastròfics que l'acord constitucional va tenir per a una Catalunya mesella que, aterrida pel record de la Guerra Civil, va claudicar en les seves aspiracions nacionals, les quals es trobaven desprestigiades en el món intel·lectual per suposats marxistes cosmopolites en realitat procedents de l'espanyolisme més ranci. La llista dels que van canviar la camisa blava per la camisa roja és sorprenent, com ho és la dels jovenets que frivolitzaven amb la camisa roja perquè a casa els mantenien els de la camisa blava.

Calia algú d'una nova generació que furgués en el passat amb la suficient distància i manca d'implicació personal per assenyalar els seus aspectes més putrefactes. La impugnació no podia procedir dels que van contribuir a enllustrar el mite de l'Espanya constitucional, els que mai no van posar en qüestió les bases del sistema perquè van treure profit polític i econòmic del silenci, els que van repetir el catecisme de manera acrítica i es van refugiar en el pretext de l'estabilitat per vendre's a l'autoritat. Només algú d'una nova generació, alliberat de les cadenes mentals, podia treure a la llum el pecat original, la profunda indignitat que impregna l'acord amb els hereus del dictador i la deslegitimació global que aquesta circumstància comporta per al règim actual.

Cada cop som més els que només vam viure la Transició com un difuminat record infantil i els que no estem vinculats a les seves servituds. Agradi o no, aviat prendrem les regnes de la nostra societat i estarem en condicions de donar un cop de puny damunt la taula sobre les escorrialles d'aquella època que pugna perquè aquí no passi res. Val a dir que encara estem regits (en el món polític, econòmic, acadèmic i mediàtic) per una bona part de la generació que va protagonitzar aquella ignomínia, noms i cognoms que, en la seva fase crepuscular però no per això menys hipòcrita, en la seva agonia, encara són partidaris acèrrims "del consens com a fre totpoderós de qualsevol canvi; de la por magnificada a la fractura civil, i d'una absència de cultura democràtica de fons que explica la continuïtat de prejudicis, d'imposicions, de tabús i d'actituds autoritàries a dreta i a esquerra". Aconsello que es llegeixin els comentaris que l'autor fa de Narcís Serra, Jordi Solé Tura, Pasqual Maragall i Miquel Roca i Junyent, per esmentar només alguns dels que encara participen activament en la vida pública i sempre van defensar l'ordre que els va propulsar a les més altes responsabilitats.

El que més estupor em provoca és com, malgrat l'evidència i el caràcter irreversible del canvi, a Catalunya encara hi hagi poderosos agents que treballin per retornar a l'oasi anterior, que visquin en la fantasia que l'efervescència política dels darrers anys (fruit sobretot de l'ascens electoral del sobiranisme) encara es podrà frenar tot reduint-la a la marginalitat.

Sembla mentida que no vegin que, ni que sigui per renovació biològica, cada cop som més els que no ens empassem les mentides amb les quals es van conformar la majoria dels nostres progenitors, que no ens intimiden els gestos despòtics sense cabuda en el món civilitzat i que estem disposats a lluitar per una democràcia on les idees i els arguments triomfin per damunt de la força i de la resignació.

No obstant això, el mur que tenim al davant és encara molt dens, aquests poderosos agents als quals feia al·lusió i que porten més de 30 anys decidint no estan disposats a cedir ni una engruna del seu sistema de privilegis. Per això es posen tan nerviosos en un context de canvi de correlació de forces com el que vivim, que coincideix amb una posició més ferma en el tema nacional. El nerviosisme es palpa, especialment, en els creadors d'opinió pública, en aquells mitjans que s'obstinen a presentar la realitat com si la sensibilitat de la societat catalana no hagués canviat, en els diaris, televisions i contertulians que, procedint d'uns orígens tan llòbrecs com els que descriu Àlvaro, passegen el prestigi de la seva espanyolitat progressista o de dretes ridiculitzant qualsevol gest de desafiament que plantegi el catalanisme polític. Sí, és cert que molts guardians de la impostura voldrien que Catalunya no es mogués gaire del lloc on la Transició la va enterrar, que molts desitjarien que les aigües tornessin al seu curs, amb un Estatut arregladet i rebaixat que no aixequés gaire polseguera i que les elits de catalans lleials a Espanya continuessin fent negocis a Madrid sense que els importunessin. Però en l'electorat català no hi ha marxa enrere, els qui apostin per les grans coalicions de les forces de sempre han de saber que ja no els surten els números.

Hèctor López Bofill
Professor de dret constitucional de la UPF
Avui, 21/01/2006

La nació

"Manual del bon colpista" o la hipocresia de la "libertad de expresión" espanyola

A España des dels mitjans de comunicació no sols se’ns insulta cada dia sinó que es predica una croada xenòfoba i racista anticatalana i no passa res. Diuen que això no constitueix cap delicte, ans al contrari!, és la "libertad de expresión."

Un periodista català escriu l’article que reproduïm, que al costat de les dedicatòries que ens adrecen els espanyols és un conte per a nens. La COPE i “Libertataddigital” el reprodueix de manera descontextualitzada, i España sencera fa escarafalls, desapareix la “libertad de expresión” i es demana el cap del periodista (“Defensa” –no ens despistem pel nom!, és un antònim- ha exigit que l’Avui es disculpi públicament i ha enviat l’article a la Fiscalia.)

És increïble? No. És España!

Setembre Negre



Manual del bon colpista

Passa-ho!

Iu Forn

Patim una pandèmia de militars d'una molt alta graduació (possiblement absenta) als que no els agrada l'Estatut. O sigui que com que estan enfadadets es dediquen a amenaçar-nos de treure els tancs al carrer. Bé, doncs, o els treuen d'una vegada o callen (també d'una vegada). I si al final creuen que han de fer el que històricament han fet en aquests casos, permetin-me uns consells d'amic:

Si entren a BCN per la Diagonal, deixin els tancs i agafin el tramvia, que estem parlant d'una ciutat sostenible.

Un cop a la Diagonal veuran que a mà dreta hi ha la seu de La Caixa, ja saben, aquests de l'opa que vol matar de gana Ej-paña. És evident que mereix ser assaltada. Però molt de compte!!! Si en un despatx es troben una noia alta i rossa, deixin-la estar. Podria ser una filla del rei que treballa a l'empresa.

Si en ple saqueig de la ciutat decideixen tornar a endur-se papers, millor que esperin que retornin els que ara estan venint de Salamanca. Si se'ls emporten junts, aprofitaran el transport i estalviaran uns calerons, que sempre van bé.

Recordin que l'ordenança de civisme de BCN prohibeix la pràctica de la prostitució en segons quins supòsits. Per tant, millor que vinguin sense les seves mares.

Avís important: ¿saben el Financial Times, aquest diari que dimarts afirmava que l'article 8 de la Constitució té "imperfeccions", que demanar ser una nació és un anhel democràtic i que l'actitud del PP en el cas Mena "pot representar una amenaça més gran a la unitat d'Ej-paña que les ambicions autonomistes de Catalunya"? Doncs aquest diari no és català. Per bombardejar-lo haurien de trucar a informació de la Gran Bretanya i demanar-los l'adreça a ells.

Ah, i una cosa molt important que em deixava: sobretot facin cas del senyor Tribunal Suprem i només arribar apuntin-se a ballar sevillanes, no fos cas que acabessin aprenent català.

Font: Avui

Ben clar: Catalunya, una de les últimes colònies de Castilla

EL CAP DE L´ESTAT MAJOR DE L´EXÈRCIT DEMANA LA INTERVENCIÓ MILITAR CONTRA L´ESTATUT I ENVESTEIX CONTRA EL CATALÀ

El ministre de Defensa, José Bono, té previst comunicar avui el seu cessament al cap de la Força Terrestre, general José Mena Aguado, que ahir va fer un discurs en què advertia d'una intervenció de l'Exèrcit si l'Estatut de Catalunya sobrepassa els límits de la Constitució. L'alt comandament militar va assegurar que no expressava així una opinió personal, sinó que era altaveu de la "preocupació" dels seus subordinats.

Mena Aguado està destinat a Sevilla, però està al comandament de la pràctica totalitat de la tropa de l'Exèrcit de Terra. En el seu discurs d'ahir a la Capitania de Sevilla amb motiu de la Pasqua Militar, el general va dedicar uns fragments a les "inquietuds" que va dir que havia recollit entre els militars que té sota la seva direcció i que va cenyir al terrorisme i la unitat d'Espanya, amenaçada, segons la seva opinió, pel projecte d'Estatut.

GREUS CONSEQÜÈNCIES
Sobre aquest últim aspecte, va assegurar que, en les trobades amb els seus subordinats, els ha transmès "un missatge de tranquil.litat, no exempta d'inquietant preocupació", donades les "greus conseqüències" que tindria per a les Forces Armades l'aprovació de l'Estatut tal com està plantejat. I, tot i que va admetre que els militars no han d'"entrar en disquisicions polítiques, que lògicament corresponen als polítics", és la seva "obligació alertar" de les conseqüències del fet que el projecte d'Estatut vegi la llum.

El general Mena Aguado es va referir en concret a tres aspectes del projecte estatutari que va considerar més preocupants: el concepte de nació, la llengua i la justícia. Va concloure que la Constitució "marca una sèrie de límits infranquejables" i que si aquests "fossin sobrepassats, cosa que en aquests moments afortunadament sembla impensable, seria d'aplicació de l'article vuitè de la Constitució". Aquest, com va ressenyar el mateix general, atorga a les Forces Armades la missió de "garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar la seva integritat i l'ordenament constitucional".

Per si quedava algun dubte de la intenció de les seves paraules, el cap de la Força Terrestre va recordar que els militars han promès o jurat complir i fer complir la Constitució i que aquesta promesa és, per a ells, "una qüestió d'honor".

CRÍTIQUES SOBRE LA LLENGUA
Pel que fa als tres aspectes de l'Estatut que, segons el general, preocupen més els militars, Mena Aguado no es va aturar en el de la nació perquè, va dir, ja està recollit amb claredat a la Constitució. Sobre la llengua, va considerar que l'exigència del coneixement del català és "una aspiració desmesurada". Si es manté, va apuntar, obligaria les Forces Armades a regular els destins a Catalunya com si fossin a l'estranger. Finalment, la descentralització judicial, va assegurar, provoca "sentències dispars" que afecten "les expectatives professionals" dels militars.

Tot això ho va dir Mena Aguado a Sevilla al mateix temps que el Rei intervenia a Madrid en presència del president José Luis Rodríguez Zapatero i el ministre de Defensa. Precisament, un portaveu ministerial va expressar la seva indignació perquè el general, va dir, "no és ningú per rectificar el Rei el dia de la Pasqua Militar i després d'un discurs del Monarca ferm en defensa de la Constitució, però contingut".

"EXCENTRICITAT"
Aquest mateix portaveu va qualificar les paraules del general d'"excentricitat, barbaritat i poca-solta" i va assegurar que han causat "estranyesa" a la cúpula militar. Poc després, el cap de l'Estat Major de la Defensa (JEMAD), tinent general Félix Sanz Roldán, proposava a Bono el cessament de Mena Aguado, que, precisament, tenia previst passar a la reserva al març.Mena va ser nomenat cap de la Força Terrestre el desembre del 2004, a proposta de Bono. Però ahir el ministre va demanar al JEMAD que traslladés al general l'ordre de presentar-se avui, a les 10, al ministeri. Està previst que Bono li comuniqui el seu cessament, segons un portaveu del Ministeri de Defensa.

Les paraules de l'alt comandament militar van provocar ahir la indignació de gairebé tot l'espectre polític, a excepció del PP. Dirigents de CiU, ERC i IU-ICV van considerar "inadmissibles" les opinions de Mena Aguado. Els dos primers van demanar una "contundent desautorització", mentre que IU-ICV en va reclamar el cessament.Gabriel Elorriaga, secretari de Comunicació del PP, va interpretar el discurs del general com un "reflex de la situació que estem vivint" per la reforma de l'Estatut. Segons va dir, en aquest context, resulta "inevitable que es produeixin tota mena de pronunciaments". I el socialista Alfonso Perales va criticar el PP per fer un "ús partidista" del cas, sense jutjar les paraules del general, informa "El Periódico".(7/I/2006)

N.de la R. Doncs ja veieu com les gasten! I això no és pas un fet aïllat sinó la culminació d´un estat d´opinió organitzat per la caverna mediàtica. De fet, aquest militar ja afirma que representa l´opinió i inquietud dels seus subordinats.Més clar, impossible.

Qui és l´insensat que pensa que a Espanya és possible la democràcia? El problema és que sense un exèrcit al darrera avui dia pràcticament és impossible la supervivència de qualsevol país.

N´aprendrem d´una vegada per totes abans que no sigui massa tard? L´odi tradicional dels espanyols amb el català no té límits. Espanya,ahir, avui i sempre només té com a objectiu acabar amb el català i amb Catalunya. Fixeu-vos que només ha concretat els seus temors en la llengua .Sempre la llengua. Encara hi ha gent tan pallusa que no ho veu? Quin mal hem fet per viure en un país tan desgraciat, en un Estat que només ens vol morts?

Font: Ràdio Catalunya


SOROLL DE SABRES A UNA CASERNA ESPANYOLA
(Jordi Vilajoana comenta a "Soroll de sabres" les declaracions d´un alt cap de l´exèrcit sobre l´Estatut. "Diari de Girona",7/I/2006)

Feia molt i molt de temps que no se sentia tan clarament el soroll de sabres en una caserna d´Espanya. Algunes casernes deuen ser llocs on encara s´hi deu conservar una part de l´esperit redempcionista i messiànic del XIX; un sentiment alimentat per homes imbuïts de saviesa antiga, per soldats tocats del sentit del deure i de la moral, per oficials cridats a actuar en favor dels destins de la pàtria. La història d´Espanya és plena d´aquests falsos salvadors de la pàtria, d´individus derrotats a les urnes que han volgut imposar la raó de la força a la força de la raó.

Alguna cosa deu fer temps que es mou als quarters generals de l´Exèrcit, quan l´atenció del Govern i dels mitjans que els són afins fa dies i dies que els dispensa atencions especials: viatges i més viatges a visitar les tropes a l´estranger, condecoracions, discursos nacionalistes del ministre, desfilades, pasqües, més discursos del Rei, commemoracions, etc.

L´Estatut de Catalunya està posant a prova totes les estructures de l´Estat, però alhora està servint per col·locar tothom al seu lloc. El PP, a la dreta més ortodoxa i carca dels darrers 50 anys (ultracatòlica, intolerant, demagògica), assentant les bases ideològiques d´una possible involució política; una part de l´Exèrcit, a l´expectativa amenaçadora (com quan, amb el referèndum basc, el ministre Eduardo Serra va amenaçar de treure els tancs).

Quan el general en cap de la Força Terrestre parla de l´article 8è de la Constitució, no està fent una citació qualsevol, sinó un advertiment; quan diu que «les Forces Armades tenen com a missió defensar la integritat d´Espanya», no està recordant una de les funcions de l´Exèrcit, sinó la capacitat que tenen les Forces Armades d´imposar per les armes el que ells creguin oportú (independentment dels legítims representants del poble).

Històricament, són els militars espanyols excel·lents professionals al servei de l´ordre establert; però també enemics implacables de la democràcia i del poble quan actuen per compte propi (Primo de Rivera, Franco, Milans del Bosch).

És impensable que el soroll de sabres prosperi en un país absolutament integrat a l´OTAN; però és inadmissible que el terror i la por de temps passats hagin entrat «a sac» en el debat de l´Estatut català.

El general ha de ser destituït immediatament i amb ell tots els qui encara es pensin que els militars són un estament autònom, que pot fer i desfer, dins l´Espanya del segle XXI.


ENGRUNES

Joan Oliver

Pasqua Militar a Madrid

Ahir, el rei d'Espanya va aprofitar la Pasqua Militar per seguir fent campanya contra l'Estatut. Ho va fer amb el mateix to que havia utilitzat en el trenta aniversari de l'accés al tron i en el missatge de la Nit de Nadal. Un to mesurat però inequívoc, on les constants referències a la Constitució i el consens només tenen una lectura possible. Un to on la referència a "la seva rica diversitat i pluralitat, amb les seves variades terres, tradicions i virtuts" és una comèdia per refermar l'obsessió per la unitat de la nación.

Pasqua Militar a Sevilla

Amb un to més barroer, el tinent general José Mena Aguado va celebrar la Pasqua Militar a Sevilla tot recordant que l'article vuit de la Constitució obliga les forces armades a actuar per defensar la unitat d'Espanya. Un recordatori d'allò més adequat en un discurs on també va advertir que "el fet que en una autonomia sigui exigible el coneixement de la seva llengua particular és una aspiració desmesurada que obligaria les forces armades a regular els destins a aquesta autonomia de la mateixa forma que actualment es regulen els destins a l'estranger".

Els nostres Reis
Mentre tot això passava a Madrid i a Sevilla, a Catalunya ens dedicàvem a fer festa grossa i a homenatjar els nostres Reis: en Melcior, en Gaspar i en Baltasar, que el màxim mal que et poden fer és dur-te carbó si no has sigut bon minyó.

Font: Avui, 7-I-2006.