Malauradament, amb
España la història sempre es repeteix. I el que és més trist, els “nostres” polítics no aprenen ni de la Història ni dels errors del passat. Continuen volent regenerar i catalanitzar España per tal de poder-hi encaixar de bon grat a Catalunya!! (La
Comunidad Autónoma de Cataluña.)
Quant cretinisme ètic i nacional i com es delegen per continuar aferrats de les seves poltrones! Ja fa setmanes que n’anem plens i més encara que en veurem d’aquesta neciesa i abdicació nacional. Com ens podem fer respectar amb tots aquests degradants episodis on la classe política catalana s’autocensura fins a l’impensable i mutila el projecte d’estatut i, amb ell, les aspiracions i el benestar del Poble? I com volen que, a sobre, ens engresquem i ens hi adherim estusiàsticament?
Aquest escrit de la USC sobre la negociació de l’estatut de Núria a les
Cortes españolas i els insuperables problemes i oposicions que hi troba és d’una vigència esparveradora. Esparveradora perquè la situació que descriu és la del 1932 i avui en dia estem al 2005!!
Aclariment: Quan dic “estem” per descomptat que no hi incloc ni a
España ni als nostres dirigents.
JUSTICIA SOCIAL
ÒRGAN DE LA UNIO SOCIALISTA DE CATALUNYA.
Un a un, exceptuant els energúmens estil Royo Villanova, tots els diputats espanyols són amics de Catalunya i estan delerosos de resoldre el «problema catalán».
Però tots ells, menys uns quants que avui es poden comptar amb els dits de la mà, volen resoldre'l sense posar en perill la «unidad de la patria», la «integridad de la nación española», sense minvar gens ni mica la «soberanía nacional».
Val a dir que, psicològicament i espiritual, estan en perfectes condicions de no resoldre res.
Oposen tòpics monàrquics a l'aspiració dinàmica dels nuclis més vius del redós ibèric. Oposen prejudicis primaris als anhels d'emancipació individual i col·lectiva que ens arbora i ens empeny a no cedir en aquesta lluita que pensàvem hauria estat magnífica i va resultant ja mesquina, miseriosa, humiliant.
La «pàtria», en un món cada dia més relligat, és ja una rosa òrfena de contingut humà.
La integritat de la «pàtria» no la simbolitza ni un rei ni un Estat policial. Existeix i preexisteix per la voluntat dels qui hi viuen, i per la mútua convivència.
I la sobirania, ara que els Estats grans i petits signen convenis internacionals que són altres tantes retallades a les pròpies sobiranies, és un concepte buit i malastruc i adient sols en llavis cavernícoles.
Una «pàtria», una «integritat», una «sobirania», és l’U.R.S.S. I Alemanya. I Suïssa. I Estats Units. I Brasil, Argentina, Mèxic. I en tots aquests països immensament superiors a Espanya en cultura, en economia, en política, o en extensió i riquesa, no s'han produït, ni són de témer, ni es parla de «desmembracions».
Aquí sí que se'n parla. I en parlen àdhuc homes que es diuen socialistes. Car són encara d'un Estat primitiu i abusiu, sostingut per la ignorància d'uns i usdefruitat pel parasitisme tradicional i professional d'altres.
L'Estatut no disminueix la «pàtria», no soscava la integritat de la «pàtria», no mediatitza ni trenca la «sobirania nacional»; l'Estatut no és més que una reorganització tècnica, econòmica i política d'un Estat contemporani, demanada per uns ciutadans que han assimilat les idees i els sentiments del món, que no volen ja sofrir les facècies i les indignitats i les turpituds d'un Estat policial, paràsit, instrument i refugi d'un funcionarisme a tant per cent i eixorc.
Una cosa amenaça de mort l'Estatut: la concepció «colonial» que converteix les «províncies» riques en dot dels fills de papà, ja es tracti d'un papà de levita o d'un papà de brusa.
Que a fi de comptes en tot l'aldarull entorn de l'Estatut no hi ha altra cosa que això: la defensa aferrissada de «situacions creades», del dret a ésser «funcionario» per designació libèrrima de la Divina Providència en aquesta Catalunya que ha comès el gravíssim delicte de crear riquesa i treballadors entusiastes.
("Estatuto bien entendido",
Justícia Social, any II, 3a època, n° 45, 14-V-1932, p. 1.)
Mussolini, arran de la conquesta d'Abissínia pels italians, va dir: "Per posseir un imperi cal poblar-lo". I endegà la colonització. Franco, sense dir-ho, també ho ha fet amb Catalunya.
