dilluns, 31 d’octubre del 2005

La Caixa i la COPE


Sabem que és possiblement el màxim poder fàctic de Catalunya. La seva força l'han tastada des dels presidents de la Generalitat fins a les petites associacions, i el seu nom i la seva presència inspiren respecte en tots els cercles polítics i econòmics del país. De tenir-la a favor o en contra en pot dependre guanyar unes eleccions o fer negocis milionaris. No endebades hem sentit dir moltes vegades que “res d'importància es mou a Catalunya sense el permís de La Caixa ”. Tan llarga és la seva mà?

No és la meva intenció aquí esbrinar si les seves intencions van més enllà de guanyar diners, ni sobre quina concepció del país pot tenir. Allò realment important és que aquesta entitat financera ens ha ensenyat recentment una lliçó que no podem ignorar: els milions mai poden comprar la llibertat de l'esclau... per molt fastuosos que siguin els seu dogals.

Recordem els dies en que la famosa OPA de Gas Natural era notícia de portada i on tot eren retrets i acusacions de lladrocini sobre els directius de La Caixa. Qui més en va destacar va ser una petita i deforme sangonera amb micròfon que s'ha proposat aniquilar Catalunya. Des de l'emissora episcopal espanyola es va insultar, menysprear i deixar com un drap brut tot alló que fes referència a l'estrella d'en Miró. La catalanofòbia -que tant de bo els sigui letal- semblava despertar una vegada més a “los Tercios de Flandes”. Però..., i els homes de La Caixa? Van dir alguna cosa? Com van reaccionar als gargalls que els llençava el reptil babós de nom Jiménez Losantos? Agafeu-vos bé que no és cap broma: posant-li publicitat en el seu programa matinal !!!

Reconec que em costa trobar paral·lelismes en la història per poder explicar actituds servils com aquesta. Els esclaus negres d'Amèrica, per exemple, que eren pobres i desgraciats, atresoraven més dignitat que els directius de l'entitat catalana ja que, com a mínim, tenien una clara consciència de la seva ínfima condició i lluitaven per la seva llibertat. Per contra, veure homes amb les butxaques plenes demanant perdó pel fet d'existir produeix autèntic fàstic. Suposo que és aquesta repugnància la que fa que els nostres enemics es deleixin amb les nostres claudicacions. Ells, com és normal, pensen que si els més poderosos dels nostres corren a amagar-se com a conills, els altres som encara més detestables. Per no merèixer doncs, ni mereixem l'aire que respirem. Estan convençuts que la funció dels catalans és només “pagar i callar” mentre se'ls pot dir el nom del porc. Exactament com ha fet la COPE amb “ La Caixa ”. De què serveix la riquesa i un suposat poder quan et tracten com a una simple rata de claveguera?

Ara bé, que no pensin aquests nazis de les ones que tots els catalans anem amb el cagalló al cul com un Fornesa o un Gavarró qualsevol. Malgrat que les nostres relacions amb Espanya són encara les d'amo i criat, som molts els que ens hem proposat acabar-ho. Perquè podem no tenir luxosos iots ni principesques mansions, però el que no ens arrabassaran per res del món serà la nostra dignitat com a catalans. Almenys nosaltres no ens deixem escopir a la cara.

Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès
President Executiu de Catalunya Acció

Font: Catalunya Acció

dijous, 27 d’octubre del 2005

D'ÈRIC BERTRAN A LLUÍS M. XIRINACS, ELS CATALANS SOM CARN DE PRESÓ PER ECSPANYA


Aquesta impressionant foto, feta amb un mòbil i publicada a Vilaweb, mostra el rostre d'en Lluís M. Xirinacs rere uns barrots, no només em recorda la foto del President Màrtir després dels fets d'Octubre del 34, sinó que m'ha desvetllat la següent reflexió.

En poques setmanes hem assistit a l'intent d'empresonament i de rentat de cervell d'un adolescent de 14, l'Èric Bertran, i a l'empresonament, sense precedents, d'un home malalt, de 73 anys, en Lluís M. Xirinacs. Quins punts en comú tenen tots dos casos? El primer és que l'òrgan que els assetja és el mateix: l'Audiencia Nacional, autèntic instrument de repressió polìtica, successor directe del no menys terrible Tribunal de Orden Público (TOP) del franquisme.

El segon punt en comú és que, tots dos són atacats pel seu compromís patriòtic. Tinguem 14 o 73 anys, siguem nens o gent gran els catalans som carn de presó per Ecspanya!

Cal que ho tinguem més que clar! El racisme ecspanyol ens vol fer desaparèixer al preu que sigui i no tolera que ens neguem a ser ecspanyol.

Quin exemple, el de l'Èric i el d'en Lluís, i quin contrast amb altres individus, per no dir morralla, com en Fornesa, de la Caixa, o tot el puto lobby del Cava, que només sentir llurs noms em fan venir basques. Com es pot ser tan cretí per dir a aquestes alçades que som ecspanyols? (Ara penso qui és el malalt que darrerament ha dit que som ecspanyols? Si és boig, que el tanquin!)

Us convido a mobilitzar-nos per la llibertat d'en Xirinacs i contra el racisme ecspanyol.

Font: Per una Catalunya lliure/ For a free Catalonia
http://josepsort.blogspot.com/2005/10/dric-bertran-llus-m.html

Llibertat Xirinacs


Lluís Maria Xirinacs ja ha ingressat a la presó Model, tal com ha ordenat l'Audiència Nacional espanyola a la jutgessa del jutjat número 33 de Barcelona. Fonts diverses han confirmat que no s'han atès reclamacions d'alliberament per raons humanitàries. Xirinacs havia estat traslladat avui a primera hora del matí als jutjats, on un centenar de persones s'han manifestat per reclamar-ne la llibertat.

Lluís Maria Xirinacs, de 74 anys d'edat, impulsor de la Marxa per la llibertat, d'innombrables vagues de fam davant la presó model demanat la llibertat de represaliats catalans pel franquisme; impulsor de la campanya "Jo em Planto" per la independència dels Països Catalans, i darrerament activista del moviment pacifista Germanies.

Aquesta informació és per demanar-vos el vostre cop de mà en una senzilla campanya de mobilització per la llibertat d'en Xirinacs.

Només us demanem una cosa:

Entre avui dimecres 26 d'octubre i divendres 28 d'octubre al vespre feu una cosa fàcil:

A les entrades i al centre del vostre poble, vila o ciutat i pinteu un lema clar i contundent:
Llibertat Xirinacs

Penseu una cosa. Sinó ens movem nosaltres qui ho farà per nosaltres????

Avui Xirinacs... qui serà el següent?

Vilaweb manté actualitzada en tot moment la informació de l'afer. La podreu trobar a http://www.vilaweb.com

*Us demanem feu ressò d'aquest mail

dimecres, 26 d’octubre del 2005

Amb Xirinacs, ara



De cap a cap de la seua vida Lluís Maria Xirinacs ens ha ensenyat, sobretot, que els gestos individuals i aparentment petits valen i poden ser poderosos. Ell es va plantar davant la Model tot sol i esdevingué el símbol de l'amnistia dels presos antifranquistes.

Ara és l'hora de tornar-li el gest. Deu haver-hi qui considere que és un delinqüent per haver dit allò que va dir, i entenc que no vulga fer res. Però tots aquells qui avui sentim dolor i ràbia hem de fer un gest, petit. Per exemple escriure una frase, passar-la per la impressora i enganxar-la a la paret de l'oficina o de l'escola. No costa gaire. Proveu-ho... Es tracta d'això. De no estar-se quiet. De no acceptar amb resignació les coses que passen. Massa sovint ens sentim petits, poca cosa, incapaços. Hem de fer com un xiquet que aprèn a caminar: de primer, un pas; després ja vindrà el segon. Ahir moltíssimes persones van expressar que rebutjaven la situació en què es troba l'ex-senador i captaire de la pau.

Tot ciutadà d'aquest país amb un mínim de memòria sap que Xirinacs sempre ha advocat la no-violència, sempre ha defensat que la violència no és útil per a construir res. Coherent amb això, en el discurs que li ha valgut la detenció va dir que era amic d'ETA, sí. Però en quin context ho va dir?

Les seues paraules foren exactament aquestes: 'Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna.'

Haver dit això li ha costat la detenció, tres anys després. La incomunicació i possiblement, de nou, la presó. Als setanta-quatre anys. Una autèntica brutalitat indigna d'un estat democràtic europeu. Contra això calen ara els milions de gestos petits que uns i altres puguem fer.

Vicent Partal (26/10/2005)

Per a més informació: www.vilaweb.com

LLIBERTAT XIRINACHS!
FORA LES FORCES D'OCUPACIÓ!
INDEPENDÈNCIA!

dilluns, 24 d’octubre del 2005

La mala educació de... Wanadoo



Font: Presència, núm. 1756

divendres, 21 d’octubre del 2005

No ens axarneguem, siusplau. Prou de "Bones!" i "Ens veiem!"


Benvolguts companys i companyes,

Ara que faig servir el correu electrònic amb normalitat, me n'adono que molts dels missatges que rebo comencen amb un "bones!" que no sé d'on surt (bé, sí que ho sé...)i, sovint, també acaben amb un "ens veiem!".

Llegiu-vos el següent article i feu-lo córrer a veure si, entre nosaltres com a mínim, evitem aquests efectes de l'espanyolització que pateix Catalunya.
A reveure!
Jaume.

De Gabriel Bibiloni (29/04/2005)

Bon dia tot el dia

Els espanyols fan una cosa extraordinàriament rara: diuen buenos días només durant el matí. Seria més comprensible que durant el matí diguessin buenas mañanas –com es fa en anglès (good morning) o en alemany (guten morgen), i això s’oposàs a buenas tardes i buenas noches. Però no, diuen buenos días i només durant el matí. Els altres idiomes que diuen bon dia –com el francès, l’italià, el mateix alemany i molts altres– diuen bon dia mentre és de dia, no durant el matí, com és de pura lògica matemàtica. I això tant si tenen com si no tenen un equivalent del buenas tardes.

En català fa molt que va entrar el castellanisme bones tardes, òbviament en plural, i l’entrada va anar associada a la reducció del bon dia a la salutació matinal. Un hispanisme que va restar molt arrelat a tota la part del país que va de Pirineus cap avall. Com que la forma plural del castellanisme era massa estrident al costat de les altres fórmules en singular, els descastellanitzadors, en lloc de suprimir simplement el forasterisme i retornar al bon dia tota la seva amplitud, van tenir la lamentable pensada de “singularitzar” el castellanisme, com si amb aquest maquillatge es fessin la il·lusió que l’havien suprimit.

No sé quan va produir-se la invenció de l’esguerro bona tarda, però per les informacions que tinc, el va difondre Salvador Escamilla, per mitjà dels seus programes de ràdio, de manera que la Corpo ja el va trobar difós. Més endavant, s’ha escampat pel País Valencià l’equivalent bona vesprada, calc semàntic del mateix calibre que l’esguerro de n’Escamilla, engendrat amb la major bona voluntat però amb clar infortuni.

Per sort, a Mallorca no s’ha “inventat”ni bon horabaixa ni bon capvespre (que sonarien tan estranys com bon matí), i hom continua –ara per dissort– amb el tradicional bones tardes.La inefable IB3 ràdio ha adoptat el criteri de fer servir sistemàticament aquesta darrera fórmula. Bona tarda/bona vesprada/bones tardes són, doncs, un perfecte símbol de la funesta tripartició lingüística del país i del fracàs en la construcció d'una llengua nacional. La Universitat de les Illes Balears just ara ha elaborat un llibre d’estil per als mitjans de comunicació de les Illes, on es formula una proposta que, sens dubte, és la millor, la més genuïna, la que supera la fragmentació i la que tots els partidaris de la llengua comuna hauríem de voler per a tot el país (prou que m’he escarrassat a defensar-la).

La proposta és d’utilitzar bon dia fins a l’arribada del vespre, i després passar a la parella bon vespre/bona nit (arribada/comiat). És a dir allò que fan la majoria de llengües europees. Ara sortiran els qui diran que tot això és molt bonic, però allò altre ja està “massa implantat”. Ja ho sabem, sempre diuen això. Doncs jo faig una crida entusiasta especialment a principatins i valencians a defensar el sistema de salutacions unificador i genuí. Ja ho sabeu: sempre que us diguin bona tarda, responeu amb força i sense vacil·lació amb un llampant i sonor bon dia. El principi és “bon dia tot el dia”.

Ah, i si hem d'intentar guanyar aquesta batalla, difoneu aquest article si us plau.

La monarquia borbònica, salvaguarda de la sagrada Unidad Española


Font: Acudit d'en Fer publicat a l'AVUI

dissabte, 15 d’octubre del 2005

La Plataforma per la Llengua organitza el 20 d’octubre una jornada d’acollida als estudiants Erasmus que venen a Catalunya


Els estudiants que venen a Catalunya amb els programes Erasmus tindran enguany una bona rebuda. Per tercer any consecutiu, la Plataforma per la Llengua organitza una festa d’acollida per tal que aquests estudiants que venen de fora coneguin la realitat social, cultural i lingüística del país que els acollirà durant uns mesos. Serà una jornada completa que es celebrarà el pròxim 20 d’octubre durant tot el dia als jardins del Palau de Pedralbes, a la Diagonal, i que inclourà activitats culturals i gastronòmiques, concerts i actuacions de diversos grups folklòrics.

La jornada comptarà amb la participació dels grups Skafam, Burman Flash i Pirat’s Sound Sistema, amb una obra de teatre i amb les actuacions dels Diables de Sants i de les colles castelleres Arreplegats i Ganàpies, entre d’altres activitats. A més, durant tot el dia es projectarà en el recinte un vídeo d’acollida que explicarà diversos aspectes sobre la realitat social catalana, sobre el folklore tradicional i sobre el català a la universitat. També hi haurà diverses parades de les entitats que donen suport a l’acte i de diferents organitzacions cíviques i culturals, a més de barres amb menjar i beguda. Durant el matí, també hi haurà altres activitats: una visita guiada al Museu d’Història de Catalunya i una ruta gastronòmica pel Casc Antic de Barcelona.

L’objectiu és, d’una banda, donar els estudiants nouvinguts l’oportunitat de començar a conèixer la cultura catalana, tot oferint-los informació útil per integrar-se a la nostra societat. De l’altra, també es vol reclamar a les institucions i a la societat catalana en general més implicació en l’acollida dels nouvinguts.

PROGRAMA D’ACTES

Dia: 20 d’octubre de 2005
Lloc: Jardins del Palau de Pedralbes (Avinguda Diagonal)
Horaris:
11.00h “Tour Gourmet”
13.00h Visita guiada al Museu d’Història de Catalunya
17.00h Obertura
17.30h Música folk i taller de danses: Sans&Fot
18.30h Teatre: “My Barcelona”
19.00h Castells: Arreplegats i Ganàpies
20.00h Música tradicional, folk elèctric: Safranòria
21.00h Espectacle de dracs i diables: Diables de Sants
21.30h Música fusió electrònica: Skafam
23.00h Música pop: Pirat’s Sound Sistema i Burman Flash

Si voleu més informació sobre la festa, podeu clicar sobre aquest enllaç

dijous, 13 d’octubre del 2005

BoiCATeja'm. Cap català sense boicot!


• Em presento.

Sóc l'Emili Junsalba, un català com qualsevol altre que contempla ple de curiositat el clima cada vegada més amistós cap a Catalunya, després de l'aprovació de l'estatut per part del nostre parlament. Les tertúlies radiofòniques, elements com ara el senyor Rajoy i webs com stopnacionalismo.com no fan altre que llançar-nos floretes.

Com a exemple d'aquest clima de bonhomia i cordialitat, l'altre dia vaig llegir una carta al director al diari el Periódico que em va semblar especialment significativa.

"Som una empresa catalana de teixits i hem rebut aquesta carta per fax que diu:

Por la presente, me dirijo a ustedes para informales de que a partir de hoy, 30/9/2005, debido a la lucidez de sus políticos para no querer pertenecer como hasta hoy a España, yo estoy en mi derecho de comprar a fabricantes españoles y no querer hablar en catalán, como así lo dice el abominable estatuto que se ha aprobado por esa gente que tienen ustedes como dirigentes, y que ustedes no han hecho nada por que esto no se produjera. Mis impuestos me gusta pagarlos a quien no se lo pueda quedar como el 3% famoso.A partir de esta fecha les pido que no me visiten. Sin más por la presente,
Serafín Segovia Vendrell - Sera's Tapicerías de Valladolid"

Vegeu l'original en format de PDF

Una carta sorprenent i tanmateix absolutament verídica. Jo li voldria demanar al senyor Serafin i a tots aquells que pensin com ell que m'enviïn a mi també una carta com aquesta, perquè m'agradaria tenir-la a la meva col·lecció de cartes i correus electrònics que mereixen ser conservats.

A tots aquells que com un servidor vulgueu ser boicotejats us convido a omplir el formulari Boicateja'm, si em permeteu aquest petit joc de paraules amb la paraula boicot. Aquest és l'objectiu del present web: facilitar la feina a gent com el Serafín i a tots aquells que estan iniciant una campanya de boicots contra els productes catalans, i de forma més genèrica, contra tot allò que vingui de Catalunya.

Quan hàgim replegat un bon feix de missatges, els els enviarem perquè puguin fer la seva feina. Cap català sense boicot!




  • Els meus herois

Federico Jiménez Losantos. Predicador de ràdio Aquest home, gràcies a les emissions que fa a la Cope, manté viu el boicot als catalans de forma perenne.

Rajoy, Zaplanai Acebes. Polítics populars Estan configurats per defecte per boicatejar.


Juan CarlosRodríguez Ibarra. Polític socialista
Boicatejador històric sempre disposat a dir-hi la seva.

dimecres, 12 d’octubre del 2005

Mossèn Armengou: Sobre l'Espanya unitària


L'extremada suspicàcia castellana davant les varietats dels pobles peninsulars, delata la fragilitat de la seva construcció espanyola. Vol dir que la pretesa "Unidad española" no ha superat la categoria del mite.

L'Espanya castellana ens ha negat el dret sagrat de viure nacionalment.

L'Espanya unitària ens ha tractat sempre amb la petulància i el menyspreu amb què és tractat un poble colonitzat.

L'Espanya té Catalunya com a font d'ingressos econòmics i com a claveguera on aboca els seus detritus socials i humans.

Font: Mossèn Armengou. Nacionalisme Català.

diumenge, 9 d’octubre del 2005

Nadal, nou rècord mundial


Un cop més veiem l'autoodi i l'espanyolitat profunda dels "nostres" dirigents polítics. En aquest cas dels "sectors catalanistes" del Psc-PsoE. A més,ens preguntem: el govern grec ha demanat perdó per l'assassinat a traïció d'en Roger de Flor, bona part dels cabdills almogàvers i de 1500 almogàvers i comerciants catalans que estaven a Grècia? Matança que fou l'origen de la posterior "Venjança Catalana". Quanta indignitat nacional i quanta manipulació històrica!

No sols Espanya i França són els nostres enemics. En tenim dins dels ajuntaments, diputacions i Generalitats, partits, patronals i sindicats, mitjans de comunicació i entitats. Són els pitjors de tots: els catalans renegats.

Setembre Negre


Nadal, nou rècord mundial

Atenció! Avui, el conseller Joaquim Nadal intentarà batre el rècord mundial de Deppa (Demanar Perdó Per Absurditats). Ja sabem que el Deppa és una disciplina esportiva en què els catalans hem excel·lit històricament. En aquest moment, per exemple, el rècord l'ostenta un català d'adopció, Samuel Eto'o, per la seva actuació davant del Reial Madrid.

La gesta de Nadal consistirà a anar al monestir de Vatopedi, al Mont Athos (Grècia) i demanar perdó pels saquejos que hi van fer els catalans el segle XIV. Per calibrar la increïble proesa, cal destacar dues coses:

1.- La suposada ofensa per la qual Nadal demanarà perdó no existeix. Entre el 1303 i el 1311, els almogàvers van actuar a Orient com a mercenaris independents dels reis catalans. Encara més: el 1308, el rei Jaume II va escriure a Bernat de Rocafort demanant-li que aturés els assalts als monestirs. Per tant, Nadal demanarà perdó per una cosa que ja va ser desautoritzada fa 700 anys!

2.- El senyor Nadal, conseller d'un govern democràtic d'un país que respecta els drets humans, demanarà perdó als monjos d'un Estat, el Mont Athos, que és una tirania integrista ortodoxa que no respecta els drets humans. Un botó de mostra: les dones i tots els animals femelles hi tenen prohibida l'entrada. La consellera Mieras no podria assistir a l'acte encara que volgués, per haver comès el crim de néixer dona.

Crec que aquests dos factors demostren l'altíssim nivell assolit per Joaquim Nadal en el Deppa. Mereix ser el successor de Samuel Eto'o. Ara: ¿li durarà gaire el rècord? Tinc els meus dubtes. Tinc un parell de suggeriments per a nous rècords mundials de Deppa. El primer, que una delegació de la Generalitat demani perdó a Bin Laden per la conquesta de Lleida i de Tortosa als musulmans. I segon, que Maragall, Carod i Mas es presentin de genolls a la COPE implorant el perdó de Jiménez Losantos per haver perpetrat aquest Estatut tan terrorífic.


Font: Avui, 9-10-2005

dissabte, 8 d’octubre del 2005

Catalunya, l'únic país que no té escut


Sabies que ...?

Recuperem un article de premsa de l'Armand de Fluvià, publicat al diari AVUI el passat 26/07/05 (Diàleg, pàg. 18)

Catalunya és l'únic país -crec que de tot el món- que no té ni tindrà -pel que sembla- escut oficial. També és l'única autonomia de l'Estat espanyol que no en té. Resulta que el primer escut de la península Ibèrica -i crec que el segon d'Europa- és el dels comtes de Barcelona, del qual tenim constància i prova des del 1150. Es tracta d'un escut d'or (o groc) amb quatre pals de gules (o vermells). Antigament dels pals heràldics en deien barres i popularment encara molta gent els esmenta d'aquesta manera. En la ciència o disciplina heràldica, les franges verticals són pals, les horitzontals són faixes, les diagonals de dalt a l'esquerra a baix a la dreta són bandes i de dalt a la dreta a baix a l'esquerra són barres. Per tant, científicament, tècnicament i acadèmicament no és correcte dir barres al que són pals.

La bandera o ensenya dels comtes de Barcelona fou com llur escut, però en ella els pals esdevingueren faixes, o sigui franges horitzontals.

La bandera dels comtes de Barcelona, després comtes-reis, i conseqüentment l'escut, foren territorialitzats, o sigui, esdevingueren propis del Principat de Catalunya, per la voluntat dels nostres sobirans. Efectivament, el comte-rei Martí I l'Humà, a la proposició (discurs de la Corona) que va fer a les Corts catalanes celebrades a Perpinyà el 1406, va manifestar que ja feia temps que ho era quan va fer esment que el seu besavi, el comte-rei Jaume II, quan va enviar el seu fill Alfons (el futur comte-rei Alfons III el Benigne) a la conquesta de Sardenya, li va fer a mans la bandera tot dient: "Fill, jo us dono la bandera nostra antiga del Principat de Catalunya, la nostra bandera reial".

Com a assessor d'heràldica i genealogia de Catalunya que sóc per nomenament presidencial, i també com a president de la Societat Catalana de Genealogia i Heràldica, fa anys que gent del país i de fora ens pregunta i vol saber quin és l'escut de Catalunya com a país, i hem de respondre que oficialment no en té, però que el que li correspon tenir és el que anomenem dels "quatre pals", per antonomàsia (o sigui, d'or amb quatre pals de gules). I això és així perquè el nostre Estatut d'autonomia vigent no l'esmenta, l'ha oblidat.

L'Estatut del 1979 només esmenta la bandera a l'article 4, que diu: "La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc".

Resulta que al nou Estatut que està en projecte -malgrat l'assessorament que vaig oferir a la comissió del Parlament, explicant com haurien de definir l'escut i la bandera, i del qual no han fet cap cas- el tema dels símbols surt exactament com estava: obviant l'escut i definint incorrectament la bandera.

És curiós el que passa a Catalunya: molt parlar i debatre si som o no una nació, però quan es tracta dels nostres símbols nacionals sembla que no interessin la gent o fins i tot que se'n vulgui prescindir. S'ignora totalment el nostre escut i es defineix incorrectament la nostra bandera, en comptes de fer-ho, en un lloc tan important i solemne com és l'Estatut, de la manera més objectiva, acadèmica, tècnica i científica, com abans he dit. A què juguen els nostres parlamentaris?

Armand de Fluvià i Escorsa. Assessor d'heràldica i genealogia de Catalunya

Font: Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (www.histocat.com)

dijous, 6 d’octubre del 2005

Els esclaus catalanets fan pels estrangers el que no fan pels mateixos catalans. Jesús digué que calia estimar el proïsme com a si mateix, però no més

Quan són els catalans els morts i agredits, Guillem, a Berga, a L'Hospitalet, a València, a Gràcia, a Breda, aquests esclaus callen com a putes, cagats davant l'Amo espanyol catalanòfob.

Però quan són morenos se senten internacional i rallen pels colzes. Els va més la moreria que el propi poble espoliat i ocupat militarment. Són uns miserables covards. Són uns autèntics desgraciats.


Font: Plana Alta, del fòrum d’UNC (http://www.unitat.org/)


COMUNICAT SOBRE ELS FETS DE CEUTA I MELILLA

Davant dels fets luctuosos succeïts a les fronteres hispanomarroquines de Ceuta i Melilla, les entitats sotasignants manifestem:

- La nostra indignació per les morts de ciutadans subsaharians quan intentaven creuar les fronteres entre el Marroc i l’Estat espanyol a les ciutats de Ceuta i Melilla.

- La nostra petició immediata perquè s’investiguin els fets, tant per part del Marroc com d’Espanya i s’adoptin, en conseqüència, les mesures oportunes per evitar que es repeteixen.

- El nostre rebuig al desplegament de l’exèrcit tant per la imatge que es transmet d’haver de fer front a una “amenaça externa” com per la seva manca de preparació per fer front a situacions d’aquesta mena.

- El nostre ple suport a les ONG que treballen sobre el terreny. Els seus informes i comunicats ens criden a reaccionar col·lectivament davant el patiment de les persones que s’acumulen a les nostres fronteres i la violència amb què estan essent tractades. Demanem que les autoritats marroquines i espanyoles assisteixin degudament a aquestes persones, i que permetin la presència i l’actuació d’ONG i observadors.

- Que aquests esdeveniments no són nous. Fa més de deu anys que es produeixen vulneracions dels drets humans a les fronteres de Ceuta i Melilla sense que s’hagin pres altres mesures més que aixecar-hi la tanca i posar-hi altres obstacles. No s’ha avançat amb la cooperació amb el Marroc per tractar aquestes qüestions.

- Que la presència del mur que separa el món ric del món pobre suposa que Espanya i la Unió Europea traspassen la responsabilitat de la contenció i el control de fronteres al Marroc. L’objectiu d’aquests ciutadans i d’aquestes ciutadanes és arribar a Europa i no pas al Marroc, país manifestament incapaç de gestionar aquest tema. Aquestes morts són, doncs, la conseqüència lògica de l’aplicació de polítiques repressives contra la immigració que volen convertir el Marroc en un altre Mèxic, on el seu paper de muralla es “premia” amb inversions econòmiques i “tolerància” amb la manca de respecte als drets humans.

- La nostra demanda a les autoritats espanyoles per tal que permetin i estudiïn degudament les demandes d’asil polític d’algunes d’aquestes persones que fugen de persecucions o de conflictes, i que per als quals un retorn forçat al seu país suposaria un greu perill per a la seva vida i integritat física.

- Que el Ministeri de l’Interior espanyol autoritzi l’entrada a la península, en situació de legalitat, de les persones subsaharianes de Ceuta i Melilla que ara es troben en situació vulnerable i amb una ordre d’expulsió no executada perquè puguin incorporar-se a la societat.

- El Govern espanyol en col·laboració amb les comunitats autònomes ha de planificar i dotar de recursos l’acollida d’aquestes persones.

- La urgent necessitat que Espanya, el Marroc i la Unió Europea enviïn una delegació parlamentària i de persones expertes per estudiar propostes de resolució sobre aquests problemes.

- Que abans de qualsevol “efecte crida”, hi ha “l’efecte expulsió” dels països del Sud que viuen en situacions d’extrema violència o empobriment, sense que els governs del Nord hagin assumit la seva responsabilitat en les últimes cimeres internacionals del G-8 o de les Nacions Unides. La manca d’actuacions està en l’origen dels fets que ara lamentem.

- La nostra demanda a la població catalana i espanyola que abans de pensar en “marees humanes” o “allaus” o de culpabilitzar el Marroc, pensi que segons l’últim Informe de Desenvolupament Humà, aquestes persones que volen saltar les tanques provenen del països més pobres del planeta, amb una taxa d’analfabetisme que oscil·la entre el 70’5% i el 87% (població adulta major de 15 anys), i on el percentatge de població que viu amb menys d’1’5 euros diaris, està entre el 74’5% i el 90’6% (Mali).

L’Aliança Espanyola contra la Pobresa va presentar al juliol al Govern de Zapatero 20 mesures molt concretes contra la pobresa, que són perfectament aplicables. Cal la mobilització de la societat civil per exigir l’aplicació d’aquestes mesures ja que la solució als problemes i les injustícies com els de Ceuta i Melilla no és fàcil però passa per la justícia global, la cooperació entre els pobles i el respecte als drets humans.

Barcelona, 5 d’octubre de 2005


Acte públic amb motiu dels greus fets que estan tenint lloc a Ceuta i Melilla: divendres, 7 d’octubre, a les 17 hores, davant de la Delegació de Govern (Pla de Palau, Barcelona).

Entitats signants (obert termini d’adhesions):

- Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans
- Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament
- Federació Catalana d’ONG per la Pau
- SOS Racisme
- Esquerra Unida i Alternativa

dimecres, 5 d’octubre del 2005

El democràtic rei Borbón (per la gràcia de Franco i la desgràcia dels catalans) i la proposta de nou estatut



Font: acudit d'en Fer publicat a l'AVUI

dilluns, 3 d’octubre del 2005

Pixar-se en Macià


Només un afegitó a la notícia.

D'entrada, si això passa és -no cal dir-ho- perquè tenim aquests pòtols que ens estan arribant a riuades a Catalunya, però no oblidem que passa per què ho permeten les botifleres autoritats barcelonines, demostrant així l’absència del més elemental patriotisme, inclús de sentit institucional.

· Pàgina d’homenatge al President Macià:
http://racocatala.com/cat1714/gloriamacia.htm

Setembre Negre


Pixar-se en Macià


Es descorda la bragueta i sense saber qui és l'Avi, fa un riu a l'escultura de Subirachs dedicada a Francesc Macià. Que no coneguin la nostra història passi, però que a sobre se'ns hi orinin...

Oblidades les festes de la Mercè, Barcelona reprèn la normalitat de la ciutat. És a dir, acotem el caos i tornem al desordre habitual. Per uns dies, els gegants i les gegantes ens obliguen a mirar amunt. Desats els ninots, hem de tornar a mirar la realitat arran de terra. Divendres passat, a mitja tarda, el pedrís de la plaça de Catalunya amb vistes al Zurich, tornava a ser ple de joves centreamericans que la feien petar. Pel que vaig poder comptar, cada set minuts, aproximadament, n'hi havia un que s'aixecava i, com qui no vol la cosa i gens dissimuladament, se n'anava darrere de l'estàtua dedicada a Francesc Macià, es descordava la bragueta i allà, tan panxo, quedava descansat orinant de cara a la paret. És una imatge tan habitual que ni cridava l'atenció... Pitjor seria embrutar la memòria d'en Macià amb un grafit, certament. Si més no, la humitat fisiològica no triga gaire a marxar. Talment sembla que en Subirachs hagués previst que el travertí de les seves escultures xuclessin els orins. El dibuix marxa, però la pudor queda i, tristament, veiem com l'escultura dedicada al president Macià es converteix en el nostre mur de les miccions.

De fet, tantes estones asseguts a tocar d'aigua del monument a Macià i amb la seva voluntat de no-integració, potser ni s'han preocupat de saber a qui està dedicat aquell monument que tenen al darrere i que els serveix d'urinari. Segurament, si Generalitat de Catalunya ja els sona estrany, parlar-los de la proclamació de l'Estat català ja seria anar per nota. De tota manera, de nouvinguts n'hi ha a tot arreu, i no he vist mai ningú a Londres, per exemple, pixant-se a l'escultura de Winston Churchill a tocar de Westminster. No he vist mai, tampoc, als Invàlids de París, ningú que faci les necessitats en un costadet de la tomba-banyera de Napoleó. O, posats a dir que la plaça de Catalunya és el centre de la ciutat, tampoc no he vist mai ningú que, a Venècia, se la tregui enmig de la plaça de Sant Marc mentre les decadents orquestrines dels cafès van tocant, impertorbables, l'obertura del Rigoletto.

De tota manera, posats a pensar, potser no és tan greu que hi hagi nouvinguts que es pixen literalment en la nostra història, com tanta gent d'aquí mateix que ho fan d'una manera metafòrica, sempre maldant perquè les poques coses que ens queden -com la llengua o la història- siguin menystingudes o esdevinguin meres sucursals de tot allò espanyol.

Font: AVUI, 3-10-2005

diumenge, 2 d’octubre del 2005

La història de Catalunya, element indispensable de normalització cultural

Resulta inexcusable que, amb aquesta nova etapa que els polítics catalans asseguren que Catalunya i els catalans entrarem, no s'expliqui a les escoles, televisió, centres cívics, universitats,... la Història de Catalunya. La veritable, la que se'ns ha amagat i manipulat d'ençà de l'ocupació franco-espanyola. La Història Nacional de Catalunya.

Setembre Negre


El coneixement de la pròpia història és per a qualsevol poble un element d'identitat nacional i de normalitat cultural, i el mitjà per esborrar tant l'una com l'altra és provocar en un poble el descrèdit de la seva història i l'oblit. Durant molt de temps, per a liquidar la nostra consciència d'identitat col·lectiva, s'ha negat als catalans el dret d'aprendre la història de Catalunya a l'escola i a la universitat, així com se'ns negava cultivar el coneixement de la nostra llengua i de la nostra cultura.
(...)
Per anòmal que pugui semblar, un cop més, cal legitimar la història de Catalunya i la cientificitat del seu coneixement amb unes referències nacionals.
(...)
A nosaltres, historiadors i professors d'ensenyament secundari i universitari, no ens preocupa gens que algú encara pugui criticar-nos per defensar la història de Catalunya com a nació, és a dir, la història nacional de Catalunya. L'única cosa que ens preocupa és que la història de Catalunya continuï en una situació d'inferioritat i d'anormalitat, que no es comprometi més el futur per la ignorància d'unes referències bàsiques sense les quals cap poble no és capaç d'identificar-s'hi ni de progressar civilment. Hem de reconèixer els errors del nostre passat, les defallences, les injustícies, però també n'hem de conèixer els progressos col·lectius, que comporten la superació de les dificultats i la lluita contra l'opressió. Sense això és impossible l'autoestima indispensable per anar endavant i per no acabar desapareixent com a poble, engolits per altres entitats que poden ser més grans, però no més dignes.

RAMON ALBERCH I FUGUERAS, AGUSTÍ ALCOBERRO i cinquanta historiadors més. [Manifest publicat al diari Avui el 23 de gener de 1994]