Quines galtes!: CiU vota en contra de la normalització del català a l'etiquetatge!

Les aliances en el ple del Parlament es fan i es desfan amb la mateixa facilitat que els castells de sorra. Ahir es va demostrar que ni els tres partits del Govern català formen un bloc monolític ni el PP es queda sempre sol, aliè a qualsevol iniciativa estatutària. Així, en la qüestió de l'etiquetatge en català, cada partit va votar conforme al seu ideari, lluny de qualsevol pacte.Amb tot, en aquesta qüestió, el protagonista va ser CiU, que, al recolzar només la seva proposta i votar en contra de la d'ERC, va impedir que el català tingui més protagonisme en l'etiquetat de productes.

El Títol segon de l'Estatut, el que aborda les institucions, va viure, en canvi, un clima de consens. Es va aprovar al comptar amb 134 vots favorables. És a dir el vot de tots els diputats presents, inclosos els del PP.

ETIQUETAT

La divisió nacionalista impedeix un pacte. La qüestió de l'etiquetat en català, un altre dels punts d'interès del Títol primer, que fixa drets, deures i principis rectors, va deixar certa sensació en l'ambient que, a causa del distanciament entre els partits nacionalistes, la feina va quedar sense fer. Amb la suma de les dues forces n'hi hauria hagut prou per aprovar la mesura. Però tothom va anar a la seva i l'etiquetat en català es va quedar als llimbs. CiU va proposar una esmena en l'article de foment del català per la qual s'establia "la regulació adequada" perquè l'etiquetat "distribuït a Catalunya" estigués "com a mínim" en català. Els convergents no van situar, així, el debat de l'etiquetat en el terreny dels drets, sinó en el dels principis rectors, aliens a qualsevol mena d'obligació i que constitueixen poc més que una recomanació que les empreses poden complir o no. ERC es va abstenir en el debat amb l'esperança que Convergència recolzés l'esmena dels republicans, emplaçada, aquesta sí, en l'apartat de drets.La proposta dels republicans assenyalava que totes les persones "tenen el dret" a trobar l'etiquetat, i les instruccions d'ús dels productes distribuïts a Catalunya "com a mínim en català". En la votació, ERC es va quedar sola després que CiU sumés el seu vot negatiu als del PSC i del PP. Iniciativa, com ja havia fet en l'esmena convergent, es va abstenir i no va votar. Els republicans, que havien demanat una votació separada per no haver de rebutjar l'esmena de CiU, van reaccionar enfadats per la posició convergent. Teresa Aragonès, quan ja era als passadissos del Parlament, va acusar la federació nacionalista d'haver-se "doblegat, una vegada més, davant interessos i pressions empresarials". La decepció també era visible entre alguns membres de la federació: "No ens entenem i ho paga el país", va assenyalar decebut un membre del partit que estava present a la Ciutadella, informa "El Periódico".(29/IX/2005)

N.de la R. Que el PP i el PSC hi votin en contra entra dins de la seva lògica. Però que ho faci CiU té moltes galtes, molta barra.I és que CiU un cop més ha demostrat que està lligada de mans i peus pels interessos empresarials que hi ha a Catalunya. CiU és molt catalana si no li toquen la butxaca. A la pràctica no és més que un lobby económic regionalista embolicat amb la bandera catalana si cal. I poca cosa més.
Això sí: demana a Madrid la lluna en un cove.Per demanar a Espanya ara mateix que no quedi, després de tants anys de claudicació i covardia. El problema de l´etiquetatge en català ja s´arrossega des de temps d´en Pujol a la Generalitat. Una comissió el va anar a veure per tal que fes front a les pressions del grup farmacèutic que no volia i no vol l´etiquetatge en català. Aleshores Pujol es va baixar un cop més els pantalons tot dient: "aspirina s´escriu igual en català que en castellà; per tant, deixem-ho".(sic) Així és CiU que gairebé no es gasta res de la seva butxaca pel català--per exemple: el diari "Avui", salvat pel govern espanyol!--i només l´interessa el poder després de sotmetre´s als poderosos. I encara hi ha gent que no ha obert els ulls. L´infern és ple de bones intencions. Convindria que alguns catalans de bona fe vegin la realitat. No sempre l´enemic és Espanya.

ELS CONSUMIDORS RECLAMEN QUE EL NOU ESTATUT INCLOGUI L´OBLIGATORIETAT DE L´ETIQUETATGE EN CATALÀ

L'Associació Catalana de Consumidors reclama que tant l'etiquetatge dels productes de consum de Catalunya com tot tipus de prospectes informatius haginde ser necessàriament també en català i que així ho contempli el nou estaut. Creiem que la defensa del consumidor també passa perquè aquest sigui respectat en la plenitud dels seus drets, com són la defensa de la seva salut, no ser enganyat,poder triar la millor oferta i el millor servei, i rebre les informacions en la sevallengua.És evident que l'actual normativa lingüística i la seva manca de desplegament no asseguren aquests drets i molt menys el respecte que es mereix el consumidor com a tal.Les queixes de caràcter lingüístic creixen dia a dia i això és una mostra que el consumidor se sent maltractat i els seus drets no són respectats.Massa vegades les empreses que ofereixen béns i serveis no donen el que demana el consumidor ni respecten la majoria dels seus drets siguin del tipus que siguin. Si ja no ho fan quan la llei els obli a i contínuament es veuen sotmeses a aperturesd'expedients, què faran si la llei no els obliga?Per tot això demanem que l'estatut garanteixi els drets dels consumidors en la seva plenitud i que per tant l'etiquetatge, els prospectes i la publicitat siguin obligatoris també en català, i que els partits polítics del Parlament de Catalunya facin la feina ben feta i es comportin en dignitat d'acord amb les exigències dels consuumidors catalans.
Consum Català, 28 de setembre de 2005

VINS I CAVES

El representant de la Plataforma per la Llengua, Bernat Gasull, i l'economista i historiador Francesc Cabana presentaran demà, dia 29 de setembre de 2005, a les 11.30h al Col·legi de Periodistes de Catalunya l'estudi "L'acompliment de l'article 34.3 de la Llei 1/1998 de política lingüística en vins icaves. (1998-2005)", elaborat per la Plataforma per la Llengua.

El treball avalua l'evolució de la llengua de l'etiquetatge en el sector dels vins i caves, on des del moment d'aplicació d'aquesta llei és obligatori etiquetar en català i, set anysdesprés de la llei, encara detecta incompliments de la normativa. L'estudi enumera les empreses que compleixen i les que no, valora el procés pel qual s'ha arribat a la situació actual i proposa mesures adients a l'administració per tal de garantir el ple acompliment de la Llei. Durant la roda de premsa, també es proposaran mesures perquè el nou Estatut de Catalunya incentivi l'etiquetatge en català.

Per més informació:Francesc Reverté (Premsa i Comunicació) 93 321 18 03 / 620 16 68 08 comunicacio@plataforma-llengua.org(29/IX/2005)

N. de la R. Aquests consumidors catalans si no volen "consumir" més energies sobre l´etiquetatge en català val més que mirin qui ahir s´hi va oposar al Parlament: CiU.Per tant, prou pals de cecs i desemmascarem els enemics de Catalunya, aquells que només es preocupen de defensar els interessos dels poderosos revestits quan cal amb la bandera catalana. Com hi ha món!

Font: Ràdio Catalunya

Ara resulta que és el 14,5%

Joan Oliver

De tan entretinguts com estem amb l'Estatut, la presentació, abans-d'ahir, dels pressupostos generals de l'Estat per al 2006 ha merescut menys atenció de l'habitual. I ens hem quedat amb aquella xifra que deia que vindrien cap a Catalunya el 17,5% de les inversions del ministeri de Foment, o potser més. I no ens hem adonat que en el quadre global d'inversions totals desglossat per comunitats autònomes que ha presentat el ministre Solbes, a Catalunya ens pertoquen 2.820,56 milions d'euros d'un total de 19.491,05. I no hem agafat la calculadora i no hem comptat que això és el 14,47%, diguem el 14,5% per fer-ho més rodó. I no ens hem adonat que això és un punt menys que el 15,5% de l'any passat. I no ens hem adonat que això està significativament per sota de la mitjana espanyola en termes d'inversió per càpita, quan Catalunya representa el 18,5% del PIB espanyol i paga el 21% dels impostos espanyols. I tampoc no ens hem adonat que, al costat d'aquests 19.491 milions d'euros que els pressupostos diuen que són "regionalitzables", n'hi ha 4.882,44 que diuen que són "no regionalitzables", cosa que normalment vol dir que són inversions que acabaran fent-se a Madrid.

Ens queda poc temps

I, aquí, ens queda ja poc temps, molt poc temps, per aconseguir pactar un Estatut que ens doni als catalans la clau de la caixa i que no ens obligui a estar cada any pendents de si és el 14,5% o si és el 17,5% el que el govern espanyol de torn considera oportú d'invertir a Catalunya. Només si recaptem tots, tots, els impostos que paguem els catalans i els tenim guardats amb pany i clau, podrem dir al govern de Madrid que inverteixi el que vulgui. Que si no ho fan ells, ja ho farem nosaltres i que després ja passarem comptes.

Font: AVUI, 29-9-2005

L'atorgament de la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a en López Raimundo

El Govern ha atorgat la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya al senyor Gregorio López Raimundo, que durant molts anys ha estat el dirigent més destacat del Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, un dels partits nacionals catalans que va tenir més protagonisme en la lluita per les llibertats durant la dictadura del general Franco i en els anys inicials de la construcció del nou marc democràtic i autonòmic català. El 1965 va ser elegit secretari general del PSUC i el 1977 en va ocupar la presidència. Amb la democràcia, ha estat elegit diputat per Barcelona a les eleccions generals del 1977, 1979 i 1982, informa "e-notices.com".(28/IX/2005)

N.de la R. López Raimundo té ben merescuda aquesta medalla.Ha intervingut en mil batalles polítiques i mai no ha fet servir el català. Això sí que és un polític, un home arrelat a la terra! Ara que té temps podria escriure un llibre sobre "Cómo vivir en Cataluña toda una vida sin hablar catalán y ser galardonado por la Generalitat". Segur que seria tot un èxit. Ah, el llibre hauria de ser pagat per la Generalitat. No caldria sinó!

Font: Ràdio Catalunya

Compreu cerveses etiquetades en català

En els darrers anys hi ha hagut un increment notable de cerveses etiquetades en català. Mentre fa relativament poc el consumidor li era pràcticament impossible poder consumir cerveses que el tinguin en compte com a client, ara es pot dir que el consumidor català del Principat ja pot triar beure cerveses en català.

Des de la Plataforma per la Llengua us volem apropar aquesta informació per tal de facilitar-vos precisament el consum de determinats productes i proposar-vos que no compreu ni San Miguel ni Estrella Damm, cerveses que tot i fabricar-se a Catalunya no respecten el consumidor català. Us recomenem que compreu les cerveses que etiqueten en català:

Cervesa Pilsen Bonpreu

Cervesa Pilsener Condis

Moritz - www.moritz.es

Xibeca (Damm) - www.damm.es

Cervesa Ecològica Opcinatura (Opcinatura) – www.opcinatura.com

Cap d’Ona (Brasserie Artisanale des Alberes) – www.cap-dona.com / www.paisos-catalans.com/anuncis/capdona.html

Tant la cervesa de Condis i de Bonpreu, les podreu trobar en els respectius supermercats. La Moritz es distribueix en bars principalment de Barcelona tot i que properament també es trobarà en botigues i superfícies de lliure servei del Principat. La Xibeca és d’àmplia distribució. Opcinatura i Cap d’Ona es troben també en alguns bars i en botigues especialitzades.

Us recomanem especialment de no consumir ni San Miguel ni Estrella Damm, cerveses que tot i fabricar-se a Catalunya no respecten el consumidor català.

Si coneixeu alguna altra cervesa que etiqueti en català sisplau feu-nos-ho saber a: empreses@plataforma-llengua.org

(Dis) set i mig

engrunes

Joan Oliver

Com que els temps canvien que és una barbaritat, sembla que el vell joc del set i mig s'ha convertit ara en el del disset i mig. Aquesta és la xifra màgica que el govern espanyol ha anunciat que destinarà a Catalunya en les inversions del ministeri de Foment durant el 2006. O sigui que Catalunya rebrà el 17,5% del total de la inversió en obra pública que es faci a les Espanyes. És una xifra respectable (2.371 milions d'euros) i representa un progrés important respecte del 15,8% del 2005, però queda lluny d'allò que seria just. A grans trets, a Catalunya hi viu el 16% de la població de l'Estat, s'hi genera el 19% de la riquesa i es paguen el 21% dels impostos. Es miri com es miri, les inversions en infraestructures, les que fa el ministeri de Foment, s'han de fer allà on hi ha activitat i, per tant, a Catalunya li hauria de correspondre com a mínim el 19% de la inversió. El famosíssim dèficit fiscal ve d'aquí. Ve del fet que paguem el 21% dels impostos i, amb molta sort, ens en tornen el 17,5%.

Font: AVUI (25-9-2005)

Les trampes del PSC

Víctor Alexandre

Una de les millors coses que tenen els moments en què una col·lectivitat nacional, gran o petita, ha de prendre una decisió que condicionarà el seu futur és que situen cadascun dels seus membres en el lloc que li correspon. No és estrany, per tant, que els amants de l’ambigüitat temin aquests moments, perquè la definició és incompatible amb la màscara. A Catalunya, com sabem, estem vivint ara mateix un d’aquests moments històrics. Es tracta de la redacció d’un nou Estatut que pot determinar en clau positiva o negativa -això dependrà de nosaltres-, els propers 20 anys de la nostra història. Fins ara no hi ha hagut problema en les qüestions petites, però amb l’arribada de les grans les coses han canviat. De la mateixa manera que durant el franquisme tothom era d’esquerres, ara, en aquest inacabable postfranquisme, tothom es declarara catalanista.

Però n’hi ha prou d’alçar la vista per veure en quin partit militen alguns d’aquells abrandats antifranquistes. Ha passat el mateix amb la reivindicació dels nostres drets històrics. Aquells que durant trenta anys s’han definit a si mateixos com a catalanistes i progressistes, el passat 29 de juliol, es van posar al costat del Partit Popular per votar en contra dels drets històrics de Catalunya. Són els mateixos catalanistes que afirmen a través d’un dels seus representants, el senyor José Montilla, ministre espanyol d’Indústria, Comerç i Turisme, que “els drets històrics de Catalunya no existeixen” i que el reconeixement d’aquests drets històrics “afebliria el nostre autogovern”.

Dues preguntes hauríem de fer al PSC. La primera: Si els drets històrics de Catalunya no existeixen, per què els va derogar Felip V? És a dir, si no érem una nació i, per tant, no teníem drets nacionals, quin sentit tenia el Decret de Nova Planta? Un decret, per cert, que encara és vigent, perquè Espanya mai no l’ha derogat. I la segona: Des de quan el reconeixement dels drets històrics d’un país afableix el seu autogovern? Com és, aleshores, que els drets històrics d’Espanya no afebleixen l’autogovern espanyol? Com és que allò que Espanya considera bo per a ella ho considera molt dolent per a Catalunya?

Hi ha una cosa que no lliga. Per una banda ens recomanen de presentar un Estatut de mínims, que el PSOE pugui aprovar, i, per l’altra, ens diuen que no hem de demanar el reconeixement dels drets històrics, perquè aquest reconeixement afebliria l’autogovern de Catalunya. Que no es tracta d’això, precisament, de rebaixar plantejaments? No és cert que com més aigualit sigui l’Estatut que presentem més possibilitats tindrà de ser aprovat a Madrid? Aleshores, quin problema hi veuen? Si del que es tracta és de rebaixar els plantejaments de l’Estatut, és a dir, d’afeblir l’autogovern català, res no els hauria d’interessar més que la inclusió del reconeixement dels drets històrics. Així, gràcies a aquest reconeixement, Catalunya no tan sols estarà molt més lligada de mans i peus a Espanya, sinó que no tindrà cap possibilitat de blindar les seves competències. És més, gràcies a aquest afebliment de l’autogovern, Espanya tindrà via lliure per laminar les competències catalanes sempre que li vingui de gust. No és això el que vol el PSC?

Diu la saviesa popular que abans s’agafa un mentider que un coix, i és ben veritat. El problema és que sigui el mentider i no el coix el qui pretengui governar-te, perquè aleshores redactarà un Estatut farcit de trampes semàntiques. Trampes com aquella que diu que “Catalunya considera Espanya una nació de nacions.” Aquesta, a més d’una trampa, és un disbarat, perquè Espanya no pot ser mai una nació de nacions per la senzilla raó que no hi ha al món cap nació de nacions. No existeix aquesta condició, ni en termes socials ni en termes jurídics. Segons el PSC, però, ara resulta que hi ha nacions i nacions, ara resulta que hi ha nacions que són més nacions que altres nacions. Déu n’hi do. No en tenen prou de tenir un Estat-nació, que ara, a més, volen ser un Estat-nació de nacions. Si més no, té gràcia que siguin els mateixos que es defineixen com a catalanistes i d’esquerres –sobretot d’esquerres- els qui diuen amb aquest Estatut que hi ha nacions superiors i nacions inferiors. Espanya seria una nació superior i Catalunya una nació inferior. És a dir, que segons el PSC, hi ha pobles superiors i pobles inferiors, i els catalans, és clar, seríem un poble inferior.

El PSC té tot el dret a defensar la unitat d’Espanya. Una cosa que no farem mai serà dubtar de l’espanyolitat del PSC. Qui podria pensar el contrari d’un partit que es dedica a espanyolitzar-ho tot? Una cosa, però, hauríem de dir-li al PSC, i és que sigui conseqüent i que es defineixi d’una vegada com el que veritablement és. Vull dir que, si d’acord amb el seu discurs, els qui defensem la sobirania nacional de Catalunya som nacionalistes catalans, és evident que ells, que defensen la sobirania nacional d’Espanya són nacionalistes espanyols. Si no els agrada aquesta segona definició, poden passar-se a la primera. Sempre seran ben rebuts.

Font: Racó Català (Editorial, 23 de setembre de 2005)

Tallat per a tots

Font: acudit d'en Fer publicat a l'Avui.

Dignitat nacional i sentit d'estat

Els espanyols i el seu nacionalisme d’estat, siguin ultres o progressistes, tots tenen un concepte clar de la seva dignitat i consciència nacional. I el sentit d’estat per preservar-la. A Catalunya i a la resta dels Països Catalans, s’ha ridiculitzat i aigualit la nostra consciència nacional, i molts dels seus ciutadans s’han penjat a la síndrome d’Estocolm i l’acomplexament vers Espanya. Són massa anys de resistència, hi ha cansament, el poder, la normalitat és Espanya i el seu imaginari col·lectiu, que cada dia entra a les nostres llars a través dels mitjans audiovisuals, i una gran majoria de la premsa escrita que ens nacionalitza subtilment dia a dia. La nostra llengua i cultura se la vol dur a la reserva “sioux”, al tercer nivell, al testimonial, i fer-ho al cinema, a les llibreries, al comerç, etc. I això passa quan se’ns diu que tenim institucions pròpies, que demostren les seves mancances de sobirania per solucionar amb sentit d’estat i dignitat nacional els problemes dels ciutadans. És normal, doncs, que els sobiranistes vegin amb prevenció un nou estatut, limitat per una Constitució postfranquista, que es manté com a dogma de fe trenta anys després. Cal pensar-s’ho bé, un nou estatut podria ser una hipoteca per a la nostra sobirania i dignitat per unes dècades més, i pitjor encara, un nou sacrifici de dues o tres generacions més. És natural doncs, que un estatut que no reconegui els drets històrics, el concert econòmic i la sobirania, no es pot acceptar.

Font: editorial de Tribuna Catalana (16/09/2005 )

Curs d'activisme lingüístic

La Plataforma per la Llengua i Òmnium Cultural han posat en marxa un curs d'activisme lingüístic, que té el nom de "I jo què puc fer?", i que té l'objectiu d'oferir pautes d'actuació quotidianes als ciutadans catalanoparlants a l'hora de defensar els seus drets lingüístics. El curs està repartit en diverses sessions que tindran lloc cada divendres entre el 19 d'octubre i el 30 de novembre de 7 a 2/4 de 9 del vespre a la seu d'Òmnium Cultural (carrer Diputació, 276, pral. de Barcelona).

El preu del curs sencer és de 20 euros, 10 euros pels socis de la Plataforma per la Llengua. Per més informació o inscripcions, podeu adreçar-vos als següents telèfons: 93 321 18 03 o 93 319 80 50.

Programa del curs:
I jo, què puc fer? Curs d’activisme lingüístic

Sessions 19.00 – 20.30

· 19 d’octubre
1. Què és l’activisme lingüístic? Ponent: Roger Buch

· 26 d’octubre
2. Els drets lingüístics a Catalunya Ponent: Rosina Sordé

· 2 de novembre
3. Història i actualitat de l’activisme lingüístic Ponent: Jordi Rodri

· 9 de novembre
4. Mesures per defensar els teus drets lingüístics I: Queixes i denúncies Ponents: Pilar Llorens i Mireria Casals

· 16 de novembre
5. Mesures per defensar els teus drets lingüístics II: els mitjans de comunicació i les tecnologies de la informació Ponents: Gemma Ponsa i Bernat Gasull

· 23 de novembre
6. Mesures per defensar els teus drets lingüístics III: bones pràctiques en situacions de bilingüisme Ponent: Sònia Llinàs i Txell Escuder

· 30 de novembre
7. Els nous catalans i el paper de la societat civil Ponent: Miquel Fernàndez i Ousseynou Niang

El 6 d'octubre

Us recomanem que entreu a la pàgina que Catalunya 1714 ha dedicat a l'aixecament del 6 d'octubre de 1934. Hi trobareu una excel·lent i emotiva galeria d'imatges dels escamots d'Estat Català així com informació sobre aquest episodi històric.

L'enllaç és:
http://racocatala.com/cat1714/6octubre.htm

Avui com ahir:
Amb i per Catalunya! Visca la República Catalana!

La Nostra Bandera

Rafael Dal­mau i Ferreres (Agost de 1933)

La Publicitat fa un quant temps que es posa amb nosaltres; però, pobreta, en surt sempre malparada. Pri­merament, presentà els nacionalistes catalans com uns analfabets del nostre idioma. En veure fracassades i ri­diculitzades les seves afirmacions, ens presentaren com si la nostra ideologia fos muntada en el buit. Resultà, però, que les seves afirmacions es contradeien amb ço que precisament fou la base de la seva constitució com a partit polític, i, per tant, en veure aquesta situació difí­cil n'han fugit, i ara volen dedicar-se a ridiculitzar la nostra ensenya. Anem, doncs, a la qüestió.

La nostra bandera és la bandera barrada, acceptada per tots els catalans, i que representa totes les nostres glòries i tristors; és, en una paraula, la bandera dels nostres amors. Però aquesta bandera gloriosa es veu vexada, s'ha vist ultratjada precisament per aquests que avui diuen tant defensar-la. No teniu dret de fer aquestes defenses, vosaltres que heu tingut la gosadia de fer-la servir de tapabruts, que us heu valgut de la seva glòria per la vostra ambició, per la vostra... Vosaltres que l'heu ajupida davant d'Azaña, retent honors a aquest home, castellà de soca arrel, que s'imposà el deure d'anorrear el moviment catalanista i que, de moment, ho ha aconse­guit gràcies a la col·laboració de vosaltres, dels homes que com Nicolau d'Olwer acceptaren ésser un dels coac­cionadors de la República Catalana [proclamada per Ma­cià el 14 d'abril de 1931]. El partit que té al seu haver aquesta actuació, no té dret de fer cap campanya puri­tana. No tenen vergonya, afirmem, aquells homes que sabent l'estafada que és per a la nostra terra l'Estatut de Catalunya, han prestat encara la seva col·laboració per l'aprovació del mateix, i després d'això, per corona­ment, acceptar la representació de la cosa que ens ha es­carnit, a les conferències internacionals d'economia. Avui el nostre llenguatge ha d'ésser violent, perquè la lluita és sinònim de violència. No hi cap, el diàleg, entre la vostra posició i la nostra; hi cap solament un únic as­pecte, i és o vosaltres acompanyats de totes les claudi­cacions i vergonyes, o nosaltres amb la nostra esquerperia i ofensivitat, però dignes. Per Catalunya, pel seu ben­estar, per la seva llibertat, vosaltres sobreu i per tant, la nostra lluita serà per anorrear-vos. És que Azaña no us pot oferir res més, que vulgueu fer ara de catalanistes?

Quant a la bandera estelada, que a vosaltres us fa tant de pànic perquè us tira a la cara la vostra actuació ver­gonyant, fou nascuda quan l'armistici de la Guerra Gran, per assenyalar, amb l'estel, el camí de la llibertat que volíem per enarborar finalment la bandera barrada, la nostra, neta de tota màcula, sense haver-se ajupit sota de monarquies ni repúbliques. I encara hi ha un fet histò­ric, no un fet guerrer, ni de lluites i sang ni glòries fal­ses, sinó un fet viu, l'enyorament per la lluita. Foren les mullers dels nostres germans d'Amèrica, que teixiren una senyera amb l'estel, representant Catalunya absolutament Iliure en el firmament de les nacions lliures, representa­ció per tant de la nostra ideologia, i l'ofrenaren als pa­triotes que havien jurat no ajupir-se per res ni per nin­gú fins assolir el triomf de la llibertat. És, doncs, senzilla­ment una bandera de combat nascuda pel fet d'amor a la Pàtria, fet que pot ésser fonament de tants motius he­ràldics com vulgueu, dels blasons familiars, de corpora­cions, ciutats i pobles que serveixen per distingir-los. Així, doncs, l'estel és per nosaltres la distinció que hi ha entre els catalans que s'ajupen i traeixen i els catalans que se­gueixen el camí únic, rebel i dreturer per la llibertat de la Pàtria.

Font: Joan Crexell. Origen de la bandera independentista. Barcelona: El Llamp, 1984. P.76-78. Col·lecció La Rella.

Tothom neguitós

Font: El 9 esportiu de Catalunya (13/9/05)

Que no cola, xatos

Salvador Sostres

Ara tu compta que vas a comprar un cotxe, un cotxe ben segur i confortable per dur-hi la teva família. El venedor t'ofereix una màquina sense rodes i que al lloc del motor tot el que hi ha és una foto dedicada de la María Jiménez. I quan indignat te'n vas del concessionari té la barra de dir-te que les teves exigències estan fora del marc automobilístic i que el que en realitat passa és que no vols el cotxe. Els socialistes volen vendre'ns aquest cotxe sense motor que és l'Estatut sense concert econòmic per deixar lligat i ben lligat que Catalunya s'haurà de quedar aturada allà on és els propers 30 anys. És pur cinisme dir que el client no vol el cotxe quan li intenten col·locar ferralla sense motor ni rodes. És només mala llet dir que Convergència no vol l'Estatut quan tot el que fa és negar-se a pactar la rendició de Catalunya que sempre han volgut els socialistes. Un Estatut sense concert econòmic i sense blindatge de competències és com la LOAPA o la LOFCA. Amb vestidets nous però amb la mateixa ràbia de sempre. Amb la LOFCA van intentar matar-nos i ara amb aquesta paròdia d'Estatut nou que ens preparen el que volen és que siguem nosaltres mateixos els qui ens suïcidem. Els procediments són diferents però la qüestió és el cadàver. No sé quin país deixaré al meu nét, ni quin progrés, ni quina llibertat (ni quina misèria, que també cal comptar-ho), però em faria molta vergonya haver-li de dir que els seus avis no van tenir ni el coratge ni la fermesa que el moment reclamava; em faria molta vergonya haver-li d'explicar al meu nét que ens vam rendir a canvi d'un terròs de sucre o per por de ser acusats de radicals o vés a saber quines coses encara molt més estúpides. Encara que ens menyspreïn, encara que ens difamin, encara que ens insultin, si encara estimem Catalunya el que no podem fer és menysprear-la, difamar-la i insultar-la nosaltres mateixos votant un Estatut que si mires els noms -i els cognoms- que hi estan a favor comprendràs prou qui els envia i què volen aquesta gent que truquen de matinada.

Font: AVUI, 12-10-2005

Resposta de les Autoritats Catalanes a l'oferta Borbònica de rendició pacífica

Resposta de les Autoritats Catalanes

a l'oferta Borbònica de rendició pacífica,

a canvi del respecte de la vida als assetjats:

”Els Tres Comuns s’han reunit

i havent considerat la proposició

feta per un Oficial dels Enemics,

responen que:

no volen, ni sentir, ni acceptar, cap proposta

de l’Enemic."

Barcelona, 6 de Setembre de 1714

L'11 de Setembre: tornar les claus als nostres amos, un acte de dignitat

"Al Fossar de les Moreres no s´hi enterra cap traïdor"

Arriba un cop més l´11 de Setembre. I un cop més sembla que a la Diada només triomfi el qui crida més. fort. Una vegada a l´any no fa mal res. El poble català pot sortir al carrer, esbravar-se i tornar tot seguit a casa disposat a suportar l´ocupació espanyola i el que caigui.Amb Espanya no hi ha cap solució ni amb les dretes ni amb les esquerres. No cal repetir els exemples que tothom coneix a bastament. Si abans dèiem que un dia més amb Espanya és un dia menys de vida,ara un cop conegut l´espoli fiscal a cada segons ens hi va la pell, perquè no hem d´oblidar que Espanya ens roba 450 euros per segon.

Tot és molt clar. Però per desgràcia si amb Espanya és impossible de viure-hi més difícil és sortir-se´n. Ja el malaguanyat historiador Jaume Vicens a "Notícia de Catalunya" escrivia l´any 60: "la potència de la nostra imaginació no està d´acord,però,amb la nostra capacitat d´imposició. Diem Catalunya com aquell qui diu Castella i França; però els nostres recursos demogràfics i econòmics,i fins i tot els morals,són molt inferiors. Cal tenir en compte aquesta impotència coercitiva de Catalunya abans d´engrescar-se en accions redemptores.La nostra tàctica ha d´ésser sempre la de convèncer per exemple i la claredat,la de fer-nos a nosaltres mateixos abans d´arribar al lliurament del missatge".

Aquestes reflexions ens vénen com a anell al dit arran de les discussions polítiques sobre el nou Estatut. Tot és inútil, fins i tot la posició dels qui ara voldrien un concert econòmic i els drets històrics--que serien uns mínims per continuar a l´Estat--després d´anys i panys d´agenollar-se a Madrid. El mateix Pujol que va donar suport al PP tot impedint la reforma de l´Estatuet ara surt de l´armari i se´n va al Fossar de les Moreres. S´ha tornat independista? Sigui com sigui, malament rai si els cadàvers polítics han de marcar-nos el camí a seguir.Si els polítics tinguessin un gra de dignitat anirien a Madrid a lliurar les claus de la Generalitat i del Parlament al govern espanyol "para ser gobernados como una provincia española más" perquè amb el qui hi ha no es pot fer gran cosa.

L´autogovern de Catalunya ha estat una gran trampa.Ha servit sobretot per crear una burrocràcia política que s´esbatussa contínuament perquè té poc poder i sobretot poques coses a fer. Cal tenir la dignitat de dir que la Generalitat no existeix i que és només la Diputació de Catalunya. Dubtem,però,que en tinguin,de dignitat tan aferrats com estan a la mamella del poder, encara que sigui delegat i que es comportin com a criats del nostre amo, Espanya.Mentrestant, el poble català viu astorat la situació.I ningú l´ajuda, perquè les forces econòmiques,que són les que compten,se li han girat d´esquena. No és possible ara mateix la independència,perquè no hi ha forces económiques al darrere. Com diu Salvador Cardús,la política sobretot tot és poder i no idees.

Trist, doncs,és el futur que ens espera,impotència total. Per tot plegat ens convé carregar les pìles i pouar en la poesia patriòtica. Avui més que mai el pensament de Salvador Espriu plasmat a "Assaig de càntic al temple" és prou vigent. Diu així:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda,vella,tan salvatge terra,
i com m´agradaria allunyar-me´n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble,culta,rica i lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l´ocell que deixa el niu
així l´home que se´n va del seu indret ",
mentro jo, ja ben lluny,em riuria
de la llei i de l´antiga saviesa
d´aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo,a més, amb un
desesperat dolor
aquesta pobra,
bruta,trista, dissortada pàtria".

Que els versos d´Espriu ens enforteixen i ens donin forces per continuar el combat.Dilluns, dia 12, els de sempre tornarem a treballar pel país. Els altres tornaran al seu cau. Segurament fins al pròxim 11 de Setembre.

(10/IX/2005)

Consell Editorial de radiocatalunya.ca

Els savis de la tribu

Amèlia Martí i Codony

De sobte ens hem assabentat que teníem una co­sa que es deia Consell Consultiu i servia perquè la Generalitat li consultés coses. Atès que aquest grup de rigorosos, com­petents i saberuts assessors els paga la Generalitat (els paguem entre tots) podia esperar-se que diguessin alguna cosa bona quan tocava.

I prou que l'han dit. Ni més ni menys que les propostes d'Estatut són tan inconstitucionals que fan esfereir. De fet, es veu que si les presentàvem a Madrid "ens rebrien amb espantasogres", segons un acudit feliç del fantàs­tic portaveu del PSZ, Josep Ice­ta. Aleshores és quan t'assaben­tes que això del Consultiu és com tot, que va per partits i per quotes i, és clar, cadascú hi diu allò que més li convé a la mamella, per­dó; al partit que l'ha enxuf... ui, quin barbarisme, que t'ha propo­sat pel càrrec, volia dir. I em sem­bla a mi que, si hem de pagar una colla de rigorosos; competents i saberuts senyors perquè la majo­ria d'ells ens digui que l'únic Es­tatut constitucional possible serà de pa sucat amb oli, doncs, potser que féssim servir els cèntims per a coses més productives.

Sí o no? I, ja que hi som, algú podria dir-me si aquests senyors cobren per consulta o tenen un sou fix? No és pas el mateix! Si cobren a tant la peça, amb no consultar-los gaire ja s'arregla la cosa però, si van a sou; potser que els féssim pencar més. Ha quedat demostrat que es conei­xen la Constitució espanyola de carrerilla però, què més saben? Se'ls consulta també per coses realment importants? Vull dir, per les coses que afecten de debò els ciutadans, i no per demostrar qui és el més espanyolista del barri. Ho sento, perquè no puc treure'm els calés del cap, però igualment voldria saber si han de tornar part del sou quan fan una pífia molt grossa. O és que són infal·libles, com el Papa de Roma? Si és ai­xí, demano humils disculpes i ja no dic res més.

Font: La Mañana, 7/9/2005

Passi-ho bé, senyor Francino

Desclot

Carles Francino es va acomiadar ahir de la seva audiència de TVC. TV3, bàsicament ara. Snif. El presentador bandera dels informatius de la casa va declarar, amb sentiment, que lamenta deixar "casa seva". Mai més ben dit. Francino se'n va a substituir Iñaki Gabilondo a la SER, una oportunitat que "no podia deixar passar". I tant que no. En definitiva, per a molts professionals de TV3 Prisa és el somni daurat, Eldorado, i tot el que calgui. Eixamplar l'univers i deixar enrere la parròquia amb el campanar vell. Ja ho sabien. És una opció. Tan legítima com qualsevol altra.
Francino va arribar a TV3 procedent ja de l'imperi Polanco. Ràpidament es va fer una justa fama de pencar molt i bé. Els seus companys d'informatius, després d'alguns enfrontaments amb el director de l'època -Lluís Oliva- el van convertir en bandera i senyal. Periodisme independent, en deien... Angelets...

Quan va arribar el PSC al govern, Francino va guanyar poder i espai. Va recuperar la presentació i la direcció del TN vespre i el van nomenar, a més, cap d'informatius diaris. Molt bé. Periodisme independent. Va prendre algunes decisions importants. Va destituir l'únic cap de secció, el de Societat, que simpatitzava amb Esquerra Republicana, que va ser destinat a galeres i ara dirigeix un programet curt els caps de setmana. Va demanar, a més, un seguiment "digne" de la selecció espanyola de futbol i va fer col·locar al costat del Barça, en les classificacions de la Champions, la bandera d'Espanya. Periodisme independent. Amb el temps, els seus col·legues li van perdre una part de l'afecte inicial, no per l'espanyolitat brandant, sinó perquè no és igual ser company que subordinat. Carles Francino, al costat d'uns altres antics herois de la lluita sindical i periodística, va anar transformant-se en allò que ell tant havia combatut. Per acabar-ho d'arrodonir, l'audiència del seu informatiu va començar una lenta i terrible agonia.

Ara Carles Francino diu que se'n va. Passi-ho bé, senyor Francino. Bona sort. Potser no ho farà malament. És un professional correcte i un espanyol vocacional. A la SER també serà a casa. El problema és que, si algun dia decideix tornar, TV3 encara ho continuï sent, casa de vostè. Perquè això voldrà dir que el concepte nacional que impulsa la SER haurà guanyat del tot. A casa nostra, que cada dia és més la de vostè.

Font: AVUI, 3-9-2005

Televisió: encara hi ha dictadura

Isabel-Clara Simó

Parlava ahir de l'emprenyamenta nacional, farts de gurus, de capelletes, de poders en l'ombra, de simonies, de clientelisme, i tot això que potser passa a tot arreu però que aquí és una mica més descarat. Hi afegiré l'editorial de la revista ONGC, que signa el seu director, Francesc de Dalmases, i en la qual parla de TV3, i molt en especial de Carles Francino. L'acusa d'apropiar-se de la decisió sobre els continguts de cada informatiu, de manera que no demana el parer a cada secció, com és habitual. L'editorialista no s'està d'afirmar que "només cal mirar el TN, on quatre xitxarel·los espanyolistes i ressentits que amb prou feines es representen a ells mateixos fan una roda de premsa per reivindicar un partit lerrouxista". Afirma també que aquesta cadena cada cop és més bilingüe, que està més interessada en notícies de Madrid que no de Catalunya, que Cuní promociona Miguel Bosé o Manolo Escobar, que el màxim responsable de la CCRTV fa una conferència a ESADE en castellà, que els magnífics grafistes de TV3 han estat descartats i s'ha fet un concurs internacional per al nou logo de la casa, i, com a conseqüència, les quatre barres són cada cop més petites i han desaparegut les paraules Televisió de Catalunya, que no s'esmenten mai els Països Catalans i sí que es diu Comunitat Valenciana i Espanya...Em proposava fer un article manifestant la meva indignació per la potineria del Govern Balear, que ha anul·lat a les Illes la freqüència de TV3 i de Canal 9 per afavorir, en transmissions esportives, IB3 Televisió, un perill que ja havia advertit l'Obra Cultural Balear, però vistos els continguts de Canal 9 i els que denuncia Dalmases a TV3, no sé si a les Illes hi hem perdut gaire.

La informació és el reflex de la societat, a més democràcia, més llibertat informativa. En democràcies febles com la que patim a l'Estat espanyol, les limitacions són enormes, perquè hi ha tants temes tabú que els mateixos periodistes prefereixen evitar-los. Una societat desenvolupada, però, no actua amb la prepotència del president Matas: tapant boques, sinó que posa els seus homes i dones de confiança en els llocs clau de les televisions i la resta ve sola, sense caure en la primarietat d'un Urdaci. Hi ha formes més subtils. ¿Vostès creuen que de debò ens hem tret la dictadura de sobre o encara s'amaga entre els circuits neuronals dels dirigents i també, ai las!, dels dirigits?

Font: Avui, 1-9-2005

El dret de conquesta és vigent?

tribuna

FRANCESC FERRER I GIRONÈS.

Regidor independent per ERC

Si els «drets històrics» que contenien les constitucions del Principat de Catalunya actualment ja no són vigents per anacrònics, el «dret de conquesta» mitjançant el qual es van abolir aquests «drets històrics» tampoc no hauria de ser vigent

Hem de suposar que tot els catalans sabem, segons ens han ensenyat a l'escola pública i privada, que les constitucions del Principat de Catalunya varen ser abolides per la força de les armes per decret del 1715 dictat pel rei Felip IV d'Aragó i V de Castella, després d'una derrota militar. Aquesta derogació, aboliment o supressió de les constitucions del Principat de Catalunya jurídicament s'havia de fer tal com ja ho reglamentaven les normes constitucionals. Ai las! Però les lleis catalanes eren lleis paccionades, no podien ser imposades unilateralment per la sobirania reial. Els catalans tenien Parlament i les lleis havien d'emergir de les Corts amb pacte entre les institucions polítiques catalanes i el príncep. Aquí tenim una prova evident que l'eliminació de la validesa de les constitucions del Principat de Catalunya per la Casa de Borbó es va fer il·legalment, atès que va ignorar el poder legislatiu del poble català. I si la forma jurídica de supressió de les constitucions era il·legal, com ho va fer el monarca per superar aquest tràmit? Doncs simplement ho va fer per una font de dret conegut per «dret de conquesta».

Aquesta font de dret suposa que per l'omnímoda potestat del sobirà un cop derrotats per la força els vassalls a sotmetre se'ls poden aplicar les lleis i preceptes que a la majestat li plagui, fins i tot els pot imposar la seva llengua. Per això el Consejo de Castilla afirma que els catalans «son vasallos por la fuerza» i el rei en el decret diu: «Habiendo pacificado mis armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberania establecer gobierno en él.». Això era una mentida. De govern ja n'hi havia i les constitucions, per modificar-les, calia que el poble fos la font de poder, pactadament, amb el príncep. En conseqüència, ens trobem que el «dret de conquesta» aplicat mitjançant el decret del 9 d'octubre de 1715 per eliminar les constitucions del Principat de Catalunya encara és vigent avui dia. I per què cal fer avinent aquesta vigència i aquesta validesa del «dret de conquesta?» Doncs simplement perquè aquests dies hem llegit a bastament, escrit per persones mancades d'escrúpols i de coneixements, que els «drets històrics» eren anacrònics, eren medievals, eren mítics, etc. Eren una antigalla que no calia utilitzar per posar a l'Estatut d'Autonomia. I un que no arriba a ser tan savi, ni tan disposat a ocupar càrrecs tan enlairats com aquesta gent, és fa una pregunta ingènua. I ingènuament diu: Si els «drets històrics» que contenien les constitucions del Principat de Catalunya actualment ja no són vigents per anacrònics i mítics, el «dret de conquesta» mitjançant el qual es va perpetrar l'aboliment jurídic d'aquests «drets històrics» encara val, i encara és vigent? Jo voldria que tota aquesta gent que públicament ha refutat els «drets històrics» em digui amb veu alta i amb total convicció que el «dret de conquesta» aplicat al Principat, al País Valencià i a les illes Balears també s'ha derogat, i com a tal derogació, nosaltres no depenem, ni estem subjectes al sobirà del que ara se'n diu Reialme d'Espanya. Si efectivament el «dret de conquesta» no és vigent, és inqüestionable que totes les coses canvien jurídicament. Canvien tant que nosaltres ja no hem de demanar respecte als «drets històrics», nosaltres hem d'exigir posar al dia les nostres constitucions del Principat de Catalunya i exercir la nostra llibertat. La «competència» de les competències és de la Generalitat, i per aital objectiu nosaltres no depenem de la Corona de Castella, ni hem d'estar-hi subjectes ni en l'administració de justícia, ni en el sistema fiscal, ni en l'exèrcit, ni en les infraestructures, ni tampoc en altres elements com podrien ser les seleccions nacionals esportives.

Tots aquells que han parlat dels «drets històrics» amb frivolitat i han negat la seva validesa actual han de saber que aquesta idea seva deu ser falsa totalment, atès que per causa d'aquests «drets històrics» continguts en les constitucions del Principat de Catalunya, i per tant resum de les nostres llibertats nacionals, han mort molts de catalans. I ara el motiu és doble. Per un costat, la persecució patida pel poble català per causa de la reivindicació de les llibertats nacionals significa que són vigents, i de l'altra banda, cal que el poble català sempre lloem i rememorem tots aquells que han mort i han patit persecució per causa de lluitar a favor de les nostres llibertats. Com es pot veure, aquest tema dels «drets històrics» o del «dret de conquesta» no és simplement un qüestió juridicoteòrica, és una qüestió molt seriosa.

Font: El Punt digital (2-8-2005)